Joan F. Mira | El Temps, núm. 1715 | 25/04/2017   

Europa, els turcs

Quan, a través dels segles, em dictava les seues memòries, el papa Alexandre VI recordava aquell estiu del 1456, quan el seu oncle Calixt III aconseguí que una tropa cristiana mal armada obligara els turcs a alçar el setge de Belgrad: “Jo no era present a Roma”, m’explicava, “quan arribà la notícia que els exèrcits croats que ell animava havien vençut gloriosament els turcs, però sé que el papa va caure de genollons a terra i plorà llargament, després digué: el Fill de Déu ens ha mostrat avui el rostre de la seua glòria, i va instituir aquell dia, com a festa de la Transfiguració del Senyor; i espere que l’església la celebrarà sempre, a pesar que ja ningú recorda que sense aquella victòria dels cristians els turcs haurien ocupat les planes d’Hongria i tenien el camí obert fins a Viena i a Bohèmia, però tota la vida he vist que els estats d’Occident troben més plaer a batallar entre ells que a fer la guerra junts contra l’infidel i no comprenen que si els turcs tornen Danubi amunt i conquisten Belgrad, aquella serà la clau d’una frontera que pot durar moltes generacions i alimentar odis perpetus en el centre d’Europa, el papa Calixt sí que ho comprenia i tots els papes darrere d’ell també, però sembla que som els únics que ho veuen i ni les repúbliques ni els prínceps ens escolten, el Senyor perdone els nostres pecats i tinga misericòrdia de nosaltres”.

Ho recordava jo ací mateix, fa més de quinze anys, i recordava també que el Senyor no tingué misericòrdia de nosaltres: molts anys més tard els turcs travessaren el Danubi, i les fronteres d’Europa, de Viena i Budapest fins a Istanbul —ja no Bizanci, ja no Constantinoble—, s’hagueren de refer incertament, i encara no estan clares. La previsió dels papes Borja (o la que jo els atribuïa) era encertada: la frontera de l’imperi turc va ser molt de temps la ratlla d’Europa, i els Balcans no han deixat de ser un niu d’odis perpetus. Qui haja contemplat la confluència del Sava i el Danubi des de dalt del castell de Belgrad, qui haja passejat pel nord de Grècia i per l’oest de Macedònia, qui haja travessat, a Skopje, el pont que separa els cristians dels musulmans, qui haja visitat a Istanbul allò que queda del barri del Fanar i del patriarcat grec, sabrà potser de què parle. Si ara, més de cinc segles després d’aquelles pors i d’aquelles batalles, els turcs, fora d’Europa, ja són Europa, benvinguts siguen. Però llavors Europa, amb turcs, ja no serà l’Europa que ve del gòtic i del renaixement, de la il·lustració, la revolució, el romanticisme i tot això. Serà una cosa que jo mateix no entenc.

Això pensava jo l’any 2002, quan semblava, en efecte, que els turcs eren tan europeus com els danesos o els italians, i que la reticència a acceptar-ho era cosa d’islamòfobs, xenòfobs o pitjor. I poc abans jo havia recordat, per escrit, aquella trista escriptora sèrbia quan, després d’unes jornades amb el PEN Club a Ohrid intentant neutralitzar odis balcànics entre escriptors, sopàvem al restaurant desolat d’un hotel, gris i mal il·luminat, al centre de la ciutat de Skopje, capital de Macedònia. Era la tardor del 1991, i la guerra dels serbis de Milosevic contra croats i bosnians feia estralls en l’ànima de l’escriptora: ella era lleial al seu poble, però enemiga de la patrioteria criminal que en nom dels serbis massacrava els veïns, i per tant era una dona abatuda i amb molt poca esperança. Havent sopat, vaig pensar de convidar-la a un cafè, a l’altra banda del riu que separa els macedonis eslaus dels albanesos. L’escriptora no tenia moltes ganes de cafès nocturns, però acceptà. Sobretot, vaig comprovar, no tenia ganes que la miraren aquells homes de cara fosca i grans bigots que feien rogles als cantons o seien a la porta dels cafès. “Musulmans”, digué en anglès: “Turkish”.

