Avui és divendres, 22 de novembre de 2024 |
<< < [17] [18] [19] [20] [21] [22] [23] > >> | Joan F. Mira | El Temps, núm. 1623 | 21/07/2015
Vaig fer una llarga visita al meu amic Alexandre Alapont, fa pocs dies, a la residència per a capellans jubilats del carrer del Trinquet de Cavallers, a València, que és una petita joia amagada. La residència, dita de Sant Lluís Bertran (que hi va viure i morir, a finals del segle XVI), va ser originalment un hospital de sacerdots pobres, fundat cap al 1350, i ampliat i refet completament al segle XVIII amb un barroc discret de murs coberts de ceràmiques bellíssimes amb escenes de vides de sants, d’al·legories i miracles, o de reunions de confrares, un conjunt silenciós i tancat que no té equivalent en la ciutat sencera. Vaig conèixer Alexandre Alapont un matí de fa molts anys, a l’antiga llibreria 3i4. Anava vestit amb roba clara i lleugera, amb una creu a la solapa que indicava la seua condició clerical, i preguntà al llibreter si tenia el llibre Borja Papa. “Tinc el llibre, i l’autor”, contestà Carles Jorro, el millor llibreter de València. I així ens vam fer amics, i l’estiu següent vaig passar, amb la meua filla, quatre o cinc setmanes a Zimbabwe, entre les més memorables i felices de la meua vida. Alexandre Alapont és de l’Alcúdia de Carlet, i a penes va cantar missa, allà pels anys cinquanta va decidir anar-se’n a l’Àfrica a fer de missioner, en aquelles terres que llavors eren la colònia britànica de Rhodèsia del Sud, i després es digueren Zimbabwe o, si voleu, Zimbabue. Mig segle de vida dedicada amb generositat perfecta a la gent del país donaria per a un llibre sencer, només amb les històries que em contava l’estimadíssim Father Alexander que encara ara, als claustres lluminosos del carrer del Trinquet de Cavallers, llegeix cada dia quinze o vint pàgines de la Bíblia que ell mateix va traduir a la llengua nàmbya. Allà, a la Missió de Santa Maria, en territori ndebele, prop de la ciutat de Hwange i a pocs quilòmetres de les Victoria Falls, Father Alexandre i els seus admirables companys treballaven catorze hores diàries per als fidels o no fidels. Ací mateix, la tardor de 1997, vaig recordar les emocions d’aquell estiu, les visites als poblets de cabanes, el cap de la tribu nàmbya que ens va rebre assegut en una cadira mig desballestada, la cabana del gran bruixot, que Alexandre Alapont anomenava “col·lega”, el dia que vam prendre el te a la casa modestíssima del bisbe, que era un senyor ja gran, castellà, amb rebeca gastada i espardenyes, i la gent, sobretot la gent, amable, acollidora, increïble, que a l’església cantaven com canten els àngels del cel i a la meua filla i a mi ens queien les llàgrimes galtes avall.
