Avui és divendres, 1 de novembre de 2024 |
<< < [30] [31] [32] [33] [34] [35] [36] > >> | Joan F. Mira | El Temps, núm. 1582 | 07/10/2014
Això degué ser la tardor freda d’algun any dels primers seixanta, no sé si abans o després d’aquell aplec frustrat a Bocairent (frustrat per la Guàrdia Civil), del qual fa poc temps vam recordar el mig segle. Per aquells dies, com diria l’evangeli, predicàvem en un quasi desert, allà on podíem i de la manera que podíem, i jo molts anys després ho evocava en la prosa romàntica i apassionada d’aquella crònica o falsa novel·la que es deia El desig dels dies: desig dels dies del Messies, que és el desig “de ser considerat dignes de viure en el món que ha de venir”, segons el text de Maimònides que encapçalava el llibre. Unes predicacions d’aspirant a profeta, que podien ser, per exemple, com aquella nit, “quan havia arribat amb el tren a Montesa, havia baixat jo sol a l’estació, sentint ja mentre baixava els quatre colps aguts ding ding ding ding de la campaneta de bronze i el xiulit estrident, l’esbufec del vapor, i el cap d’estació amb el coll de l’abric apujat tapant-li les orelles, que em mirava com si el tren s’haguera aturat aquella nit només per mi i jo en tinguera la culpa, i després caminava cap al poble sota un cel fred i claríssim d’estels, pujava cap a les cases i cap a les ruïnes encara poderoses del castell que només un terratrèmol pogué tombar, davant meu altes en la nit talment les restes del cataclisme d’un regne de gegants, d’on monjos guerrers baixant amb la cota de malles sota la capa blanca acudien a rebre’m a cavall de rossins de potes robustes que feien un soroll compassat sobre l’asfalt de la carretera per on venia ja a buscar-me Pelegrí Vidal, estossegant i embolicat amb una flassada cap i tot, i em deia: ‘perdona, si no he arribat més prompte a l’estació a esperar-te, però és que estic malalt i he hagut d’alçar-me a posta del llit’; entràvem al poble, i a casa seua la dona em feia un ou fregit amb bona cosa d’oli per sucar, una tallada de pernil, i arribaven un a un els amics de Pelegrí, llauradors del poble mateix o treballadors que baixaven cada dia a les fàbriques de l’Alcúdia i de Canals, saludaven, Pelegrí els oferia un gotet de vi dolç, i jo, mentre acabava de menjar-me la taronja, m’alçava a donar la mà a cada un que entrava, ‘bona nit’, ‘bona nit’; ‘encendrem la llar, que fa fresca’, deia Pelegrí; ‘sí, més val...’; i un moment després ja tots feien rogle al voltant de les flames, jo bevia l’últim glop de vi, encenia un cigarret, i calia, com cada vegada, passar la prova més difícil, endevinar què hi havia darrere de cada cara tancada o expectant, trobar les paraules justes inicials...”.
La narració fabulada i poètica continuava, amb noms i llocs fingits, i concloïa amb una visió que era, en substància, la mateixa del Mural d’Estellés, o del Darrer diumenge d’octubre d’Al Tall, beneïts siguen. La visió que d’aquelles predicacions clandestines havia de sorgir lentament una multitud de fidels decidits “Que sabíem que algun dia havien de prendre per assalt la Ciutat Cap oblidadís, Cap d’aquest país ajustadís dels valencians que no arribaria verament a Regne fins que ells no vingueren en onades a submergir-la amb els noms sonors dels seus pobles i viles, des de Morella, Cinctorres i el Forcall, baixats de Culla, Benassal i Albocàsser, arribats de Serra, de Gilet i d’Olocau, de Polinyà, de Riola, Fortaleny i Simat, venint de Setla i Mirarrosa, de Parcent i de Castell de Castells, i fins de Guardamar, i encara de Sant Jordi, la Jana i Canet lo Roig, de la Vall d’Alba, de Cabanes i de Torreblanca, d’Artana i Eslida i de les Valls de Segó, de Llombai, de Montortal i de Massalavés, de Salem, de Rugat i Terrateig, de Tibi, de Castalla, de Relleu, d’Agost i del Fondó de les Neus, breu mostra bensonant dels llocs de les dotze tribus majors de la terra, que són les dels Portans, Maestratans i Planers, els Hortans, Edetans, Riberers, els Costerans, Saforans i Mariners, els Contestans, Vinalopans i Alacanters, els quals alhora junts a una veu confluirien per tots els camins del nord a entrar per la porta de les Torres dels Serrans, per tots els camins del sud cap a les Torres de Quart, ells vera esperança del Regne, durs i assenyats, sorgits de la terra igual que milers de joves guerrers que naixerien amb espasa i escut de les dents escampades del drac de Tebes”. Fa trenta anys, jo era capaç d’escriure així, en un arravatament èpic o líric. Amb un patriotisme carnal, material, d’on podien nàixer aquells somnis multicolors, i alguns altres, que, passat més de mig segle (i especialment quan arriba l’octubre), tornen de tant en tant a somoure’m les entranyes.
| Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 681 | 02/10/2014
Ja és ben revelador dels temps que corren (però no sé què revela, exactament), l’èxit popular d’un encontre, espectacle o festival com aquest, anomenat Starmus, que s’ha celebrat a les Illes Canàries, amb presència estel·lar, mai més ben dit, de l’estrella més brillant del pensament cosmològic, l’estrella Hawking. Com un triomf retardat d’aquells primers grecs, Tales, Anaximenes, Parmènides o Heràclit, que, que ja fa vint-i-cinc segles o més, mirant el cel des de la vora del mar, o simplement pensant, es varen fer les primeres preguntes, les més importants, les que potser no tindran mai resposta: què és el conjunt de la realitat pensable, què és l’ésser, o que té en comú tot allò que existeix. I més avant també es van preguntar si l’univers té un final, i com va començar i com pot acabar-se i potser tornar a començar. Fet i fet, totes les religions, totes les mitologies i en tots els temps, han elaborat alguna forma de narració que mostra l’origen de tot, o almenys de la forma que té el nostre món: algun déu superior, alguna força suprema, algun combat, uns elements primordials, qualsevol relat (i els relats són innombrables) pot servir d’explicació, i tot serveix, precisament, perquè alguna explicació ha d’existir: és necessària. La de Stephen Hawking o alguna altra variant del Gran Esclat, quan, fa aproximadament 13.800 milions d’anys, tot allò que ara som, i tot allò que observem o sabem que existeix, des dels nostres cervells fins a les infinites galàxies, estava tancat en un punt. Que començà a inflar-se i expandir-se, i encara no s’ha aturat. Fins ací, pau i tranquil·litat d’esperit: ja sabem d’on venim, i des de quan, i fins i tot els ignorants com jo podem imaginar aquell instant, que també ens mostren les imatges bellíssimes que ens proporciona la televisió. Imatges, però, que no poden respondre a algunes de les qüestions més antigues: per exemple, què hi havia abans, si és que hi havia res. Pregunta que molts físics i teòrics del coneixement asseguren que és una falsa pregunta: “abans” implica temps, i el temps només existeix... a partir del Gran Esclat. Llavors, com que la pregunta no val, no ens hem de preocupar de la resposta. Però resulta que els cervells humans són dèbils, i continuen fent-se preguntes impossibles. En cosmologia, en política, i fins i tot en literatura.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1581 | 30/09/2014
Fa un grapat d’anys, prop de vint, comentava jo ací mateix l’ambiguïtat d’aquest títol: podria voler dir (parlant de Catalunya, que era el tema), que els catalans tenen por de l’estat (no m’agrada escriure-ho amb majúscula: l’Estat) que fa segles que tenen, l’espanyol, o pot significar que la por que hi ha és a tenir un estat propi. Bé, aquesta és la cosa que volia dir el meu comentari: que els catalans tenien, havien tingut, i semblava que tindrien sempre, por a tenir un estat català. I recordava, per comparació, que aquesta por, reticència o resistència, és justament el contrari d’allò que, l’últim segle o segle i mig, ha passat a tot arreu d’Amèrica, Àsia, Àfrica, Oceania i bona part d’Europa: al món sencer, tothom que ha pensat que tenia una nació o cosa equivalent, o que al seu tros de terra podia dir-li nació, ha demanat immediatament un estat. Simplement perquè els altres ja en tenien. És una història molt llarga, fa més de dos-cents anys que corre, començà amb els Estats Units d’Amèrica, encara no s’ha acabat, i el resultat són més de dos centenars de banderes a l’ONU, amb noms d’enumeració prolixa i sovint una mica curiosa. Això vol dir que, arreu del planeta terra, en temps que en diem contemporani, tothom havia pensat i decidit que si tenia una nació havia de tenir un estat, excepte els catalans i molt pocs països més. Qualsevol cosa que siga la nació o el nacionalisme (i poden ser moltíssimes coses diferents, bones