Joan F. Mira | El Temps, núm. 1574 | 12/08/2014   

La destrucció dels cristians

La persecució universal dels cristians a les terres de l’Islam, des de Nigèria fins al Pakistan o Malàisia, sembla un simple detall més d’aquesta violència que s’escampa i que tenim cada dia present en les notícies. Però no és un detall, ni un accident: en alguns llocs crucials ha esdevingut una catàstrofe total, un daltabaix històric. I jo no sabria expressar-ho millor, ni amb més contenció i més autoritat, que un article (“El martiri de la indiferència”) del P. Manuel Nin, monjo de Montserrat, orientalista, arximandrita i director del Pontifici Col·legi Grec a Roma, article que m’ha enviat amablement el P. Josep Miquel Bausset i del qual en reproduiré ací només alguns paràgrafs, sense comentaris, sense glosses, sense comparacions, sense res que no siguen els fets mateixos, de què tan rarament i tan mínimament informen les nostres televisions i els nostres diaris, com si es tractara d’anècdotes sense importància.

Com aquest: “Mossul, ciutat custodi i podríem dir apòstol de la paraula de Déu, ha esdevingut avui custodi de la sang dels màrtirs. Cremades les cases, cremades les biblioteques, cremada i destruïda una tradició cristiana de quasi dos mil·lennis. Zones cristianes, tot l’Orient Pròxim, poblades per monjos i monges, per cristians de tantes confessions eclesials catòliques i ortodoxes... Germans nostres que últimament no sols pateixen persecució a causa del nom de Crist, sinó que, en aquells mateixos llocs que són seus des de fa dos mil anys, han deixat d’existir... Aquests dies el patriarca siri catòlic Josep III Younan ha fet una forta denúncia dels fets que s’hi estan produint en aquests termes: ‘No existeix absolutament cap raó per atacar cristians innocents i altres minories, a Mossul i en altres llocs. No hi ha una sola raó per destruir llocs de culte, esglésies, seus episcopals, parròquies, en nom d’una anomenada organització terrorista que no escolta la raó i no atén a la consciència. Amb amargor diem que el nostre arquebisbat a Mossul ha estat cremat totalment amb els manuscrits i la biblioteca. I ja han amenaçat que, si no es converteixen a l’islam, tots els cristians seran morts. És terrible! És una vergonya per a la comunitat internacional!’.” Però la “comunitat internacional” és només una etiqueta còmoda per als informatius i les declaracions: és un no-res, una abstracció. I en qualsevol cas, aquella variant de “comunitat” formada pels assistents a manifestacions de solidaritat i pels firmants de condemnes diverses no considera aquest cas entre els que mereixen atenció o indignació. 

I continua: “Una nova massacre de cristians avui a l’Iraq, a Síria, en tot l’Orient Pròxim. Maalula i Saydnaia, fa pocs mesos, van perdre els seus tresors d’esglésies, monestirs, biblioteques, icones... i sobretot van perdre moltes de les verdaderes icones del Senyor, que són els cristians. Avui a Mossul, i en tants altres llocs de l’Iraq, les poblacions són espoliades, escarnides, deixades enmig del desert, el físic, àrid i sense aigua, com un eco del psalm, i l’espiritual, creat al seu voltant pel silenci, per la indiferència de tants i tants, cristians inclosos, que callen, que no poden o no gosen o no volen fer sentir la seua veu. De nou, a la vora del centenari del martiri de milions de cristians armenis, siríacs orientals i siríacs occidentals [massacre sempre negada violentament per la Turquia “laica i modernitzada”], de nou la fe cristiana és posada a prova”. I el pobre patriarca siríac catòlic proclama encara inútilment: “És una vergonya! Demanem a la comunitat internacional que siga fidel als principis dels drets humans, de la llibertat religiosa, de la llibertat de consciència. Nosaltres som a l’Iraq, a Síria i al Líban: nosaltres, els cristians, no hem sigut importats, som ací des de fa mil·lennis i, per tant, tenim el dret de ser tractats com a éssers humans i ciutadans d’aquests països”. Dissortats patriarques, arquebisbes, monjos i fidels cristians: poden ser expulsats dels llocs més antics de la seua fe, uns llocs que ja eren cristians sis segles abans de l’islam; poden ser massacrats, espoliats, perseguits, i poden ser arrasats i cremats els seus monestirs, biblioteques i esglésies; poden ser víctimes d’atrocitats metòdiques per tal de fer-los desaparèixer de la Terra. Tant se val: la seua dissort històrica no fa moure un dit a ningú, no altera la digestió de la diplomàcia europea, no fa eixir al carrer manifestants solidaris, no provoca una simple condemnació moral; només una perfecta indiferència. Jo sé per què, i potser ho explicaré un altre dia.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1573 | 05/08/2014   