I els dies que passàrem al Parc Nacional de Hwange, diguem-ne “parc”, que és simplement una extensió lliure i oberta de 15.000 km², part d’un conjunt vint o trenta vegades més gran que s’estén per Zimbabue, Botswana, Zàmbia, Namíbia i Angola. Que és tant com dir que, de turistes de camions de safari, en tot el dia se’n veien ben pocs, de vegades ni un, i nosaltres, dalt del jeep amb el guia (antic alumne de Father Alexander) o caminant entre les herbes altes i els arbustos, érem els únics intrusos en aquell món anterior a l’Arca de Noè. Un món només d’animals, milers i milers d’animals fent la seua vida immutable i remota, bandes de centenars de búfals, de zebres, girafes, babuïns, antílops, gaseles, nyus, i tota bèstia que puguen imaginar, herbívora o carnívora. I els elefants, Déu meu, els elefants, que en aquells espais anteriors a la humanitat n’eren desenes de milers (quants en deuen haver mort, a hores d’ara?), i el nostre guia aturava el vehicle al costat d’un ramat de cent o dos-cents animals, baixàvem –cosa prohibida, però qui ens veia?–, i el seguíem contra la direcció del vent, fins a passar lentament i en silenci entre les bèsties enormes, especialment si eren grans famílies de dos o tres generacions de femelles, que si hom no les molesta no són agressives. Els mascles, sobretot els adults solitaris, és més prudent observar-los de lluny. Era com penetrar en un món diferent i distant, un món on els humans érem insignificants, inexistents i absolutament superflus, ignorats pels seus innombrables habitants perpetus i legítims. Com aquella matriarca elefanta, que aparegué enmig d’una pista, va fer que aturàrem el jeep, i es quedà allà quieta vigilant mentre passaven tots els membres de la família, criatures, adolescents, femelles joves i mares amb cries petites: llavors es girà cap a nosaltres, que havíem esperat silenciosos i immòbils, alçà la trompa, ens dedicà un bramul agut desafiant, i girà cua per tancar la comitiva familiar. Des d’aquell dia, he relativitzat encara més les vanitats de la condició humana.
| Joan F. Mira | El Punt Avui | 17/07/2015
L’any 1919, en el repartiment de les despulles de l’imperi Austro-hongarés, Itàlia va rebre la península d’Ístria sencera, amb la ciutat de Trieste a un costat i Fiume a l’altre. No era clar, però, si Fiume, amb el seu territori, seria o no seria reconeguda com a italiana. Llavors, el poeta Gabriele d’Annunzio, escriptor prolífic i aventurer estrafolari, es va vestir amb uniforme llampant i barret d’alpino amb ploma en la cinta, i va ocupar la ciutat de Fiume (ara Rijeka, a Croàcia) amb una legió personal de voluntaris, sobretot els Arditi d’Italia. Anys més tard, D’Annunzio, a instàncies del seu admirador irònic Benito Mussolini, va rebre el títol pompós de príncep de Montenevoso, la muntanya sagrada que Claudio Magris venera i explica en el seu deliciós Microcosmi. El poeta elegant hi proclamà un estat lliure, la Reggenza Italiana del Carnaro, i poc després va redactar una carta o Constitució, que publicà fa un any i mig la revista valenciana L’Espill, tan exemplar com sempre.
La Carta, a banda del llenguatge retòric (més retòric encara en l’italià original que en la traducció), no se sap gaire bé si neobarroc o neoclàssic, mereix formar part de la història del dret constitucional: no hi ha hagut mai un text tan ple d’imatges fastuoses i brillants, de projectes tan irreals, d’articles i definicions tan plens de fantasia. Com aquesta, de l’article XIV: “Tres són les creences religioses que se situen per sobre de totes les altres en la totalitat dels municipis jurats: la vida és bella, i és digna perquè la visca seriosament i magníficament l’home totalment refet per la llibertat; l’home íntegre és aquell que sap inventar cada dia la seua pròpia virtut per a oferir cada dia un nou regal als seus germans.” O aquesta, de l’article XVIII: “Només els productors continuats de la riquesa comuna i els creadors continuats de la potència comuna són ciutadans complets en la Regència, i constitueixen amb ella una sola substància operant, una sola plenitud ascendent.” No em negaran que és una meravella, parlar d’“una sola substància operant, una sola plenitud ascendent.” Vejam si ací fem una Constitució nova, o un altre estatut, i tenim tot això en compte.