El barri d’aquells turcs que no eren turcs feia una altra olor, tenia un altre gust, els homes miraven d’una altra manera. Per a ella, l’orient començava allà mateix, en aquell pont de Skopje, i aquells albanesos “turcs” eren ja part de l’enemic històric. Vaig intentar fer-li les consideracions del cas, i no la vaig convèncer: no ha canviat res, va dir, són turcs, són diferents, no són Europa. D’aquell sopar i aquella passejada nocturna han passat vint-i-cinc anys, un quart de segle, i ara mateix, esvaïdes les il·lusions d’una Turquia políticament i culturalment (?) europea, frustrat el somni d’alguns milions de turcs que volien sentir-se part de l’espai occidental, no sé si en el fons del fons no devia tindre raó aquella jove escriptora pàl·lida, que no he tornat a veure més, i que només va somriure quan, per rebaixar la tensió, li vaig parlar de les aventures del cavaller Tirant i la princesa Carmesina a la ciutat, ara turca, de Constantinoble.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1714 | 18/04/2017   

Sobre Putin, Trump i Europa

Continuem parlant d’Europa, més encara, ara que la Gran Bretanya, per un lamentable error de càlcul de Mr. Cameron, una campanya perversa, i les estúpides reticències de Jeremy Corbin i l’esquerra laborista, ha posat ja un peu fora de la porta d’eixida. I quan els vint-i-set que hi queden dins acaben de celebrar (amb més profit del que sembla) els seixanta anys del bateig de la Unió. L’han celebrat a Roma, com havia de ser, i la premsa italiana seriosa (el Corriere, la Repubblica, La Stampa...) va donar als actes el ressò i els comentaris adients. La premsa espanyola equivalent, la catalana inclosa, es va ocupar ben poc de la matèria europea: deu ser que tenia massa coses més importants de què parlar. Més importants que Europa, vull dir. Fa poc més d’un quart de segle, el mur de Berlín era encara una barrera que dividia en dos el continent, i en certa manera el món sencer. L’anomenat eurocomunisme intentava superar discretament l’oposició radical entre els blocs, però en realitat, fins el 1989 la Unió Soviètica i els països de règim semblant eren encara els “amics” del conjunt de les forces d’esquerra, i en primer lloc dels seguidors de la doctrina marxista: amb crítiques i tot, l’URSS i companyia eren els “bons”, i els altres, els “capitalistes” i en primer lloc els EUA, eren incondicionalment els “roïns” de la pel·lícula. Els qui tinguen una mica d’edat, que facen memòria (quina alegria, per exemple, quan els russos i els alemanys de l’Est —dopats fins a les celles— guanyaven innombrables medalles olímpiques...), i els qui no, que pregunten. Una actitud profundament doctrinal (maldat intrínseca del “capitalisme”, bondat del “socialisme” a pesar de tot), que segons com encara dura i que a cada generació es reactiva i renova, a pesar d’estar ben poc fonamentada en l’experiència històrica, econòmica o social. Ara bé, des de la caiguda d’aquella muralla ja ha passat una mica de temps, prop de trenta anys, i han passat tantes coses que aquell món no és ja el que era. Rússia, certament, ja no és model de res, excepte de religió ortodoxa, moral conservadora, tsarisme renovat en la persona de Vladímir Putin, i pseudocapitalisme mafiós: setanta anys de socialisme (?), per acabar així. Quant al “bloc soviètic”, la major part dels països que en formaven part ara són membres de l’OTAN i de la Unió Europea, o siga del gran espai polític que en diem “occidental”, sota el control directe o indirecte dels Estats Units, cada vegada més reticents a exercir activament aquest control (que és segurament rendible, però és massa car...).

