Joan F. Mira | El Temps, núm. 1599 | 03/02/2015   

Auschwitz, 70 anys

El viatger, si no és turista d’itinerari organitzat, pot arribar amb autobús regular des de Cracòvia, i assumir i acceptar humilment la commoció de l’esperit i de les entranyes. Perquè el visitant que un matí fred i humit travessa la porta del camp d’Auschwitz (aquella on hi ha escrit cínicament Arbeit macht Frei, “El treball fa lliures”) té el cor oprimit i no sap quines sensacions l’esperen. Els camins són amples i drets, com avingudes perfectament traçades, els barracons conservats són edificis sinistres de rajola ennegrida, i allò no és un museu, no és una ruïna, no és simplement un memorial o un monument, no és fàcil definir aquell lloc. Hi ha grups d’escolars encuriosits, hi ha gent gran que camina i que mira, i uns són alemanys i uns altres porten els colors d’Israel, blanc i blau. Però el visitant no forma part de cap grup ni de cap pelegrinatge, no comparteix el poble dels botxins ni el de les víctimes, ell és només una persona humana, i entra en aquells edificis de mort sentint una angoixa molt vaga, encara sense cap connexió amb els milers i milers que hi van viure tan fugaçment i tan horriblement. Hi ha sales d’exposició amb diagrames, documents, fotografies, llandes del gas assassí, els materials propis de la memòria i de la història. Però són sales fredes, i fins i tot els retrats dels deportats amb el vestit de ratlles, les escenes de gent baixant dels trens o dels munts de cadàvers, són imatges ja conegudes per qui ha vist tants llibres i tants documentals. El visitant, per tant, encara no connecta amb la inhumanitat del lloc. Fins que arriba a una sala més gran, sense res més que una vitrina que l’ocupa tota d’extrem a extrem, i a dins de la vitrina només hi ha cabells humans, cabelleres femenines que degueren ser rosses, negres, brunes, i ara són uniformement grises o de cap color. Cabells de morts que foren matèria primera humana, que les SS venien a pes per a no sé quina indústria tèxtil, i mirant els cabells el visitant sent un inici de mareig i ha de recolzar-se un instant contra el vidre, sense deixar de mirar. Després, en una altra sala, una vitrina semblant és plena de raspalls de tota mena, raspalls de dents o de roba o de cuina, i una altra plena de maletes, una altra de sabates, i una altra plena de sabatetes infantils. Sabates de criatures de tres anys, de cinc anys, milers de sabatetes, i la resistència del visitant s’esfondra i es desfà. El visitant és escriptor, però no troba cap paraula.

No n’ha trobat ací, i no en trobarà caminant d’Auschwitz a Birkenau, sota un plugim intermitent, ni quan pujarà un pont i veurà al seu davant l’escampada infinita del gran camp de la mort, el portal amb aquell arc d’accés per on entraven els trens directament fins a quasi a tocar de les cambres de gas. El visitant contempla l’espai desolat i les vies, tanca els ulls un instant i voldria sentir les passes de les víctimes, no els lladrucs d’aquells gossos ni els crits brutals dels guàrdies, i després passa encara unes hores caminant entre fileres de barracons de fusta, uns esfondrats i mig cremats, uns altres conservats tal com van ser quan s’omplien i es buidaven constantment. A dins de les barraques fa una estranya pudor de fusta humida i no sé si d’algun desinfectant, a les parets queden frases en alemany prohibint beure aigua, prohibint fer soroll, demanant calma i silenci, com si foren consells d’aula escolar. I hi ha els rengles d’aquells jaços o lliteres de fusta en tres pisos o quatre, que el visitant ara jo no és capaç d’imaginar atapeïts de cossos esquelètics. Perquè en la història humana mai no hi ha hagut res com això, res com aquesta enorme fàbrica de mort, res com aquesta indústria d’extermini. Hi ha hagut el monstruós gulag soviètic, hi ha hagut les matances massives de Stalin i de Mao, de Cambodja, de Ruanda, dels croats medievals, dels mongols i dels tàrtars, de guerres infinites o de tantes dictadures criminals. Hi ha hagut brutalitats, abusos, crims, i n’hi ha encara, a l’Àfrica més que en cap lloc, i a Síria, a l’Iraq, allà on vostès voldran. Però equiparar amb Auschwitz –tal com feia Saramago i com fan alguns altres– certes brutalitats, crims o abusos del present em provoca una repugnància absoluta. Vitrines plenes de cabells o de sabates, les cambres de gas, el fum dels crematoris, els barracons, els milions d’innocents. L’extermini, la indústria de la mort. I ara, passats només setanta anys (la commemoració ha sigut fa pocs dies), el retorn de l’oblit, de la ignorància, o qui sap si del mateix odi que renaix, dissimuladament.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 695 | 29/01/2015   