Crec que mai una constitució ha estat, com aquesta, arcaica i moderna alhora, protofeixista i liberal, reaccionària, revolucionària, democràtica i autoritària, pròpia d’aquella mena de senyorets anarquistes que ràpidament van cedir a l’atracció del feixisme. A l’estat de Fiume, doncs, no hi hauria ni partits polítics ni sindicats, i els ciutadans haurien de pertànyer per força a una de les nou corporacions (n’hi ha deu, però la desena “no té art ni categoria ni vocable”, i “és gairebé una figura votiva consagrada al geni desconegut, a l’aparició de l’home novíssim, a les transfiguracions ideals dels treballs i dels dies,” etc.). De manera que l’assemblea legislativa anomenada Consell dels Provisors està composta per “deu elegits pels obrers d’indústria i treballadors de la terra; deu per la gent de la mar; deu pels empresaris; cinc pels tècnics agraris i industrials; cinc pels empleats administratius de les empreses privades; cinc pels ensenyants de les escoles públiques, pels estudiants de les escoles superiors i pels altres membres de la sisena corporació (la flor intel·lectual del poble: artistes, músics, etc.); cinc per les professions liberals; cinc pels empleats públics; cinc per les societats cooperatives de producció, de treball i de consum”.
D’això, n’hauríem de dir democràcia directa i participativa, o “democràcia orgànica”, molt més orgànica que la del franquisme. I els principis de la instrucció pública són, certament, admirables: “La cultura és l’aroma contra la corrupció. La cultura és la solidesa contra les deformacions.” Però també, i ací apareix la cua d’un dimoni: “La dominació moral és la necessitat guerrera del nou Estat.” I també: “L’exaltació de les belles idees humanes sorgeix de la seua voluntat de victòria.” Alerta, doncs, que hom comença amb transfiguracions ideals, i no se sap mai on acaba. Quant a la desena corporació, “la seua plenitud s’assoleix com la de la desena Musa. Està reservada per a les forces misterioses del poble en treball i en ascens. És gairebé una figura votiva consagrada al geni desconegut, a l’aparició de l’home novíssim, a les transfiguracions ideals dels treballs i dels dies, al ple alliberament de l’esperit sobre el panteix penós i la suor de sang”. I així va quedar escrit i proclamat, constitucionalment.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1622 | 14/07/2015
Primera part d'aquest article
Fa més d’un segle, com ara mateix, el patriotisme espanyol, perfectament explícit, era el fonament polític i moral de l’autonegació valenciana: calia “no ser”, desfer-se i dissoldre’s, o ser poca cosa i només domèstica i de poca volada, a fi que un “altre ser” tinguera més volum, força i altura. Hi ha qui no podia suportar ni tan sols una mostra tan innocent com els Jocs Florals, veia els poetes de la Renaixença com un perill per a la integritat de la pàtria, i no comprenia, com la senyora Punset, que ningú puga optar per “la actual popular algarabía” o per “un idioma de la edad oscura” abans que “De la española lengua / la majestad, la armónica dulzura”. Juan Janini, comerciant i versificador, fill d’italians i patriota espanyol, remata la seua “Voz de alerta” contra els “perills” (l’any 1883!) d’un renaixement de la llengua, ni que siga en forma de poemes innocents, amb una exhortació que també considere exemplar: “Y pues estáis despiertos / no nos habléis las lenguas de los muertos” (o les que “no serveixen” per trobar faena). La realitat d’un idioma (propi, extensament majoritari, popular, històric, literari) era simplement ignorada, menystinguda o atacada perquè no era compatible amb un “nivell superior” de realitat: com a valencians, som poca cosa, o una cosa que és poc, que és insuficient i curta. És “pequeña la teoría”, com deien els homes d’El Pueblo en un editorial de l’any 1916, perquè “por encima de Valencia está la patria española, y con ella Castilla, en cuyo espíritu, desde ha muchos años, muchísimos, se han diluído el alma y las esencias valencianas”. El lector actual, un segle més tard, pot comprovar perfectament que, ja aleshores, el suposat cosmopolitisme i “obertura” és, en primer lloc i sobretot, una reducció i un tancament en l’espai nacional definit per Castella. Crec que (a part de les referències d’Alfons Cucó sobre el tema en aquell llibre impagable que és encara El valencianisme polític) hom no ha insistit prou, en aquest punt, sobre les coincidències de fons dels partits de la Restauració, conservadors i liberals, amb el republicanisme blasquista.
