Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 687 | 13/11/2014   

El premi de Coromines

Això va ser que, en temps que el senyor Jorge Semprún era ministre de Cultura (un dels molt escassos ocupants del càrrec posseïdor d’una cultura sòlida i extensa) en un dels governs de Felipe González, el Ministeri atorgà a Joan Coromines, filòleg insigne, el Premio Nacional de las Letras Españolas, i el filòleg va dir que no acceptava l’honor oficial, perquè, justament, el ministeri que el concedia tenia un llarg historial d’hostilitat contra la llengua i la cultura catalanes. El premi, doncs, no l’acceptava, però acceptava que li enviaren els diners de la dotació, que li’n feien molta falta per als seus projectes i treballs, és a dir, per a completar l’immens Diccionari etimològic, i el descomunal, també, Onomasticon. Hi hagué un rebombori molt considerable (més que enguany amb les renúncies de Jordi Savall i de Colita), però el savi, distant i reclòs, no va voler respondre als periodistes, no va donar cap entrevista. Finalment, potser va pensar que volia explicar-se, o simplement que tenia ganes de parlar, del premi i de tot plegat. Degué ser per això que, un matí de tardor del 1990, jo vaig despenjar el telèfon i a l’altre extrem del fil una veu molt profunda va dir “Sóc en Joan Coromines”. Em digué que volia una entrevista llarga per al setmanari El Temps, i que la condició era que havia de fer-li-la jo, i que vinguera amb mi l’editor, Eliseu Climent. Però allò no va ser una entrevista, va ser un dia sencer, matí i vesprada, amb un dinar frugal com a descans, a penes una mica de verdura, que devia ser el seu aliment habitual. El savi tenia vuitanta-quatre anys, i em va dir: “Ara ja no treballo com abans, ja sóc un home vell i em canso aviat. No treballo gaire, ja, només unes dotze hores diàries, dia per altre”. En altre temps, explicava, podia agafar un tros de pa i una barra de xocolate i anava treballant i rosegant, hores i hores: passava el vespre i la nit, se li feia de dia sense moure’s de la taula. L’any 1990, quan jo el vaig visitar, cap institució pública, ni catalana ni espanyola, no li havia facilitat recursos suficients per a la faena ingent que feia: un home sol, equivalent a tot un institut de recerca. Ara mateix, no sé dir si va rebre els diners, és a dir, si el ministre entengué la insòlita proposta del premiat. Perquè, de renúncies a premis, n’hi ha la de Joan Coromines, i les altres.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1587 | 11/11/2014   

Un cementeri particular

El Cementeri General de València és un recinte pulcre i ordenat, el verdader gran parc de la ciutat, que en té tan pocs, la vila nova dels difunts fundada cap a l'any 1800, hi ha qui diu que inspirat en el Père-Lachaise de París, sempre seguint un projecte ben clàssic d'angles rectes com el que degué seguir fa més de dos mil anys la petita Valentia romana. Aquest no és un cementeri romàntic ni barroc, ni atapeït ni trist, és una bella ciutat dels morts endreçada i burgesa, espaiosa, modesta, amb mausoleus romàntics sense prepotència, sense un excés de marbres ni d'estàtues grosses. És un recinte urbà com un seguit de places, claustres o patis delimitats per quatre panys de pavellons llargs amb cinc pisos de nínxols de bona rajola de color ja torrat.  Ací i allà hi ha alguns xiprers voluminosos, seculars, no molts i no d'aquells esvelts i prims que se suposen habituals als cementeris, sinó xiprers panxuts amb troncs ja vells i grossos entre les tombes familiars que ocupen l'espai sencer del primer quadre o plaça a banda i banda del camí central, que és una curta avinguda amb sepulcres de grans lloses ben arrenglerades sobre les quals hi ha el nom Família Tal, Família Qual, i una llista dels membres morts d'igual cognom que ha anat creixent, escrita amb la mateixa lletra, al pas dels dos segles passats, anys 1800 i anys 1900. Aquestes tombes més velles són talment com llits grans i grisos, algunes ja rosegades per l'oblit perquè no s'hi ha enterrat ningú de les generacions recents: són tombes sense flors artificials ni retrats ovalats de color sèpia, sepulcres morts, com si foren els antics habitatges honorables d'aquell carrer principal que porta dret a l'església d'arquitectura incerta amb una imatge massa nova i massa gran de la Mare de Déu dels Desemparats al capdamunt.

