Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 16/04/2009   

Victòria

Les primeres pintades que jo recorde haver vist a les parets, de molt menut, eren unes imatges petites amb les cares de Franco i de José Antonio Primo de Rivera, fetes amb trepa, que en el cas del “Caudillo” portaven invariablement un peu que posava “Año de la Victoria”. Això era a la perifèria de València, entre la ciutat i l’horta, que era on jo vaig nàixer i on vaig passar la infància i l’adolescència. La guerra, en aquell barri entre el tramvia  urbà i els camps llaurats, no degué ser una experiència tan directament tràgica com en tants altres llocs. Els meus germans, bastant més grans, evocaven l’espectacle distant i nocturn dels bombardeigs sobre el port de València i sobre els dipòsits de benzina, com un visió de flames i d’esclats, i al costat mateix de casa hi havia una fàbrica de municions, amb un refugi on acudien els veïns quan sentien la sirena que anunciava els avions italians de Mallorca. Jo vaig nàixer a penes nou mesos després d’acabar-se la guerra, qui sap si fruit de l’alegria dels pares pel final del conflicte i de les pors, o pel final feliç amb el retorn a “l’ordre”. Mon pare era un home de dreta, conservador, no feixista ni falangista ni res de tot això, més aviat escèptic davant del règim triomfant que s’instal·là amb desfilades, braços en alt i dibuixos i rètols a les parets. Quan ja estava tot clar i decidit, quan a Madrid tot es desfeia i a València els “rojos” s’amagaven o fugien i els “nacionals” esperaven ja obertament l’arribada dels seus, mon pare i ma mare van encomanar un altre fill. D’això ha fet setanta anys, aquests dies: degué ser l’única petita glòria del triomf que els meus pares van celebrar o conéixer, i el resultat vaig ser jo. Havien guanyat els que ells volien que guanyaren, certament, els que tornarien a obrir les esglésies i restaurarien un ordre per a ells incomprensiblement capgirat. Però res més. Mai vaig sentir-los parlar injuriosament dels “rojos” o dels republicans, o que justificaren presons i execucions, mai no van ser entusiastes del nou règim. Eren només persones d’ordre, i no recorde que mai evocaren cap victòria. Però dels qui eren com ells no se’n parla, com si no hagueren existit, com si no foren mostra ni exemple de res.