Joan F. Mira | El Temps, núm. 1607 | 31/03/2015   

Darwin, llibre del Gènesi

Contemplat amb perspectiva mítica –que és alhora ètica i estètica– el món era molt més bonic i tenia molt més sentit vist des de la narració bíblica dels orígens, o des d’altres relats equivalents de la creació de l’univers i dels homes. Tot era, en l’inici, una gran confusió, era una boira sense llum, sense matèria concreta, sense aigua ni terra, i el Déu etern va decidir donar forma i existència a les coses, no ser només el Déu de si mateix o del caos sense forma ni nom, sinó convertir-se en el Déu de l’univers. El tercer dia de la creació, quan el món ja quedava una mica ordenat, quan el cel i la terra ja ocupaven el seu lloc, quan ja hi havia mars i continents i sol i lluna, i fins i tot arbres i plantes, Déu va dir: “Que les aigües produïsquen sers vius que s’hi moguen, i animals alats que volen entre la terra i la volta del cel”. I així va ser, inclosos els monstres marins, i Déu veié que tot això era bo, i els va manar que es multiplicaren i ompliren les aigües i el cel, cosa que els peixos i les aus van fer puntualment. El sisè dia, el Creador digué: “Que la terra produïsca sers vius de tota classe: bestioles i tota espècie d’animals domèstics i feréstecs”. I així va ser, i la terra es va omplir d’animals, inclosos, diu la Bíblia, tota mena de cucs i de bestioles, que encara no tenien el nom d’insectes. Llavors degué pensar que no n’hi havia prou, que entre tanta criatura faltava alguna cosa, potser la més important, i per això va dir: “Fem l’home a imatge nostra, semblant a nosaltres (un “nosaltres” plural, una mica intrigant), i que sotmeta els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s’hi arrosseguen”. Ací és on, probablement, va cometre un error. Produir l’home a imatge seua, ja era una idea agosarada, que els déus dels altres mites no havien tingut mai. Sotmetre-li tota la terra, els peixos, els ocells i les bestioles, era una imprudència excessiva. Aquesta criatura singular amb intel·ligència i voluntat, capaç de distingir el bé i el mal, i de triar el mal, s’havia de creure, al llarg de molts mil·lennis i fins ara, que era el rei de la creació, que la terra i tot el que conté s’havia fet per a ell: que, si el creador no hagués pensat en l’home, la resta no existiria ni tindria sentit. El relat bíblic, entre els altres relats dels orígens produïts per altres pobles i altres creences, és dels més coherents, dels més ordenats i entenedors, i sobretot dels que més afalaguen l’orgull dels humans. Som el cim i la glòria de l’univers, des dels inicis tot s’ha fet pensant en nosaltres, som els amos del món, som imatge i semblança del creador. I aquesta fe no es pot tocar, perquè si es toca, si no som això, què seríem?

Sabent que és així i és paraula divina, pensant que Déu havia creat la terra i el cel i les mars, i les aus i els peixos i els altres animals ja perfectes i tal com havien de ser, i que aquesta creació era bona, sabent que al final ens havia creat a nosaltres i ens havia donat l’alè diví, en una classe de Ciències Naturals em van parlar de Darwin. Això era en cinquè curs del batxillerat antic, jo encara no tenia quinze anys, i el professor era un pare escolapi –podia haver sigut jesuïta, si jo haguera anat a un col·legi de rics–, sempre elegant, sempre ben pentinat i amb bona olor de colònia. Estudiàvem el llibre de Salustio Alvarado, que era un volum molt considerable, un llibre complet i magnífic que encara recorde, i sabíem molta més botànica, entomologia i mineralogia del que un adolescent actual pot ni tan sols sospitar. Però el dia que tocava parlar de l’evolució de les espècies, el professor va fer allò que no havia fet mai: va perdre l’elegància. Pujà a la tarima, va cobrir Charles Darwin d’injúries, se’n va riure amb sarcasme, i digué allò tan vulgar i tan bèstia de l’home descendint dels micos i els micos descendint dels arbres. Va imitar els ximpanzés rascant-se les aixelles, va fer uns grunys de simi, i aquell dia, cosa excepcional en una classe que era dura i seriosa, tots ens vam divertir molt. Ara deu fer seixanta anys d’aquella escena escolar i grotesca, i rellegint el relat bíblic bellíssim  em torna el dubte si Déu, quan acabà la primera gran setmana, va fer ben fet de descansar el dia setè. Qui sap si el Creador es trobava una mica cansat després de tanta faena, qui sap si va pensar que aquella obra final i culminant era perfecta, i en això es va equivocar. Ja que, pel que fa a l’última espècie creada, li quedava encara molta faena per fer, i no s’ha acabat encara. Almenys això hem de concloure, observant alguns dels exemplars que circulen al nostre voltant.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 703 | 26/03/2015   

