Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV] | 23/04/2009 
 És segur que aquests dies, al voltant del 23 d’abril, es tornarà a parlar, com cada any, de la “crisi de la literatura”, amb aquest nom o sense. Sempre és més o menys igual: si l’autor és un heroi vocacional o un agent comercial, si es publiquen o no massa llibres i amb quin criteri editorial, etcètera. O si, tal com afirmava un haroldbloom de Barcelona, “és cert que la literatura s’ha banalitzat, però no l’ha banalitzat la indústria editorial. L’han banalitzat els escriptors, i ho han fet perquè continuen escrivint en un món on ja no passa res. A Europa, concretament, no ha ocorregut res de greu d’ençà de la Segona Guerra Mundial... Vivim en una societat satisfeta, on la tragèdia ha desaparegut i on únicament ens queda morir-nos.” Deu ser que “abans”, no sé quan, no hi havia literatura banal sinó tota seriosa i substanciosa; i que això era possible perquè passaven coses tràgiques o greus, i ara no en passen. Jo sempre havia tingut entès que, de llibres publicats, en tota època n’hi havia hagut de bons, de roïns i de regulars; que la major part sempre han estat més prop de Corín Tellado que Kafka, per entendre’ns, i que la part que suposem literàriament substanciosa és habitualment petita. Se m’escapa del tot la relació d’aquest fenomen amb l’abundància de guerres mundials, i d’altres tragèdies continentals o planetàries. Puc admetre que la “gran literatura” necessite un conflicte de fons. Però el conflicte sol ser més personal que històric, altrament Madame Bovary seria una obra banal, i només serien gran literatura coses com Guerra i pau o equivalents. Però, passe el que passe “fora”, la gran literatura ve de “dins”. De dins de l’escriptor. Els grecs ho sabien molt bé: la tragèdia és Èdip rei, o Agamèmnon que torna de Troia i és assassinat, però també és la supèrbia personal, l’excés de la passió, Ariadna abandonada, Medea enganyada, Fedra rebutjada. De tot això, i de la passejada d’un bon home pels carrers de Dublín, és pot fer i s’ha fet la més gran literatura de la història. Si no fóra així, hauríem de deixar d’escriure fins que arribe la tercera guerra mundial. I mentrestant s’acabarien els escriptors, i només quedarien els crítics, que no pensen morir-se.
|