i roïnes), normalment coincideixen a demanar, quan no en tenen, la major quantitat possible d’estat, i si pot ser tota la quantitat. No hi ha nacionalisme ni nació que s’acontente de privar-se d’allò que té tothom: fronteres amb ratlla i guàrdia (almenys simbòlica), passaport, seu a l’ONU, poc o molt exèrcit si pot ser, ambaixadors i tota la resta. I que quan el rei o president viatge a l’estranger el tracten com a cap d’estat, encara que siga l’Estat del Vaticà o el mig estat parcial de Palestina, i en baixar de l’avió passe revista a una guàrdia amb aire militar. Qui no pot tenir tancs i marina, per falta de terra o per falta de mar, pensa tanmateix: quina llàstima, tanta il·lusió que ens faria. Ho pensa tothom, això, inclosa la República Àrab Sahrauí Democràtica, que està formada per un campament al mig del desert. Ho han pensat habitualment tots els qui pensaven que eren nació, excepte els catalans. Els quals formen, entre les nacions del món i els corresponents nacionalismes, un cas bastant curiós i excepcional. No únic, però interessant per a l’observador: han sigut temps i temps una nació que no demanava un estat, ni se l’imaginava, ni segurament en tenia gens de ganes.
En un discurs doctrinal, poc temps abans d’aquell escrit meu dels anys 90, el sr. Jordi Pujol afirmava: “El nacionalisme de CDC pretén la realització de Catalunya com a nació en el marc de l’Estat Espanyol”. Semblava, doncs, que segurament era així com havia de ser, i que no podia ser d’una altra manera. En termes de fantasia o de projecció material d’una idea, que són els termes importants, significava que el president Pujol no s’havia imaginat mai passant revista a un batalló d’infanteria catalana, ni visitant el vaixell insígnia de la marina catalana, ni rebent ambaixadors de França i d’Espanya al palau presidencial. Cal dir que el sr. Àngel Colom sí que imaginava (en la publicitat) aquesta escena, a condició, òbviament, de ser ell qui rebia l’ambaixador, però sembla que no tingué gran èxit el missatge. No sé si el sr. Macià, que era militar, s’ho va imaginar alguna vegada, això de la independència amb tropes i ambaixades, però en tot cas li degué durar ben poc la fantasia. Vull dir que aquesta falta d’imaginació era general, política, civil, i amb un punt de desgana: fins els qui cridaven “indepedència” ho feien sense incloure-hi regiments blindats, aviació , marina, i representació al consell de l’OTAN. Per alguna raó fosca i profunda, als catalans els feia por l’estat. No els ha fet por la nació ni l’autogovern, ni autonomia per les escoles i els hospitals, els rètols de les carreteres, i els mossos d’esquadra amb espardenyes de gala. Els feia por l’estat amb totes les conseqüències: convertir la Generalitat en república, els consellers en ministres, l’aeroport de Sabadell en base de la Força Aèria, i les golondrines del port en vaixells de guerra. La veritat és que els ha fet por sempre, d’ençà del temps d’aquell bon home que es deia Ramon Berenguer IV i que mai gosà coronar-se rei de Catalunya. I si realment han perdut aquesta por o retracció ancestral, si han guanyat en imaginació aplicada, no faltaran, ben aviat, molt bones ocasions de demostrar-ho.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1580 | 23/09/2014
El visitant que passe uns dies tranquils, o només unes hores, a la ciutat de Münster, capital del regne de Westfàlia, pot pensar que les coses més dignes de veure són les bicicletes, la calma de la gent, les gàbies o cistelles de ferro on el 1535 tancaren els líders anabaptistes derrotats i els deixaren consumir-se fins als ossos, i l’antic saló municipal on es va negociar el 1648 la pau que porta el nom de la regió, que fou el primer desenllaç diplomàtic, no militar, d’una gran guerra europea: la guerra dels Trenta Anys, que deixà Alemanya i mitja Europa coberta de ruïnes fumejants i amb tants milions de morts, en aquests territoris germànics, com