Avui és dissabte, 23 de novembre de 2024 |
<< < [22] [23] [24] [25] [26] [27] [28] > >> | Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 701 | 12/03/2015
El personatge de Thomas Bernhard pensa i afirma que el seu país, la societat, l’Estat, són una perfecta vergonya, espantosos i abjectes, i tanmateix ningú no ho considera així, ningú no s’hi rebel·la. Perquè, això diu, l’austríac ho ha acceptat sempre tot, fóra el que fóra i encara que fóra la més gran atrocitat i la més gran abjecció i encara que fóra la més monstruosa de les monstruositats, això deia. L’austríac és qualsevol cosa excepte revolucionari, perquè en general no és un fanàtic de la veritat, l’austríac viu ja des de fa segles amb la mentida i s’hi ha acostumat, això deia, l’austríac s’ha aliat ja des de fa segles amb la mentida, amb qualsevol mentida, això deia, però amb la mentida estatal de manera més profunda i primordial. Els austríacs viuen de manera totalment natural la seua innoble i abjecta vida austríaca amb la mentida estatal, digué ell, i això és el que resulta repel·lent en ells. Etcètera. I més encara, del mateix color, i afegiré: els austríacs només? I no acumularé textos, estalviaré al lector les llargues consideracions de Bernhard sobre l’estupidesa dels vienesos mateixos, la perversitat de Viena, la brutícia de les cases de Viena i especialment dels seus lavabos públics i privats, i altres delícies de l’alta literatura, siga dit sense ironia i amb el més gran dels respectes. Els textos estan trets de la narració, no sé si verdaderament novel·la, Mestres antics, crec que l’última que va escriure l’autor. Podrien ser d’algun altre dels seus llibres, on metòdicament esmicola el seu país i els seus conciutadans, Àustria i els austríacs, sense pietat, sense un pèl d’humor. I dit això, diré també que em fa una gran enveja, no solament perquè és un grandíssim escriptor, sinó pel coratge, just o injust, de provocar de manera tan dura la seua pròpia gent. Com qui neteja una ferida amb un fregall d’espart, amb alcohol rabiós, amb vinagre i sal. Si jo fóra Thomas Bernhard, que no ho sóc però sovint m’agradaria, podria escriure coses com les que he citat, i, com hi ha Déu, que hi ha dies que de ganes no me’n falten. Ganes d’insultar dignament el meu país i la seua capital, no Viena sinó València, i d’insultar l’Estat, la gent passiva, els governs que ens governen, els polítics indignes, l’extensa colla dels periodistes infames, l’aire que respirem i l’aigua que bevem. I ganes d’insultar-me a mi mateix perquè no tinc el coratge d’insultar els altres.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1604 | 10/03/2015
És cert, tal com afirmen els (pocs) que verdaderament saben de llibres, que la Comèdia, dita Divina, continua sent la més humanament extraordinària i misteriosa de totes les obres amb què puga ensopegar un lector ambiciós. És igualment cert que el cinisme, l’agressivitat, l’orgull i l’audàcia de Dante ultrapassen els de qualsevol escriptor, d’abans i de després. I és cert també que ell ho sabia: pareix inconcebible, però ho sabia. Tant, que, de tots els cercles dels pecadors, l’únic que considera hipotèticament propi és el de la supèrbia. I estava convençut, com mai no ho ha estat cap altre autor que no siga el de la Bíblia, que la seua obra era la veritat, tota la veritat, la veritat que té més importància que totes. Allà hi ha l’ordre de l’univers sencer, des del centre de la terra fins als cercles mes alts de les estrelles, hi ha tota la història de l’eternitat, la història de la humanitat, la de Dante mateix, que és la que compta, i la de Beatriu, que està per damunt de totes. Això no seria més que especulació doctrinal, una fantasia fabulosa sobre la política, la filosofia i la teologia dels segles medievals (i d’algunes llegendes procedents del món islàmic) si no tinguera la potència narrativa i poètica que té. I no seria més que una gran història (a l’altura, això sí, de les històries d’Ulisses, de Hamlet, del Quixot), si Dante no haguera inventat el més alt i singular personatge que mai ha passat per la ment i la ploma de cap escriptor: Beatriu, l’enviada de Déu, criatura de Dante que la crea. Una cosa mai no vista tampoc, ni abans ni després. Tal com vostès deuen recordar, Dante es troba perdut en la selva obscura de la vida, i és Beatriu la que baixa del cel fins als llimbs a demanar-li a Virgili que faça de guia al seu antic enamorat. Però Virgili, quan la veu, ja diu: “Oh dama plena de virtut, per qui / l’espècie humana és més que el contingut / d’aquell cel que té el cercle més petit!”. (Nota de cosmologia medieval: el cel de cercle més petit és el cel lunar, el més baix, el que conté directament la terra i per tant la humanitat.) És a dir, Virgili està dient que per ella la humanitat és més que humana! O siga, que Beatriu eleva a un nivell més alt la que en podríem dir dignitat ontològica de l’espècie, cosa que és una heretgia inaudita, una blasfèmia: això, segons la doctrina, només pot ser obra de Crist o, en tot cas i per extensió, de la Mare de Déu. Algú podrà pensar, però, que és com una metàfora poètica de l’autor enamorat. Doncs, no senyor: és part de la substància mateixa del poema i del fons de tota la història.
