Joan F. Mira | El Temps, núm. 1450 | 27/03/2012 
 Parlava jo en aquest mateix lloc, fa un mes, dels estralls que, els darrers vint o trenta anys sobretot, ha causat la supèrbia en l’economia. Amb la idea de fons que els afers materials no són tan independents dels morals com els diversos mecanicismes ideològics (com ara marxistes dogmàtics o ultraliberals ortodoxos) volen sovint fer-nos creure. La fantasia, les idees noves o velles, o els vicis i virtuts tradicionals (l’enveja, la vanitat, la discreció, la modèstia, i alguns altres que vostès hi poden afegir fàcilment), poden tenir tant de pes com les lleis del mercat, les anomenades “forces de producció”, el capital, el treball o la banca. Observen vostès un fenomen tan aparentment objectiu i numèric com les evolucions de la Borsa, i comprovaran com els nervis, les alegries i les pors, és a dir la psicologia de les emocions, hi tenen tanta influència, i sovint molta més, com els beneficis de les empreses cotitzades, que haurien de ser (haurien de ser, però no són) sempre el factor decisiu. I mediten també una miqueta sobre aquestes paraules del senyor Jordi Pujol en una entrevista recent a l’admirable Vilaweb: “Ara estic esperant el llibre d’en Juliana que es dirà L’Espanya modesta per veure què hi diu, en aquest sentit. He dit unes quantes vegades que Espanya té la síndrome del nou ric. Era una gent que havia estat modesta, correcta i que es guanyava la vida, i al costat hi havia uns veïns que eren més rics i això els feia viure amb ressentiment i enveja. Llavors, tot d’una li surten bé les coses, o li toca la rifa o la tieta Europa els envia una quantitat enorme de diners. Llavors aquest veí vol demostrar que és ric i ho vol demostrar a tothom fins a embogir. No està acostumat a ser ric i no es controla i es compra un Ferrari. I què passa? Doncs que després de fer uns quants dies el fatxenda té un accident i és a la UVI. Això és el que ha passat a Espanya i ara veurem si se salvarà. De moment, ja no es mana a si mateixa. Mana la infermera que es diu Merkel, mana el metge que es diu Draghi, mana Lagarde, mana tothom menys el govern espanyol.” Ara apuntem les idees de base en el text: modèstia, correcció, ressentiment, enveja, síndrome del nou ric, fatxenderia, falta de control. No són aquests, certament, els conceptes que solen emprar el polítics ni els economistes per explicar el que ha passat els darrers vint o trenta anys. Però de fet expliquen mol més que qualsevol anàlisi habitual.
I llavors el periodista al·ludit per Pujol afirma al seu torn en una altra entrevista, a propòsit del seu llibre: “La gent vol creure en la teoria del parèntesi. També el PP: algun dia tot tornarà a ser com abans. Jo em temo que no. Zapatero va voler creure que teníem un refredat. I després van venir la grip, la pulmonia, la pneumònia i ara l’hospitalització. Però continuem pensant en un parèntesi. Al súmmum del deliri, sectors de l’elit espanyola –de l’elit madrilenya– van considerar la indústria cosa del passat; o dels xinesos... D’altra banda, Espanya és un país de gent patidora. La seva resiliència és molt elevada. Què ve? Aguantar, resistir i una processó de bocs expiatoris. Boc expiatori número u: les autonomies, presentades com a causa de tots els mals.” Ja veuen, doncs, que les consideracions morals (i les imatges literàries) són més importants que qualsevol altra: malalties, deliri, país de gent patidora. Més la ideologia de fons, la de sempre: a pagar-ho, les autonomies. I acaba amb una petita reflexió, ben oportuna, sobre el bon ús o el mal ús del concepte de modèstia: “Adverteixo contra la moda que diu que tots hem viscut per sobre de les nostres possibilitats. Compte. Uns més que altres. El petit benestar conquerit pels humils es presenta ja com a pecaminós. Compte. La modèstia hauria de ser un pacte polític i moral entre els de dalt i els de baix, per sortir del forat. El Pacte de la Modèstia, trenta anys després dels Pactes de la Moncloa. No passarà. Però ho he volgut escriure.” No es produirà, doncs, aquest “pacte de la modèstia”, això és segur: perquè la modèstia econòmica espanyola a què al·ludia Jordi Pujol ha anat sempre acompanyada per la supèrbia de qui es considera moralment superior. Recordem el model exemplar de tota una cultura: aquell hidalgo pobre que es posa miques de pa per la barba i camina amb un escuradents per fer veure que està tip i satisfet, quan no ha menjat. L’orgull és mal company de la modèstia, i això, al final, té els resultats que té. De moment, poden tornar a llegir El Lazarillo de Tormes. Per si de cas.
|