L’art de parlar

Dels molts invents dels grecs, la retòrica i la política no haurien de figurar entre els menors: dos invents perfectament lligats i complementaris, i lligats igualment al lógos com a paraula i com a raonament. L’invent de la política vol dir l’invent de la ciutadania, i d’alguns detalls més que formen encara la base conceptual del que solem anomenar democràcia. I això funcionava sobre la base de l’habilitat de qui parlava per convéncer els seus oients, que eren també els votants. Dit d’una altra manera: la democràcia funcionava (i jo crec que funciona encara, si funciona) amb els instruments de l’art de la retòrica. Demòstenes, quan era encara jove i aprenent d’orador, feia esforços per parlar clarament, passejant per la platja amb un grapat de pedretes a la boca, i per imposar la seua veu a la remor de les ones de la mar: el discurs només era eficaç, doncs, si era pronunciat amb paraula clara i amb veu poderosa i vibrant. Farfallejar, trabucar-se, confondre els mots, és per a l’art de la paraula un defecte radical: qui parla de manera confusa, potser és que no té clar què vol dir. Aquest és el fonament clàssic de la retòrica, la qual retòrica, no ho oblidem, va ser l’instrument de la república romana, de la pràctica judicial, i també de l’educació dels joves de casa bona des del temps de Demòstenes fins al de sant Agustí, i més endavant des dels segles XIV o XV fins ben entrat el segle XX. Saber parlar en públic és, des dels grecs i els romans, una alta qualitat humana. O ho era: escolten, ara, els discursos dels polítics i els d’alguns suposats “professionals”. Segurament ja en som molt pocs els qui recordem un batxillerat on apreníem allò de “Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra¸ quamdiu etiam furor iste tuus nos eludet”, etcètera. Ciceró parlant davant del Senat de Roma ha estat per a innombrables generacions d’escolars europeus una mena d’exemple suprem, de number one de la paraula pública. No exactament per allò que deia, sinó per com ho deia, per l’estil. I l’estil, en els discursos públics, pareix que també s’ha acabat. Només cal escoltar (amb paciència) els nostres penosos debats parlamentaris o, quan la paciència esdevé ja virtut heroica, prèdiques i arengues com les que haurem de patir en les campanyes electorals que s’acosten.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1606 | 24/03/2015   