La confessió

La Santa Mare Església, molt sàviament, ha fabricat un mètode perfecte de perdó dels pecats, mètode convertit en sagrament. Segons el qual, el fidel explica en veu baixa al confessor els seus delictes, inclosos o no en el codi del dret moral, el confessat expressa un penediment que se suposa sincer, el confessor imposa una penitència, i allà s’acaba tot. És un ritual impecable, secret, que deixa l’ànima neta de culpa i, ben sovint, disposada a començar de nou i a repetir, atès que el remei és sempre a l’abast. Per als japonesos, per contra, amants del cerimonial i dels rigors formals, sembla que només compta la confessió pública i una humil sol·licitud de perdó, en forma de gestos de contrició igualment públics, inclinacions repetides, cara compungida i, tradicionalment, en els casos més extrems i solemnes, la pràctica suprema de l’harakiri. Ningú no m’obligava a escriure una sola ratlla sobre la confessió del senyor Jordi Pujol, matèria delicada sobretot quan hom té darrere, com és el meu cas, molts anys d’admiració i eventualment de tracte personal. Però la confessió ha estat feta, escrita i firmada, i és una confessió pública. No és el relat en veu baixa d’uns pecats personals i discrets, que mereixerien absolució i una lleu penitència. És el reconeixement d’uns fets gravíssims, o d’un sol gran pecat però de tan llarga durada que resulta difícil d’entendre que el pecador no hagués trobat abans el temps o l’oportunitat de confessar-lo. Però eixir de la fosca a la llum, de la negació a la confessió, en aquesta mena d’errors o de culpes, té un punt d’acceptació del deshonor com a efecte o resultat de l’ocultació tan llarga de la culpa. Les conseqüències, doncs, no són una simple penitència de confessionari, de l’ordre d’un parenostre i tres avemaries, ni tan sols de castigar-se privadament el cos amb assots i dejunis. Són més aviat de l’ordre del suïcidi dels cavallers japonesos, perquè Jordi Pujol sabia, o havia de saber, que confessar en públic equivalia a un acte d’autonegació, de destrucció de la figura, imatge i persona visible que ell mateix havia construït al llarg de més de mig segle. És tant com dir: jo no era només aquell home que tots pensàveu que era, n’era també un altre, amagava una part de persona diferent, inconfessable, que ara pot destruir la persona sencera.