Llibres

Els llibres contemplats als prestatges de llibreries o de biblioteques, els llibres quan es compten per milers i milers, em produeixen una fascinació inexplicable. Potser veure moltíssims llibres junts em fa sentir com una possibilitat d’omnisciència, com si la fantasia de llegir tots els llibres del món fóra un equivalent de la condició divina. El paradís podria ser una biblioteca infinita, on els llibres no s’acabarien mai, perquè si s’exhaurien, si no en quedaven més per llegir, voldria dir que s’acabava també l’eternitat. El fet és que algunes de les impressions visuals més poderoses de la meua vida procedeixen de biblioteques i llibreries. Com la Blackwell d’Oxford, on entraves (fa molts anys, ara no ho sé) per la porta d’una botigueta de no res, i a dins es desplegaven sales i sales, i escales i seccions de tot allò que la imaginació del visitant pot demanar. Encara que no hi entengues res, o no t’interesse: per què recorde el plaer de trobar-hi seccions senceres dedicades al farsi, a l’urdú o al suahili? O com a la biblioteca de la Universitat de Princeton, que és com una catedral amb quatre o cinc pisos i tres soterranis, on jo tenia un “cubicle” personal, i quilòmetres de prestatgeries a lliure disposició: el dos soterranis d’història i ciències socials, més d’un milió de llibres tots per a mi. D’aquella vida de catacumba em quedà un enyorament íntim i concret, d’un temps absurdament feliç. El plaer era el passeig, la contemplació i el contacte, la immersió matinal (a fora nevava i feia un gran fred) en aquelles càlides i inacabables galeries. Deu ser que allò m’ha deixat un senyal, perquè les biblioteques, i més si són antigues (com l’enyorada Vaticana), em continuen fascinant encara més que les grans llibreries, i molt més que les fires de llibres. Tres vegades he estat a la de Frankfurt, i només n’he tret un mareig molt considerable: per mi, tenia més aire de purgatori que de paradís, i la major part devien ser llibres dolents. Però si els editors publicaren només llibres bons, com s’omplirien les fires, les llibreries i les biblioteques? La inundació de paper imprés i relligat, en gran part inútil, en gran part no llegit, és un dels fenòmens més impressionats del nostre temps. I no hi ha senyals que s’acabe. Ni per culpa de l’edició digital, ni de res: ve de molt lluny, i és una inundació permanent.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1598 | 27/01/2015   

Qüestió de noms?

