Joan F. Mira | El Punt Avui | 13/09/2013   

Persecució

Si vostès segueixen amb una mica d'atenció les notícies de les últimes setmanes i mesos, o fins i tot dels darrers pocs anys, segurament han observat uns fets recurrents i terribles: gairebé en tots els països islàmics on s'instal·la la inestabilitat, el conflicte civil o violent, la guerra interna i tota forma d'enfrontament, i un resultat constant, sempre present: la persecució dels cristians locals, la crema d'esglésies (sovint quan són plenes, com al nord de Nigèria), les agressions brutals i l'expulsió. Com si, per als islamistes més durs, els cristians foren un cos estrany en terra de l'islam, que cal expulsar o extirpar amb violència. Però els cristians han estat una presència important i vital a tot l'Orient Mitjà des dels segles dels segles. Des d'abans de l'expansió de l'islam per aquelles terres i moltes d'altres, però també després, amb minories extenses que van conservar la pròpia religió, a Egipte, a Síria, a Turquia, a l'Iran i més lluny, al Pakistan i en la major part del món que solem definir com a islàmic. I en temps recents, els cristians de l'Orient Mitjà han estat una força vital i activa: protagonistes (per bé i per mal) en l'economia i la política del Líban, dirigents destacats dins del moviment nacional de Palestina, presents en gran nombre a les universitats i a les professions liberals de l'Iraq, influents en les esferes dirigents d'Egipte. Però sembla que aquesta convivència antiga, pot acabar-se en poc de temps. En el conjunt de la regió, fa un segle la població cristiana era el 20% del total: ara és a penes el 5%, i baixant. Baixant potser, en alguns llocs, fins a l'extinció: allò que no havia passat en prop de quinze segles, pot passar en el primer terç del segle XXI. A l'Iraq, posem per cas, on la por, els atacs i les bombes han reduït en pocs anys a la meitat la població cristiana. Cristians caldeus, catòlics, descendents dels assiris, cristians des de fa prop de 2.000 anys, ara veuen els fidels atacats, les esglésies cremades: ara, per primera vegada en tants segles, molts es veuen forçats a fugir del país on han viscut segles i segles: justament ara, en aquests temps tan suposadament civils, moderns i tolerants. Només perquè hi ha qui no tolera (ara, després de 1.400 anys!) la presència de cap altra religió que no siga la seua: i no ho tolera no únicament de paraula o amb lleis, sinó a la força, amb bombes, assassinats, esglésies cremades.

Com en aquell poble del Pujant, fa poc temps, quan en una festa de casament entre cristians, els convidats, tal com és costum, llançaren arròs als novençans, monedes per augurar prosperitat, i paperets amb frases de salutació o amb versos de psalms. Però alguns veïns van fer córrer la veu que no eren psalms, sinó versets de l'Alcorà, arrancats del llibre sagrat, una ofensa que cal castigar durament. Arribaren els insults, les pedres i la violència, les primeres cases cremades. I l'endemà, arribaren autobusos amb gent armada, i la massa plena de còlera santa: els cristians són de la mateixa religió que els americans, són enemics, cal destruir-los, cridaven, i començà la benzina, els incendis, les metralladores, les bombes i els assassinats. Hauria estat molt pitjor, si gran part de la població cristiana no haguera fugit prèviament. La policia, evidentment, mirava i no intervenia. El problema, assegurava després el bisbe de la regió, no són ja els atacs esporàdics, els atemptats, les bombes a les esglésies, cosa a la qual ja fa deu anys que estan acostumats. El problema és la participació creixent de masses exaltades que demanen foc i mort als cristians.