I també els EUA pareix que han canviat, fins a un cert punt, o incert, però important, de l’imprevisible i de vegades grotesc president Donald Trump, algunes actituds i decisions del qual estan modificant l’estratègia política del seu país, la imatge, i les posicions en l’escaquer internacional. Per començar, les relacions personals entre Putin i Trump ja han mostrat sense vels algunes afinitats fonamentals: l’un i l’altre són clarament hostils a la Unió Europea, és a dir, a la idea d’una d’Europa autònoma, potent i unida, tant en el camp econòmic com en el polític. Raó per la qual donen suport de forma expressa a tota mena de forces, posicions i actituds antieuropees, des de l’entusiasme explícit de Trump per l’eixida britànica, fins a la simpatia pels líders com Geert Wilders o Marine Le Pen que voldrien seguir aquest camí. Passant per les abraçades, físiques i financeres, de Putin per la mateixa Le Pen i per altres organitzacions d’extrema dreta, indefectiblement enemigues de la UE. A Itàlia, per exemple, la Lega Nord (cada vegada més lluny dels seus orígens), i també progressivament Beppe Grillo i el seu Moviment 5S manifesten comprensió i afinitats tant per Putin com per Trump. En un sondeig recent de l’Observatori Europeu per la Seguretat, els simpatitzants amb els partits euroescèptics, o anti-EU són els que mostren més simpatia per la Rússia de Putin: un 50% els del M5S italià, un 70% els de la Lega, un 61% els del Front Nacional, un 45% els de l’AfD alemanya... (en conjunt, uns i altres, el doble de les mitjanes nacionals). I simultàniament, cosa curiosa, entre els seguidors de la Lega Nord, feroçment anti-EU, un 82% es declaren també simpatitzants de l’Amèrica de Trump. Així, trenta anys després de la caiguda del Mur, la Rússia de Putin i els USA de Trump no defineixen ja dos blocs, models o ideologies, però tots dos troben suports i afinitats entre els moviments dits euroescèptics o directament hostils a la Unió. I no tots són d’extrema dreta: molts són de l’altre extrem, i no cal anar gaire lluny per trobar-ne.

Parlem de Rússia, doncs, per continuar amb la matèria encetada, esperant a comprovar si els desplaçaments i les idees del senyor Trump (si és que té idees, i no una altra cosa...) representen de fet un moviment de fons, o una simple alteració mental transitòria. Perquè el futur de la nostra Unió Europea, de la qual sóc fervorós partidari d’ençà que tinc ús de raó, no depèn tan sols de com evolucionaran les relacions entre els europeus mateixos —vull dir dels seus Governs i Estats— sinó de les relacions amb la resta del món: amb els Estats Units i sobretot amb Rússia, que és la nostra immensa veïna immediata. De Rússia, els europeus occidentals en parlen el mínim possible, comentava fa pocs dies un diari italià: potser per no irritar una gran potència tan propera, potser per no enfrontar-se al sector de l’opinió pública que contempla Putin amb admiració i simpatia. El Putin que acaba de rebre Madame Le Pen a Moscou, una vegada més, amb grans mostres de complicitat i d’afecte, precisament perquè sap que Marine présidente frenaria en sec la integració europea (això que ataquen amb ferocitat tants grups i grupets d’esquerra radical...) i de retruc augmentaria la influència russa sobre el continent. És la paradoxa dels “sobiranistes”, diu el diari: reivindiquen la llibertat contra la “tirania” de Brussel·les, i s’arrisquen a deixar els països europeus sota la influència d’un gran poder d’hàbits i usos ben poc favorables a les llibertats democràtiques.