Quan el diari Las Provincias i el seu director Teodor Llorente insisteixen una vegada i una altra que el “glorioso reino” era feliç, com a Regió Valenciana dins de la “intangible unidad española y de acuerdo con ella”, i que en qualsevol cas no aspirava de cap manera “a recobrar instituciones de autogobierno” (discurs a Elx, 1908), i quan reclamen l’amor a les tradicions, a les festes pintoresques i al dolç idioma que afectuosament anomenem matern, però sempre sense “hostilidad ni desvío hacia el glorioso idioma nacional”, etc., se situen exactament en les mateixes posicions de l’espanyolisme blasquista, enemic del naixent nacionalisme valencià, defensor explícit de la imposició del castellà com a única llengua civil, i exaltador apassionat de la castellanització: “El genio valenciano se siente mejor traducido en la amplia prosa, única y soberana, de Castilla”, proclama l’ideòleg i hereu de Blasco, Félix Azzati (que, en tornar la democràcia, recuperà un carrer ben cèntric a València!), en un cèlebre i aplaudit discurs l’any 1916. A Catalunya, ja se sap, són gent reaccionària i “tancada” i per tant “desde el campesino hasta el plutócrata sienten el catalán”, però els valencians són liberals, amants del progrés i de la ciència, i gent d’esperit generós i obert: “Valencia se siente amplificada en España”; i quan els valencianistes “tratan de imponer el dialecto valenciano... parece que una voz pronuncia palabras fatídicas: ‘Más acá!’”. Mentre que “cuando hablamos el castellano se trueca el misterio de aquellas voces en un grito de esperanza: ‘Más allá!’”. I ara sí, deixaré el tema en aquest punt, tan expressiu i tan antic, tan contundent, em quedaré de moment “más acá”, deixaré l’esperança del “más allá” per a la futura vida eterna, i promet (sense solemnitat) que almenys fins que passe l’estiu practicaré el vagareig, la història de Grècia i el rapte d’Europa i altres disquisicions sense substància, i no tornaré a parlar d’aquestes coses si no és en cas de provocació flagrant.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1621 | 07/07/2015
M’hauria agradat, després de dos o tres articles més o menys directament relacionats amb els reconfortants canvis polítics de les darreres setmanes al País Valencià, allunyar-me una mica d’aquesta matèria –que és una de les “meues” matèries, no cal dir-ho– i dedicar-me algun temps a especular sobre estètica, ètica vagarosa, literatura, els colors de la mar o les calors de cada estiu. Però el discurs ja famós de la senyora Carolina Punset em va fer tornar a aquesta terra (la “terra valenciana”, per dir-ho com algú que no vol mai dir “el nom”, ai dolor), on pareix que la política, la ideologia i la llengua han d’anar encara molt de temps tan estretament lligades. Fins no fa gaire temps –fins la irrupció de Compromís, fa pocs anys, després de molts i molts anys de treball incansable del Bloc (d’un Bloc Nacionalista Valencià, horresco referens!)–, en aquest país (o terra, o cosa incerta?) dominava una ideologia nacional avui encara ben viva, patrocinada per extensos sectors de la dreta valenciana i activament o passivament compartida per extensos sectors de l’esquerra, en virtut de la qual no solament és irrellevant i fins i tot molesta l’existència de partits polítics d’àmbit valencià, sinó que és de fet (i de vegades per principi) secundària, irrellevant i molesta l’existència d’una llengua i d’una producció cultural no reductibles a les definides com a nacionals espanyoles. En el cas del castellà (l’espanyol, com la diputada Punset ens recorda que cal dir), la llengua és tan expansiva i hegemònica com el país o territori on va nàixer fa mil anys: esdevinguda llengua/cultura nacional d’un Estat modern, tendeix a ocupar tot l’espai de poder, l’espai social i físic d’aquest mateix Estat. Simplement perquè una llengua-cultura hegemònica, en definir-se com a nacional, tendeix a omplir tot l’espai de l’Estat definit com a nació, i a reduir i eliminar la diferència, en tant que el manteniment d’aquesta diferència és un obstacle a la perfecció de la seua hegemonia. I ningú no renuncia al domini mentre és còmode: mentre el dominat es deixa dominar sense massa dificultats, i encara dóna les gràcies. Com aquells que, ara i abans, per facilitar la submissió perfecta accepten la inferioritat pròpia com a dominats: no ser res valuós, o ser molt poc, és el camí més recte a la inexistència assumida.