A Turquia, país tan europeu, fa un segle hi havia milions de cristians (la major part grecs, expulsats en el drama dels anys vint), i ara n'hi ha a penes 150.000, i amb el cap baix, dissimulant. El nacionalisme (àrab, palestí, iraquià, egipci...) ha deixat pas veloçment a l'islam com a font i substància d'identitat, militància i definició de l'enemic. Si no hi ha un gir cap al secularisme al món àrab, no crec que els cristians hi tinguen cap futur, però aquest gir no es veu enlloc, ans al contrari. Palestina, i sobretot Gaza, en són un exemple ben clar: la religió defineix la identitat, i els membres de Hamàs són ben explícits. A Betlem, on durant segles els cristians eren el 80%, ara en queden a penes una tercera part. I a Egipte, on el 10% són cristians coptes, la convivència recula, el “nou islam” radical progressa (paguen els dòlars d'Aràbia, o de Qatar...), i els atacs als infidels són una realitat també nova i creixent. Com a Síria, on els cristians comencen a patir agressions del sector islamista de la rebel·lió, que amenaça no deixar-ne ni un. Comprenc que això són fets incòmodes (si la llista fóra més completa, serien més incòmodes encara), que explicar aquestes coses pot ser fins i tot lleig i sospitós, i que cal repetir sempre que la religió és una cosa i la violència sectària és una altra, a pesar que alguns, o molts, afirmen cada dia el contrari, de paraula i d'obra. Allò que no comprenc és que siguen fets que no produeixen escàndol ni protesta, ni entre el gruix dels ciutadans dels països islàmics (ni entre la major part dels seus dirigents, clergues, intel·lectuals o periodistes...), ni entre el gruix dels ciutadans, dirigents, clergues, periodistes o intel·lectuals dels països que solem dir cristians. És un fenomen molt estrany. Molt estrany.

I la predicació de l'odi continua, al Pakistan, a l'Afganistan, a l'Iraq, a Egipte, on els seguidors dels “pacífics” Germans Musulmans cremen esglésies seculars, a Indonèsia, a Nigèria, on l'organització Boko Haram assalta, arrasa i mata brutalment els cristians, i la premsa internacional ho explica amb circumspecció, i la premsa espanyola generalment no en diu res, o només unes ratlles efímeres en un racó amagat. I mentrestant al Pakistan (com en altres països islàmics, amb disposicions legals equivalents) continuen vigents els articles legals, que en nom de la xaria, la llei islàmica, preveuen fins i tot la pena de mort per a qualsevol que ofenga l'Alcorà i la figura de Mahoma, i és prou la paraula d'un ciutadà musulmà per enviar un cristià a la presó per suposada ofensa religiosa. És prou un rumor inventat, perquè una massa de gent creme cases cristianes, amb els habitants dins. I a l'Europa “cristiana” (o excristiana), com és habitual, ningú no s'escandalitza, ningú protesta, ningú diu res, ningú eixirà al carrer. Cap organització contra la intolerància o de defensa dels drets humans no recollirà firmes per condemnar una persecució horrible i extensa, ni es manifestarà al carrer. O jo encara no ho he vist. I és, en efecte, un fenomen molt estrany.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1526 | 10/09/2013   

Humil paella

Potser alguns de vostès recorden una sèrie de televisió, interessant i bastant ben feta, on un especialista nord-americà en menjars i cuines recorria pobles i racons de les Espanyes fent tastets i comentaris, en companyia de la deliciosa Gwyneth Paltrow que a cada mos o cada cullerada alçava els ulls i feia “hum, hum”. El programa era una producció de la televisió pública dels EUA (n’hi ha: es diu PBS) amb el títol Spain... on the road again, i estava dirigit i presentat pel senyor Mark Bittman, reconegut com un dels “escriptors sobre menjar i cuina” més importants del món, premiat per l’Associació Internacional de Professionals Culinaris. Bé, doncs, el cas és que fa poc temps el senyor Bittman ha publicat un article ben curiós al New York Times, dedicat amablement al nostre plat més emblemàtic (valencià, és clar... i espanyol, ai dolor): “Humble paella”, es diu. L’article erudit comença: “Una vegada vaig ser acusat per uns catalans prop de València (“by Catalans near Valencia”: no m’invente res), que és la pàtria de la paella, de no saber res en absolut sobre la paella, i de fer com a màxim allò que ells anomenaven arroz con cosas, arròs amb coses”.