Si l’hostilitat de Trump contra la UE es converteix en allunyament i indiferència, i fins i tot en reducció del pacte de defensa (ja ha dit que l’OTAN li importa ben poc...), molts països d’Europa es poden sentir abandonats, incapaços de garantir la pròpia seguretat, i temptats de procurar-se la protecció de Rússia. Els russos, no cal dir-ho, n’estarien ben contents. Pensem, però, que si Rússia arribara a substituir els Estats Units en el paper de “lord protector” d’Europa, el canvi tindria efectes profunds i radicals. Entre altres coses, perquè a Rússia li convé una Europa dividida (com abans del 1989, o més), i el bloqueig del procés d’unitat seria inevitable: als moviments disgregadors dels “euroescèptics” de tot pèl, i sobretot de dreta extrema, s’afegiria directament la pressió russa. Per no parlar dels efectes, a curt i a llarg termini, del xantatge energètic (els països d’Europa central, Alemanya inclosa, ja depenen en gran mesura del gas i el petroli de Rússia...), que condicionaria les opcions polítiques tant o més que el model del putinisme autoritari. La Rússia de Putin ja ha demostrat a bastament el suport, dissimulat o explícit, indirecte o directe, als grups, moviments, partits, idees i fins i tot decisions de determinats Governs de la UE (el d’Orbán a Hongria i alguns més, fins i tot Grècia…), que resulten ben útils per als seus projectes de control. I la perspectiva no és gens agradable: l’augment del pes polític a Europa d’una gran potència que, en tota la seua història, no ha estat mai una democràcia oberta i lliure, acabaria contaminant amb gèrmens autoritaris les formes i la pràctica del poder polític.

Només cal observar quines són aquestes pràctiques i formes a la Rússia de Putin. Siga com siga, l’increment de la influència russa comença a despertar temors molt saludables: a nosaltres, els europeus (i, d’altra banda, als nord-americans més assenyats, alarmats per la perillosa ignorància de Trump) hauria d’espantar-nos la simple idea d’una Europa progressivament putinitzada, amb totes les aplicacions que suposa aquest model ideològic i polític d’autoritarisme profundament reaccionari. Un altre dia intentaré explicar per què l’“estil Putin” atrau l’admiració de Beppe Grillo (líder suprem del Movimento 5Stelle, dit “antisistema”, inventor de la casta, la gente, els cerchi... i del control informàtic). Però en aquest marginal i innocent (o no?) Regne d’Espanya, de tot això qui en parla? La dreta clàssica no se n’ocupa, si és que mai s’ocupa dels escenaris internacionals. L’esquerra habitual, no en té ni idea (salvades poques i poc escoltades excepcions), i xiula al cel mirant passar els núvols. L’esquerra dita radical, antiga o imaginàriament “moderna”, viu en realitat ancorada en un passat ja remot, de “guerra freda” i de dos blocs, bons i roïns, i aprofita tota excusa i ocasió per atacar el “bloc capitalista” i especialment els Estats Units, qualsevol palla o branca en l’ull dels quals sempre és bona per ignorar les molt més grosses d’alguns altres que, a falta de ser ja “socialistes”, sempre tenen el mèrit de ser antiamericans.

Article publicat originàriament en dues parts a El Temps, números 1.713 (11/04/2017) i 1.714 (18/04/2017)

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1712 | 04/04/2017   

Europa, cinquanta anys més deu

A pesar de tantes tremolors i tant de pessimisme, de tantes crítiques i tantes cares llargues, no tinc ni pors ni dubtes per aquesta Unió Europea que tant ens fa patir a hores d’ara: no em fa por, com a europeu amb perspectiva històrica, una crisi que és sobretot financera, monetària, o del poc encert dels polítics de torn, que no són grans polítics. Perquè la idea d’Europa, de la Unió Europea, és més profunda i més sòlida que una crisi de deutes, d’interessos i de bancs. I si a Europa (la del sud sobretot: i tant que ens costa d’acceptar-ho!) hem gastat més del que produíem, i si hem de tornar a viure amb una certa modèstia ja oblidada, el resultat final serà ben saludable. Recordant, per posar un exemple emblemàtic, que el Regne d’Espanya, els darrers deu anys, ha malgastat més de 30.000 milions d’euros en ferrocarrils d’altíssima i ruïnosa velocitat, amb gran orgull i alegria general, tal com exhibia Rodríguez Zapatero i torna a exhibir igualment Rajoy. Que ací ho hem passat molt bé fent una piscina i un auditori en cada poble, un aeroport en cada capital de província, ciutats de la cultura o les arts o la llum, museus d’art contemporani, poliesportius, pavellons diversos, autopistes meravellosament buides (en una de les quals, que travessa La Manxa, un matí vaig comptar un sol vehicle en trenta-set quilòmetres: un sol cotxe, només un), palaus de congressos, i tots els luxes que vostès poden afegir.

