Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 1 de novembre de 2024
<<  <  [42]  [43]  [44]  [45]  [46]  [47]  [48]  >  >> 
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 655 | 16/01/2014   Imprimir

La vida humana

La campanya de les primeres eleccions democràtiques, a les quals (de manera imprudent) vaig concórrer amb el nom i la cara, va ser una campanya molt educativa, almenys per una candidatura de resultats tan incerts com la d’aquell PSPV-no PSOE. Fins i tot em convocà una associació de dames catòliques, interessades a escoltar un candidat perillosament d’esquerra, i a més a més “nacionalista”. La sala era plena, vaig parlar amb discreció, i en el col·loqui la primera pregunta, potser la que més els importava, va ser si jo estava a favor de l’avortament o en contra. Miren senyores, que els vaig dir, avortar, per a una dona, és sense dubte una experiència molt dura, traumàtica, sovint perillosa, i per tant ningú pot dir que està “a favor de l’avortament”. Les senyores catòliques van somriure, alleujades. Ara bé, vaig continuar, si per una raó o una altra una dona ha de passar per aquest tràngol, només falta que això es considere un delicte i que la dona puga acabar a la presó, no creuen vostés? Aquesta era llavors la situació legal, tan pròxima a la que ara el PP vol recuperar. Les senyores es van quedar sense saber què dir davant d’aquella resposta meua, tàctica i una mica arriscada. Després, una altra em preguntà sobre el “dret a la vida” i els llocs comuns habituals, que si avortar és assassinar una criatura, i tot això que fa tants anys que es predica en sermons, cartells, proclames i manifestacions. Això que vosté diu amb aparença de raó, li vaig respondre, parteix d’una insostenible confusió de conceptes, segons la qual vida humana i persona humana serien termes rigorosament sinònims. Però mire, senyora, un òvul acabat de fecundar, un grumollet de poques cèl·lules, és “vida humana” només en el sentit que també ho és qualsevol mínim fragment d’un cos humà, unes gotes de sang, que són matèria humana i viva. Ajuntar l’adjectiu “humana” al substantiu “vida”, i a continuació redactar pamflets, convocar manifestacions, escampar imatges repulsives, i dir-ne, de tot això, “defensa de la vida” és un sofisma indigne i profundament immoral. Com si els qui no pensen com ells foren defensors de la mort. Ara mateix no recorde si la senyora pogué respondre o no. Això va ser el 1977, i calculen vostés quants anys han passat, i com és de llarga la vida dels sofismes indignes.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1544 | 14/01/2014   Imprimir

Açò no va bé

Ara fa prop de deu anys, en la pàgina d’honor d’un diari de Madrid (i jo ho comentava en un diari de Barcelona), l’historiador Javier Tusell publicava un article important: “Esto va mal”, afirmava amb un punt de tristor, i argumentava extensament la idea. Tusell era un dels rars esperits equànimes (ara en són menys encara) que poblaven llavors el paisatge intel·lectual –diguem-ne compassivament “intel·lectual”– d’aquest immoderat regne d’Espanya. I afirmava l’historiador amb prudència, piadosament: “En el enfervorizado ambiente de intercambio de diferencias verbales que puebla la vida pública española, de lejos, el mayor porcentaje está relacionado, ya hace tiempo, con el sentimiento de identidad colectivo”. Dit sense tanta pietat, l’“ambient enfervorit” significava que els qui mai no havien tingut gaire seny derivaven ja cap a la bogeria, i els qui en tenien una mica pareix que l’havien perdut del tot. Dels polítics, afirmava, mai no es podia esperar ni senderi ni equanimitat, en aquest punt, però dels intel·lectuals sí. I eren els intel·lectuals (alguns intel·lectuals que ja llavors feien figura d’emblemes de l’esquerra, de la modernitat i la raó), deia Tusell, els més culpables.