L’autor, doncs, a continuació intenta respondre a una acusació tan greu, afirmant en primer lloc que el seu “arròs amb coses” és millor que qualsevol altre que haja pogut trobar als Estats Units (i m’ho crec, vists els arrossos que sota el nom de paella he pogut trobar a Nova York o a Califòrnia). Després, el gran especialista assegura: a) que per a fer una autèntica paella cal començar pel foc de llenya, cosa que puc subscriure per molts anys d’experiència, i b) que, en qualsevol cas, una paella és només un arròs amb coses, i que aplicant la seua tècnica “a una varietat d’ingredients amb una varietat de maneres” hom pot fer “una cosa que realment s’aproxima a una gran paella, fins i tot si un català podria burlar-se’n”. No sé si un català prop de València, o algun altre. En fi, comencem pels ingredients. Poques coses són fixes, afirma: arròs, oli d’oliva i hortalisses. Algunes coses són opcionals, com ara salsitxes, llagosta i pollastre. I afirma: “La paella estàndard als restaurants locals espanyols, la de salsitxes, llagosta i pollastre, no és l’única possibilitat”. En efecte, en efecte, gràcies a Déu, vista quina és la paella estàndard als restaurants espanyols... Òbviament, el brou o caldo (ja preparat) és també necessari: un brou de pollastre, un brou de carn, un brou de peix o de corfes de gamba. “Però també es pot usar suc de tomata, suc de cloïsses, vi negre o vi blanc, o una combinació de qualsevol d’aquests”. Imaginar les combinacions possibles em posa ja els pèls de punta. A continuació ve la “recepta mestra”, que és molt simple, però amb dos detalls: no remenar, i deixar el cul de color marró.

“Aquest cul marró s’anomena socarrat, i si ho aconseguiu ningú dirà que heu fet un arroz con cosas”. En la master recipe, per tant, les “coses” són ben diverses, pollastre, xoriço i porc, una ceba, pebre, el brou abans indicat (“de pollastre, llagosta o verdures, aigua, vi, etc. o una combinació”), el marisc opcional, i “mitja lliura de verdures, com olives, tomates, pèsols o bolets” (cap esment a la bajoqueta, bajoca i garrofó, per desgràcia, ni una opció a la delicada carxofa...). En la preparació de la paella, sembla que són essencials la ceba trinxada i el pebre, i que les verdures s’hi han d’afegir quan l’arròs ja està mig cuit, fet que em resulta incomprensible. Finalment, “si la barreja s’ha enganxat al fons, enhorabona: teniu un socarrat, la característica d’una bona paella”. Imagine, amb un punt de terror, els pobres lectors de la recepta del gran mestre, obsedits pel socarrat, i tastant un arròs fet amb suc de tomata i vi negre “o qualsevol combinació”, amb molta ceba trinxada, amb llagosta i xoriço, amb verdures (com xampinyons i olives) afegides a l’arròs a mig coure, i convençuts que han aconseguit una gran i autèntica paella. Que, atès el resultat possible, té més de disbarat que d’humilitat. No sé qui degué ser, a València o prop de València, el mestre o informant de l’autor. I ja veuen com pot acabar la humil paella en mans d’una autoritat mundial. En tot cas, m’ha permès escriure aquest paper, com una frivolitat (segur?) de finals de l’estiu.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1525 | 03/09/2013   

País Valencià Segle XXI

Per a començar, els recomane que de tant en tant facen una ullada a la pàgina web que té el títol d’aquest article: País Valencià Segle XXI, on trobaran pensaments, notes i notícies sobre la matèria que el seu nom indica, i unes altres de semblants o paral·leles, com ara la reflexió que al final de juliol hi va publicar el meu amic Gustau Muñoz, veí eventual a Xodos, on contemplem el Penyagolosa des de la finestra de casa. Gustau es lamenta que “el nostre coneixement de la realitat és fragmentari i provisional, tot sovint fet d’idees manllevades, de dades de segona mà i de prejudicis. El coneixement seriós i ben fonamentat, empíricament contrastat i inscrit en un esquema teòric operatiu, és un bé escàs. La mera intuïció sol jugar males passades”. Una sàvia observació que es confirma cada dia llegint els diaris, seguint els noticiaris de la tele o les declaracions habituals de polítics diversos.