Mirant a l'esquerra, els porxes severs de columnes dòriques tenen una estranya solemnitat arcaica. Però més a l'esquerra encara, el visitant curiós trobarà el pas al que en un altre temps no tan remot es deia Cementeri Civil i tenia una entrada a part, per als morts no catòlics. És com un pati d'aire abandonat i de perímetre o forma irregular, no una secció clara i endreçada, regular i perfecta com són totes les altres del gran parc dels morts, i no està dins del parc municipal sobre terra sagrada, parc urbà i ordenat, de vegetació retallada i controlada, sinó formant un racó marginal en un extrem del recinte, i en realitat és un cementeri a part, un cementeri particular, fora del cementeri general, ja que aquest quadre tampoc no és un quadre sinó quasi triangle, amb una porta pròpia a l'exterior, ara tancada, i sembla que és bastant recent l'obertura que el comunica amb el gran porxe de columnes dòriques, la que permet passar de la terra sagrada i comuna a aquesta terra sense consagrar.

Aquest pati particular és més petit que els altres, més humit, més ombrívol, potser perquè no hi solen entrar els jardiners, potser perquè tampoc els familiars dels difunts no el netegen de l'herba que hi creix i va invadint les tombes, o qui sap si la major part dels parents són remots o perduts, i si els morts eren heretges, jueus o maçons, no deuen rebre visites ni els dies de Tots Sants i de les Ànimes. Hi ha una sequioleta que el travessa de ponent a llevant i que escampa l'aigua pels reguers i la humitat entre els sepulcres, potser per tot això la vegetació allà dins és inesperadament frondosa, i a més els arbres no estan podats, hi ha heura fosca i espessa pujant pels cantons cap al més alt dels nínxols i estenent-se per terra entre les lloses, i el recinte privat és un jardí humit de verdor densa i antiga, com si la terra no beneïda fóra molt més fecunda. Ací enterraven els heretges, els jueus i els suïcides, m'explicava mon pare en la visita anual, i els apòstates públics morts sense confessió, i també, en un sector especial de nínxols molt petits i de tombes a escala reduïda, hi ha les restes delicades i mínimes, ara només grapats de pols, ossets desfets, dels infants sense batejar que no han pogut anar al paradís i passaran l'eternitat als llimbs, de manera que el tractament dels més innocents de tots és, o ha estat durant dècades i segles, el mateix reservat per als rèprobes: ni els uns ni els altres tenen dret al repòs en recinte sagrat. Però quins jueus i quins heretges hi havia a València fa un segle i mig o un segle si no eren aquests pocs noms alemanys Blum, Silberstein, Koch en sepulcres amb l'estrella de David, i alguns altres cognoms estrangers amb la creu dels cristians: devien ser viatgers que trobaren una mort sobtada en aquesta ciutat, o comerciants francesos néts d'hugonots, enginyers holandesos o anglesos del ferrocarril, representants d'alguna gran empresa, cònsols d'algun país de luterans, qui se'n recorda d'ells, ni a la terra o ciutat on van nàixer ni en aquesta ciutat on van morir, i on ningú no els recorda.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 686 | 06/11/2014   

Gats

L’última vegada que vaig visitar amb calma el cementeri, em vaig aturar a llegir amb atenció el cartell on s’explicava molt detalladament què cal fer amb els gats, únics habitants vius, residents permanents d’aquells espais: atesa l’abundància d’aquests animalets, i la desinteressada humanitat de la Societat Valenciana Protectora d’Animals, deia l’escrit oficial, es prega els visitants que per favor no els donen menjar embolicat amb paper, plàstic o alumini, ni deixalles de peix ni altres residus productors de brutícia, sinó que dipositen l’aliment adequat en les menjadores repartides expressament per tot aquest sagrat recinte, considerant a més a més que, vista la reproducció incontrolable dels gats ací residents, a les menjadores hi haurà píndoles esterilitzants per a les femelles –dels mascles no se’n parlava– i que en tot cas si el visitant benèvol en veu alguna amb la panxa ja plena, que per favor la capture si pot, que la porte a les oficines i que truque als telèfons tal o tal: un membre de la Societat passarà a recollir-la, i en el lloc adequat esperaran el part, sacrificaran sense dolor els gatets, i tornaran la gata ja estèril per sempre al seu domicili d’origen entre tombes i flors. Pocs minuts després, sota un porxe de columnes dòriques robustes, pesants, com un perímetre de diàfana solemnitat arcaica, dos gats caminaven calmosos, els devia agradar aquell lloc una mica més fresc, trobar-se a l’ombra; s’acostaven i es refregaven una miqueta l’un contra l’altre la pell de pèl suau, un de color blanc brut, l’altre lleonat, s’apartaven, continuaven com si no es conegueren i després es tornaven a acostar, devien ser mascle i femella, perquè el de pèl lleonat aproximava el morro inquiet al cul de l’altre i l’altre, és a dir l’altra, alçava amb complaença la blanca cua peluda, s’aturava i es deixava llepar un instant: en un moment copularan, vaig suposar, si ella en té ganes, el gat mossegarà el coll suau de la gata, la femella s’ajupirà un moment fent un miol ronc, el mascle li pujarà damunt, i faran el seu amor entre les tombes. Així va ser, i després la breu escena va ocupar una pàgina i mitja d’una novel·la, en memòria de la mort i la vida, i dels fidels difunts que –tal com era el nostre deure– vam recordar diumenge passat.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1586 | 04/11/2014   