Des de Rússia al Califat, 2

Primera part d'aquest article

Els russos sempre han gastat molt de temps pensant què són, i la conclusió habitual és que són una cosa única i extraordinària, un poble amb una missió tan immensa com el seu territori. Per això els ha costat sempre tant l’aproximació a Occident, perquè ser “europeus com els altres” significava justament deixar de ser únics i a part. Els grans escriptors des de Tolstoi o Dostoievski fins a Soljenitsin, els patriarques de Moscou, els nobles rurals i els pagesos quan escoltaven els sermons del pope de la parròquia, tothom ha pensat sempre el mateix: la mare Rússia és una nació enorme i diferent. I els russos que volien ser diferents d’aquesta diferència, els que volien ser europeus, occidentals, normals, sempre han resultat gent marginal i suspecta, com el patètic Pierre de Guerra i pau. És convenient recordar tot això, si es vol entendre no solament la història russa sinó la història mundial del segle XX, la figura de Lenin, l’amor al pare Stalin, les angoixes d’ara mateix, i el futur de la mòmia del Kremlin. Recordant tot això, potser no és cap sorpresa que aquest “orient” rus torne a reivindicar una identitat superior, potent i separada, una idea de sobirania territorial i política que torna a imposar-se a Crimea, que no amaga el projecte de controlar Ucraïna, o que torna a mostrar perilloses intencions sobre els països bàltics. Fa l’efecte que Moscou no vol acceptar la geografia i la història d’aquest inici de segle, s’hi rebel·la, s’hi resisteix i la impugna, amb una antiga obsessió retrobada: la pressió sobre Occident, que sovint vol dir exactament “contra” Occident. En el mateix moment, el Califat islamista (aquest Daesh o Estat provisional, que és ja un projecte d’imperi religiós des de l’Atlàntic africà fins al Pakistan o fins a Indonèsia), que no és ni pretén ser un país o una nació, és capaç de formular el seu desafiament universal amb una tècnica refinada del terror associat a la doctrina. Quan degollen un a un (o cremen vius) els infidels, els heretges xiïtes, els captius o qualsevol mena de presoners, aquest suplici individual, escenificat, filmat i difós a propòsit per produir l’efecte fascinant de l’horror ritual, és com un missatge i un  repte orgullós al món sencer, i en primer lloc al poder d’Occident i a tot el que representa. Allò que el missatge transmet és ben clar i potent: “nosaltres” som això, creiem això, volem això, i som capaços de fer tranquil·lament això (la nostra pròpia mort buscada, el martiri, el degollament públic dels enemics o dels vençuts, la destrucció dels cristians o de l’arqueologia i de la història), mentre que vosaltres ja no creieu res, no sou capaços de res, i el vostre poder és inútil.

Al costat del ritu elemental del sacrifici del vençut, transformat en publicitat i en màrqueting modern, al costat del desafiament al món extern, hi ha un altre efecte buscat en aquesta pràctica del terror com a mètode per construir el Califat: esborrar qualsevol risc de contagi democràtic –ni que siga parcial– dels països musulmans, qualsevol possibilitat d’introduir-hi institucions democràtiques que pogueren ser compatibles amb l’islam. Les “primaveres àrabs”, o qualsevol moviment en aquest sentit, o bé reboten cap a doctrines rigoroses i clàssiques, com amb els Germans Musulmans a Egipte, o bé són percebudes com a enemigues de la puresa radical dels temps antics, com en el cas de Tunísia. L’aïllament que predicava Bin Laden, la separació dels purs i destrucció o expulsió dels impurs, forma part d’aquesta interpretació regressiva d’alguns textos alcorànics. L’adversari mortal, per tant, serem sempre “nosaltres”, els occidentals, els fills de la tradició racional, de la il·lustració, de la laïcitat, de la supremacia de la llei civil. “Ells”, doncs, els que s’han definit com a enemics nostres, potser tenen una noció més clara de nosaltres que nosaltres mateixos: ells saben què han d’atacar i destruir, i potser nosaltres no sabem què hem de defensar. O no ho sabem amb plena convicció, quan critiquem feroçment i sense seny la nostra pròpia vida democràtica, que és  insuficient, que és parcial, que no és del tot justa ni perfecta, però és la nostra forma de ser i de viure, la nostra llibertat. En la qual no creu certament la Rússia de Putin, amb el seu projecte de sobirania oligàrquica. En la qual no solament no creu tampoc l’Estat Islàmic, Daesh o Califat, sinó que la combat amb l’exemple suprem del terror.