“Tot això”, afirma Gustau, “té molt a veure amb un problema que em preocupa. De fet, què sabem a hores d’ara del País? Vull dir, què sabem de l’estructura profunda, dels canvis que, probablement, s’estan produint al fons de la nostra realitat social com a reacció davant la devastació d’una crisi (i d’una política) que anorrea la seua base de sustentació?” Bé, la resposta és òbvia: en sabem ben poc. Els valencians pesem poc o no gens en l’Estat, no som tinguts en compte, som marginals i sovint objecte d’irrisió, de vegades injustament, però també guanyada a pols, recorda l’autor, i té més raó que un sant. Tanmateix, continua, comptem amb un avantatge important que pot ser fonamental i estratègic. I ací Gustau Muñoz reprén una idea que jo mateix vaig apuntar ja fa molts anys en algun dels meus papers, com Els valencians i la terra: “Els valencians”, escriu, “varen fer al segle XIX una gran revolució agrària basada en el conreu intensiu de la terra i la irrigació, que donà com a resultat una agricultura comercial, dinàmica i exportadora amb un èxit incontestable”. Una revolució, afegiria jo, que també va rosegar, fins a desfer-la, l’estructura de la propietat heretada des d’èpoques feudals.

“Successius conreus”, continua, “amb les transformacions i l’esforç humà i social corresponents, hi han tingut vocació comercial i exportadora o han estat base d’aprofitament industrial (el canyamel, la morera, el cànem, la vinya, l’arròs, la taronja...)”. El fenomen, a més d’un efecte econòmic, també mostra un fons cultural, una manera de fer les coses, no únicament al camp. De fet, com recorda Muñoz, “a la segona meitat del segle XX (...) els valencians varen consumar una revolució industrial que, d’altra banda, no mancava de precedents. (...) amb un esclat impressionant de petites i mitjanes empreses en què molta gent hi va posar empenta, iniciativa i enginy, tot aprofitant la mentalitat comercial i exportadora preexistent. Una història d’èxit, que demana una nova narrativa”. Una narrativa, diria jo, que es va desfer absurdament quan més calia ampliar-la. Després, remata l’autor, “la darrera etapa de l’economia valenciana és ben coneguda. Ha girat al voltant de la bombolla immobiliària. S’ha exagerat fins a límits grotescos una manera de fer més generalitzada, que ha tingut efectes nefastos per a l’economia espanyola i que és a la base de la dramàtica crisi actual”. Dit d’una altra manera, una manera de fer més espanyola que no valenciana que “s’ha ensorrat, enmig d’un estrèpit de pols, corrupció i grans decepcions”. La conclusió, afirma Muñoz, és que els valencians s’han de reinventar: “No serà la primera vegada. Però com?” No hi ha una resposta, però almenys es pot avançar una hipòtesi: “La hipòtesi és que, avesats històricament a tirar endavant, amb iniciativa i enginy, a les profunditats de la societat valenciana, de manera descoordinada, espontània i sovint anònima, ja s’estan posant les bases d’aquesta reinvenció. Caldrà anar als llocs per comprovar-ho. No sabem com s’està fent, caldrà esbrinar-ho”. A “País Valencià Segle XXI” prometen “una sèrie d’anàlisis i reportatges sobre més de mig centenar de ciutats i poblacions del País Valencià, que aportaran informació i coneixement de primera mà sobre com s’hi estan reconfigurant les opcions vitals en els terrenys econòmic, social i cultural”. Serà una lectura apassionant, i espere que també un raig d’esperança. Perquè aquest país, probablement, no és solament allò que sembla.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1524 | 27/08/2013   

El papa Francesc

Per la manera de vestir, per les sabates usades, pel lloc modestíssim on viu, pel que diu o pel que fa, pels viatges i per tot, aquest papa, els pocs mesos que fa que és bisbe de Roma, continua sent un escàndol cada dia que passa. És un home bo com el papa Joan, fascina les masses com el papa Wojtyla i, tal com ja sap tothom, és profundament jesuïta, però ha pres el nom de Francesc, perquè vol una església inspirada en el poverello d’Assís. És càndid com un colom i hàbil com una rabosa. Rarament, en tan poc de temps, tanta gent deu haver parlat i escrit tant d’aquest papa, ni tanta gent el deu haver observat o admirat, o es deu haver preguntat on vol anar: clergues i laics, creients i no creients, sembla que tothom espera a veure què farà el dia següent. Afirma que vol una Església pobra i que predique la pobresa, una Església construïda a imitació de Déu misericordiós, que no jutja sinó que perdona, que busca l’ovella esgarriada i acull a casa el fill pròdig. Molt bé, tot això, és una imatge cordial i atractiva.