Qüestió del nom, més aviat, i no dels “noms” a què es referia el títol de l’opuscle clàssic de Fuster. Qüestió del nom d’un país, i de tot allò que hi ha sota el nom i dins del nom.  Vostès degueren llegir, fa un parell de setmanes, l’entrevista al secretari general de Podemos de la ciutat de València que publicà aquest setmanari. En un moment de la qual, l’entrevistador pregunta al flamant secretari general (ja se sap que aquesta força política, de “gent” i no de “casta”, comença amb un secretari general –general d’Espanya– i després ve o vindrà tota la resta: gran novetat, valga’m Déu, el poder ciutadà concentrat ja des el primer dia en el cim de la piràmide!) si, ja que existeix un “Podem Ciutat de València”, li agradaria un nom possible com “Podem País Valencià”. I el secretari general respon que no, que ell prefereix simplement “Podem”. “A seques?,” diu l’entrevistador: “I el cognom?” “El cognom és una qüestió identitària difícil d’avaluar”, respon l’entrevistat. Certament, l’avaluació que el secretari general exposa a continuació és ben difícil d’avaluar ella mateixa, però la conclusió sí que és clara: deixem estar el nom, deixem estar la cosa. I quan li pregunten “A vostè li agrada més País Valencià o Comunitat Valenciana?”, la resposta és diàfana, inqüestionable i precisa: “M’agrada més Comunitat Valenciana”. El secretari general reconeix que comunitat “històricament és un terme neutralitzador de les aspiracions polítiques d’un poble”, però és el que li agrada més, què hi farem: una preferència que, volent o no volent (volent, sense cap dubte), és tota una ideologia. En fi, els afiliats, adherits, simpatitzants o hipotètics votants de Podemos (Podem?), ja saben què pensa el seu cap superior a València: ja saben que prefereix “comunitat”, conscient que és “un terme neutralitzador”. La meua sospita és que, en aquest cas, com en el del PSOE i el PP, es tracta precisament d’això: de neutralitzar “les aspiracions polítiques d’un poble”. La meua certesa, més que sospita, és que no voler dir “país” equival a no admetre, ni desitjar ni esperar, l’existència del país. Saben que, ací, el nom sí que faria la cosa, i com que no volen la cosa, tampoc no volen el nom. Pareix una obvietat banal, però no ho és: ho comprovarà qualsevol que repasse atentament la història de la “qüestió del nom” al llarg dels darrers quaranta anys. La història social, ideològica i política, la història de la virulència i de la violència, dels enganys i els desenganys, i de tanta misèria mental i moral: només per no dir “País”?

Cal tornar, doncs, a la cosa i al nom: cal tornar-hi, per desgràcia, i sovint sense ganes. És com si periòdicament, circularment, la insistència em resultara necessària per un principi moral, per la mala sang, per una resta viva i activa de patriotisme racional i emocional, per tot alhora. Perquè la meua capacitat de resignació en aquest tema, i en molts d’altres, està del tot intacta encara: no la gaste, i no es gasta. Potser la capacitat d’indignació sí que se m’esmussa a poc a poc, vista l’abundància dels motius que haurien d’activar-la, i per la fatiga de llegir i escoltar diàriament aquest nom de “comunitat” que no és un nom ni és res. I així cada dia, els polítics i els opinadors públics, els diguem-ne intel·lectuals, el gremi de la premsa quasi sense excepció. Tant fa que parlen d’eleccions o d’economia com del clima o de la salut pública: Espanya està dividida en setze territoris amb nom, i la Comunidad. No van voler (el meu amic Alfons Cucó sabia qui, i per què) que el nostre país fóra un país, ni tan sols un petit país sense perill. No havia de ser res, això van decidir els uns i els altres: Comunitat, per negar i abolir el País Valencià. Comunitat Valenciana, que és poc nom i quasi no és cap cosa.  Després, a poc a poc, l’adjectiu gentilici s’ha esvaït, ha esdevingut sobrer: queda només Comunidad. Però ningú no escriurà que entre els països de la Unió Europea, per exemple, hi ha França, Alemanya i l’Estat. O que l’Estat i Portugal formen la península ibèrica. Perquè Espanya és un nom i una cosa. Com Aragó i Andalusia, Galícia i Astúries, i així fins a Canàries i a l’illa de Perejil. Nosaltres no som res. Per decisió superior, diàriament obeïda i acatada amb l’ús del nom que no és nom. Fins a la fi dels temps?

P.S. De passada, desitge molta sort i molt d’encert a l’imminent  secretari de Podemos Comunitat, sembla que ungit ja pel dit del profeta. Del qual profeta o guia suprem només diré, per ser moderat i educat, que com més n’observe els gestos, les paraules i els fets, més poc agradable em resulta.