Mentrestant, pel que fa a la persona pública i sencera, recorde una vesprada de setembre a Balaguer, on vaig coincidir amb una visita del president. Al seu costat, vaig recórrer els carrers i les places, mirant com descorria veloçment cortinetes de plaques d’inauguracions, saludava tothom, se’n recordava del senyor Ramon i de la senyora Pepeta, xarrava animadament, fins que arribàrem a un cadafal a la vora del riu, on es feia l’acte final de la jornada, potser en memòria del comte d’Urgell. La vesprada era infame, es va moure un gran vent, caigueren gotes grosses, volaven fulles, s’arremolinava la pols, i el president Pujol va fer un discurs optimista i encès: Catalunya va bé però ha d’anar millor, hem fet moltes coses i n’hem de fer més. Sobre els caps de la gent extàtica s’alçaven senyeres i pols i paraigües girats per la ventada. No va afluixar ningú. I aquest era el mateix Jordi Pujol que, de manera per mi inexplicable, es destruïa lentament per dins mentre per fora construïa un país. És un final de tragèdia grega, on els errors fatals, els pecats imperdonables, els delictes contra la justícia dels déus, tenen finalment el seu càstig implacable. No és de cap manera allò que un conegut periodista català ha escrit en el diari més important de Madrid: “A la luz de las revelaciones, la acción y la historia de la piña familiar nacionalista alrededor del president fácilmente se adapta al relato vulgar y penoso de cualquier grupo humano, llámesele clan o mafia, conjurado en obtener el poder para enriquecerse y defender luego la riqueza ilegalmente obtenida, al igual que ha hecho Silvio Berlusconi en Italia durante dos décadas.” No és aquesta banalitat estúpida, no és això. És més aviat allò que li escriu Carme Laura Gil, exconsellera i amiga fidel: “Com has pogut embrutar la teva història? T’he escoltat afirmar mantes vegades que estimaves amb passió Catalunya i malgrat ésser veritat l’has ferida, i això, n’estic segura, és el que avui et fa mal. I a nosaltres, President, ens doldrà, bé ho saps, el dolor i la humiliació amb què has de conviure els anys venidors; has trencat quelcom més que la teva imatge, has fet miques la confiança en la sinceritat dels teus principis i has enfosquit el lloc que t’havia reservat la història quan ja no hi ha temps per a escriure’n una altra.” És això, i és el pitjor final imaginable.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1572 | 29/07/2014   

Himne, bandera i Estat

Un dels efectes de viatjar una mica pel món és que hom constata la universalitat del patriotisme, l’acció constant dels Estats per promoure’l, i l’escassa racionalitat que sol regnar en la matèria. Si no eixim de casa, correm el risc de pensar que els patriotes poc racionals són només els catalans, que passegen pertot arreu les quatre barres, que canten himnes com “Els segadors” en tota ocasió propícia, i que es miren amb suficiència o amb sospita els espanyols perquè tenen un himne poderós però sense lletra. L’himne i la bandera, vostès ho poden comprovar regularment, són una presència vital en tot esdeveniment públic, es diga nacional o internacional,  com ara les desfilades, els dies de la pàtria, o les competicions esportives, jocs olímpics, i altres festes i festivals de tota mena.

Viatjar, per tant, ajuda a comprovar que aquest fenomen no solament és universal sinó que en determinats països té una potència fabulosa. Com ara l’embanderament general als Estats Units d’Amèrica, on l’ensenya de les barres i estrelles oneja o flameja a tot arreu, dels bancs i les gasolineres fins als restaurants i a les cases particulars del veïnat, i no només els dies de festa sinó els dies de cada dia. O com a Mèxic, on una llei detallada concreta quan i com s’ha d’exhibir la bandera, per exemple al final de tots els programes de televisió (amb imatges d’un patriotisme innocent i exaltat), i on cada vesprada, a la plaça del Zócalo de la capital, una immensa bandera nacional, molt més gran que aquella que el ministre Trillo va posar a Madrid, és arriada i recollida amb veneració profunda per un escamot ritual de soldats, i el públic assisteix a la cerimònia amb la mà al pit i amb cara de concentració reverent, tal com vaig constatar fa alguns anys. I en un altre viatge,  fa menys anys, passejant per la ciutat mexicana de Guadalajara, vaig veure oberta la porta d’un palau bellíssim, seu del “poder legislatiu”, és a dir, del Parlament de Jalisco, i a l’entrada hi havia un gran escrit que deia, traduït: “Què són l’Estat, l’Himne i la Bandera? Són tres coses que sumades donen la Pàtria, entitat superior, excelsa que ens unifica i obliga per igual, i a la qual tots ens devem”. Era el lema, la idea, el concepte, d’una exposició que devia voler instruir els ciutadans en la doctrina oficial, la formació de l’esperit nacional a través de l’alt valor dels símbols. De manera que la pàtria és la suma d’Estat, himne i bandera, i per això els qui tenim les dues darreres coses, però no la primera, deu ser que no tenim una pàtria com cal, no tenim aquesta entitat excelsa que ens unifica i obliga. La nostra pàtria obliga poc, la d’ells, com tantes altres, pot obligar moltíssim.