En tot cas, el discurs ofensiu de la senyora P., tan “modern”, té antecedents il·lustres de fa un segle i més d’un segle. La ideologia nacional era la mateixa, i no ha de sorprendre que, quan apareixen els primers intents de valencianisme polític, a la primeria del segle XX, aparega també brutalment la negació explícita i frontal de l’existència del país. Hi ha un text del diari El Pueblo, en plena campanya del blasquisme contra el “contagi” a València de la Solidaritat Catalana, que he considerat sempre emblemàtic: “¿De dónde sacan estos señores valencianistas que aquí puede haber sentido regionalista hasta el punto de constituir una fuerza poderosa y eficiente? ¿Acaso ha tenido Valencia historia propia que haya delineado su personalidad con caracteres imborrables a través del tiempo? [...] Es una tontería el querer engañar con una historia ficticia y con una personalidad tan poco persistente. Estamos todos en el secreto: ni historia, ni literatura, ni lengua ni nada” (V. Ballester Soto El Pueblo, 18 de juny 1907. En A. Cucó, El valencianisme polític, p. 63). Difícilment podia ser més explícita la negació, ni més diàfana la posició nacional que s’hi expressa: tan antinacional valenciana, que arriba a no reconèixer ni tan sols una “personalitat regional” capaç de mostrar algun senyal d’identitat respectable. Recordant, sobretot, que aquesta posició, adobada o no amb tocs de regionalisme agrarista, populista o líric, va ser mantinguda de manera permanent per una força, com el republicanisme blasquista, al voltant de la qual girava la vida política de la capital del país, i no solament de la capital. Continuarà.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1620 | 30/06/2015
Vostès deuen recordar que fa vint anys el PSOE va perdre les eleccions al País Valencià, Joan Lerma se n’anà veloçment a Madrid a ser ministre fugaç de no sé què, i l’inoblidable Eduardo Zaplana pactà amb l’inefable González Lizondo i esdevingué president de la Generalitat. Poc després, quan encara no feia ni un any que el PP governava, vaig escriure, en un altre lloc, que ja tiraven llibres. No era, explicava, que jo fóra malpensat, ni que imaginara falsedats per desacreditar la dreta governant, sinó que efectivament tiraven llibres. La persona que m’ho havia contat, que era un home de molt de respecte, no ho havia sentit a dir, sinó que ho havia vist, i ell mateix havia arreplegat dos exemplars de Lluís de Santàngel: un nou home, un nou món, que anaven tristament dirigits al camió de les escombraries (dir en aquest cas “del fem”, que és com en solem dir els valencians, quedaria potser massa dur?). Ja me’n faig càrrec, considerava jo la primavera del 1996, que al Palau de la Generalitat, prop d’un any després de la mudança, encara deuen estar ocupant els seus espais, posant-hi mobles nous, llevant-ne els vells o canviant-los de lloc, i mirant a veure si es feien a la idea que havien de governar el país, perquè encara no s’ho creien del tot, i potser per això no governen, afegia. O almenys encara no es notava, excepte en allò que llevaven i allò que tiraven. Després, sí que hem notat que governava la dreta, massa i tot, per desgràcia per a molts i profit d’uns pocs. En realitat, quant a les coses que molestava i calia llançar a l’abocador, “els altres”, abans, també havien pensat –però amb raons diferents– que tot el que era poc modern era vell i calia llevar-ho d’enmig, i també s’havien fet mobles nous per als seus despatxos nous. Moltíssims mobles nous. Però almenys, fins on jo coneixia, no havien tirat llibres. Eren potser petits detalls sense importància, qui sap si no volien dir res, però la gent del PP tirava