Joan F. Mira | Avui | 25/12/2009   

Sobre esglésies i mesquites

Enllaç original

Els suïssos, fa poques setmanes, han votat per clara majoria contra l’erecció de minarets en les mesquites noves que es puguen construir al país. No han votat contra les mesquites, han votat contra els minarets. Com si es pogueren construir esglésies, però no campanars. No crec que fóra qüestió de mantenir la integritat dels paisatges alpins, sinó més aviat una mostra de recels arrelats i de pors molt profundes. Jo, no cal dir-ho, hauria votat contra la prohibició. Dit això, em semblen també plenes de recels, i sospitoses, la major part de reaccions i comentaris que sobre aquesta matèria he llegit i escoltat. No perquè jo vulga justificar el vot dels suïssos (se’ls ha degut espatllar algun mecanisme de rellotgeria, com a mínim), els quals d’altra banda, amb la proporció d’immigrats més alta d’Europa des de fa dècades, no han tingut conflictes virulents, com Anglaterra o França, per exemple. Sinó perquè constate una vegada més el masoquisme mental i moral predominant als països dits occidentals o cristians. Segons el qual masoquisme (plaer en la fustigació del propi cos), els nostres pecats i defectes són sempre imperdonables i grossos, i els defectes dels “altres” (els no occidentals, o no cristians), fins i tot quan són més grossos encara, són sempre ignorats i excusats. Vull dir que jo participe en el rebuig a la prohibició dels minarets a Suïssa, però també en el rebuig a prohibicions molt pitjors (contra els cristians i els seus símbols, pràctiques, predicació, etc., fins a la persecució cruenta i directa), habituals en molts països islàmics. I si el cap del govern de Turquia (tan europeu?) demanava que, en represàlia, els musulmans retiraren els fons dels bancs suïssos, vejam si algun president cristià no hauria de demanar que no comprem petroli d’Aràbia, on és impensable poder construir una església, ni sense campanar.

Podríem recordar fets molt recents, que explicaven alguns grans diaris europeus i nord-americans a finals de juliol i primers d’agost. Era una festa de casament entre cristians, en un poble del Panjab, al Pakistan: al final de la cerimònia, tal com és costum, els convidats llançaren arròs als novençans, monedes per augurar prosperitat, i paperets amb frases de salutació o amb versos de psalms. Però alguns veïns van fer córrer la veu que no eren psalms, sinó versets de l’Alcorà, arrancats del llibre sagrat, una ofensa intolerable. Arribaren els insults, les pedres i la violència, les primeres cases cremades. I l’endemà, arribaren els autobusos amb gent armada, i la massa plena de còlera santa. Els cristians són de la mateixa religió que els americans, cridaven, cal destruir-los, i començaren els incendis, les metralladores i les bombes. Moltes desenes de persones van morir a trets o entre les flames, i hauria estat molt pitjor si gran part de la població cristiana no haguera fugit prèviament. La policia, evidentment, mirava i no intervenia. El problema no són ja els atacs esporàdics, les bombes a les esglésies, cosa a la qual ja fa deu anys que els escassos cristians del país estan acostumats. El problema és la participació creixent de masses exaltades que demanen foc i mort als infidels.

Perquè la predicació de l’odi continua, d’Indonèsia a Nigèria, i la premsa internacional ho explica amb circumspecció, i la premsa espanyola no en diu res, o només una ratlles efímeres en un racó amagat. I mentrestant al Pakistan mateix (com en altres països islàmics, amb disposicions legals equivalents), continua vigent la “llei 295”, que en nom de la xaria, la llei islàmica, preveu fins i tot la pena de mort per a qualsevol que ofenga l’Alcorà i la figura de Mahoma. És prou la paraula d’un ciutadà musulmà per enviar un cristià a la presó per suposada ofensa religiosa. És prou un rumor inventat, perquè una massa de gent creme esglésies, o cases cristianes, amb els habitants dins. I ací, com és habitual, ningú no s’escandalitza, ningú protesta, ningú diu res, ningú eixirà al carrer.

Els cristians han estat una força i una presència important i vital a tot l’Orient Mitjà des dels segles dels segles. Des d’abans de l’expansió de l’islam per aquelles terres, evidentment, però també després, amb minories extenses que van conservar la pròpia religió, a Egipte, a Síria, a Turquia, a l’Iran i més lluny, i en la major part del món que solem definir com a islàmic. En el conjunt de la regió, fa un segle la població cristiana era el 20% del total: ara és només el 5%, i baixant. Baixant potser, en alguns llocs, fins a l’extinció: allò que no havia passat en prop de quinze segles, pot passar en el primer terç del segle XXI. Cristians caldeus, catòlics, descendents dels assiris, cristians des de fa prop de 2000 anys, ara veuen els seus bisbes segrestats i assassinats, els fidels atacats, les esglésies cremades: ara, per primera vegada en tants segles, molts es veuen forçats a fugir, a deixar el país. Justament ara, en aquests temps tan suposadament civils, moderns i tolerants.

Palestina, i sobretot Gaza, on Hamas defineix la identitat en termes rigorosos de religió, n’és un exemple contundent. A Betlem, del 80% de cristians que eren fa pocs anys ara en queden a penes una tercera part. I a Egipte, on el 10% són cristians coptes, la convivència recula, el “nou islam” radical progressa (paguen els dòlars d’Aràbia...), i els atacs als infidels són també una realitat creixent. Comprenc que això són fets incòmodes (amb una llista més completa, serien més incòmodes encara), que parlar d’aquestes coses pot ser fins i tot lleig i sospitós, i que cal repetir sempre que la religió és una cosa i la violència sectària és una altra, etcètera. Allò que no comprenc és que siguen fets que no produeixen escàndol i protesta, ni entre el gruix dels ciutadans, dirigents, clergues, intel·lectuals o periodistes dels països islàmics, ni entre el gruix dels ciutadans, dirigents, clergues, periodistes o intel·lectuals dels països que en solem dir cristians. Algun expert, del ram angelical, m’ho hauria d’explicar.

Jo, agnòstic en matèria de religions, diria evangèlicament als amics musulmans que és just mirar la palla en l’ull de l’altre (sense ficar-li el dit a l’ull), però més just encara mirar, al mateix temps, el cabiró de fusta en l’ull propi. I em sembla molt bé que a València, per exemple, hagen construït una gran mesquita amb minaret, però també voldria (ells no?) que es pogueren construir en pau esglésies en qualsevol país islàmic. Fins i tot sense campanar.