Però el fet és que l’Església Catòlica és sobretot una institució de poder i una institució piramidal, vertical. Cal suposar que el papa Francesc vol que aquesta institució siga sobretot una estructura de servei, com la intendència de l’exèrcit, tal com escriu Eugenio Scalfari –de qui prenc algunes d’aquestes idees o imatges–, respecte a les tropes combatents, al servei de les quals han d’estar la cúria vaticana, la banca, la Secretaria d’Estat, els nuncis o els tribunals, i tota aquesta immensa i complexa estructura que fa funcionar eficaçment un organisme que té molt poc d’esposa de Crist. El fet, però, és que durant prop de 20 segles –o només 17, si voleu, d’ençà de Constrantí– l’Església romana ha parlat, pensat i actuat sempre com una institució de poder. Tot al llarg d’aquest temps, no hi ha hagut cap papa que haja fet bandera i exhibició de pobresa, cap papa que no haja defensat, reforçat i estimat el poder, cap papa que haja sentit com a propis el pensament i l’actitud vital de Francesc d’Assís. I cap papa que haja preferit consolidar una Església horitzontal abans que reforçar una estructura vertical; horitzonal sovint volia dir només “feblesa”, “desordre” i “agitació”. La missió d’aquest papa Francesc conté, per tant, una doble novetat escandalosa: una Església pobra i una Església horitzontal. I una tercera, potser: un Déu que no jutja, sinó que perdona. Predicar tot això serà fàcil i atractiu; aplicar aquesta immensa revolució serà molt més complicat.

Dit això, Eugenio Scalfari –i jo l’imitaré–, a partir de la seua condició de no creient i d’home de cultura il·lustrada però admirador de Jesús de Natzaret –com jo mateix, també–, fa algunes preguntes a Francesc. La primera: si una persona que no té fe ni la busca comet allò que l’Església en diu un pecat, la perdonarà, el Déu cristià? Segona pregunta: el creient creu en la veritat revelada, el no creient pensa que no existeix una veritat absoluta, sinó una sèrie de veritats relatives, subjectives: aquest pensament, per a l’Església, és un error o un pecat que també es pot perdonar? –és una pregunta més seriosa que no sembla–. I tercera: durant el viatge al Brasil, el papa va dir que la nostra espècie també desapareixerà algun dia, com totes; acceptat això, cal acceptar que a l’Univers o almenys al nostre univers desapareixerà també el pensament capaç de pensar un Déu i tot el que en deriva: i si ningú no el pensa, què deu ser, Déu? Scalfari afirma que li agradaria molt saber la resposta de Francesc. A mi també. És cert, conclou, finalment, el fundador de La Repubblica, que aquest papa que predica una Església pobra és un miracle benèfic, però, probablement, no hi haurà un Francesc II, perquè una Església realment pobra, no de paraula, sinó pobra de fet, una Església que desmunte i elimine els seus instruments i institucions de poder, esdevindria irrellevant. O el catolicisme esclataria, com ha passat amb els protestants, en mil petites esglésies, congregacions o sectes. El papa Francesc atrau i agrada, com Francesc d’Assís i com Jesús de Natzaret. Però és molt improbable que Jesús hagués esdevingut el Crist sense un sant Pau. Siga com siga, visca el papa Francesc, i per molts anys. I sort.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1523 | 20/08/2013   

