Joan F. Mira | El Temps, núm. 1709 | 14/03/2017   

La magnitud de la festa

Quan arribarà aquest paper a les mans dels lectors, a mitjan mes de març, podran constatar de manera directa —si viuen al País Valencià— o indirecta —en algun noticiari a la tele— la increïble extensió, el volum, l’excepcional dimensió festiva o festera que posseeix aquesta societat, la magnitud de la qual crec que encara no ha mesurat ningú. Potser perquè tampoc no existeix una unitat universal de mesura, com ara el quilogram o el metro, aplicable a la difusa dimensió, pes o extensió de les festes, aplicable al cas dels valencians. Si existira tal mesura universal, segurament el patró s’hauria de fixar i conservar ací, en un lloc o país on el seu ús seria exemplar i constant. Si hi hagués un patró del sistema festiu de mesures, decimal o no, la seu responsable de custodiar-lo hauria de ser València, de la mateixa manera que París custodia el metre famós de platí iridiat en nom de la humanitat sencera. Ningú ha fet en aquest camp, almenys en els temps moderns, més mèrits que la nostra estimada ciutat i el seu antic regne. Ho mirem per on ho mirem, en ocupació del calendari anual i sobretot en ocupació de l’espai públic i semipúblic, en abundància de dies i en abundància de gent, en la dimensió de la vista i en la dels sorolls tronants i poderosos (hi ha al món alguna cosa comparable a quinze o vint dies de mascletaes com les nostres?), els valencians hem assolit magnituds absolutament sensacionals. No és cap broma, és una cosa molt seriosa. Tan seriosa que, si haguérem de mirar en què ens distingim d’altres pobles i països, potser els dos criteris més visibles serien aquests: una particular cultura de la terra, és a dir, la pulcritud acumulada del paisatge agrari, i una voluminosa cultura de la festa.

La diferència és que l’extensió del paisatge agrari és ja més aviat estable, i fins i tot retrocedeix en molts llocs cap a l’abandonament i la confusió de terres ja no conreades, mentre que la festa creix en extensió i en volum cada any que passa, i es dilata en l’espai i en el temps, ocupa més gent i més energies, consumeix més recursos, s’allarga més dies i omple més carrers i places. El gran calendari festiu ja forma una successió impressionant: la Magadalena de Castelló i les Falles de València (presents en un centenar llarg de poblacions), els Moros i Cristians que ocuparan Alcoi a l’abril i que continuaran mesos i mesos per la meitat meridional del país, les Fogueres d’Alacant per Sant Joan i la Mare de Déu d’Agost, a Elx i en tants altres llocs. Sense comptar la multitud innombrable de les festes locals. Tot allò que vostès vulguen demanar, sobretot en matèria de festa extensa i grossa, de la que ocupa ciutats senceres, mobilitza milers i milers de participants actius, exigeix una preparació llarga i minuciosa, disposa d’una organització complexa, permanent i eficaç, i quan arriben els dies grans reclama tot l’espai urbà disponible i la presència activa o passiva, central o marginal, d’una part molt considerable de la població. De festes d’aquesta magnitud n’hi ha, certament, en altres llocs, com a Rio de Janeiro, Venècia o Tenerife pel carnaval, a Munic per la cervesa, a Sevilla per la Feria de Abril. I encara així, grosses i tot, són festes amb espai definit, limitat, no ocupen ciutats senceres com les nostres. I sobretot, no formen, en un país o territori, un sistema compacte, travat i articulat com aquest que al País Valencià cobreix, en el cicle anual, tota la trama urbana.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1708 | 07/03/2017   