llibres, o els manava tirar. Comprenc que als dirigents alts, mitjans o baixos de la dreta valenciana, quan es posaren a manar els devien sobrar moltes coses que veien com a molèstia o destorb, que no volien tindre davant dels ulls allò que els altres havien posat per allí. Ni tan sols uns llibres tan ben editats i tan elegants com el Lluís de Santàngel. De manera que a nous homes, nous mons, com deia el títol, i aquells llibres els devien molestar. Però també els podien haver enviat a alguna biblioteca, que la major part no anaven (ni van) molt sobrades de volums, o haver-los regalat als parents o als amics, per si de cas els entrava el gust per la lectura (cosa improbable, ja ho sé, tractant-se d’una mena d’“homes nous” més amants d’altres ocupacions?). Però no varen fer res d’això: algú dels qui manaven per allí degué pensar que era més pràctic tirar-los, o simplement pensà només que sobraven, i per això hi ha contenidors al carrer, dedicats al paper vell i al cartó.
Confessaré que llavors, quan m’ho contà el salvador d’aquells exemplars de Lluís de Santàngel, no m’ho havia d’haver cregut, de tan bèstia com era, però sí que m’ho vaig creure. Entre altres coses, per la confiança perfecta que em mereixia qui m’ho contava (un home respectable, un empresari il·lustrat), que tenia previst rescatar altres volums en perill. En qualsevol cas, era un moment que les coses anaven adquirint una certa coherència: els nous governants provocaven baralles en l’IVEI (aquell Institut Valencià d’Estudis i Investigacions, que amb tanta convicció havíem posat en marxa, i que tan poc va costar de reduir a no-res), liquidaven els ajuts als mitjans de comunicació en valencià, llevaven El Temps de les biblioteques, posaven programes horribles en una ràdio pública que havia estat molt digna, començaven a rebentar l’ortografia dels textos explicatius de concerts o museus (com al Palau de la Música, o al Museu d’Etnologia que jo havia fundat deu anys abans), i així podria anar recordant i contant. I tiraven llibres. Així van passar els anys d’aquells governs nostres, superant-se ells mateixos en ignorància, en menyspreu per la llengua del país, en incompetència, en balafiament dels cabals públics, en capacitat de destrucció de tot allò que no entenien ni els importava. Vint anys d’aquesta trista espècie de governs han sigut molts anys, no una eternitat sencera, perquè no hauríem sobreviscut, però almenys mitja eternitat. I per tant s’ha acabat també, com s’acaben les penes del purgatori, encara que semblava que no s’acabaria mai.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1619 | 23/06/2015
Fa molts i molts anys, el 1979, a la Universitat de Princeton, vaig fabricar un dels papers acadèmics que he estat sempre més content d’haver escrit: el tema era “De com es pot ser grec per trenta segles”, i es va publicar amb aquest títol el 1980 a la revista L’Espill. I la qüestió era que sí, que vistos els textos antics, començant pels Treballs d’Hesíode, i els estudis dels antropòlegs socials contemporanis, la cosa era possible: hi ha factors tan permanents en la “cultura profunda” dels grecs, que ja eren presents en temps homèrics, i són presents encara. Com quan jo, citant un autor modern, Stephanos Zotos, recordava que per als grecs hi ha un codi que regula el comportament dels membres de la família entre ells, i un altre que prescriu l’actitud de cara al món exterior. Actitud que des d’Homer –on és absolutament explícita– fins ara, es pot resumir en: fes bé als teus amics i aliats, fes tot el mal que pugues als teus enemics, i procura enganyar els estranys. L’honestedat és una virtut que s’aplica dins del propi