A crèdit, no cal dir-ho: no amb els diners que produíem, sinó amb diners que demanàvem. Sense comptar les estafes massives, a València, a Madrid i a Andalusia, a càrrec dels diners públics (si ho esmenta de passada, i amb escassa gràcia, el comissari Dijsselbloom, els eurodiputats espanyols de tots els grups i ideologies protesten molt ofesos i indignats...). I els deutors, els balafiadors dels diners emprats, ja fa anys que no solament no se’n penedeixen sinó que acusen els creditors. Per als líders polítics d’Espanya —els que manaven fins fa alguns anys, i els que manen ara i pensen continuar manant— la culpa de tot la té la crisi europea, o “la situació”, o la senyora Merkel: els responsables sempre són els altres, i els qui empraren diners i els malgastaren, serien només víctimes de la maldat oculta dels “mercats”. Som europeus, sí, però europeus irresponsables: catòlics pecadors, que voldrien ser absolts sense fer penitència. I així és com, els uns i els altres, els fundadors i els adherits, els que paguen i els que reben, es van reunir fa pocs dies a Roma per celebrar, amb ben poca alegria visible, els seixanta anys.

És cert que aquesta etapa ja massa llarga de crisi ha fet trontollar la fe europea, i que aquesta paraula, “Europa”, que hauria de ser emblema de seguretats, de lleialtats, de projectes i d’afectes, ha esdevingut massa sovint un símbol de burocràcies absurdes, de reglaments excessius, de polítics ineptes dedicats a interminables debats bizantins que no resolen res, i així fins a semblar els responsables últims d’un malestar general, permanent, del qual és fàcil atribuir la causa als mateixos que l’haurien de resoldre. Llavors, les forces polítiques majoritàries i habitualment moderades (demòcrates cristians, “populars”, liberals, socialdemòcrates), que han promogut i mantingut el projecte europeu i les institucions comunitàries, comencen a trobar-se desbordades a dreta i a esquerra per ideologies i partits que, precisament, atribueixen a la UE tots els mals: els de la pròpia nació, els de les classes populars, o l’un i l’altre alhora. Des de la dreta més extrema, fins a l’esquerra més radical, des dels filonazis fins als “anticapitalistes”, des de la Gran Bretanya fins a Grècia: compareu els discursos doctrinals dels uns i dels altres, autoerigits en els representats més autèntics del “poble” contra el poder opressor de la banca maligna i de les multinacionals. Elimineu “Europa”, suprimiu l’euro, i tornarem a ser feliços, diu Marine Le Pen, i diuen els seus companys d’ideologia. Llegiu els pamflets i els cartells de l’esquerra més radical, i hi trobareu eslògans molt semblants: “Europa” és explotació, banca insaciable, capitalisme opressor. En un altre terreny, afortunadament, la diferència és profunda. Elimineu la diferència, elimineu la immigració, afirma l’extrema dreta, i tornarà el benestar i la concòrdia a Holanda o a França. “Acollirem tots els refugiats que podrem,” digué Frau Merkel, i haurien de dir la dreta i l’esquerra democràtiques, suposant que mantinguen els valors universals i humanistes que van fundar la Unió Europea. Cosa que sovint no està gens clara, després de mig segle d’èxit i una dècada de dubtes.

Joan F. Mira | El País | 31/03/2017   

Després del mur, Europa

La commemoració (modesta i sense eufòria) dels seixanta anys de la Unió Europea, la setmana passada, hauria d’haver servit, més que mai, per recordar la història més pròxima d’aquest vell continent que molts considerem també una forma extensa de pàtria pròpia. Del continent sencer, a una banda i a l’altra d’aquella frontera infame que el tingué més de quaranta anys tallat en dos, de nord a sud, amb murs i tanques de filferro amb punxes, amb metralletes i guàrdies amb gossos. La primera vegada que jo vaig travessar aquell mur, pels voltants del 1970 i en un viatge per qüestions acadèmiques, entre Viena i Budapest ja ens van escorcollar al tren, i pels corredors dels vagons passaven els policies amb gossos amenaçadors.