Ser percebuts

Finalment, d’ençà de ben poc temps, gràcies, en grandíssima mesura, a determinats moviments cívics, electorals i polítics (que la Mare de Déu ens ajude, i faça que siguen profitosos, visibles i de llarga durada), el País Valencià comença a ser percebut com a quasi real, dins i fora. És una gran novetat. Hi ha un moment deliciós en el llibre Viatges amb Heròdot, quan l’autor es pregunta com degué ser que l’historiador grec es proposà, justament, escriure una historía o “indagació”: la cèlebre Història de les Guerres Mèdiques (traduïda, fa pocs anys, pel meu amic i antic deixeble Rubén Montañés). Ryszard Kapuscinski suposa, crec que encertadament, que va ser la necessitat de preservar la memòria dels fets i accions dels humans allò que impulsà Heròdot a indagar, a comprovar i a escriure. Perquè en cas contrari, ho perdem tot, no sabem, no existim: “No sabem, i darrere d’aquest ‘no saber’ s’estén el territori de la ignorància. De la ignorància, és a dir, de la inexistència”, afirma el gran viatger i periodista polonès. Una gent, un poble, una nació, que ha perdut la memòria, que no recorda què ha estat i què ha fet en la història remota o recent, i que per tant no sap ni què és ni qui és, pot acabar suposant o pensant que no és res, la conclusió més funesta. Els valencians, per exemple, sotmesos ja fa moltes generacions a una destrucció metòdica, implacable, de la memòria i del coneixement, a la qual han col·laborat, en la generació present i en l’anterior, els grans partits polítics espanyols PP i PSOE, els diaris i les televisions i tothom que té algun poder eficaç i extens per difondre imatges, idees i percepcions diguem-ne nacionals. El resultat és que, segons les enquestes que es fan i es desfan, els valencians pensen que són, exactament, allò que els ensenyen sistemàticament que són: poc valencians, molt espanyols, en proporció abundant i no sé si creixent. I el país, sense nom, sense història extensament coneguda i difosa, sense que la política hi definisca un espai propi, existeix exactament tan poc i de manera tan dèbil com el poder (el poder ideològic i polític espanyol, no n’hi ha d’altre) ha volgut i continua volent.

Per recular una mica i recuperar la perspectiva, que és l’única manera de saber quin sentit té el camí, recordem que al País Valencià han manat fins fa ben poc, amb totes les conseqüències, els continuadors del partit borbònic de fa més de 300 anys. Pensen igual que els seus predecessors, tenen la mateixa idea del poder, de l’Estat, de la nació, de la substància eterna i suprema d’Espanya, i d’algunes coses més que els ideòlegs castellans de Felip V tenien perfectament clares. No parle només de la dreta perpètua nostra, que torna a donar mostres insignes d’alienació (en el sentit de Karl Marx, i en l’altre), parle també dels “altres”. Fa pocs anys, el periodista David Miró evocava “l’home de la barba blanca” que seu al senat, a Madrid, en els escons socialistes: “L’home de la barba blanca es diu Joan Lerma”, deia, “i és qui va ajudar a posar les bases de l’actual hegemonia del PP al País Valencià”. També és l’home que, en un homenatge a Ernest Lluch, afirmava que els va separar una cosa, una idea: que Lluch era “austriacista”, i ell no. Una simple coincidència curiosa: pels mateixos anys que el país dels valencians era sotmès als rigors destructius del poder borbònic, entre 1709 i 1710, George Berkeley escrivia les obres que l’han fet passar a la història de la filosofia, i especialment el Tractat sobre els principis del coneixement humà, on afirma, entre altres idees fonamentals, que la realitat o existència dels objectes no està en ells mateixos, sinó en la ment de qui els percep. Principi que es resumeix en l’expressió famosa “esse est percipi”: ser, és ser percebut. I allò que no és percebut, simplement no existeix. En el fons del fons, però, qui no tenia existència fins fa ben poc temps (i per a molts no en té encara) era el país mateix: o és una “Comunitat” sense adjectiu definitori, o són tres províncies, o és Levante, o no és res ja que mai apareix ni es projecta, ni endins ni enfora. Les televisions espanyoles −les que veu la gran majoria− parlen sovint de Catalunya, d’Euskadi, d’Andalusia, de Galícia, i parlen incessantment d’Espanya. Llavors tots aquests “objectes” parlats, definits, projectats en la ment col·lectiva, adquireixen una existència indubtable. Són percebuts, i per tant existeixen. Del País Valencià no se’n parla, i per tant no té una existència real. No som percebuts, i llavors no existim. Berkeley, bisbe anglicà i personatge extravagant, l’encertava molt més del que ell mateix pensava. Si van fer, entre tots, que el País Valencià fóra invisible, és perquè creien molt sòlidament que és un país inexistent. Els resultats de tot això, són perfectament reals, són claríssims.