cercle; fora d’aquest, amb els “estranys” (començant per l’Estat, i encara més quan els “estranys” són els estrangers!), la virtut és ser prou llest per estafar-los. El que compta és l’avantatge propi, el simferon, i si pot ser a expenses dels altres, millor. El grec modern té tanta admiració per l’exupnos, l’espavilat, com l’antic per l’”embolicador” oficial, Ulisses, el protegit d’Atena. Fins i tot quan arriba a Ítaca, Ulisses fa un relat completament fals davant de la deessa, i ella li diu, somrient complaguda: “Astuciós i subtil ha de ser qui volgués superar-te / en tota mena d’enganys, fins i tot si és un déu qui t’encontra. / Murri, embolicador i mai tip d’ardits, no podies,/ ni en el teu propi país, oblidar-te d’astúcies i trampes / i de relats mentiders?” (Trad. meua). Tot un model ideal, un exemple suprem (l’astut, el mentider interessat, admirat sobretot quan enganya els estranys?), que ha durat fins als temps presents. Dels grecs actuals, el seu compatriota S. Zotos en The Greeks. The dilemma of past and present afirma : “Els grecs creuen que les regles i lleis que regulen i conformen la vida en altres països no han estat realment fetes per a ells i simplement no poden ser aplicades en el seu país, que pot perfectament existir sense elles”. I una altra petita cosa més: reconèixer davant dels “estranys” un error propi, un engany, una culpa, no és una virtut, és una humiliació i un deshonor. La idea de “responsabilitat” cívica o ètica, és del tot circumstancial i relativa.
I així, tal com recordava jo fa mig any en un altre lloc, i com afirmava llavors un novel·lista famós, a Grècia la innocència s’ha convertit en una professió. No són culpables els grans empresaris que no paguen impostos; ni els governs successius que han falsejat els comptes públics, han balafiat, han mentit i han col·locat sistemàticament amics, parents i coneguts a cobrar del pressupost; ni els professionals com ara metges, advocats i arquitectes que (com tants col·legues del nostre extrem del Mediterrani) oculten la major part dels seus ingressos; ni la ciutadania en general que considera que no pagar impostos i enganyar l’Estat és com una antiga virtut grega que cal preservar per damunt de totes les coses. El novel·lista cèlebre recorda que, quan entrà en la Unió Europea, Grècia era un país pobre, frugal i disciplinat. Que llavors començaren a ploure diners, i que va ser com si a algú que ha passat molta gana li donaren de sobte grans olles de carn i cuixes de corder. Grècia, afirma, es va posar malalta. És a dir: els governants van dedicar els diners europeus a engreixar més encara el sistema clientelar. Els diners, doncs, no s’invertien ni s’aprofitaven, es repartien. I així l’Estat esdevingué un monstre inflat, acostumat a menjar massa. Ara, pensava l’escriptor, els sindicats del sector públic abandonen el Pasok i es passen a Syriza, l’esquerra radical, que fa mal fet d’acollir-los perquè són gent corrupta, aviciada amb les pràctiques que ens han portat al desastre. Aquestes frases tan durament crítiques –i altres de més dures– no eren certament una opinió meua, sinó declaracions expresses del gran Petros Màrkaris, que no és precisament un escriptor reaccionari. És, simplement, un grec lúcid i amb els ulls oberts, que ens recorda que, allà com ací, és una estupidesa irresponsable pensar que la culpa dels mals comuns sempre la tenen uns altres, i que mentir i enganyar els “estranys” en els tractes o negociacions no és un vici ni un defecte sinó una virtut honorable. El lector atent podrà, si vol, aplicar tot això a les informacions dels darrers dies i mesos.
| << < [17] [18] [19] [20] [21] [22] [23] > >> |
|
|