La cosa és que Dante Alighieri va conèixer una xiqueta de pocs anys, potser nou, la mirava passar, hi va tenir poc tracte –hi ha qui diu que ella ni se’n degué adonar realment que tenia un poeta enamorat–, i la criatura es va morir encara ben jove. La resta és ja literatura universal, i Borges, recordat per Harold Bloom, podia escriure: “Infinitamente existió Beatriz para Dante. Dante muy poco, tal vez nada, para Beatriz”. D’aquest molt poc, doncs, d’aquest potser no res, Dante va crear un personatge infinit. Una dona infinita. Una “dama del cel” que al mateix temps és infinitament desitjable: Dante, quan la torna a trobar, quan la mira, o està a punt de desmaiar-se o gairebé perd els sentits per la potència dels ulls i de la bellesa de la dama. Una dona que ja era més bella que totes quan vivia en la terra, i que ara creix en bellesa inexpressable a mesura que puja amb l’amic pels cercles celestials. L’enamorada ideal de tota història d’amants impossibles? No, senyor. La dama inaferrable, senyora sublim, de tots els trobadors? No, senyor. És a dir, tot això, però moltíssim més. Perquè Beatriu és el desig, la bellesa, l’amor, el sentit de la vida, algunes coses més. Però és alhora la doctora més alta, la veritat, la doctrina, la cosmologia, la teoria de la història, la metafísica i la més elaborada teologia: han vist mai vostès, en la història de la literatura, una jove infinitament desitjable que és alhora el dipòsit de la ciència infinita? Una dona amb uns ulls de bellesa tan fulgurant que quan et mira et deixa estabornit per terra, i que és alhora, ella mateixa, ontologia vivent i camí de salvació eterna de l’amant elegit? Jo no he vist mai cap cosa igual, ni semblant, i supose que vostès no l’han vista tampoc. Reposeu, doncs, lectors eventuals o hipotètics, i penseu de tant en tant en Beatriu.
| Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 700 | 05/03/2015
Almenys de tant en tant, ens hauríem d’aturar una mica en el camí per aquesta selva selvaggia e aspra e forte que les informacions quotidianes ens imposen. Fer un parèntesi per a oblidar provisionalment l’economia, la política i altres asprors del món salvatge, fer un descans, tornar a les delicadeses de l’ànima, escoltar encara més música de Bach, imaginar que podem passar una horeta agradable al paradís, llegir algun cant del Paradiso de Dante. Tornar una estona a la Comèdia, que és, certament, un ”poema sacre”, tal com volia el seu autor, però és també una narració esplèndida, un “viatge” per a descobrir i ordenar el món i alhora la pròpia vida: com l’Odissea d’Homer, com Don Quijote de Cervantes, com l’Ulisses de Joyce. Sense perdre, però, la sensació d’estar llegint un “Novíssim Testament”, tal com imaginava el seu autor amb plena i orgullosa consciència: una nova i definitiva versió de la “realitat total”, de la història humana i de l’ordre del cosmos. I tot això amb el protagonisme, encara més agosarat i més radicalment poètic, de la figura incomparable de Beatriu, unió de l’amor i la salvació, de la bellesa i el coneixement, de la mort i la immortalitat. Beatriu, guia i protagonista en el viatge per les esferes del paradís, és la veritat de Dante, i la seua diritta via, el seu saber humà i la seua ciència divina: i una creació literària tan increïble no s’era vista mai, i no se n’ha tornat a veure. Sense Beatriu, l’ànsia pel coneixement, com en el darrer viatge d’Ulisses del Cant XXVI de l’Infern, només pot conduir a