Dels polítics es podien esperar desvarieigs, la reinvenció d’Isabel la Catòlica (ara reinventada de nou per la televisió de l’Estat), l’eternitat d’Espanya, la injúria insensata (“els nacionalismes estan més prop de Hitler que de la democràcia”, era, fa deu anys, l’última bestiesa del gran José Bono, pensant, òbviament, en el dels altres, no en el seu), fins i tot una agressivitat creixent, interessada, que és patrimoni antic i reactivat de la dreta espanyola però no patrimoni exclusiu: els qui es pensen d’esquerra, de vegades practiquen uns excessos semblants a la dreta, o els mateixos. Dels intel·lectuals, es lamentava Tusell, calia esperar una altra cosa. Però escriptors d’altra banda excel·lents, filòsofs oficialment ètics, historiadors eminents, gent que es proclamava d’esquerres, s’havien endinsat igualment en aquesta incivil, inhabitable, “selva agónica de discrepancias”, composta de parts desiguals d’incomprensió, ignorància, insults i complaença en la pròpia superioritat nacional i moral.

“Mientras tanto, las cosas van mal”, concloïa Tusell, imaginant i esperant que també l’insultarien a ell: allà, on ell escrivia i pensava, hi ha terrenys o matèries en què cal declarar-se amic o ser tingut com a enemic: qui no és dels seus és dels altres, i els altres ja se sap quin és el tracte que mereixen. I pocs dies després de llegir aquell article, vaig poder llegir-ne un altre, de Baltasar Porcel, en un diari de Barcelona. Això era que Porcel, home de posicions civils ben moderades, visitava Madrid per presentar l’edició castellana de la seua novel·la, Olympia a mitjanit, i explicava que tots eren molt simpàtics, amb “simpatia proverbial”, fins que “los ánimos se sulfuran y asoma la cuestión política”: Maragall qualificat de “pobre diablo” que s’aferra a la poltrona, els polítics catalans tractats de dements, com tots els que volen “trocear España”, etcètera. Porcel intenta asserenar els esperits, però la resposta dels companys de taula “es tremenda”, diu: li diuen que s’ha tornat boig, que Espanya està a punt d’esclatar, i que “a tanta exigencia periférica habría que cortarla por lo sano”.

Afirmava Porcel que, en aquest tema, li parlaven igual socialistes i populars, que les reaccions eren del tot equivalents: la diferència és que uns ho diuen en veu baixa, això sí, i uns altres a crits. Els contestà, als uns i als altres, que el nacionalisme espanyol “es más fiero y encima triunfante”, els parlà de raons i d’Europa, però ja ni es dignaren respondre, assegurava: només li deien que no entenem res des de la perifèria, que a Madrid sí que saben resoldre les coses. D’allò han passat deu anys, i Déu sap què podrien escriure ara mateix l’historiador i el novel·lista si escoltaren o llegiren els disbarats infames que propaguen els mateixos (o uns altres) intel·lectuals i polítics espanyols en aquest “enfervorizado ambiente”, relacionat sobretot, “ya hace tiempo, con el sentimiento de identidad colectivo”. És a dir, amb la matèria de Catalunya i Espanya, que els fa perdre el senderi i qualsevol residu d’honestedat mental. Han passat deu anys, doncs, i aquell fervor ha esdevingut deliri: “açò” no va simplement malament, va molt pitjor.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1543 | 07/01/2014   Imprimir

El poder (i la glòria)

Tal com vostès poden comprovar llegint la premsa, sembla que el poder en les manifestacions més descarnades i crues (que són la militar, la ideològica i l’econòmica), torna a presentar davant del món la seua cara més aspra. Des del senyor Erdogan a Turquia fins als generals egipcis, al president Xi Jingping, al lamentable Maduro, a Mugabe, o des de qui vostès voldran fins on vostès voldran. Pareix que sempre havia estat així, però les dècades passades no es notava tant, o es notava d’una altra manera que ara comencem a comprendre. No es notava, fa vint o trenta anys, perquè pareixia que la democràcia i l’anomenada economia de mercat eren ja el present històric universal i garantit per sempre, o almenys que aquest era el camí acceptat. I se suposa que la democràcia és la difusió d’un poder suau, no la seua condensació en molt pocs llocs o punts; i que l’economia més o menys liberal reparteix, no concentra. Era fàcil, per tant, oblidar que una part de la història que en diem contemporània ha estat en tots els continents substancialment la mateixa: revolució, dictadura, avorriment, desastre. Perquè totes les revolucions comencen o acaben posant el poder a les mans d’algun il·luminat o un megalòman; el poder de veritat, no la simple administració com en el cas d’un governant democràtic.