El barri, 2

Primera part d'aquest article

Durant cinc mesos dels vuit o nou del curs escolar, quan jo eixia del col·legi a les 7.30, després de l’hora i mitja vespertina d’estudi col·lectiu i silenciós a l’aula, ja era nit fosca o gairebé de nit, i alguns dies, si no volia refer el camí matinal, feia una mica de volta pel carrer de Balmes per anar a parar a l’altre extrem de l’avinguda de l’Oest, quasi davant del Mercat Central, d’on arribava la pudor persistent de la peixateria, i molt prop de l’enorme rosa vidrada de l’església de Sant Joan, encara socarrimada i fumada per dins des de l’any 36, que és l’església on em van batejar. El carrer de Balmes jo el veia tot gris, feia una mica de corba, i a mig camí hi havia una comissaria de barri de la policia nacional, amb una porteta habitualment oberta que donava a un despatx de llum pàl·lida, amb una taula i dos cadires, i un parell de guàrdies dels que tothom en deia els grisos pel color de l’uniforme, tan grisos com tot el carrer, responsables de guardar una aparença d’ordre públic en aquests carrers del Torn de l’Hospital, de Viana i de Guillem Sorolla, que en aquelles hores crepusculars o fosques eren ja plens de moviment humà, de grupets d’homes als cantons amb les mans a les butxaques, de possibles robatoris i baralles, de macarrons alerta i vigilant, i dels renecs i xiscles i rialles de les dones que en deien de la vida. Quan refeia el camí habitual dels matins, el carrer del Torn de l’Hospital estava tot ocupat per aquella animació peculiar pròpia dels districtes que hom en diu de llum roja, barris xinos (per què justament xinesos?, em preguntava, imaginant els locals sinistres dels fumadors d’opi o els traficants d’ulls oblics i malignes que havia vist en alguna pel·lícula o als tebeos de la col·lecció FBI, o suposant altres incertes perversions orientals) o contundentment barris de putes, però en la versió més popular i modesta, no amb grans insígnies o rètols de llums de neó, ni amb cartells rutilants, colors llampants i músiques alegres, sinó amb un aire general de pobresa i d’escassa alegria, on la vida de barri menestral continuava present també en les hores de més soroll i activitat, jugaven xiquets al carrer enmig de les dones de roba arrapada i maquillatge excessiu, hi havia roba estesa als balcons, a les botigues d’alimentació les mares feien l’última compra del dia, i els homes d’ulls tèrbols que esperaven a les voreres abans de decidir-se o únicament miraven resignats els cossos provocatius que potser no podrien pagar es barrejaven o creuaven amb altres homes que simplement tornaven a casa a esperar el sopar, a un piset modestíssim potser en la mateixa escala per on també pujaven i baixaven els clients d’un altre pis igual de modest on llogaven habitacions per “serveis” o per tarifes de quart d’hora o mitja hora.

Alguns bars del carrer eren oberts i la llum que n’eixia era l’únic complement dels escassos fanals i bombetes de l’enllumenat públic, una llum també pobra, acompanyada per la remor alta de les veus, per alguna rialla o alguna frase impúdica i per la música de tocadiscos o de ràdio que els bars solien tindre a tot volum, cançonetes de moda, boleros, cuplets o flamenc estrident o planyívol. Uns altres bars eren tancats i per a mi més misteriosos, fins que un company de curs, que aquella vesprada venia pel mateix camí que jo, va obrir la porta de vidres de colors: dins estava tot ple de fum, els homes recolzats a la barra amb les copes a la mà, la dona més alta que servia les begudes tota pintada i tenyida de ros, i les altres dalt dels tamborets que ensenyaven les cuixes. I també era així, amb menys espai per a la imaginació que per a la memòria encara viva més de seixanta anys després, recordant aquelles dones grasses i primes, joves i velles, dones altes, baixes, totes amb talons alts, rosses i morenes, pintades de boca i de cara, que em miraven passar cada dia dretes a les portes dels bars de vidres de colors, o a la porta de les escaletes si era dia de poca clientela, que si era dia de molta hi havia la cua d’homes ran de la paret esperant el seu torn, i l’home que eixia cordant-se la jaqueta, i aquell dia que la madama des del balcó li cridà “si no ho saps fer sense embrutar-me els llençols, no vingues més, cabró!”, i l’home voltava ja la cantonada sense girar el cap. Alguna cosa aprenia potser d’aquell barri, de les dones de la vida, dels bars oberts o tancats, de les portes de les escaletes, de les cases de gomes higèniques o de les clíniques amb un escrit gran al balcó, on posava “Doctor Tal, Sífilis, Gonorrea, Venèries”, i d’aquell trànsit gairebé quotidià pel carrer del Torn de l’Hospital, però no sé exactament quina cosa va ser.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1522 | 13/08/2013   