Joan F. Mira | El Punt Avui | 20/03/2015   

Suites, Casals

Tinc decidit ja fa temps que en les meues darreres voluntats, les que m’acompanyaran en el viatge a les altures, he d’incloure una clàusula segons la qual, quan puga triar lloc i activitat al paradís, demanaré només un raconet confortable on poder llegir una vegada i una altra els meus clàssics, i on poder escoltar eternament música de Bach. Escoltar música de Bach és una de les ocupacions més recomanables en qualsevol temps i ocasió, en la vida mortal com en l’eterna, i més recomanable encara si el temps és aspre i confús, com aquest que patim, de tan escassa esperança, quan la inèpcia dels polítics, els fanatismes bàrbars i l’estupidesa universal, avancen i ocupen l’espai de la modesta raó que ens emparava. Quan la història es precipita per viaranys poc optimistes, i l’estètica i la sensibilitat reculen i deixen pas a la barroeria. No sé si ara mateix seria possible un altre Bach, un pare de família component música inacabable, inexhaurible: no sé si aquella música és compatible amb els diaris i els telediaris, amb aquesta degradació de tantes coses en què hem cregut i hem esperat.

I si això ja era vàlid fa deu anys o quinze, avui és més vàlid encara. Per tant, si vostès volen fer com jo, vist com va el món real en aquests anys que vivim, dediquen alguna horeta de tant en tant a una altra realitat d’un altre món: a L’art de la fuga, per exemple, a les Variacions Goldberg, o a les suites per a violoncel, començant, si pot ser, amb la versió de Pau Casals, que no és certament la més “autèntica” possible, però és la primera versió i la més gran, la del descobriment. Quan el petit Pau va fer els 13 anys –la història és ben coneguda– son pare, organista, li va comprar un violoncel nou i l’acompanyava sovint a buscar partitures per un instrument que llavors era poc considerat com a solista. Un dia memorable (això diu el fullet que acompanya els meus discos de les suites de Casals: “un dia memorable”), furgant en una llibreria de vell prop del port de Barcelona, van trobar unes sonates de Beethoven i després, amb immensa sorpresa, les Sis suites per a violoncel sol de Bach, cobertes de pols en un prestatge.

“Jo ni tan sols sabia que existien”, recordava Casals molts anys després, “i ningú no me n’havia parlat mai. Va ser la més gran revelació de la meua vida. Vaig sentir immediatament que allò era una cosa d’importància excepcional, i vaig abraçar el meu tresor tot el camí fins a casa. Vaig començar a tocar-les en un estat d’excitació indescriptible. Durant dotze anys, les vaig estudiar i hi vaig treballar cada dia, i ja era prop dels vint-i-cinc quan vaig tindre el coratge de tocar-ne una en públic. Abans de fer-ho jo, cap violinista o cel·lista no havia interpretat mai una suite completa: algú podia tocar una sarabanda, una gavota o una alemanda. Però la meua intenció era tocar-les in extenso... amb totes les repeticions, per tal de conservar la cohesió i l’estructura interna de cada moviment. En aquell temps, aquestes composicions eren considerades obres fredes i acadèmiques. ¿Com podien pensar en Bach com a ‘fred’, quan aquestes suites sembla que brillen amb la forma més resplendent de poesia?”

Una esplendor poètica, racional, infinita. I Casals encara hi treballà trenta-cinc anys més abans de consentir a enregistrar-les. L’orgull de la perfecció, la modèstia dels anys de treball, la paciència, tot això que ara trobem a faltar escandalosament en els nostres polítics, escriptors i altres personatges públics insignificants i plens de vanitat. L’enregistrament, segons les notes del fullet d’EMI Classics, es va fer a París i a Londres entre el novembre del 1936, el juliol del 1938, i el juliol del 1939. Imagine Casals als estudis, quan la bàrbara guerra civil arrasava mig Espanya, quan la desgràcia de Catalunya era ja gairebé completa, quan la feroç dictadura franquista era només el preludi d’un horror implacable per a Europa i el món, l’imagine trasbalsat i desfet per tot això, i tanmateix capaç de produir aquella música. Llavors, precisament llavors, en aquells anys terribles. Però Franco ha passat, i Hitler i Stalin i aquells horrors, i aquesta música ha quedat per sempre. Alguna cosa deu significar, supose. Escolten la sarabanda lenta de la suite n.4, per exemple, o el preludi de la n. 5, i sabran de què parle. O escolten les sis suites senceres, i després, qui sap, potser veuran el món d’una altra manera. I com que jo, en aquesta matèria, no tinc gens d’autoritat per donar consells, no em facen cas a mi: facen cas al meu amic Jaume Cabré, que sí que en té, i que quan parla de Bach diu sempre “Bach nostro senyor”.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 702 | 19/03/2015   