Algunes il·lusions i fantasies que jo tenia sobre la realitat de l’altra banda (i que molts amics conservaven també) van començar a dissoldre’s. A Budapest, els murs de les cases mostraven encara els forats de les bales soviètiques del 1956. Però els funcionaris culturals del Partit que ens acolliren (no n’hi havia d’altres), semblava que no recordaven res: allò que no convenia simplement no havia passat. I dos professors txecs assistents a les reunions anaven a tota hora vigilats per uns individus de cara fosca, comissaris de companyia.

Feia poc temps encara dels fets de Praga del 1968, i ací molts encara s’aguantaven la bena davant dels ulls, per no voler veure: per no acceptar que la misèria moral i política d’aquell sistema i d’aquella ideologia no tenia ja (si mai l’havia tinguda) cap relació amb les il·lusions d’igualtat i de justícia que els règims comunistes havien de convertir en un estat de felicitat definitiva. Ací, la ceguesa de molts continuava intacta, sense remei ni cura. La mateixa ceguesa que impedia veure com, a la banda d’ací, el “capitalisme imperialista”, o “imperialisme capitalista”, no era exactament un sistema de repressió i d’opressió de les classes populars, privades de drets i de veu, reduïdes a l’explotació miserable, etcètera. I que la llibertat, en efecte, al contrari del que pensava el senyor Lenin, sí que servia d’alguna cosa, a més de ser un valor en ella i per ella mateixa. Una llibertat que, potser, només apreciàvem els qui no en teníem, bé a l’Espanya de Franco, bé als països sota la dictadura “del proletariat”, quina ironia.

Europa occidental, desfeta físicament i moralment per la guerra, es refeia a una velocitat inesperada: refeia fàbriques, carreteres i cases, refeia ciutats, refeia una economia productiva, i en un parell de dècades ja era una terra de benestar gairebé universal i assegurat. Espanya, per cert, a Europa no existia. A Europa la gent votava, canviaven els governs, les idees eren lliures i la paraula també, els sindicats eren potents, el valor real dels salaris creixia clarament, i el personal en general es preocupava ben poc per saber si hi havia models millors de societat, d’economia o de sistema polític. Al mateix temps, però, l’armament nuclear s’acumulava a un costat i l’altre de la ratlla funesta, i un cert terror a la Bomba, die Bombe (que jo vaig viure encara a Alemanya els primers anys seixanta), formava part de la vida quotidiana. I vingueren els tractats de 1957, els Beatles i la minifaldilla, i el maig del 68, i tot això que ara també és Europa. I per molts anys.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1711 | 28/03/2017   

Societat política, societat civil?

Els grecs, inventors de tantes coses, de (o sobre) les quals vivim encara, no solament van inventar la pólis, és a dir, l’Estat amb estructura formal i representativa, sinó la reflexió sobre la pólis: la teoria política. La base de la qual, segons Aristòtil, és que les persones, a diferència de les bèsties, som animals civils, tenim algun codi legal, i ocupem magistratures o elegim, si podem, els qui les ocupen. Ha plogut moltíssim des del temps d’Aristòtil, i en el curs de tants segles potser la teoria del poder ha passat per davant de la idea de política, que era la idea o teoria de la vida en societat, en la “ciutat”: és a dir, de la vida civil. Ha plogut tant, i sempre tan a favor de tota mena de monarquies, oligarquies, i dels seus hereus i continuadors dits democràtics, que no sé si, tal com ara gastem els termes, la “política” i el “poder” són realment dissociables, i això mateix ja hauria de ser motiu d’una reflexió detinguda. 