la catàstrofe. La Comèdia de Dante es diu així, “comèdia”, precisament perquè és una llarga història que acaba bé, amb un final feliç, i perquè ens transmet una experiència que té valor de veritat per a tots els homes. Perquè, llegint Dante, ens adonem fins a quin punt és modern, i present en la literatura moderna. El seu viatge és també el viatge del Leopold Bloom de Joyce, els seus condemnats són també els condemnats de Kafka, de Borges o de Sartre. Queda a part Beatriu, i queden els benaventurats: però sembla que en aquest món nostre la felicitat, la salvació, el paradís i la humanitat perfecta, no són ja matèria literària. Una raó més per a visitar i revisitar la Comèdia: per a compartir l’experiència que el món és encara sencer, que podria no ser només infern o només purgatori.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1603 | 03/03/2015
Fa alguns anys, a Frankfurt, em va tocar explicar, parlant en “international English”, la importància de la literatura catalana. Els vaig dir que poca broma amb aquesta llengua i amb aquesta literatura, que som un grapat de milions, més que molts països de la Unió Europea amb Estat i llengua oficial, que som una llengua amb mil anys d’història pel cap baix, i que al llarg de vuit segles hem produït una literatura de primera divisió. Miren, senyors, que els vaig dir, durant els segles XIII, XIV i XV a tot Europa no hi havia ni mitja dotzena de llengües, a tot estirar, que produïren literatura amb la qualitat i quantitat de la llengua catalana. I miren una altra cosa: si l’espanyol i el francès entren a la gran literatura amb poemes èpics com La chanson de Roland i Mío Cid, el català, com l’italià, hi accedeix pel portal que va obrir un geni de primera magnitud.
Dante crea l’italià literari, Ramon Llull el català. Amb Ramon Llull, una llengua vulgar s’eleva per primera vegada a vehicle de la filosofia i del pensament lògic, i això no ho van fer ni l’anglès ni el francès ni l’alemany, per exemple. I si vostès agafen el conjunt de les grans cròniques històriques, i la primera traducció de la Divina Comèdia completa i en vers a qualsevol llengua, i la poesia d’Ausiàs March, i el Tirant lo Blanc, i tota la pila d’autors i de llibres de tot tipus i gènere, el resultat és una gran literatura, una de les poques grans literatures d’aquells segles. Aquesta és la primera afirmació, i per favor no se n’obliden: no som una literatura de segona divisió, ni marginal ni petita ni regional ni pobra. No ens podem comparar, en aquest camp de la producció literària, amb la major part de les llengües d’Europa que ara són llengües d’Estat, sinó amb unes poques només, amb les grans. I això, estimats assistents a aquest acte, és una declaració meua solemne i formal. Els he de dir també que després, durant més de tres segles, vam patir tota mena de dificultats, submissions, opressions i persecucions, i tanmateix l’idioma continuava produint llibres i literatura. No de tan gran qualitat com abans, però en produïa malgrat tot. I després vingué això que en diem “Renaixença”, més o menys pel mateix temps que a tot Europa naixien o renaixien pobles, nacions, llengües i literatures. Som europeus normals, per tant, però amb una peculiaritat: cap altra llengua moderna que no tinga un Estat propi, que no siga llengua d’Estat, no ha produït mai de mai, ni abans ni ara, una literatura com la nostra. Ni de lluny, ni de bon tros. I la major part de les llengües amb Estat, tampoc.