Napoleó és l’elegit i ungit de la Revolució francesa, tan igualitària, republicana i fraternal: elegit per a exercir un poder de monarca absolut, i fer-se retratar amb gran capa d’ermini i amb tots els atributs de la figura d’un emperador. I el mateix pas de la revolució popular (si és que era realment popular, i no obra d’una minoria més o menys militaritzada) a la més rigorosa dictadura i exaltació personal, el van donar sense parpellejar Lenin i Stalin, Hitler, Mao Zedong, o qui siga: Mobutu del Congo, Mugabe o Gaddafi. No hi ha un sol cap suprem revolucionari que no s’instal·le en els millors palaus de la capital del regne conquistat, que no pretenga disposar del tresor públic al servei de la pròpia bogeria, i llavors com més gran és el poder més gran és la il·lusió de ser l’escollit del cel o de la història, i més gran el desastre, en nom del poble.

Recorde Mussolini instal·lat al Palazzo Venezia i arrasant les ruïnes romanes per construir-se una avinguda imperial. Recorde el conducator Ceausescu destruint barris sencers per fer-se, en honor propi, un palau “del poble” descomunal i horrible. Franco va ser modest i trist al palauet del Pardo, però el poder que s’atorgà era tan infinit com el de Déu, per la gràcia del qual l’exercia, que és la glòria més gran que es pot adjudicar un governant. El poder, exercit amb convicció de ser-ne titular per un designi altíssim, és una condició que infla i mareja: inflà Felipe González, ha inflat Aznar, infla el cavaller Berlusconi fins al límit del grotesc. No va inflar Nelson Mandela, per un d’aquells miracles que Déu atorga als sants, però sí el president Jakob Zuma, xiulat públicament, entre altres coses, per construir-se, amb diners públics, una residència privada de vint milions de dòlars.

Deu ser que, com l’avarícia dels diners, hi ha també una avarícia del poder, una ànsia per acumular-ne més i més i més, per contemplar-lo cada dia igual que l’avar es mira els cofres de moneda: deu ser per això que el poder absolut mai no és racional en termes de beneficis i costos per al poble que el manté, perquè si ho fóra, almenys racional a llarg termini, ningú no faria mai revolucions ni donaria suport a un dictador. No conec cap revolució –si no és contra una dictadura, i no sempre– que haja deixat el país i la gent en condicions millors de les que abans tenia: no conec cap millora de la vida de les persones i dels pobles que no s’hagués pogut aconseguir sense violència. Ni la Revolució russa, emblema del segle XX, que va trencar durant dècades l’impuls d’un progrés econòmic ja encetat abans, i després, això sí, va produir ferro i acer, molt d’acer, mentre la gent es moria de gana. Ni la cubana, no cal dir-ho, que ha convertit la pobresa en el producte més ben repartit, ni la Revolución Nacional Sindicalista, que ningú ja recorda què era. Ni la xinesa, que setanta anys després torna al punt de partida, que és el capitalisme de la costa entre Hong Kong i Shanghai. I deu ser per això, potser, que ja no es fan revolucions de l’estil que se’n feien entre el final del segle XVIII i el final del XX. Qui sap si això és també la postmodernitat: no fer revolucions, per la trista experiència decebuda, no alterar el repòs del poder, amagar els llampecs de la glòria. I així el poder, l’invisible i el visible, ha tornat a residir on era sempre: allà on hi ha els diners i la força, i un parell d’idees ben simples. No amb la imatge de la reina Victòria, sinó amb la d’Angela Merkel.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1542 | 31/12/2013   Imprimir