Joan F. Mira | El País | 03/03/2017   

Ser alguna cosa

Ara mateix, quan hi ha tanta gent benpensant que s’escandaliza per l’abundància universal de banderes, cridòria patriòtica, cants i emblemes i eslògans sovint excessius i extrems, cal conservar la serenitat i recordar que una cosa són, precisament, els excessos (que sempre atribuïm als altres, no als nostres...), i una altra cosa la condició radicalment social i col·lectiva d’aquesta espècie d’Homo sapiens sapiens amb cervell tan complicat. Perquè els grups humans de qualsevol tipus i grandària (tribus, ciutats, nacions, pobles, països, societats, el que siga) no tenen una existència material, orgànica o física, del mateix tipus que un agregat mineral o cel·lular. Ni són un objecte identificable com a tal, ni una suma definida d’objectes. En tant que grups, només tenen existència en la ment dels individus que els componen, en primer lloc, i en segon lloc en la ment de qui els observa i els reconeix com a tals. Perquè el grup no existeix si no es reconeix: es pot reconèixer a través d’un nom comú, a través de la percepció directa o indirecta d’uns límits territorials, associatius o de llinatge, a través d’imatges comunes, de paraules i d’idees o de símbols, a través de la convicció de posseir alguna singularitat i alguna diferència significativa.

Podríem continuar amb una llista, llarga o curta, de requisits o condicions d’aquesta mena, però no cal definir-ho amb més detall: supose que la idea és clara. La idea és que el ser col·lectiu i comú, el ser alguna cosa com a grup singular i diferent, no consisteix en una realitat material i directa, sinó que és una representació, un fet de consciència, de pensar-se i de dir-se. Perquè una societat humana no és una entitat orgànica, a la manera d’un cos compost de teixits i de membres, i d’altra banda és molt més que un ramat, un estol d’aus o una banda de simis. Una societat humana és humana, i és societat, en tant que és mental, és verbal i és simbòlica.

La mediació simbòlica i verbal és sempre necessària, i molt més quan es tracta de grups d’una certa grandària i complexitat, impossibles de percebre directament en els seus límits i dimensions. Llavors, com que la percepció no pot ser immediata i directa, només pot fer-se a través d’emblemes, signes i símbols que representen el grup com a tal. La mediació, doncs, es farà a través d’un nom comú reconegut (“som atenesos”, “som musulmans”, “som catalans”), a través de la imatge o concepció del territori, a través de dates o fets de la història mítica o real (una festa patriòtica, el dia de la independència), a través de figures arquetípiques (l’Oncle Sam, el coq gaulois, John Bull, el toro d’Osborne), a través de llocs sagrats o històrics (Covadonga, Montserrat), a través de monuments o edificis (l’Independence Hall de Filadèlfia, el monestir de Batalha a Portugal, i si voleu la Torre Eiffel... o el Micalet de València). A través de grans noms històrics, mítics o literaris: Jaume I, George Washington, el Cid o Don Quijote. O fins i tot a través d’imatges o emblemes sagrats. Així és aquest món tan antipàtic i, si no ens agrada, sempre ens queda la pràctica del robinsonime polític. Robinsonisme de Robinson Crusoe, vull dir.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1707 | 28/02/2017   

Pares i avis, país

Açò era una entrevista més llarga, obra d’una (molt bona) periodista, Esperança Camps, i publicada en el diari digital que vostés estan pensant. En reproduiré ací una part només, la primera, per dir ací algunes coses de les que vaig dir allí. Com quan l’entrevistadora així, de sobte, em pregunta “Què és el País Valencià” “I jo què sé!”, que vaig respondre rient. “M’he dedicat tota la vida a intentar esbrinar-ho i encara no ho sé. És una cosa complicada. Ni sí ni no. Ni fet ni desfet. Ni acabat de fer ni acabat de desfer. Sobretot, no acabat de desfer... I mira que ho han intentat. I mira que els valencians hem intentat desfer-nos a nosaltres mateixos i sembla que ni l’Espanya castellana ni nosaltres mateixos hem aconseguit desfer el país, desfer les bases. Allò que en vocabulari clàssic en diríem la substància del país, doncs encara queda una bona part d’eixa substància. És una possibilitat de país frustrada fins a un cert punt però encara perfectament recuperable.” Podia haver estat molt pitjor, vist amb la perspectiva de qui porta més de cinquanta anys en aquesta guerra (en primera línia d’infanteria, perquè de forces aèries i navals no en teníem ni en tenim...). I la periodista que pregunta, ben oportunament: “Per on ha de començar aquesta recuperació?”  “Fa molts anys que ha començat”, responc amb un punt de gosadia o de bona voluntat. “Aquesta recuperació va tenir els seus inicis en el primer terç del segle XX i a partir dels anys seixanta hi ha hagut un nucli de gent que s’ha anat eixamplant i que ha anat buscant eixa recuperació en el terreny intel·lectual, que és el que havia fallat sempre. Fuster era de la generació anterior. Eren ell i  dos o tres més. Molt importants, essencials, però eren ell i dos o tres més. Per primera vegada, en els anys seixanta, apareix una generació que comença per un principi que és important i que no havíem tingut mai que és el de la solidesa intel·lectual. Solidesa vol dir gent que té una formació, hi ha historiadors, hi ha sociòlegs, hi ha economistes, hi ha gent que sap molt bé què és la política, i hi ha gent ideològicament molt convençuda i molt  compromesa vitalment. Hi ha hagut una gent que hem compromès la vida pel país. Això no havia passat mai i és un prodigi.” En efecte, un  simple colp d’ull al paisatge cultural i polític diguem-ne nacional del segle o el mig segle anteriors a 1960, només podia provocar una tristesa terminal, insuperable. Però la vam superar.