Ara mateix, miren vostès, després del franquisme i de tot això i allò, centenars d’autors i d’editors produeixen anualment milers de llibres, i traduïm furiosament, i tenim una col·lecció de clàssics grecs i llatins com n’hi ha ben poques al món, i ens permetem el luxe de publicar cada any més de 10.000 volums de tota espècie imaginable. Massa llibres, diria jo, en publiquem massa i tot, publiquem més que quasi totes les llengües d’Europa de dimensions comparables. I això és el que els volia explicar, senyores i senyors: que la literatura catalana no és una poqueta cosa d’interès local, que és una gran literatura. I que si ací es tracta de llibres, en català se’n fan fins i tot massa. En acabant, mentre els assistents picaven canapès i bevien copes de cava, se m’acostà un editor de l’Índia. Jo publique només en hindi, em va dir, no en anglès, i tinc problemes. I quanta gent parla hindi?, li vaig preguntar. Prop de cinc-cents milions, contestà. La relació entre llibres i demografia, evidentment, pot ser una mica enganyosa. Fet que també es podia deduir observant l’estand de Cuba, el més petit, amb diferència, de tots els que vaig poder veure passejant moltes hores per la fira. No sé si devia arribar als tres metres quadrats, i a penes hi cabien una tauleta, una cadira, i una senyoreta asseguda amb cara d’avorriment. Les tres parets blanques amb prestatges, sense cartells i sense res, sense alegria, estaven pràcticament nues. A penes quinze o vint llibres mal comptats, tots del mateix aspecte trist, i absolutament res més. L’estand de Cuba en la gran fira del llibre, sense llibres. Els prestatges buits, una visió que feia mal als ulls, que feia molta pena, i cadascú pot interpretar-ho al seu gust: jo no vull ser cruel.
| Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 699 | 26/02/2015
Sembla que més de tres quartes parts dels professors valencians de literatura catalana (sobretot els que s’ocupen de la contemporània) dediquen bàsicament la seua activitat professional a glossar tots els racons possibles de l’obra d’Estellés i de Fuster. Dedicació altament lloable que té, tanmateix, alguns inconvenients. Per exemple, especialment en el cas de Fuster, la dificultat creixent de trobar, en l’obra de l’autor estudiat, algun aspecte o detall que encara no haja estat objecte de papers més o menys acadèmics. El material, però, sembla inexhaurible, ja que, per definició, Fuster era tot i de tot: historiador, filòsof, musicòleg, crític d’art, sociòleg, educador, teòric de la cultura, i així fins a l’infinit, sense comptar allò que més hauria de comptar, que és Fuster escriptor. Fa un any o dos, em va arribar a les mans un volum d’“estudis sobre literatura valenciana contemporània” (aquest no és el títol, sinó el subtítol), obra d’un catedràtic competent i subtil, poeta, i home d’extensa cultura literària. Òbviament, més de la meitat dels capítols anaven dedicats a Estellés i a Fuster. Entre els quals, un em sobtà especialment: “Recepció literària i afinitats electives: Fuster traductor d’Ignazio Silone.” Parla, no cal dir-ho, de la novel·la de Silone, Fontamara, i explica que la versió és impecable, demostra la penetració lingüística del traductor, la seua capacitat d’adaptar el llenguatge, com accepta i resol els reptes estilístics, i altres lloances i meravelles que, tal com anava llegint-les, em confortaven retrospectivament. Perquè aquella traducció la vaig fer jo, servidor de vostés, de la primera ratlla a l’última, a banda dels retocs que Fuster hi va afegir al seu gust. Un dia dels primers anys seixanta, Fuster em vingué a veure, em va dir que li havien encomanat la traducció de Fontamara, que ell no sabia prou italià, i que si la podia traduir jo. I que hauria de mantindre el seu nom com a traductor, però que em passaria els honoraris sencers (5.000 pessetes, si no em falla la memòria). I així va ser, amb un petit esment que fa al final del pròleg, quan diu: “I m’ha ajudat força a enllestir la feina el meu bon amic Joan Francesc Mira, sense l’ajut del qual no hauria pogut acabar-la amb la rapidesa ni potser amb la pulcritud que el CLUB DELS NOVEL·LISTES m’exigia”. I tant, i tant. El que no sé, però ho supose, és si l’autor de l’estudi sobre la traducció de Fontamara l’hauria escrit igualment, i amb els mateixos elogis, si haguera sabut que el traductor no era Fuster, sinó un tal Mira. | Joan F. Mira | El Temps, núm. 1602 | 24/02/2015