El barri, 1

Al costat de la porta nord de l’hospital, la principal –per on jo passava cada matí, anant al col·legi, després de travessar tot el recinte–, hi havia el torn dels expòsits, semblant a un torn de convent de monges de clausura, un cilindre de fusta obert longitudinalment per un costat i tancat per l’altre, que es podia fer girar fins que a la banda de fora quedara disponible la part oberta de la caixa cilíndrica, dins de la qual es podia dipositar una criatura de poques hores o pocs dies d’edat. És a dir, exposar-hi un infant de pit, la mare del qual bé podia ser una prostituta del barri veí, una dona extremament pobra –potser com alguna de les que jo veia que esperaven a la porta de les consultes gratuïtes– o una jove fadrina dissortada, i per això els infants del torn rebien el cognom implacable d’Expòsit, com un certificat vitalici d’infàmia materna, acollits com a orfes sense nom en aquella institució venerable; certesa o coneixement que a mi, quan hi pensava en eixir per la porta, em provocava un malestar indefinit, una petita angoixa imaginant que jo també podia haver sigut una d’aquelles criatures, un boliquet de draps que enrotllaven el nadó abandonat o exposat dins del torn, un xiquet sense cognoms de pare i mare, un expòsit o fins i tot un fill de puta, parlant rigorosament, perquè jo havia vist ben sovint molt prop d’aquella porta prostitutes amb panxa prominent, i el pensament d’aquell possible origen o destí marcat ja per sempre se’m feia insuportable.

El carrer on donava el portal gòtic tenia i continua tenint el nom de carrer del Torn de l’Hospital, sense que ara quasi ningú ja sàpiga o recorde per què, i menys encara els nens o adolescents que juguen als jardinets esquàlids que ocupen una gran part dels edificis medievals enderrocats, ni els estudiants que preparen exàmens a les grans sales de bell estil reinaixentista que ara són biblioteca pública, ni tan sols les senyores joves que trauen els gossos a passejar i a fer les seues deposicions pels espais polsegosos inhòspits que van ser part de l’hospital i de l’antiga facultat; qui sap ara què era aquell torn que dóna nom al carrer per on jo caminava poc abans de les vuit del matí, ja tot dret fins a la plaça de les Escoles Pies? Un carrer recte i no gaire estret, il·luminat i ple de vida agitada quan de vesprada hi feia el camí invers, però fred, gris i brut els matins, amb totes les portes tancades, les portes dels bars abundants, de les cases de gomes higièniques, i de les moltes escales que jo sabia que eren de cases de putes, perquè em sembla que no coneixia la paraula bordell.

Només començaven a obrir, en aquella hora d’escassa claror, alguns establiments propis de qualsevol altre carrer pobre intramurs, una carboneria, una fusteria, alguna mínima botiga de queviures, molt poca vida per un barri que cent anys abans era ocupat encara per una aristocràcia menestral, els velluters, els mestres dels telers de la seda, i per alguna família de la precària noblesa local que hi deixà el seu palau al costat dels casals grans i sòlids dels mestres teixidors, els quals tenien, a la vora mateixa de la porta del torn, la seu gremial en l’edifici de façana barroca del Col·legi de l’Art Major de la Seda, però jo no sabia quin art major era aquell ni, si era un art, com i en quina mena de col·legi l’ensenyaven.

Algun xiquet caminava, com jo, cap a l’Escola Pia o cap a una altra escola del barri, alguna dona del gremi de la prostitució, no de la seda, ja s’havia alçat del llit i fumava un cigarret al balcó, vestida amb bata embuatada, o amb negligé o amb viso si el matí no era fred, despentinada, amb les parpelles fosques i el vermell de la pintura de llavis desfet i empastifat, o alguna altra, no del mateix ofici sinó simple mestressa de casa modesta, ja venia del mercat central amb el cabàs de la compra o tornava cap a casa amb el poalet de carbó per a encendre el foguer de la cuina. Una cosa és ben certa: aquell barri no era “esencialmente huertano”, ni feia olor d’“efluvios y verduras de la huerta, sobre todo de cebollas cuando el viento soplaba de la parte de Liria”, tal com ha escrit fa pocs dies al diari més llegit d’Espanya un cèlebre escriptor valencià resident a Madrid que ha inventat aromes i ambients hortolans en un barri que ha estat sempre profundament urbà. Els tòpics, ja se sap, són immutables.

Aquest article continua (i acaba) ací