Ara bé, si de manera genèrica el poder va (o hauria d’anar!) associat a la política, no és tan evident que qualsevol forma d’acció política haja d’anar associada al poder: l’acció política és també suport a opcions ideològiques, és afiliació, opinió o simple exercici del vot, sense cap intenció d’integrar-se de fet en els grups que exerceixen o aspiren a exercir realment el poder. L’acció política és participació en rituals, adhesió activa a determinats símbols del conjunt de la societat o d’una part o sector, aplaudiment, crítica o protesta. Pot ser una firma en un manifest, un sopar, una festa, una manifestació, o l’assistència a un recital de cançons: tot allò que expressa activament una presa de posició relacionada amb una ideologia o un projecte col·lectiu que hom pretén que siga assumit, aplicat o respectat des del poder. Des del poder present, o des del poder possible, és clar. De fet, els qui tenen una relació directa, orgànica i metòdica amb el poder, és a dir, els polítics, saben que una bona part de la seua eficàcia en l’exercici d’aquest poder es troba, no sols en la legitimitat formal, el suport electoral, etc., sinó en una legitimitat social aparentment extra-política.

Saben que aquesta eficàcia, almenys en un sistema democràtic, no depèn tant de la capacitat de coerció, per molt legítima que siga, sinó de la capacitat de convocar adhesions o de respondre a exigències i necessitats ja expressades. Ara bé, fins ací no eixim del que podríem anomenar concepte “rigorós” de la política. Hi ha també un altre concepte possible, sobretot si tornem a l’origen grec de la paraula, i a l’acció del ciutadà en la pólis: llavors el terme “polític” equival pràcticament a “cívic” o “civil”, i fins i tot simplement a “social”. I tota acció dirigida a influir en la res publica, en la pólis, en la societat, és en definitiva acció política. Sovint aquesta acció, la que està fora de l’actuació orgànica dels partits, o fora dels engranatges de l’administració pública, l’anomenem precisament “civil” o “cívica”, per distingir-la del marc més estrictament “polític”. Però portar aquesta convenció en l’ús dels mots fins a extrems de dissociació total, pot resultar perillós. Sobretot perquè llavors fa l’efecte que és només el camp d’acció estrictament polític –el que correspon a l’exercici del poder públic– el que té una eficàcia real sobre el conjunt de la societat: l’únic, per tant, que ha de concentrar tots els recursos humans o institucionals disponibles. Per això, també, pot resultar arriscat servir-se massa alegrement de l’expressió “societat civil” com si aquesta fóra alguna cosa radicalment desconnectada del poder. Com si hi hagués dues “societats” diferents, una de civil i una altra de política (a més de possibles societats militars, bancàries, religioses, o mafioses...). Quant a la “societat religiosa”, ella mateixa es defineix, canònicament, com a més que humana, i perfecta per decisió divina: per damunt dels pecats propis i dels pecats de qualsevol bisbe o cardenal. Allò que és perillós, en tot cas, és pensar o suposar que la “societat política” està per damunt, legitimada, i la “civil” és cosa d’aficionats, o de gent para-legal i suspecta: de gent que, si no es pot controlar des del poder, sempre és millor eliminar-la o ignorar-la.

La “societat política” (que en la pràctica significa els polítics més o menys professionals, els partits i l’administració pública) és una simple dimensió, i hauria de ser una simple delegació, de la “societat civil”, que és o ha de ser tota la societat. No oblidem mai que civil, és a dir, allò que afecta o correspon als ciutadans, en grec es diu simplement politikón. El problema ve quan en un país, com el nostre, hi ha tanta gent política que és tan escassament civil. I tanta gent civil que no vol ser “política”, és a dir, que s’ocupa i es preocupa només dels seus afers privats: en grec, el contrari del polític, el simple particular o “privat”, es diu idiotes.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1710 | 21/03/2017   

Un imperi seriós

Supose que pocs lectors de premsa, a casa nostra (i a les altres “cases”) deuen haver seguit amb algun interès les sessions de l’Assemblea Nacional Popular de la Xina, però en poden haver vist de passada alguna imatge als noticiaris de la televisió. El ritual hi ha canviat ben poc des del temps de l’omnipotent president Mao: al Gran Saló del Poble de Beijing, els 3.000 assistents ara van amb vestits més normals i corrents, els senyors amb jaqueta i corbata, les (poques) senyores amb roba de sastreria seriosa, els membres de les “minories” amb la indumentària tradicional; no van tots amb els uniformes grisos o blaus botonats fins al coll, però el teatre és el mateix.