Guanyar el cel

Tal com ens recorden les festes d’aquests dies, fa dos mil i pocs anys els àngels del cel baixaren en masses corals per anunciar el naixement del Salvador, fet que els bons cristians celebren menjant i bevent copiosament en honor d’aquell infant tan pobre que, per falta de diners i de seguretat social, hagué de vindre al món en un estable, entre un ase i un bou. Els àngels cantors, i després els evangelis, asseguren que vingué a salvar-nos de la mort, a assegurar-nos una immortalitat feliç i contemplativa a condició de creure en ell i de seguir més o menys el seu exemple. Estem avisats, doncs, i a pesar dels grans convits nadalencs tenim un camí per guanyar-nos la vida futura, que és un propòsit no gens menyspreable. Hi ha diferents maneres d’assegurar-se la glòria eterna, que és l’objectiu (o l’invent, o la fantasia) més sublim dels humans. Ja ens ho va recordar aquell infant quan es va fer adult i es convertí en un predicador memorable: de què ens serveix guanyar el món si perdem l’ànima? La qüestió és com farem que l’ànima no es perda, que tinga llarga vida celestial: què hem de fer per guanyar-nos el cel. Una vida virtuosa no sempre és prou garantia, perquè tothom pot tindre un mal moment, caure en pecat al final, i acabar en les flames eternes, tal com demostra a bastament la Divina Comèdia, i com ens descrivien amb exemples il·lustrats el catecisme i els llibres de pietat infantils: un petit pecadet solitari, un accident sobtat abans de tindre temps de confessar-se, i el foc perpetu era segur (els redactors d’aquells horrors no devien ser conscients de la inhumana i cruel injustícia...).

Entre tanta incertesa hi ha, tanmateix, alguns procediments acreditats per aconseguir la certesa d’un trànsit positiu, i no haver de viure en l’angoixa del dubte, com vivien els luterans i els jansenistes de Port-Royal: sóc un dels escollits, es preguntaven o, faça el que faça, seré condemnat pels misteriosos designis divins? Un dels procediments, d’origen místic i francès, són els nou primers divendres de mes, promesa de Crist a santa Marguerite Marie d’Alacocque: combregueu nou divendres seguits en honor del Cor de Jesús i, passe el que passe, morireu en gràcia i amb passaport segur al paradís. Un altre sistema, d’origen administratiu i vaticà, és adquirir –jo ho vaig fer, fa molts anys– un document firmat i segellat en l’oficina romana corresponent, segons el qual, i després de pagar prèviament la taxa reglamentària, la benedicció apostòlica de Sa Santedat –en el meu cas era l’amable Joan XXIII– garanteix que en l’instant de la mort, pronunciant el nom de Jesús, se us obriran les portes del cel; o almenys les del purgatori, si és que encara n’hi ha.

El tercer sistema clàssic i acreditat és el martiri: feu-vos matar per la fe, i la glòria és immediata i segura, tant si heu mort sota les urpes dels lleons com si heu caigut sota els trets d’un escamot d’insensats. Amb aquest procediment l’església ha omplit el santoral al llarg dels segles, i encara l’omple en circumstàncies especials: només heu d’anar-hi afegint els màrtirs de la Cruzada española, que són inacabables, beatificats a centenars pels darrers papes amb gran goig i alegria del poble fidel. Ara bé, pel que sembla, l’islam manté amb molt més vigor que el cristianisme la fe en la mort voluntària (matant algun infidel de passada, si pot ser), l’Alcorà és més potent que l’Evangeli, i Mahoma convenç més que Jesucrist a l’hora de fer-se o deixar-se matar. No tinc notícia de voluntaris cristians per al martiri, disposats a volar directament al paradís pel procediment de bomba en la cintura, camió amb explosius o avió precipitat contra edifici singular. Si això és un xoc de civilitzacions, els fidels radicals de l’islam xoquen amb més decisió, no hi ha dubte: ells creuen en el paradís, i els cristians ja no. Qui sap si el seu paradís és més atractiu que el nostre. O deu ser que els fidels cristians són més molls, més covards o més pacífics, que recorden de tant en tant l’escena tendra de Betlem (seguida per la ferocitat de la mort dels petits innocents), o simplement que volen guanyar el cel de forma còmoda i tranquil·la. Jo, en qualsevol cas, que mai no he tingut ni una remota vocació de màrtir actiu o passiu, ja vaig fer, al final de la meua infantesa, una prudent inversió en valors segurs, com aquells nou primers divendres de mes. Bon any 2014, per tant, i al cel ens trobarem, si ens el guanyem.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1541 | 24/12/2013   Imprimir