Llavors la periodista fa la pregunta crucial: “I ara on som? Darrera aquesta gent de qui parleu, entre els quals, vós, hi ha una generació formada i compromesa que agafe el relleu amb consistència?” I jo conteste com l’Esperit Sant m’inspira, prudentment: “Cada època és el que és i dóna el que dóna. Els anys seixanta i setanta no són els anys 2000 i 2010. La generació que ha vingut darrere de la nostra són diferents. S’han trobat moltes coses ja fetes i la possibilitat de fer-ne més. Quan n’érem molt pocs, en crear una mínima xarxa ideològica de gent convençuda, de gent activa, de gent militant, ja era molta faena perquè no s’havia tingut mai. Però és que aquest país, durant segles i generacions i generacions ha viscut, s’ha educat i ha pensat, exclusivament en termes espanyols.  Que hi haja un gruix de gent que ara té 50 anys o menys i que estan en la primera fila tant des del punt de vista acadèmic com polític, és una gran novetat. Aquesta generació té pares. Jo no en tenia. La meua generació no tenia pares. A Catalunya tenien pares, tenien la generació anterior, l’anterior i l’anterior... Tenien pares, avis i besavis i ací no. Fuster era d’una generació més gran que la meua i el vèiem més com un germà gran, excepcional. Nosaltres ara ja som pares i comencem a ser avis. Això és molt esperançador.” “Estem parlant en termes de construcció de País: aquestes persones que ara tenen 40-50 anys, que estan en institucions, que tenen poder, estan construint el país?” I jo responc: “Construir què significa? Construir és una cosa molt lenta. Primer has de tindre un projecte, un plànol. Després has de reunir els materials i després començar a posar els fonaments i anar fent. En quin estat d’eixa construcció estem? Perquè hem de parlar de construcció i no de reconstrucció. Els materials els tenim, si no, no podríem fer res. La meua generació vam tindre un projecte. La gent que hi ha ara estan començant a construir, però això és lent. Paciència i faena quotidiana. I no voler fer grans prèdiques ni grans proclames perquè després no portes ningú darrere.” “N’hem comès algun d’aquests errors?”, diu ella. “I tant!”, dic jo. I em va faltar afegir que mirarem de no tornar-los a cometre. Per si de cas. 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1706 | 21/02/2017   

Ara que fa vint anys: Antifranquistes

D’això també fa vint anys (com tantes altres coses, en la meua memòria “civil”, de les quals ja fa vint anys, o quaranta, o més...), i era un llarg comentari a partir d’una entrevista a Raimon que, rellegida ara, veig que seria quasi puntualment aprofitable. Deia, per exemple: “Ja no em sent part de quasi res”, i fa la sensació que tenia bones raons per proclamar el seu particular Goodbye to all that, com l’admirable Graves, i després retirar-se a una casa remota davant de la mar. Per cert, el dia que aparegué aquella entrevista era un 23 de febrer, data d’infausta memòria que ja llavors semblava vaga i vaporosa, i ara mateix és gairebé inexistent (ara, quan torna a haver-hi alts personatges que pensen i escriuen que, si és el cas, potser caldrà acudir a les forces armades...). En fi, que fa vint anys ja semblava oblidat aquell dia, oblidat l’esglai d’uns pocs i la passivitat de la immensa majoria, i oblidat el fet que bona part dels que manaven en 1997, val a dir bona part del PP, havien estat disposats a donar un suport cordial als qui el 1981 estigueren a punt de manar per la força. I que, com a València, hi hagué grans titulars de diari preparats, a favor dels generals i dels tancs. Això és el que hi hagué, devia recordar Raimon, i ja pareixia que no hi hagué res. Després, l’entrevistador diu: “Passats més de 20 anys de democràcia, potser l’actual situació valenciana siga una de les menys previstes per l’antifranquisme.” I contesta Raimon: “L’antifranquisme sempre va ser molt minoritari”. I continua: “Mire si va ser minoritari que el setembre de 1975, dies, dies!, abans de morir Franco, van afusellar cinc persones a Espanya i no hi hagué una sola manifestació de protesta mereixedora d’aquest nom, excepte, potser, al País Basc. Antifranquisme? Quin antifranquisme? No m’estranya que, així, es va fer la transició que es va fer”.