Joan F. Mira | El Punt Avui | 23/01/2015   

El gran remei

El món, tal com vostès deuen haver observat i com jo escric de tant en tant, és cada dia que passa més difícil d’entendre. Vull dir el món en tant que acció política, tempestes econòmiques, guerres, fams i mortaldats, i altres destrosses i desastres que entre tots anem patint o provocant. També forma part, d’aquest món complicat, el benestar econòmic d’una part limitada del planeta, a pesar de tants bancs en fallida, de tantes estafes i de la vaporització de tants diners que no sabem si realment van existir mai en forma sòlida. I en formen part les medecines que curen tantes coses, els progressos de la ciència i de la tècnica i altres meravelles mai no vistes. No s’acaba d’entendre, en tot cas, com és possible que, ara que la felicitat podria escampar-se a més i més terres i pobles, hi haja tanta gent que s’entesta a seguir els camins de la catàstrofe. Se suposa que havíem superat els totalitarismes perniciosos, les perversions d’incerts ideals col·lectivistes, les cares més brutals del capitalisme, l’opressió colonial, la indiferència davant del dolor massiu, els patriotismes casernaris, les guerres de religió, la inquisició, les croades, l’islam a colps de simitarra, els imperis militars, Genghis Khan i Neró, l’amenaça nuclear, i altres estralls incessants de la història. I ha resultat que no, que no hem assolit ni aquelles coses tan simples com són donar menjar a qui té gana, i respectar les creences dels altres. I els colps de simitarra, més que mai, són glorificats extensament.

Vaig escriure ratlles com aquestes o semblants ja fa més de deu anys, ací mateix, i llavors no pensava (devia ser falta d’imaginació) que, passada una dècada, continuarien tenint el mateix valor, exactament. O una mica menys si pensem en les bondats, i bastant més si pensem en l’expansió i l’actualitat dels colps de simitarra. Quant a les desgràcies, els bancs en ruïna i altres espectacles edificants, cada any (inclòs el que acabem de tancar), cada mes i cada dia els diaris van plens de notícies d’altíssims discursos i declaracions, d’encontres, pactes, i abundants reunions i paraules inútils, turisme institucional, propaganda reiterada i vàcua que no amaga la ineptitud universal, combinada amb la insensibilitat més espessa i antiga. I pel que fa a alguns remeis baixats del cel, pomada miraculosa, vostés deuen recordar encara que, ara també fa deu anys, el president del govern espanyol pronunciava un bellíssim discurs a la seu de l’ONU, on tant es parla per no res: el discurs era un ram de flors, un pom d’olors, una declaració de bondat universal, de pau al cel i a la terra, angelets tocant violins i flautes. Seriós, bondadós, va il·luminar en uns minuts aquest món tan cobert de tenebra.

Degué pensar, ell o qui li havia escrit el paper poètic, que això del xoc de civilitzacions era un perill ben real (no dic que no tinga una mica de raó, vist el que hem vist aquests anys, i el que continuem i continuarem veient), i que per tant la manera de superar l’enfrontament era, òbviament, l’aliança: “Per això”, que va dir, “com a representant d’un país creat i enriquit per cultures diverses, vull proposar davant d’aquesta assemblea una Aliança de Civilitzacions entre el món occidental i el món àrab i musulmà”. Una proposta perfecta, meravellosa, no hi ha res a dir: una lliçó al món sencer, ple d’ignorants i d’ineptes. No sabem on comença i on acaba el “món occidental”, ni des d’on i fins on arriba el món “àrab i musulmà”, però això no té cap importància. Ni sabia ningú (ni sap encara) com s’ha de fer aquesta aliança, aliança de què i per a què, aliança de qui (de polítics, de bisbes i d’aiatol·làs?), no en sabíem res, excepte que era un projecte perfectament angelical, espiritual, virtual, i per tant buit de substància i de matèria.