De temples i religions, 2

Primera part d’aquest article

També ens sorprèn i ens sobta la profusió de déus i deesses, grans i petits i en les formes més estranyes, en l’infinit panteó de l’hinduisme. Però, tal com observa l’autor, “El culte a molts déus diferents més aviat s’hauria d’interpretar com a captació de les diverses manifestacions de la divinitat i de la dimensió divina que hi ha al fons de tota realitat. Xiva mateix té noms diversos i es pot representar amb altres figures. La més fascinant és la de Nataraja, el dansaire còsmic de quatre braços, inscrit en un cercle de flames, que aixeca la cama esquerra amb un moviment d’elegància exquisida mentre amb la dreta trepitja el nan de la ignorància”. Davant d’això, podríem pensar també en les nostres infinites imatges de sants; i sobretot en la varietat sorprenent de les imatges de Crist i de la Mare de Déu... i en la devoció apassionada que susciten precisament en tant que imatges de formes i noms diferents. Els sacerdots dels temples hinduistes “cobreixen les icones amb robes i tires de flors. Fan rodar llumeneres d’oli en cercles davant del seu cap”. I entre nosaltres, les “cambreres” de les marededéus també els canvien la capa a la imatge, i els confrares també les envolten de flors i ciris en les processons.

La distància entre els principis i conceptes bàsics de les grans tradicions religioses i la manera com són interpretats i viscuts per la major part dels fidels, és tan grossa a l’Occident com a l’Orient. Si ens endinsem en dimensions més profundes, és cert que “No hi ha cap menció de déu en l’espiritualitat budista. Molts milions de persones de totes les èpoques han seguit els consells religiosos de Buda i han compartit el seu silenci sobre déu... No es pot identificar amb una divinització ni es pot confondre amb una dissolució en el no res. Els referents místics de totes les tradicions religioses viuen silencis i salvacions semblants”. I una visió molt semblant han tingut, en efecte, els grans místics i mestres cristians d’espiritualitat, des del concepte de Déu de Nicolau de Cusa, fins a Meister Eckhart o la inefabilitat de l’experiència de Teresa de Jesús. Però la religiositat popular, la de la massa dels fidels, va per uns altres camins, plens de temples i de santuaris, d’imatges variades, encens, rituals i oracions. La religiositat popular està feta de signes sensibles, no de contemplació. I així, tot i que ens pot semblar contradictori, Fèlix Martí ens recorda que “els fidels complementen el seguiment de Buda amb les antigues creences en els esperits o en els avantpassats, negocien la protecció dels bodhisattves i prefereixen la referència als budes còsmics. La simplicitat del budisme queda inscrita aleshores en les formalitats pròpies de la majoria de les tradicions religioses i Buda presideix un panteó de divinitats sobrenaturals”.