Sobre la por

Som una espècie intel·ligent, és a dir una espècie expectant: sabem que ens hem de morir, sabem que ens poden passar coses. Per això coneixem bé el gust de la por. Som una espècie amb moltes virtuts necessàries per a viure en societat: som solidaris i cooperatius perquè sols no podem subsistir, sabem treballar junts perquè sovint és pura necessitat, ens ajudem els uns als altres perquè sense això no sobreviuríem. Molt bé, tot això és cert. Però també som prepotents i ens agrada manar sobre algú, ens agrada posseir i acumular, som envejosos i mirem amb mals ulls el bé dels altres. Som animals eixits d’entorns hostils: la pau i l’absència d’agressió no sempre han estat benèfiques per a qui les practicava, i per això són conquestes lentes, construccions ideals, complicades, que ens guarden d’amenaces permanents. En aquestes societats de l’Europa occidental, que són les nostres, la violència ha estat, fins fa ben poc, part de la vida gairebé quotidiana de qui no se’n podia protegir: i els rics podien i els pobres no. Als barris foscos de les ciutats, fa a penes un segle, la gent no gosava caminar de nit. Jo he conegut vells de poble que em contaven històries esgarrifoses de la seua joventut, amb pistoles, ganivets i bastons sense fre. I a casa meua, quan jo era menut, a l’horta de València, mon pare dormia amb pistola sota el coixí i una escopeta carregada al peu del llit: l’amenaça nocturna dels lladres era permanent. I els jocs infantils que recorde eren sovint d’una violència extrema. No hauríem d’idealitzar, per tant, ni una bondat natural universal ni un passat recent de seguretat general i garantida. Hem patit pors ancestrals davant dels sorolls de la nit, davant dels esperits que ens amenacen, dels dimonis de l’infern, dels llamps i dels trons, dels animals feréstecs, de la fam i de les malalties. Però segurament allò que els humans han temut més al llarg de mil·lenaris infinits són els altres humans. Després, en el curs del darrer mig segle, tots els béns de la pau van semblar progressivament possibles. Amb garantia oficial, evidentment. I amb estalvis productius, pensions creixents i protecció segura contra tot desordre, violència o agressió. Les pors antigues, doncs, eren les pors naturals que ajudaven a combatre els poders de l’infern. Les temors noves, ara mateix, en són una de sola: la de perdre la il·lusió del paradís.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1605 | 17/03/2015   