Està molt lleig recordar que el règim mai no va caure, que mai el vam tombar, que mai vam eixir massivament al carrer com en altres dictadures, com a Belgrad o a Bucarest, a Praga, Berlín Est, Varsòvia, Buenos Aires, on siga. Ja sé que ací era diferent, però mai no hi hagué deu milions de treballadors en un sindicat il·legal com Solidarnosc, ni resant rosaris ni sense resar-los. Mai no vam fer la revolució de vellut, ni d’espart, ni vam portar un escriptor a la presidència de la república. Mai no vam fer quasi res que fóra realment massiu, ni un poble sencer alçat contra l’opressió, ni coses per l’estil. Els que van fer (o vam fer) alguna cosa eren ben pocs, i com que semblava que tot era negociable (no era cert: tot no!), tot es va negociar, de manera que així hi hagué pau però molt poca glòria.

I per si serveix com a mostra (no sé del cert si anècdota o demostració), recordaré que pocs anys abans de produir-se el hecho sucesorio hi hagué el gran referèndum sobre la Ley Orgánica del Estado, mena de “constitució” franquista, que assegurava la mateixa successió. Va acudir quasi tothom a votar, amb gens de llibertat, com era habitual, i els funcionaris de l’Estat (com era el meu cas, jove catedràtic d’institut) amb molt clara obligació. Però en tot cas, legalment, físicament, es podia votar en blanc o, cosa més emocionant, es podia també votar “no”. La mesa electoral era al mateix institut i jo hi vaig acudir amb una col·lega, amb ganes sobretot de fer valdre un petit dret legal. Sobre la taula només hi havia paperetes amb el Sí, de manera que en vam demanar de blanques i amb el No, i el president posà molt mala cara però hagué d’enviar-ne a buscar: era legal, insistisc. Doncs bé, la gent que feia cua per votar, persones normals i corrents, en veure el que passava, es van apartar de nosaltres, com si tinguérem la pesta, i no van deixar de mirar-nos de través, protestants inesperats i perillosos. L’endemà, el president d’una altra mesa, company també d’institut, em va explicar amb cara radiant que no havien tingut necessitat d’arreglar el resultat per complir les consignes rebudes: la seua acta amb el 97% de Sí, i la resta nuls, era del tot real. Ningú no li havia demanat una papereta amb el No. Això era, i vostès dispensen, l’antifranquisme popular, i Raimon tenia més raó que un sant. I diu també l’entrevistador: “Parlàvem de València”. Raimon recorda que el valencianisme polític havia estat tan minoritari com ho va ser l’antifranquisme i, per tant, conclou, “per a mi no ha sigut cap sorpresa tot el que ha passat [feia alguns anys que governava el PP, amb totes les conseqüències...]. Ni tan sols que s’arribe a la cabronada analfabeta de discutir la unitat de la llengua”. Doncs sí: havia passat això, després han passat més coses, i si no anem amb molt de compte poden tornar a passar: atenció a les idees de la senyora Bonig. I es torna a escampar una olor molt antiga.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1705 | 14/02/2017   