Certament no van ser Ròmul i Rem els “fundadors” de Roma, ni mamaven de la lloba, però tant se val: els romans antics ho van creure, i els romans moderns els conserven com a imatge i emblema. Segurament, la idea que a Roma era “el senat i el poble” qui decidia democràticament com un sol conjunt civil, no passa de ser una visió idealitzada de la història: però en la Roma antiga va funcionar, i en la Roma moderna les inicials SPQR (Senatus Populusque Romanus) encara representen formalment la ciutat. Probablement, la presa de la Bastilla, a París, no va ser de cap manera el fet decisiu de la Revolució, però el 14 de juliol és, cada any, el dia que expressa el naixement i la continuïtat del poble francès sobirà contemporani: la “Festa Nacional”. Els mites fundacionals, les narracions sobre els orígens, poden acudir a genealogies divines o heroiques, o a fets històrics convertits en símbol o en fita decisiva (la Ilíada i l’Odissea, en gran mesura van “fer” o formar els grecs, l’Eneida justificava el poder de Roma...). La narració pot parlar d’una gent ancestral que “des de sempre”, des del temps anterior a la memòria, ocupa aquesta terra que és la nostra. O pot parlar d’una gent (la “nostra gent”, els nostres “pares fundadors” com els pelegrins del Mayflower als Estats Units, o simplement els nostres “avantpassats”) que va arribar de fora i va poblar o repoblar aquesta terra per fer-ne un país nou. Sempre, en tot cas, hi haurà una gent que forma l’estrat inicial, el fonament, la substància, del temps fundacional. Pot haver-hi “afegits”, òbviament, i combinacions successives, però sobre aquella base prèviament definida. La qual és també la base que garanteix la continuïtat d’algun factor més o menys “essencial” i singular. Que les creences d’aquest tipus no resisteixen ni l’anàlisi empírica ni la crítica històrica, és tota una altra qüestió: són creences, són allò que la gent creu, i això és el que compta i el que interessa. El mite és una narració, i la paraula grega mythos vol dir simplement això, una faula o un conte que dóna algun sentit a les accions humanes o humanitzades, reals o irreals, amb intervenció de persones, animals o déus. El mite doncs, la narració, no té un valor que derive de l’autenticitat objectiva dels fets que relata, sinó del sentit expressiu o explicatiu de l’acció i de les paraules, dels personatges o de la matèria narrada. La narració pot explicar una cosa tan remota i tan inexplicable com l’origen o creació del món, amb déus o potències còsmiques com a protagonistes, i molt sovint amb el complement de l’origen d’una gent concreta de la qual venim nosaltres, els hereus i continuadors d’aquells primers humans: d’Adam i Eva ve tota la humanitat, però en primer lloc i sobretot el poble d’Israel, com es repeteix amb variants en tants pobles del món. O d’alguna parella primordial vénen els déus de l’Olimp, que són els nostres déus, els déus dels grecs.
De déus i semidéus, d’herois remots, vénen els nostres avantpassats, els pares de la tribu, els fundadors, els qui potser van donar nom a aquesta terra que encara ocupem. Uns altres herois, reals o imaginaris (o reals però amb afegits imaginats), han vençut enemics que amenaçaven la nostra existència, ens han alliberat o ens han fet grans i gloriosos, ens han donat les lleis, han resistit els invasors... La matèria del mite no té límits, i és un component universal de tots els pobles del món i de totes les cultures. Especialment, de tots els complexos simbòlics i narratius que donen singularitat i contingut al “ser” això que som: a l’entitat del nostre id. Tot poble, país o nació “mitifica”, per tant, el seu passat més o menys distant, els seus principis i la seua continuïtat diferenciada. “Mitificar” no és cap vici peculiar dels “nacionalismes”, ni de bon tros: és una condició universal. La narració que explica o expressa és un component (no sé si necessari, certament general) d’aquell conjunt de referents, imatges i senyals que els grups humans produeixen i gasten per imaginar-se, projectar-se, representar-se, reinventar-se i justificar-se. La faula grega sempre acabava dient ho mythos deloî, la narració mostra, o demostra, que... I doncs, el mite fundacional o expressiu –o el fet real amb valor de mite, tant se val– mostra o demostra d’on venim i qui som, què justifica la nostra trajectòria en el temps, quines normes i valors compartim, què explica la nostra condició present. País trist i dissortat aquell que, per no cultivar els mites propis, acaba assimilant els aliens (i lamentable capital de tal país, que dedica un carreró mínim al rei Jaume I, i una gran avinguda al Cid Campeador: els successius governs municipals deuen saber per què...).
| << < [22] [23] [24] [25] [26] [27] [28] > >> |
|
|