Des de Rússia al Califat, 1

No sé què ens ha de provocar més inquietud, si la intervenció expansiva de Vladímir Putin a Ucraïna, o la popularitat creixent de què gaudeix entre els seus compatriotes russos, popularitat que ara mateix, immediatament després de l’assassinat de Nemtsov (siga qui siga que l’haja provocat o encomanat), sembla que arriba al 80%, sense que les sancions exteriors, poc més que simbòliques, arriben a afectar la quasi veneració dels russos pel seu tsar-president. Amb tot això, tal com recordava fa poc temps Ezio Mauro al diari La Repubblica, descobrim allò que en realitat ja sabíem i que no hauríem d’haver oblidat, és a dir, l’ànima imperial de la Rússia perenne, ànima irreductible i eterna, que per tant no és una creació de l’expansionisme soviètic, sinó que el va precedir i acompanyar, i el sobreviu després de l’afonament i descrèdit del sovietisme imperial. En aquestes parts de l’oest d’Europa (no en l’Europa central) hem oblidat o ignorat que al mateix temps que els imperis colonials d’Occident s’estenien per Amèrica, Àsia i Àfrica, hi havia un altre imperi, continental i que per tant no hagué de saltar  oceans, que s’escampava cap a l’Orient fins a cobrir una superfície immensa, fins a l’oceà Pacífic i Mongòlia, i cap al sud fins al Caucas i més enllà encara. La diferència és que, mentre els imperis occidentals ja fa molts i molts anys que van desaparèixer, aquest imperi oriental, l’imperi rus, es manté en gran mesura, com a part del territori de Rússia mateixa. Els europeus occidentals, curiosament, que protestem amb gran indignació davant de qualsevol mostra real o hipotètica d’imperialisme residual, mirem com a cosa perfectament normal la continuïtat del més gran imperi continental –euroasiàtic– que ha conegut mai la història. Mentrestant, Putin i la major part del poble rus (forces polítiques, mitjans de comunicació, intel·lectuals i ciutadania en general) consideren que no solament han de conservar aquesta expansió històrica cap a l’orient i el sud, com a part del seu territori propi, sinó que han de renovar d’una manera o d’una altra l’expansió cap a l’oest, també com un dret inalienable. Òbviament, aquesta pretensió (que és una ideologia nacional) és difícilment conciliable amb allò que en aquest costat occidental entenem per societat democràtica i per respecte a les regles del joc. Així, passat prop d’un quart de segle des de l’esclat de la Unió Soviètica, consolidat novament un poder tan autocràtic com en temps dels tsars o del Partit Comunista, assegurat el repartiment oligàrquic del botí de l’Estat, s’ha acabat l’interregne, i Rússia torna a ser allò que era: una nació tan immensa i extensa que ella mateixa es considera un continent, no una part de cap altre, i menys una simple part d’Europa.

Contemplada des de l’exterior, vista des d’aquest extrem d’Europa, Rússia és un espai gairebé sense límits, o més aviat amb límits només a l’oest, perquè els de l’est són tan remots que és com si no existiren. Anar des de Sant Petersburg fins a Vladivostok, o de Moscou fins a Pietropavlosk, capital de Kamtxatka, és com fer-li mitja volta al planeta, una cosa inconcebible per als humans normals. Potser per això els russos no pensen del tot que són humans normals: ells, des de dins, també veuen que el seu país és immens, que mirant a llevant no s’acaba mai, i que per tant els russos no són com els altres pobles. Sobretot d’ençà que van rebre dels bizantins la missió de cristianitzar les estepes, i de portar la creu en lentes jornades fins a la taiga i la tundra, fins a l’Àrtic i fins a la costa del Pacífic, i tot això no fent únicament un imperi amb metròpoli i dominis externs, sinó fent alhora un sol país. L’imperi era una altra cosa, no terra russa infinita sinó altres terres, països del Caucas, pobles islàmics, tàrtars, turcs, asiàtics o bàltics. Era imaginable, fins i tot per a la burocràcia del tsar, fins i tot per a Lenin, que la distinció entre russos i no russos algun dia pogués donar lloc a una distinció entre Rússia i uns altres països, vells o nous. No dic que aquesta separació fóra prevista, ni acceptada, dic que era imaginable. Lenin va renunciar, molt a contracor, a alguns trossos occidentals de l’imperi a fi de salvar-ne la resta. Stalin (que era georgià, ortodox i més rus que els russos) el va reforçar i ampliar cap a l’oest, i després Ieltsin, nou pare efímer dels russos, valent i borratxo, ho va desmuntar tot un dia de gran nerviosisme històric. Des d’aquell dia, els russos han de repensar a cada moment el seu país, amb una obsessió històrica profunda i perillosa.

Aquest article continua ací