Ara que fa vint anys: Paella de callos

Això era un escrit meu, del febrer de 1997, i no estic del tot segur si, passats vint anys d’aquell paper (publicat en castellà, i que provocà cartes irades al director...), el tornaria a escriure o no. No n’estic segur, però probablement sí, encara que amb una mica més de comprensió i d’humor amable. La substància, però, seria la mateixa. No intenteu buscar-li sentits ocults al títol, començava llavors: “paella de callos” és simplement això, paella de callos, una cosa que sembla ser que mengen a Madrid. En efecte, pocs dies abans d’escriure aquell article jo havia visitat breument la capital del nostre regne comú, el de debò, el d’Espanya, fet que no té res de particular i que he repetit ben sovint, per raons professionals o personals. Passar uns dies a Madrid, de tant en tant, pot ser una activitat molt profitosa, considerant sobretot que allà hi ha el fabulós Museo del Prado, on he consumit tantes i tantes hores de contemplació, i també aquell altre museu on tenen un gran retrat de Tita la Baronessa. A Madrid hom també pot fer altes gestions oficials, no sempre positives, com aquella visita al ministre Barrionuevo, en nom d’Acció Cultural, pel conflicte que (per instigació de Joan Lerma) teníem a causa de les emissions de TV3, amb el resultat que pocs dies més tard enviaren la Guàrdia Civil a precintar manu militari les antenes. O podia ser rebut amablement per la ministra Alborch, que amablement remetia a la irrealitat de l’infinit la resposta a la poqueta cosa que li demanava, no per a mi sinó per la salut de la nostra i seua llengua, per exemple. I hom pot també visitar el monestir de les Descalzas Reales, activitat que recomane sense reserves: és una meravella subtil, on la quasi total soledat del visitant està habitualment assegurada. Allò que mai no he sabut fer a Madrid, satisfactòriament, és passejar amb el mateix gust que passege a Barcelona o a València. Busqueu-hi, en aquella capital de (quasi) totes les Espanyes, un espai per deambular més o menys equiparable a la Rambla o al passeig de Gràcia: és inútil, no existeix. O busqueu-hi barris tan agradables per passejar-hi sense pressa com bona part de la València intramurs: no hi trobareu res d’equivalent. No parle per parlar, ni per manies ancestrals, és pura constatació, pur empirisme. En francès existeix el verb flâner, de difícil traducció, i que el Larousse defineix com “passejar sense objecte, a l’atzar; caminar sans se presser”, perdent el temps, peresosament. És el que jo faig amb molt de gust i facilitat per alguns barris, carrers i places de València (o a Roma o a París, no tant a Londres...), i el que em costa moltíssim poder fer igualment a Madrid, fora dels museus i dels parcs.

Els llocs per on hom podria flâner, en aquesta ciutat, s’haurien de trobar, més o menys, entre la Gran Vía i el Paseo del Prado (el mal anomenat “Madrid de los Austrias”, nom tan incert com el de “Barri Gòtic” a Barcelona: gràcies que a València no gastem noms així de falsos), la Plaza Mayor que mai no he aconseguit que m’agrade com la seua germana de Salamanca, i els carrerons i les places de tota aquella part. En qualsevol cas, no s’hi pot flâner gens a gust, per allí. Costa massa caminar amb peresa i amb calma, sense que moleste el soroll, la brutícia, la falta de gràcia i la falta de pau: un veí insigne del barri, l’escriptor Javier Marías, ho diu molt més gràficament i brutalment que jo. No en tenen la culpa els madrilenys de fa dos segles o quatre, la tenen els bars, botigues i restaurants d’ara i la seua ben poc exigent clientela, en gran part forastera, i supose que també determinats serveis municipals. Jo no voldria veure mai els meus barris més estimats de València convertits en una cosa així, plens de bars i de restaurants cutres, d’anuncis ofensius, les voreres ocupades per pissarres amb el menú del dia, i altres horrors mals de descriure (no ho voldria veure, escrivia fa vint anys, però potser ja ho he vist...). I no era prou, en aquells barris d’allà, que en un bar t’oferiren una “tapa de paella”, un miniplat d’arròs groc amb una gamba. No era prou: hi havia restaurants per la Plaza Mayor −n’hi ha encara?−, que anunciaven paella de callos. Així mateix: paella de callos. Imagine que volien unir, en germandat nefanda, dos noms tan típics del folklore gastronòmic espanyol, per engany d’estrangers i corrupció de naturals. Perquè, o imagine alguna cosa així, o no sé què imaginar; tot i que, vist l’aire que han aconseguit donar a aquells pobres carrers, es pot imaginar qualsevol cosa. Paella de jamón serrano, paella de gazpacho, paella de rabo de toro, i fins i tot, horresco referens, paella de chorizo, gran innovació de l’alta cuina. Només em preguntava per què passen coses així en aquesta part del món que aspira a ser civilitzada. I per preguntar-m’ho, una lectora del diari m’acusava de xenòfob i racista, valga’m la Virgen de la Paloma!