I llavors presentà la gran proposta nova, el remei miraculós: “Espanya sotmet al secretari general la possibilitat de constituir un grup d’alt nivell per portar a terme aquesta iniciativa”. Un altre grup “d’alt nivell”, congressos, turisme, declaracions, ni un duro. S’han fet, en efecte, algunes reunions amb distingits representants de la civilització aliada, els iranians i els turcs, i algun convidat accidental. I finalment tot ha quedat en no res, com era d’esperar: “La bufa del bou, tot aire”, n’hauria dit sant Vicent. Entre el desastre armat i la música dels àngels algun camí deu haver-hi, més útil i més consistent. Algun camí entre simitarra o kalàixnikov per un costat i aliances etèries per l’altre. El problema, com en la comprensió del món, és que fer un camí transitable demana modèstia, paciència, racionalitat, poca retòrica, i només un pessic de fantasia.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 694 | 22/01/2015   

Neu

Ha nevat una mica entre el Penyagolosa i Morella, com sol passar cada any al centre de l’hivern: només una mica, no gaire. Per alguna raó que no conec, sembla que “abans” nevava de veritat gairebé cada any, en aquests pobles i comarques de muntanya. A Xodos, els vells i no tan vells parlen d’aquells hiverns quan havien d’eixir de casa per la part alta de la porta (les portes eren de fulla partida), quan cavaven trinxeres pels carrers i quan, per a anar d’un poble a un altre, havien de fer colles amb pales i aixades per a obrir un camí estret. Qui sap si magnifiquen un passat impossible, com en tantes altres coses, però és segur que n’hi ha molt de cert: queien sovint grans nevades, formaven part de la vida, i ara en cauen molt poques. De la mateixa manera que “abans” plovia més, els rius portaven més aigua, les fonts eren més abundants i eren humides terres que ara són eixutes. Vol dir que “ara” tot va més malament, encara que vivim més bé que mai: és una filosofia del pessimisme històric i universal, climàtic, perfectament compatible amb la cuina de gas, les bones estufes, l’aigua corrent i la pensió garantida. Passant pels carrers d’aquests pobles, o pels masos abandonats, m’he imaginat més d’una vegada com devien ser aquells hiverns de neu i de grans freds, en aquestes cases on l’únic espai habitable, entre el novembre i el març, era una cuina petita i molt fosca, amb una llar negra sempre encesa. O l’estable, davant mateix de la cuina, amb la calor dels animals i de la palla. Vivien mesos i mesos embolicats en mantes, no es despullaven per dormir, a penes es rentaven mitja cara i la punta dels dits, i eixien de casa tan poc com era possible. Feien tot l’hivern olor d’estable i de fum, però no ho sabien. Quan ara, els més vells, recorden el temps de les grans neus, no ho enyoren com un temps feliç. Viuen perfectament sense nevades, amb anoracs i amb estufes de butà. I tanmateix, a mi m’agradaria habitar un país més regularment nevat. Em fa l’efecte –qui sap si un efecte fals– que en climes de neus més habituals es crien millor la ciència i la tècnica, les cases són més sòlides i confortables, la gent és més rica i civil, i hi ha més orquestres de cambra. Deu ser una fascinació que tenim encara les poblacions una mica meridionals, acostumats a veure el confort domèstic, la modernitat industrial i la democràcia associats als països d’hiverns ben nevats. Se suposa que allà on neva regularment és on funcionen les institucions, els trens són puntuals, la gent té bons abrics, i es dediquen a inventar mètodes i màquines.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1597 | 20/01/2015   