Votacions unànimes, generals d’uniforme, l’escenari ocupat pels dirigents asseguts de cara als milers de delegats sempre seriosos, potets blancs de te, enormes banderes cobrint tot el fons. La imaginació del règim comunista és importada dels seus predecessors europeus, per desgràcia, i no té la varietat escenogràfica dels rituals de la cort imperial. I malgrat tot, és encara l’Imperi de la Xina, el mateix fons perpetu, la mateixa estructura profunda, abans recoberta pels uniformes tristos del criminal sistema maoista, ara amb l’aire nou d’executius d’empresa dels nous dirigents. Un imperi demana un emperador, i observant l’espectacle i els discursos dels líders, em ve a la memòria Puyi, l’últim de la llista, pobre xicot desorientat i completament fora de la història. Es va morir fa cinquanta anys, i tothom el coneix només per la pel·lícula famosa: les imatges glorioses de nen imperial a la Ciutat Prohibida, i en les escenes finals un modestíssim jardiner “reeducat” pels mandarins del nou imperi.

Com recorde la imatge d’aspecte entranyable del gran Deng Xiaoping. Semblava un avi amable i pareix que només s’ocupava, els darrers anys, de contemplar les flors del seu jardí. No sé si era un model d’emperadors jubilats, o si era simple coincidència d’imatges entre Deng i Puyi. Mao, però, seguia el model d’emperador guerrer i sobrehumà, com el gran Qin unificador dels tres regnes i insigne cremador de llibres, com el manxú Kangxi que envià exèrcits fins al golf de Bengala. Mao va ser la síntesi final, final per ara, d’una història molt llarga d’invasions, revolucions, refundacions, canvis de dinastia, dispersió del poder i nova concentració. La història de la Xina és més o menys això, i sempre amb un fill del cel al capdamunt. Fins i tot, per no desmerèixer dels seus antecessors, Mao Zedong viatjava en trens especials de gran luxe, com abans les comitives imperials, i tenia un harem de jovenetes constantment renovades. Mao Zedong era, ell sol, la immensa Xina sencera concentrada en un sol home que era molt més que un home.

Els joves europeus fascinats que fa mig segle llegien l’evangeli del petit Llibre Roig es pensaven que entenien el present i el futur de la història, i no entenien res precisament perquè no entenien que Mao era l’imperi de la Xina. I és que la Xina no és un país com els altres, i d’això ja fa més de tres mil anys. Com si l’imperi egipci continuara unit i actiu. Com si Roma fóra encara la Roma de Trajà i Hadrià. La Xina és l’únic gran imperi antic encara en funcionament, i això té les seues constants de fons, una estructura profunda inalterable a pesar de totes les alteracions. Podem pensar que el gran imperi del nostre temps és un altre, que vivim en l’imperi americà, tot i que els seus emperadors (incloent aquest Trump lamentable) són ben poc imperials, i el cerimonial que practiquen és extremadament rudimentari. Però els Estats Units d’Amèrica són una cosa moderna, difusa o canviant, entre films de cowboys i anuncis de la Coca-Cola, entre Hollywood, dòlars, CIA i portaavions: un conjunt mudable que cap emperador podria encarnar en la seua persona.

Mentre que l’imperi de la Xina, que és un imperi seriós, no solament es considera el centre del món, com tots els imperis clàssics, sinó que, als propis ulls, és el món. El món pròpiament dit, fora del qual només hi ha gent no del tot civilitzada, o petits bàrbars de les terres exteriors, com digué l’emperador Qianglong als enviats del rei Jordi d’Anglaterra: “Nosaltres no us necessitem per a res, vosaltres sí”. Per això mateix, l’imperi de la Xina serà la clau d’aquest segle. I els milers de contenidors xinesos entrant als nostres ports, els magatzems dels seus productes a les nostres perifèries urbanes, els restaurants, les botigues innombrables, només en són una primera mostra. Comparat amb allò que ha de vindre, el segle de l’imperi americà haurà estat una anècdota amable.