Pot obligar, sobretot, a cantar himnes guerrers, com el de Mèxic, que no podem cantar els qui no podem fer guerres pròpies perquè no tenim canons ni tancs en propietat. A l’exposició, una senyoreta repartia fulls amb la lletra de l’himne, el cor repetit del qual diu així: “Mexicanos, al grito de guerra / el acero aprestad y el bridón, / y retiemble en sus centros la tierra / al sonoro rugir del cañón”. A mi em sembla perfecte, de primera: així és com s’unifiquen les pàtries excelses, amb crits de guerra, amb espases, genets a la brida i, sobretot, amb canons que rugeixen tan fort que fan tremolar les entranyes de la terra. L’himne té deu estrofes, de les quals la primera fa una lleugera referència a la pau (dos versos), i tota la resta són sangrientos combates, arrostrar la metralla, de tus hijos la sangre, el acero en sus manos, la espada terrible, hórrido estruendo, trompa guerrera, lauros sangrientos, bravo adalid, i repeticions de fieros bridones, ardiente metralla, espada sangrienta, i altres amenitats ben pròpies per ser cantades als patis de les escoles, a les places els dies de festa, al Parlament, i en altres ocasions on el civisme, l’amor a la pau, la concòrdia universal i altres valors equivalents solen ser el tema dels discursos oficials. Ja sé que l’origen de lletres com aquesta es pot trobar en “La Marsellesa”, amb tot allò d’“allons enfants de la patrie, le jour de gloire est arrivé”, a les armes ciutadans, formeu els batallons, i que “un sang impur abreuve nos sillons”, que ja és ben bèstia. En comparació, versos com “endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba”, o “quan convé seguem cadenes”, són una cosa ben innocent i pacífica.  Sense Estat, batallons ni canons, i la guàrdia d’honor amb espardenyes.

Joan F. Mira | El Punt Avui | 25/07/2014   

Independències, Europa

Amb una persistència implacable, els diaris de Madrid (i supose que els de Burgos, Sevilla o Badajoz, però no els conec) acumulen cada dia pàgines i més pàgines dedicades al combat ideològic contra el desafiament sobiranista, la deriva catalana, l’órdago separatista i altres epítets i qualificatius equivalents per definir “el problema”. Són papers que, generalment, es poden dividir entre el simple insult, la infàmia o el pamflet virulent i silvestre, i l’argumentació aparentment fonamentada però sempre parcial, plena de sofismes i de falsedats hàbilment camuflades. Com ara els arguments que acudeixen a la història contemporània o a la unitat d’Europa, segons els quals els “nacionalismes” serien cosa del passat, i la independència de nous països, un anacronisme sense cap sentit. Oblidant o ignorant que justament la història contemporània d’Europa, la història dels darrers cent anys, demostra exactament el contrari: separar-se, formar un estat nou, ha sigut un fenomen tan general, tan recurrent, que sense ell no es pot entendre ni tan sols el mapa del nostre continent, ni la seua configuració política, ni les notícies de l’actualitat.

Si vostès tenen la curiositat de confeccionar una llista dels països d’Europa, és a dir dels estats reconeguts en el territori que va, com hauria dit Charles De Gaulle, “de l’Atlàntic als Urals” i potser una mica més, la llista és la següent, i disculpen la prolixitat: Albània, Alemanya, Andorra, Armènia, Àustria, Azerbaidjan, Bielorússia, Bèlgica, Bòsnia-Hercegovina, Bulgària, Croàcia, Dinamarca, Eslovàquia, Eslovènia, Espanya, Estònia, Finlàndia, França, Geòrgia, Grècia, Hongria, Irlanda, Islàndia, Itàlia, Letònia, Liechtenstein, Lituània, Luxemburg, Macedònia, Malta, Moldàvia, Mònaco, Montenegro, Països Baixos, Noruega, Portugal, República Txeca, Regne Unit, Romania, Rússia, San Marino, Sèrbia, Suècia, Suïssa, Turquia (?), Ucraïna i el Vaticà. Si en descomptem curiositats com Liechtenstein, el principat de Mònaco, San Marino i la ciutat del Vaticà, ens en queden uns quaranta-quatre mal comptats, Andorra inclosa, que és un país dels Pirineus, petit i respectable.

