Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 587 | 08/03/2012 
 En el primer i desconcertant capítol de Point Omega, última novel·la, curta i bellíssima, de Don DeLillo, el personatge sense cara ni nom passa hores i hores a les fosques en una sala del MOMA de Nova York, un dia i un altre dia, contemplant la projecció d’un mateix film, no diu quin però el lector sap de seguida que es tracta de Psycho d’Alfred Hitchcock. La idea de l’estranya “instal·lació” és que la projecció dure vint-i-quatre hores, alentint gairebé a l’infinit el moviment de cada seqüència: “Estava dret i mirava. En el temps que li costava a Anthony Perkins girar el cap, semblava que fluïen tot un seguit d’idees que implicaven la ciència i la filosofia i altres coses sense nom, o potser que ell veia massa. Però era impossible veure massa. Com menys hi havia per a veure, més hi veia. Aquesta era la qüestió. Veure què hi ha ací, mirar finalment i saber que estàs mirant, sentir el temps com passa, estar viu i alerta davant del que està passant en els mínims registres del moviment” (trad. meua). La projecció repetida, el moviment retardat fins a la lentitud impossible, la falta de cap sentit narratiu en aquesta lentíssima descomposició dels gestos, la sensació d’estar contemplant la destrucció de qualsevol fil conductor de la història narrada, tot allò que vostés vulguen, es podria reduir a un sol punt: el rellotge del temps s’ha retardat, només avança, absurdament, en un temps que ha perdut la fluïdesa del temps natural o del temps de la història. Això deu ser, o això pretén DeLillo amb la metàfora. I així és també com, ara, sembla que experimentem el temps present: alentit, amb gestos sense objecte, desintegrat, un temps que contradiu el moviment accelerat que semblava consubstancial a la vida contemporània. Potser correm massa i no sabem per què, deien els moralistes assenyats: potser val més que anem a poc a poc, que és més humà. Bé, doncs, ara ja anem tan a poc a poc, almenys a Europa o en aquest extrem meridional d’Europa, que ens hem aturat i fins tot comencem a recular. Velocitat volia dir posseir i exigir més de tot, ara mateix, ràpidament. Però aquesta lentitud obligada, o la quietud, encara no sabem què significa. L’inici d’un retorn, potser, a algun incert temps passat?
|