Tangentopoli

Alguns de vostès, si tenen l’edat suficient i una mica de memòria, deuen recordar aquells anys recents de la història d’Itàlia, quan els jutges de Milà anaven desmuntant metòdicament tota la trama infinita de corrupció sobre la qual es mantenia el sistema de partits, fins que d’aquell sistema no en va quedar res més que cendra i ruïna, i el país preparat i a punt per al llarg regnat del cavaller Silvio Berlusconi. Ara, entre nosaltres, fa pocs dies que el periodista Enric Juliana escrivia en un diari de Barcelona: “La Tangentópolis española avanza a una velocidad que recuerda el proceso italiano de principios de los años noventa contra la corrupción política. Cada día un escándalo en los telediarios. Hoy la mancha afecta a este partido; mañana afectará al de al lado. La secuencia se acelera, los casos se superponen y lo que queda al final del día es una terrible sensación de desaliento y una colosal crisis de confianza en el sistema político”. Com un cistell de cireres, segons la comparança clàssica, quan estires i van eixint totes enganxadetes les unes a les altres, però amb la particularitat que estan totes podrides. Podem pensar, com a consol o pal·liatiu, que coses com aquestes han passat sempre i passen ara mateix a tot arreu, de Mèxic fins a la Xina. Però, segons com, no és cert: coses com aquestes són un mal crònic en la major part dels països, a petita o gran escala, però si volem observar més de prop, hi ha una forma concreta de podridura dels partits polítics, que s’ha manifestat molt especialment tant a la República Italiana com al Regne d’Espanya. La variant espanyola ha tingut temps de madurar, esclatar i tornar a inflar-se i escampar-se davant dels nostres ulls, des dels anys finals del govern de Felipe González fins a aquests anys –esperem que també finals– de Mariano Rajoy.

Quant a la forma italiana, vaig tindre ocasió de contemplar com es destapava i esclatava, entre els anys 1992 i 1993, temps  en què jo vivia a Roma ocupat en la matèria borgiana. Al llarg d’aquell any 92 (any de la glòria espanyola: però ningú sabrà mai quants diners es varen balafiar inútilment a Sevilla), un dirigent del Partito Socialista Italiano va ser arrestat in flagrante a Milà, quan cobrava una tangente, és a dir, una comissió, d’una empresa de neteja. El polític, llavors, va cantar alegrement el text sencer de l’òpera, amb els papers i els actors, i el sistema complet de tangenti que implicava el PSI sencer, dirigit per Bettino Craxi (amic de Felipe González, però més amic de Silvio Berlusconi). Els processos, llavors, van començar a encadenar-se, sota l’impuls del fiscal Borelli i del jutge Antonio di Pietro, i es van fer cèlebres veloçment les expressions tangentopoli per definir el país i els seus polítics, i mani pulite per designar la neteja judicial. Llavors, Bettino Craxi, gran expert en maniobres però inflat d’orgull desafiant, va cometre un error decisiu: en un discurs al Parlament va declarar que cometria perjuri tot aquell que negara haver participat en el finançament il·legal dels partits. A la cambra de Montecitorio es va fer un silenci de sepulcre.