A continuació, feta la llista, fem també un petit esforç i vejam quin era l’inventari ara fa exactament un segle, l’estiu del 1914, quan aquell estudiant tuberculós, fanàtic i desorientat va disparar els trets fatals a Sarajevo i engegà el mecanisme infernal de la primera Gran Guerra. Moment en el qual la major part de la superfície d’Europa estava repartida entre tres imperis, l’alemany o prussià, l’austrohongarès i el rus, a més alguns residus del turc i del britànic (com ara Malta o Xipre), de manera que més de la meitat dels països o estats de la llista anterior simplement no existien com a tals. I encara, d’aquests, una bona meitat es van fer o proclamar independents a partir del 1989. Si repassem, doncs, els darrers cent anys, comprovarem que la doctrina, el moviment o el desig de separar-se d’un estat i formar-ne un de propi és tan habitual, tan recurrent, i amb un èxit tan visible, que sense una multitud de reptes independentistes, derives sobiranistes i altres órdagos semblants no es pot entendre res d’aquesta història. Començant el 1906, quan Noruega se separa de Suècia, i acabant el 2006 i el 2008 quan Montenegro i Kosovo se separen de Sèrbia. Hi ha països que s’han fet independents, altres que s’han proclamat independents, i almenys un que “s’ha quedat” independent, tal com em deia el 1992 a Ohrid, Macedònia, un important escriptor del lloc: “Se n’anaren els serbis, i ens vam quedar sols”: quina curiosa fortuna.

El separatisme dels ja separats és doctrina nacional acreditada, el dret a la independència és inevitablement reconegut quan ja ha sigut aplicat i exercit (excepte el de Kosovo per part d’Espanya i Rússia, i algun altre cas exòtic o ridícul...); llavors l’independentisme serà virtut patriòtica, resistència nacional i sovint heroisme exemplar. Quant als separatismes fracassats, ja se sap que són doctrina perversa i antidemocràtica, intent maligne de disgregació, pecat intel·lectual i moral, i tot això que hem de llegir ara mateix cada dia als diaris. De manera que la història més recent de la nostra mare Europa és un seguit d’independències i de separacions, i tanmateix, resulta que aquells que ara mateix sostenen la doctrina o el desig de separar-se i ser independents –tal com han fet tants altres en tants altres llocs– són acusats d’això mateix com a pecat imperdonable. Acusats, vejau rigor de pensament, en nom de l’ètica, del dret i de la filosofia.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1571 | 22/07/2014   

De polítics i pecats

No sé si vostès han vist o coneixen aquest film deliciós i profundament polític que es diu Viva la libertà, film que, gràcies a l’actuació memorable del gran Toni Servilio (el de La grande bellezza, igualment memorable), supera l’aparença de simple comèdia per arribar als nivells més profunds del sentit de la política. O més ben dit, de la relació dels polítics amb el poble, amb la gent, i de les implicacions culturals i ideològiques d’aquesta relació. La història és simple. El líder del “principal partit d’oposició”, un partit d’esquerra que té tot l’aire de representar el Partito Democratico, es queda totalment bloquejat en constatar que cau sense remei en les enquestes, i que els dirigents i els militants el culpen del desastre. El líder, doncs, es queda mut davant del públic i de la direcció, i simplement desapareix (se’n va a França, a demanar refugi a un antic amor, però això és una altra història). Gran desconcert: que pot fer el partit sense el seu secretari general?, com explicarà aquesta inexplicable desaparició?, i sobretot, on s’ha amagat el líder, per què ho ha fet, quan tornarà? La solució, totalment rocambolesca, és un germà bessó del polític, un filòsof intermitentment boig, incontrolable, amb aquells gestos d’ironia distant que només sap expressar el gran Toni Servilio. El qual, quan el van a buscar, accepta la proposta de fer-se passar pel germà desaparegut, ocupar el seu lloc, salvar la situació, i fer el paper que li demanen. Però sense guió, i sense compromís de disciplina o de discurs.