la segona guerra dels trenta anys, la del 1914 al 1945, que destrossà la terra com mai no s’havia vist abans. Aquella guerra dels Trenta Anys del segle XVII la feien francesos contra alemanys, espanyols contra holandesos, suecs contra qui convenia, protestants contra catòlics i viceversa, i algunes variants més de la permanent bogeria bèl·lica d’Europa que a penes fa tres quarts de segle que, de moment, pareix que s’ha acabat, almenys en gran escala, sense comptar Ucraïna i els Balcans. En aquesta ciutat, doncs, en una sala de visita obligada per al viatger, es va firmar la cèlebre Pau de Westfàlia, amb el primer intent de posar una mica d’ordre entre els estats del continent. Però les paus, a Europa, solien durar poc. La sala, doncs, és molt històrica, i el pamflet municipal afirma que és el millor edifici de tot el gòtic civil o profà que es pot trobar a Europa: certament, no han vist la Llonja de València. A la sala de Münster hi ha una gran llar de foc on, quan no hi havia debats diplomàtics, es calfaven la panxa els comerciants locals, i on devien meditar profundament sobre els perills de la riquesa (probablement tampoc no coneixien els principis morals escrits a la llonja valenciana). En efecte, el front de la llar representa, en bella pedra barroca, la història del ric opulent i del pobre Llàtzer, tal com l’explica l’evangeli de sant Lluc: el ric passava la vida en un convit permanent (hi ha una taula amb grans plates de menjar, cervesa, burgesos abraçant per la cintura robustes dones rubenianes, etcètera: la imatge dels plaers de la vida pròpia d’aquests països germànics de les terres baixes), i el pobre Llàtzer, en un racó, a penes menjava les engrunes que en queien, i només el gossos li tenien pietat i li llepaven les nafres. Es veu perfectament a l’esquerra de la llar, i encara es veu millor en un dels frescos romànics de Sant Climent de Taüll.
A l’hora de la mort al ric se l’emporten els dimonis, tal com ha de ser, i Llàtzer puja al cel i s’instal·la confortablement al lloc de repòs d’Abraham. Llavors es veu, a l’altra part del marbre, com el ric entre flames es porta un dit a la boca, volent dir que li demana a Abraham que envie Llàtzer amb el dit humit per refrescar-li la cremor de la llengua. Però Abraham –això no es veu però ho sabien els burgesos de Münster– li diu al ric que ja va viure prou bé en l’altra vida, que allà tot eren banquets, dividends i stock options, i que s’ha acabat, que ara li toca a Llàtzer el refresc celestial. I afegeix que entre aquest cel dels pobres i l’infern dels rics hi ha un abisme tan gran que no hi ha contacte ni viatge possible: “Fill, recorda que ja vas rebre en vida tantes coses bones, com Llàtzer en va rebre de roïnes, i ara ell troba ací consol i a tu et toca patir; i a més d’això, entre nosaltres i vosaltres s’estén un abisme immens, de manera que els qui volen passar des d’ací fins on sou vosaltres, no poden, ni poden travessar des d’allà fins ací” (Lluc, 16, 25, traducció meua). Els mercaders, però, no se’n devien preocupar excessivament, ni del text evangèlic, ni d’aquestes imatges d’advertiment, ni del seu missatge: quan el ric, des del turment del foc, demana a Abraham que envie als seus parents i amics un missatge per avisar-los de la pena que els espera, Abraham diu que no cal, que ja ho van advertir els profetes i els rics mai no n’han fet cas, ni en faran. I així, els rics disfrutaven de la vida, menjaven i bevien, ignoraven els pobres, i esperaven arribar al cel sense massa problemes. Pensar que els rics van a l’infern perquè en la terra viuen en la glòria, no ha passat mai de ser una faula evangèlica. Quan ho van descobrir els protestants, van inventar el capitalisme: encara dura, i sembla que durarà algun temps. I a qui no ho crega, que observe els banquets dels rics en temps de crisi, quan a milions de pobres llàtzers només els arriben rosegons i engrunes. Paraula de Déu.