Cap dels partits polítics, doncs, podia negar l’acusació, i tothom va callar. Però va ser Craxi qui pagà l’atreviment i la imprudència: a patir de finals de 1992, ho recorde perfectament, es van succeir les imputacions contra ell (que més endavant, quan ja estava exiliat a Tunísia, es convertirien en més de mitja dotzena de condemnes), i en poques setmanes el gran polític, l’home que, en els seus anys de govern, havia imaginat un PSI triomfant, es trobà que no podia ni eixir de casa sense rebre insults i crits de “lladre” (també és cert que la seua “casa” era l’hotel Raphaël, un dels emblemes romans del refinament i del luxe). Les imputacions s’escamparen a gairebé tota la direcció socialista, i van caure igualment sobre els altres partits, començant per la Democràcia Cristiana. Hi hagué un intent de “solució política”, amb una llei que despenalitzava el finançament il·lícit dels partits (però el president de la República es va negar a firmar-la) i, per acabar d’arrodonir l’escàndol, la Cambra dels Diputats es va negar a concedir l’autorització per jutjar Bettino Craxi. El qual, en aquella sessió memorable, va llançar el seu cèlebre “Prou hipocresia”: tots els partits, segons ell, acudien a les tangenti per finançar-se, tots cobraven comissions, tots manipulaven i s’aprofitaven d’una llarga impunitat. Supose que els sona la música, i la lletra. Hi ha, però, dues diferències entre aquell cas i el nostre: Craxi cridà que ell era culpable... culpable tant com tota la resta, però culpable. I el bon poble irat (vull dir grups d’extrema dreta o d’esquerra radical, i alguns grups d’estudiants) va moure avalots considerables davant del Parlament, i llançà ous i tomates contra la seu, molt propera, del Partit Socialista. Jo, aquella vesprada memorable, vaig contemplar en persona una part de l’espectacle, que em va fer meditar llargament. I encara no n’he tret cap conclusió.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 685 | 29/10/2014   

A Mayerling, una nit...

A Mayerling, una nit, va morir de mort violenta el fill de l’emperador Francesc Josep, fet que, possiblement, va decidir la història d’Europa del segle següent: sense aquella mort no hi hauria hagut atemptat de Sarajevo el 1914, amb totes les conseqüències. Com Álvaro Cunqueiro, com Perucho, Nèstor Luján tenia aquella gràcia de barrejar la fantasia, la faula, l’erudició i l’anècdota rigorosament històrica. Tal com fa en aquesta narració deliciosa que es diu així, A Mayerling, una nit... Ningú sap si realment el kronprinz Rodolf, fill de la bella i gèlida Sissi i hereu de l’Imperi austrohongarés, es va suïcidar per confuses raons amoroses aquella nit del 1889, o si la seua mort tingué unes altres causes. Per esbrinar-ho, conta Nèstor Luján, van ser convocats a Viena els dos detectius més famosos d’Europa, Sherlock Holmes i Hercule Poirot, els quals finalment, després de llargues investigacions, converses (inclosa una visita memorable de Holmes a Sigmund Freud), sopars amb xampany abundant, i núvols de fum de tabac, van donar versions ben diferents d’aquella mort, suïcidi o crim. Hi hagué pel mig una cèlebre amant de l’arxiduc Rodolf, que tornà a l’emperadriu un topazi que l’hereu insensat li havia regalat. La damisel·la de virtut escassa narra una visita de la dama de confiança de Sissi, amb una conversa que acaba ben estranyament: “Llavors em digué una cosa curiosa, sense anomenar l’emperadriu. Em digué: ‘No estaria gens malament que un altre dia tinguéssim una conversa, no tan frívola com aquesta amb mi, sinó en presència d’una altra persona. Jo crec que tot el que es pot dir s’ha d’expressar clarament. Només allò de què no es pot parlar s’ha de callar’”. (p. 200). Això recorda l’amant de Rodolf i, en efecte, la frase és “una cosa curiosa”. És, gairebé exactament, la cèlebre Tesi Setena (“Sobre allò de què no es pot parlar, s’ha de callar”) del Tractatus de Ludwig Wittgenstein, un altre vienés insigne, nascut l’any 1889, poques setmanes després de la mort misteriosa. Val més callar sobre els misteris de la metafísica, pensava Wittgenstein. Val més callar sobre els misteris de l’Imperi de cor corcat, pensava la dama de l’emperadriu. Val més callar, potser, sobre el misteri ontològic d’Espanya i sobre la corca que rosega aquest petit imperi marginal. O fer literatura, amb l’humor i la ironia de Luján.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1585 | 28/10/2014   

Antifranquistes

El 23 de febrer de 1997 va aparèixer, en l’edició valenciana del diari El País, una entrevista a Raimon, ben substanciosa, a partir de la qual val la pena, ara mateix, recuperar alguns complements i comentaris. Afirmava el cantant poeta, futur Premi d’Honor de les Lletres Catalanes: “Ja no em sent part de quasi res”, i feia la sensació que tenia bones raons per cantar el seu particular “Goodbye to all that”, com Robert Graves, i després retirar-se a una casa davant de la mar. Fa molts anys d’aquella entrevista, i un activista enèrgic com Raimon ja podia sentir-se despagat de tot. Per cert, llavors, com ara, ja ningú no volia recordar la data del 23 de febrer, de memòria remota i quasi inexistent. Ja ningú no volia recordar l’esglai d’uns pocs i la passivitat de la gran majoria, ni que una bona part dels que el 1997 ja manaven –i després han manat tants anys, i encara manen– estaven disposats, amb una part del seu cor o amb tot sencer, a aplaudir els colpistes que estigueren a punt de manar. Fins i tot amb titulars de diari preparats a favor dels generals i dels tancs, com a València.