El resultat és espectacular: a partir de les primeres entrevistes o declaracions públiques, el llenguatge del líder ha perdut tota mostra de precaució, de doble sentit, de dissimulació o de maniobra, és només sentit comú, pures frases de veritats elementals, paraules directes i clares, i l’efecte és fulminant. Els mítings van creixent, la resposta és entusiasta, i el suport públic es reflecteix en uns sondatges que pugen i pugen inesperadament. I què diu el polític (que suposadament és el mateix, però és un altre) que siga tan atractiu i tan nou. En primer lloc, allò que diu, ho diu com si no fóra un polític, no en llengua “politiquesa” sinó en llengua de filòsof socràtic, de pensador de carrer, de qui prendria la paraula en un cafè o en una plaça, però amb frases d’amic, conegut o veí, o potser amb frases de predicador de poble, un predicador d’esquerra. Diu la paraula catàstrofe, però sense cridar ni fer mala cara. Diu que el país va malament, que la gent està trista i té por. Diu que tots en som responsables, i que tots podem canviar. Començar a canviar, però començar de zero: des de la veritat.

I la veritat, estimats, comença per acceptar que hem comès molts errors. Que som culpables. La gent ho escolta, crida i aplaudeix, i l’èxit és apoteòsic. Aquesta, doncs, és part essencial de la qüestió: senyores i senyors, diu el polític-no polític, ho hem fet molt malament, som responsables del desastre. Exactament això que els polítics espanyols, posem per cas (que no tenen bessons irònics per canviar de discurs), ni han fet ni fan ni faran mai. Mentre s’omplen la boca amb llocs comuns sobre la transparència i la lluita contra la corrupció (la dels altres, és clar), emparen els seus propis delinqüents, enfosqueixen l’aire i l’aigua, miren cap a un altre costat, xiulen amb les mans a les butxaques, callen i esperen. No he vist el PP espanyol demanar perdó pels seus pecats abundants i mortals, i menys encara el PP balear o valencià reconèixer els lladronicis i les estafes de tants i tants dels seus representants més coneguts. No he vist aquest nou líder del PSOE (que, de passada, ja ha donat la primera mostra d’ignorància, d’incompetència i de frivolitat fent votar contra Jean Claude Juncker al Parlament europeu) recordar, en tota la campanya de primàries, l’estat d’extensa podridura del seu partit a Andalusia: piràmides i xarxes infinites de polítics i de sindicalistes dedicades a l’espoli metòdic dels diners públics, sense pena, recança ni vergonya. I el nou líder, jove, atractiu, modern, sembla que no hi tenia res a dir, o no ho ha dit. Sobretot, no ho ha dit de manera insistent i directa, contundent i clara, amb veu ben alta. Ni ell ni l’altre, ni els altres d’ací o d’allà, ni d’aquests ni d’aquells. Caldrà un Toni Servilio fent de bessó d’alguns líders vells o nous, proclamant veritats, reconeixent pecats i exigint penitències. No és prou la predicació d’algun jove profeta, amb cara d’innocent sense taca, clamant només contra els pecats dels altres.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1570 | 15/07/2014   