| Joan F. Mira | El Punt Avui | 19/09/2014
Haver sigut llargament capital d’una monarquia poderosa, i ser encara capital d’un estat poderosament centrípet, pot tenir, entre altres avantatges, el privilegi de posseir museus que són encara mostra o expressió d’aquell poder. Com ara el Museu del Prado, que justifica ell sol viatges i més viatges a Madrid. El Prado és un museu pèssim, insuficient i atapeït a pesar de les ampliacions recents, però que allotja la més fabulosa col·lecció de pintura del món. Igual com Rembrandt i Vermeer expliquen Holanda, amb Velázquez i el temps del seu rei, i amb Goya i el temps del seu, ja n’hi hauria prou per entendre la història moderna d’Espanya i part de la contemporània. Et quedes mirant llargament La família de Carles IV i penses: de manera que aquest era el final d’un segle de borboneria, i contemplant aquestes cares, ¿qui hauria pogut creure que en vindria encara un altre, i un altre? És uns dels retrats reials més cruels que hagen eixit mai de mà de pintor de cort. Més cruel encara –perquè hi ha una extensa família sencera– que els retrats de Carles II, el darrer dels Àustries. Si hom els compara amb el retrat pompós de Lluís XIV que li va fer Jacint Rigau, de Perpinyà, conegut com Hyacinthe Rigaud, és molt clar que això sí que era un rei que creia en la pròpia condició divina, però li lleves la perruca i també fa cara de botiguer. Carles IV fa cara de final d’estirp, de ser l’últim d’una raça que ja no dóna per més, sense un bri d’intel·ligència ni de vida, i la reina és com una bugadera vestida de senyora. Era més: era beneficiària dels favors dels oficials de la guàrdia, i en primer lloc dels del guapo Godoy. El fet, però, és que pels fills d’aquests individus ineptes, podrits i malcarats, el poble de Madrid es va fer massacrar el 2 i el 3 de maig del 1808. I d’això en digueren lluitar per la llibertat. Es veu en els altres dos quadros de Goya, la càrrega dels mamelucs i els afusellaments, i els visitants deuen pensar per què es va llançar al carrer aquella gent amb ganivets contra les millors tropes d’Europa, i per què es van fer tallar a trossos i afusellar tan miserablement. Per la pàtria i per la llibertat? Potser. Però els supervivents, pocs anys després, cridaven vivan las caenas en honor d’un rei Ferran VII més fastigós encara que son pare: mireu els retrats. Es van alçar contra l’invasor estranger? També pot ser, però els francesos eren allà com a amics i aliats, no com a invasors, i deu anys després d’anar-se’n Napoleó vingueren els “Cent Mil Fills de Sant Lluís” a reinstaurar l’absolutisme, i no hi hagué cap Dos de Mayo (ni tambor del Bruc, ni sitio de Zaragoza ni de la immortal Girona). El poble de Madrid atacà els francesos no perquè s’emportaven la llibertat, sinó perquè s’emportaven els infants reials, els nens del retrat de Goya, els fillets d’aquella increïble i tristíssima parella.