En el nom de Déu

Per una connexió una mica absurda (però no del tot incongruent), l’assassinat atroç dels periodistes de Charlie Hebdo m’ha fet recordar la mort d’aquells monjos de la Trapa, fa prop de vint anys, a mans del Grup Islàmic Armat, l’organització que, els anys noranta a Algèria, va ser el precedent de bona part del terror islamista que ha vingut després, a Nigèria, a Somàlia o a Mali, a l’Afganistan, a Iraq o a Síria. Les ratlles que segueixen són traducció fidel i fragmentària del text del comunicat del GIA, lloat siga Déu, signat per l’emir Abu Abd al-Rahman Amin. Això va ser l’any 1996, quan el GIA tenia captius els set monjos de la petita abadia de Tibhirine. Comença  el comunicat: “Déu ha ordenat als creients matar els infidels, començant pels més pròxims i els qui són més perillosos i perjudicials per a la religió i la vida dels musulmans. Déu ha dit: ‘Creients! Combateu, entre els infidels, aquells que us porten perjudici.’  És amb el suport d’aquestes ensenyances que el GIA ha matat els infidels d’origen de totes les confessions i ha ordenat a tot infidel original que abandone el país... El GIA els ha privat de la pau i seguretat que pensaven tenir, i ha autoritzat a liquidar els qui s’han obstinat a restar sobre el nostre sòl. Alguns han respectat l’ordre donat, i d’altres s’han entestat. Llavors els mujahidins han començat a matar-los, per grups o d’un en un...”. No hi ha cap ofensa al Profeta, cap publicació que puga ofendre el sagrat Alcorà, cap caricatura, cap element de culpa contra la santa religió, simplement la presència insuportable d’un petit grup d’infidels. I el comunicat dels mujahidins, els fidels armats, és simple literatura administrativa: Déu diu tal cosa, nosaltres prenem les disposicions pertinents, i les complim: comencem a matar seguint els textos. Continua el comunicat: “El Bon Déu ha ajudat els mujahidins del GIA a matar un gran nombre d’infidels originals, jueus, cristians, politeistes i ateus. Déu els ha ajudat igualment, fa bastants dies, a segrestar set monjos evangelitzadors a la regió de Medea, que fins ara són vius i estalvis”. Etcètera. No reproduiré les subtils disquisicions teològiques, a còpia de textos alcorànics i d’interpretacions de diferents emirs i ulemes, sobre la licitud de l’execució dels monjos.  “Aquests orgullosos monjos”, afirmen, “han comès el pecat imperdonable de pretendre evangelitzar els musulmans [cosa dubtosa, atesa la vida de la Trapa, però tant se val], d’exhibir els seus eslògans i símbols i de commemorar solemnement les seues festes. Tot això indica una traïció, tal com ho proven els ulemes que interpreten les condicions definides per l’emir dels creients...”.

Alguns lectors deuen recordar aquell film impressionant i magnífic, Des hommes et des dieux, amb el final d’aquells homes, perduts en un racó de les muntanyes de l’Atlas, acceptant tan modestament la mort. I vostès poden pensar que els arguments dels guerrers de la gihad són raonaments que arriben de segles remots, quan a la guerra santa responien les croades i viceversa, i que ja no és del nostre temps buscar en la teologia el fonament per degollar uns quants monjos trapencs. Resulta que, segons algunes interpretacions dels textos sagrats, els musulmans piadosos poden deixar en pau els ermitans cristians. Text del GIA: “Però si un tal monjo surt de la seua ermita i es barreja amb la gent, el seu assassinat esdevé lícit. És el cas d’aquests monjos que tenim presoners, que no s’havien separat del món. (...) Com és lícit combatre per la religió de Déu i de l’islam, també és lícit aplicar-los el que s’aplica als infidels quan són combatents presoners: l’execució, l’esclavitud o l’intercanvi amb presoners musulmans...”. El comunicat acaba amb la jaculatòria habitual, “A Déu tota lloança”. No hi hagué intercanvi, i uns dies després els monjos apareixien degollats. A Déu tota lloança. La qüestió, doncs, no és l’enfrontament est-oest, ni nord-sud, ni explotació postcolonial, ni defensa de la cultura, ni preus del petroli. I no és la llibertat de premsa o d’expressió. La qüestió, segons afirmen expressament els interessats, és una matèria de fe, de l’Alcorà, la voluntat de Déu. Exactament com el Déu dels croats i de la Inquisició, el Déu que manava cremar heretges, judaïtzants i bruixes. Érem iguals. Érem, però fa segles que ja no som. La diferència és que en terres “cristianes” aquest Déu ara està fora de la llei, fins i tot a la Ciutat del Vaticà. I per a tots els GIA i similars, des de Mauritània fins a Mindanao, aquest Déu és la llei. El nostre Déu d’ara està sotmès al codi penal. El seu és el codi penal.