Això és el que hi hagué, un 23 de febrer, i sembla que no hi hagué res. Però fins al final de la dictadura, al País Valencià tampoc hi hagué gran cosa com a oposició organitzada i efectiva. Ho diu l’entrevistador a Raimon: “Després de 20 anys de democràcia, potser l’actual situació valenciana siga una de les menys previstes per l’antifranquisme”. (Hauria sigut massa trist, la dècada dels 70, preveure com havia d’acabar la dels 90!) I contesta Raimon: “L’antifranquisme sempre va ser molt minoritari”. I més: “Mire si va ser minoritari, que el setembre de 1975, dies, dies!, abans de morir-se Franco, van afusellar cinc persones a Espanya i no hi hagué una sola manifestació de protesta mereixedora de tal nom, excepte, potser, al País Basc. Antifranquisme? Quin antifranquisme? No m’estranya que així es fera la transició que es va fer”. Queda molt lleig recordar que el règim mai no va caure, que mai el vam tirar (“L’estaca” de Llach era, i és, una alegre fantasia), que mai vam eixir massivament al carrer dies i dies, com sí que van fer a Bucarest, a Praga, a Berlín Est, o a Varsòvia. La d’ací era una dictadura diferent, però mai no hi hagué 10 milions de treballadors en un sindicat il·legal com Solidarnosc, ni resant rosaris ni sense resar-ne. Mai no vam fer la revolució de vellut, ni la d’espart, ni vam portar un escriptor com Havel a la presidència. Mai no vam fer gairebé res que fóra massiu, un poble sencer alçat contra la dictadura, ni coses d’aquest estil. Els qui van fer (o vam fer) alguna cosa eren pocs, i després l’estat de les coses i les coses de l’estat demanaven negociar la continuïtat subjacent: es va negociar tot, i ací pau i poca glòria.

Com havia de ser. No sé quants lectors deuen recordar que el 14 desembre del 1966, nou anys abans de produir-se el “fet successori”, hi hagué el referèndum sobre l’anomenada Llei Orgànica de l’Estat, que assegurava aquella successió i la continuïtat del règim. Hi anà quasi tothom a votar, bastant obligats, com és natural, sobretot els qui, com jo mateix, eren funcionaris públics. Davant de les urnes es podia votar en blanc, o fins i tot, cosa més emocionant, es podia votar “No”: físicament i legalment, es podia fer. Al meu col·legi electoral, a Castelló, la meua companya i jo vam fer cua, vam arribar davant de la mesa, i vam demanar una papereta amb el “No”. No en tenien, evidentment, però n’havien de tindre, van posar molt mala cara, i hagueren d’enviar algú a buscar-ne.

Doncs bé, la gent que esperava al local, votants normals i corrents, quan van veure el que passava ens miraren amb recel i s’apartaren de nosaltres com si tinguérem la pesta. L’endemà, el president d’una altra mesa, que era company meu a l’Institut, em va explicar, amb la cara radiant, que no havien tingut necessitat de fer trampa per complir les consignes rebudes: el seu 97% de “Si”, i la resta en blanc, no era un resultat inflat, era perfectament real. I ningú els havia demanat un “No”. Aquest era, i vostès dispensen, l’antifranquisme popular. Llavors, Raimon recorda que el valencianisme polític va ser tan minoritari com l’antifranquisme actiu, i per tant conclou: “Per a mi no ha sigut cap sorpresa tot el que ha passat. Ni tan sols que hagen arribat a la cabronada analfabeta de discutir la unitat de la llengua”. Doncs sí: l’any 1997 ja havien passat algunes coses, i encara havien de passar-ne més. En altre temps, quan havíem d’haver-ne sigut molts més, vam ser massa pocs els valencians disposats a fer alguna cosa per la llibertat (i no només a esperar que arribara), massa pocs els demòcrates actius, no passius, i massa pocs els polítics d’esquerra –els socialistes– amb més amor al país que al poder i al partit. I a tots se’ls endugué el vent. Passats uns anys de parèntesi, tornaren els de sempre, els del temps del referèndum de 1966, i els seus germans petits, els seus fills altres descendents, i els seus amics. I encara esperem que s’acabe.