No és cap invenció meua, i no és cap broma. Cal llegir els Episodios Nacionales de don Benito Pérez Galdós. El poble de Madrid ho podia resistir tot, però no que s’endugueren els infants reials: “Es que se van, se los llevan –me dijo un chispero–, y eso no lo hemos de consentir.” Ho podien consentir tot, però això no: per uns infants reials, el poble havia d’obrir les navalles i traure el ganivet. Vingueren els mamelucs amb els sabres, els afusellaments que pintà Goya en un quadre increïble i sublim (i a Goya no li va servir de res ser un patriota: acabà exiliat a Bordeus), els guerrillers amb trabuc, la guerra dita de la independència, i tot el que havia de venir. Però sense l’amor pels infants reials no hi hauria hagut “Dos de Mayo”, festa oficial de la Comunitat de Madrid, glòria de la capital i per tant d’Espanya. Contemplant les pintures de Goya, i hom es pregunta quina idea tenia de la llibertat aquella bona gent: “Eso no lo hemos de consentir.” Pel camí de tornada, fa alguns anys, travessant la Manxa després de visitar el Prado, anava llegint i meditant un article d’Antonio Muñoz Molina, que és un gran escriptor i un espanyol profund. Hi comentava un llibre de Juan Marichal, El secreto de España, i el secret (he rescatat l’article) resulta ser una Espanya civil, tolerant, liberal: “Una larga vocación por fundar un país donde la justicia, la libertad y el progreso sean posibles, donde la pluralidad pueda ser solidaria y la política limpia, y donde la dignidad personal pueda ejercerse con la misma solvencia en el trabajo bien hecho y en la vida pública.” Aquesta és, doncs, l’Espanya secreta, la que no es veu, la fràgil tradició subterrània i amagada. L’Espanya coneguda, la pública i potent, la que es veu cada dia en acció, és l’altra Espanya: la dels quadros de Goya, potser.
| Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 680 | 17/09/2014
Un poema de Seamus Heaney ens ho recorda: “El dia que havia de prendre el verí, / Sòcrates els digué als amics que havia estat escrivint: / posant en vers les faules d’Esop”. El poeta, professor irlandés, devia tindre una important cultura clàssica i, almenys en aquest llibre, The Haw Lantern (que caldria traduir més o menys “La llanterna d’arç”: potser hi ha versió catalana, però no la conec), conta coses i les explica i se sap què vol dir; i això per als mals lectors de poesia com jo s’agraeix molt. De manera que Sòcrates, en les últimes hores de vida, començà a posar Esop en vers. Altres diuen que en aquelles mateixes hores volia aprendre a tocar la flauta, i que quan li preguntaren per què, va respondre: per què no? De la mort de Sòcrates, els antics contaven meravelles: no s’havien inventat encara els sants, i aquella mort havia de ser com un exemple i un emblema. Continua el poema: i això no era perquè Sòcrates amava la saviesa, etc., sinó que “la raó era que havia tingut un somni”. I no un somni espectacular, “com Cèsar, Herodes o Constantí, / o qualsevol dels nombrosos reis de Shakespeare / que al final rebenten com dics / on jauen paisatges submergits”, etc. Amb Sòcrates mai no havia passat això. Fins que diu als amics que tota la vida li havia tornat el mateix somni, repetint sempre una sola instrucció: “Practica l’art”, el qual art fins aquell moment / sempre pensà que volia dir la filosofia”. I al final va descobrir que volia dir l’art d’escriure versos. “Feliç l’home, per tant, amb un do natural”, conclou Seamus Heaney, “per practicar des del principi el que li cal / la poesia, posem per cas, o la pesca; i que a la nit no té somnis...”. Això m’hauria agradat a mi –i a vostés: saber quin era l’art, des del principi, i practicar-lo. Però no ha estat possible. Per això tenim somnis a les nits, com Cèsar i Herodes i els reis shakespearians, i per això pensem: no ens estem equivocant en la vida?, no descobrirem el darrer dia que allò que hauríem d’haver fet era pescar, o compondre versos? Perdonen la inconveniència: ja saben què vull dir. Aquests pensaments vénen, de vegades, llegint un bon poema. També poden vindre pescant, supose. O mentre esperem una cirurgia greu.
| << < [30] [31] [32] [33] [34] [35] [36] > >> |
|
|