El discurs de Renzi

Els florentins, i la resta dels toscans, són una gent peculiar: no solament per l’accent i per l’enginy, per la història plena dels noms més insignes del món, sinó sobretot per aquella impavidesa irònica que ja apareix en les cares dels seus avantpassats remots, els etruscs. Hi ha una escena deliciosa en el llibre Maledetti toscani, de Curzio Malaparte, en la qual, durant l’entrada dels aliats a Florència l’agost del 1944, una columna de tancs avança per un carrer estret, fins que es troba davant un bon home que camina empenyent un carretó: l’home sent el terrabastall dels tancs, el grinyol violent de les frenades, els crits dels soldats, i llavors, sense aturar-se, gira a penes el cap, fa el gest de la mà ajuntant les puntes dels dits, els diu “Macchè”, o siga “Què passa?”, i continua caminant tranquil·lament. Deu ser per això que tinc una simpatia creixent pel florentí Matteo Renzi: perquè és capaç de dir “macchè”, i continuar al seu pas sense ocupar-se de la maquinària pesada (ni buscar protagonismes teatrals a l’estil de Beppe Grillo... i d’algun altre).

Bé, doncs, Renzi va ser alcalde de Florència, guanyà el lideratge del Partito Democratico, i ara és president del govern italià, tot en a penes cinc anys. I fa pocs dies arriba a Estrasburg com a nou president semestral del Consell d’Europa, es presenta davant del Parlament, i fa un discurs de vint minuts, ple de vigor, de passió i de referències cultes, un discurs com en aquella aula immensa no se n’havia escoltat mai. Els detalls concrets de les seues propostes i programa, ja figuraven en un document que van distribuir al diputats: el nou president volia parlar d’altres coses, com ara la importància de retrobar una identitat cultural comuna, o del sentit del nou eslògan de la “generació Telèmac”. Tothom ha llegit la frase ja famosa: “Si avui Europa es fa un selfie, quina imatge en resultaria? La cara del cansament, en alguns casos de la resignació. Europa mostraria la cara de l’avorriment. Tanmateix, fora d’ací el món corre a una velocitat extraordinària”. El món corre, i els europeus ens hem de quedar ací, resignats i avorrits? Justament els europeus, que venim de tan lluny? Llavors, Renzi recorda als eurodiputats: “Aquest matí heu tancat el semestre grec, m’heu fet lliurament d’una responsabilitat. Imaginem quin podria ser el testimoni entre Grècia i Itàlia. Pensem en coses extraordinàriament fascinants, com la relació entre Anquises i Enees, entre Pèricles i Ciceró. Grècia i Itàlia són àgora i fòrum, el temple i l’església, el Partenó i el Colosseu. No solem pensar això quan parlem de Grècia i d’Itàlia, i tampoc en el sentit de la vida, a pesar d’Aristòtil i Dante, Arquimedes i Leonardo. Per contra, només pensem en la crisi, en la prima de risc, en les dificultats financeres, perquè és molt forta en el nostre cos la ferida deixada per les recents dificultats econòmiques conjunturals”.

I afegeix: “No crec que puguem infravalorar la qüestió financera, i en un moment ho diré de manera decidida i convençuda”. Existeix un gran tema econòmic, d’acord, ja en parlarem, però el gran desafiament, afirma Renzi, “és retrobar l’ànima d’Europa, el sentit profund del nostre stare insieme”, del nostre viure junts. Res de retrets, de llocs comuns, res de les acusacions habituals des d’una esquerra obtusa. “Represente un país fundador”, diu el polític florentí, “i els italians som d’aquells que donen més del que prenen. ... Nosaltres volem respectar les regles; hi ha l’estabilitat, però també hi ha el creixement. Sense creixement no hi ha futur. No demanem un judici sobre el passat, ens interessa començar el futur.” Frases curtes, claredat, idees contundents. I finalment, apel·la a una generació nova, representada per la figura de Telèmac, el fill d’Ulisses. Una generació que té el deure de merèixer l’herència dels pares d’Europa: “Nosaltres no veiem el fruit dels nostres pares com un regal donat per sempre, sinó com una conquesta que hem de renovar cada dia”. Sabent que “no és simplement en la moneda com tenim el nostre destí en la butxaca: és en el fet de tenir el dret de dir-nos hereus, d’assegurar un futur a aquesta tradició. Ho devem”, conclou Matteo el toscà, “als qui han mort en el curs dels segles perquè Europa no fóra només una expressió geogràfica sinó una expressió de l’ànima”. Una expressió de l’ànima, senyores i senyors.