A mi, la lectura d’aquest llarg i reposat viatge de Fèlix Martí a les religions de l’Orient em provoca una profunda enveja: a poques persones ha estat donat de fer aquest pelegrinatge excepcional. I a més poques encara, quan el viatge va acompanyat de l’acollida personal en alguns dels espais més emblemàtics, com en aquells monestirs budistes japonesos plens d’estètica refinada, de simplicitat i bellesa subtil, de rituals elaborats, lents i perfectes, amb una espiritualitat del gest i del cerimonial. “Passar uns dies”, diu l’autor, “en un dels monestirs que disposi d’allotjament pels pelegrins (shukubo) permet participar en les activitats cultuals dels monjos i conversar amb ells a les hores que permet la disciplina monàstica. Les cel·les són austeres. Es dorm en un terra de tatami. Els àpats, exclusivament vegetarians, són solitaris. Abans que es faci de dia et conviden a un cerimonial litúrgic de matines semblant al d’altres tradicions monacals però amb un ritual que inclou encendre un petit foc que cremarà fustes aromàtiques i que no s’apagarà fins que acabi la salmòdia i les lectures espirituals”. I allà, es pregunta el lector, en què pensen els monjos? En l’absolut, en la il·lusorietat de les coses, en el buit, o... en res? I en què pensen els monjos dels “nostres” monestirs? Qui sap si la diferència es pot representar o trobar en l’estètica dels claustres: “En lloc de plantes, aigua i escultures només hi ha grava blanquinosa delicadament solcada i algunes roques. Quan es mira en silenci el jardí zen, des de les galeries de fusta que l’envolten, és probable que la ment quedi pacificada, el cor purificat, i la introspecció sigui més fàcil”. I ho deixarem en aquest punt, perquè el viatge, com tots els grans viatges, al final ens ha de tornar a l’únic punt de partida, que som nosaltres mateixos.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 654 | 19/12/2013   Imprimir

Una curiosa Constitució

El setembre de 1919, Gabriele D’Annunzio, escriptor prolífic i aventurer estrafolari (que anys més tard, a instàncies de Mussolini, rebria el títol pompós de Principe di Montenevoso), va ocupar la ciutat de Fiume (ara Rijeka, a Croàcia) amb una legió personal de voluntaris, hi proclamà un Estat lliure, la Reggenza Italiana del Carnaro, i poc després una Carta o constitució, que acaba de publicar la revista L’Espill, tan exemplar com sempre. La Carta mereix formar part de la història del dret constitucional: no hi ha hagut mai un text tan ple de fantasia heroica i poètica, d’imatges tan fastuoses i brillants, de projectes tan irreals i fabulosos. Mai una constitució ha sigut alhora moderna i arcaica, protofeixista i liberal, reaccionària, revolucionària, democràtica i autoritària, i plena de contradiccions meravelloses. A l’Estat de Fiume no hi hauria ni partits polítics ni sindicats, i els ciutadans haurien de pertànyer per força a una de les nou corporacions (n’hi ha deu, però la desena “no té art ni categoria ni vocable”, i “és gairebé una figura votiva consagrada al geni desconegut, a l’aparició de l’home novíssim, a les transfiguracions ideals dels treballs i dels dies”, etc.). De manera que l’assemblea legislativa anomenada Consell dels Provisors està composta per “deu d’elegits pels obrers d’indústria i treballadors de la terra; deu per la gent de la mar; deu pels empresaris; cinc pels tècnics agraris i industrials; cinc pels empleats administratius de les empreses privades; cinc pels ensenyants de les escoles públiques, pels estudiants de les escoles superiors i pels altres membres de la sisena corporació [‘la flor intel·lectual del poble’: artistes, músics, etc.]; cinc per les professions liberals; cinc pels empleats públics; cinc per les societats cooperatives de producció, de treball i de consum”. D’això n’hauríem de dir democràcia participativa?, o “democràcia orgànica”, molt més orgànica que la del franquisme? I els principis de la instrucció pública són, certament, admirables: “La cultura és l’aroma contra la corrupció. La cultura és la solidesa contra les deformacions”. Però també, i ací apareix la cua d’un dimoni: “La dominació moral és la necessitat guerrera del nou Estat”. I també: “L’exaltació de les belles idees humanes sorgeix de la seua voluntat de victòria”. Alerta, doncs, que hom comença amb transfiguracions ideals, i no se sap mai on acaba.

 

<<  <  [42]  [43]  [44]  [45]  [46]  [47]  [48]  >  >> 
Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS