Joan F. Mira | El Temps | 01/12/2009 
 No sé si vostés estan al corrent del cas: fa poques setmanes, el president de la regió del Lazio, el senyor Marrazzo, elegit pel Partit Democràtic (no del partit de Berlusconi, per tant), ha hagut de dimitir per un cas ben singular. El senyor Marrazzo tenia una tirada cap als transsexuals, segons sembla, i feia visites periòdiques, sovint amb el cotxe oficial, a un pis de luxe on practicava el seu ofici un/una tal senyor/senyora de nom de guerra Brenda. També feia altres visites semblants a alguns altres professionals generosament dotats i reconstruïts, però va ser amb la tal Brenda on el van sorprendre en plena actuació uns carabinieri amb tota la mala intenció del món: van irrompre, el van pescar, el van filmar en situació, i van amenaçar de difondre les imatges si el president no pagava. La cosa arribà als despatxos més alts del govern, hi hagué l’escàndol habitual, i el president va dimitir. El resultat, o el complement o l’acompanyament del cas, és que a Itàlia els “trans”, com en diuen allà (ací en diem transvestits o travestis), s’han posat de moda, a la televisió, als diaris i als debats públics. Al famós programa Annozero, això conten els diaris, una senyora (senyor) d’estil Carmen, amb gran ventall roig, seriosa, intel·ligent, responia amb autoritat l’escridassament dels participants masculins. I una altra senyora (senyor) d’aire intel·lectual contava des de Milà que havia hagut de fugir de Roma perquè l’assetjaven pretendents de gran notorietat política, i amargaven “la seua vida de dona més completa que les altres, en tant que proveïda de sexe masculí”, això deia. L’estat de la qüestió, per tant, és clar i trasparent: a Itàlia, i potser una mica a tot arreu, començant per casa nostra, l’abundància de trans, en la vida privada i respectable, i en l’oferta més o menys comercial, sembla creixent i omnipresent. Ací mateix, mireu els anuncis, dits eròtics o de serveis personals, als diaris: la quantitat de trans que fan propaganda dels seus atributs doblement seductors, amb fotografies i amb explicació de mesures superiors i inferiors, és del tot impressionant: si l’oferta és tan extensa, vol dir que la demanda també ho és. No es tracta, doncs, d’un estrany fenomen genètic o psicosexual, reservat a uns pocs desviats o desorientats (on i de què?), o a uns pocs depravats o exquisits en matèria de preferències eròtiques. En el cas dels serveis pagats, es tracta de tot un món, un mercat, una multitud.
Mirant les cròniques, les fotos i els diaris, semblaria que aquests transsexuals són tots brasilers (brasileres) exuberants, i que es dediquen únicament a la prostitució. Però no és així, i al costat dels professionals d’aspecte més o menys exòtic, hi ha quantitat de persones del tot, diguem-ne, normals, amb professions normals, que fan vida de mestresses de casa. I d’altra banda, si la presència pública és ara més visible i més espectacular, cal recordar que les figures del transvestit, de l’hermafrodita, l’androgin, la dona en el cos d’un home o viceversa, són figures antigues i mítiques. Ara bé, tal com diu la revista Gay Pride en l’edició italiana, “el trans tal com l’entenem ara és un personatge molt recent, nascut en el moment que hi ha hagut l’oportunitat de construir el propi cos més enllà de la forma natural codificada pels gens”. O siga, i a efectes d’èxit i d’atractiu professional, que “el trans pot construir-se segons l’imaginari eròtic dels homes, oferir-se al seu desig profund”. Fantàstic, i real: torneu a repassar els anuncis. Però, ¿és que els homes no volien les dones primetes, fines, delicadament femenines, com fideus sense volum, com tantes models de passarel·la, com els maniquins als aparadors de les botigues? Potser sí, o és tot una imatge i un negoci, també. Perquè pareix que molts homes, moltíssims, somnien en secret (o practiquen també en secret) amb dones grans i robustes, de mamelles generoses, amb veu profunda, mans grandotes i, sobretot, sobretot, amb aquella part erèctil de l’anatomia que les dones, pobretes, no poden oferir per al plaer dels homes. No acabarem mai d’aprendre, com és de misteriosa la varietat del gust.
|
