Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dissabte, 2 de novembre de 2024
<<  <  [50]  [51]  [52]  [53]  [54]  [55]  [56]  >  >> 
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 640 | 11/07/2013   Imprimir

Com una educació

Sabia l’olor de la terra llaurada i de l’herba segada, l’olor de la terra regada i de l’herba mullada per l’aigua de pluja, l’olor de la palla i l’olor de l’alfals sec, de l’alfals verd quan anava a segar-ne un cabàs per als conills i de l’alfals triturat amb una picoladora manual, l’olor de la verdolaga i de la corretjola tallades pel llegonet de birbar, l’olor intensa i groga de les mates de tomatera quan les lligava a la barraqueta de canyes, l’olor de la terra torrada d’agost, l’olor dels camps de matí, a migdia i de nit. A vuit anys jo sabia tot això, a més dels rius d’Espanya, la Història Sagrada i el catecisme de la primera comunió, tot sencer de memòria. I a deu, a més a més, ja sabia la conjugació llatina, els verbs francesos, viatjar sol amb tramvia, i travessar el vell hospital i els carrers de les putes. Però aquells anys meus degueren ser els últims, o els penúltims, de l’esplendor intacta d’una cultura antiga i d’un paisatge que havia costat molts segles de crear, quan tota la terra a la dreta del riu, a migjorn de València, era pulcrament treballada amb la perfecció d’un art, quan a totes les hores els camins i les sendes eren transitats per carros i cavalleries o per llauradors amb l’aixada al muscle i un cabasset en la mà, i si jo passejava o corria entre els camps a cada pas hi podia trobar homes llaurant o entaulant o birbant o segant o plantant o collint o carregant hortalisses al carro, una presència humana en moviment incessant. I en aquelles llargues passejades meues no trobava un sol camp amb la terra abandonada o erma, ni cap alqueria que no estiguera viva i abundantment habitada, cap barraca que no estiguera emblanquinada, agranada i amb testos de flors, com la del tio Rellamp, o barraca del Cec, on acompanyava sovint el meu avi que hi acudia quasi cada vesprada, i allà tenien, a l’hivern al costat de la llar i a l’estiu a l’ombra de la parra, llargues converses d’homes de més de vuitanta anys, el meu avi llegia el diari en veu alta davant de l’amic sense vista, i jo conserve molt clara una imatge de pobresa serena d’aquella barraca petita i antiga, amb teulada de palla d’arròs que es renovava periòdicament, i amb l’interior sense paviment de rajoles, només de terra batuda que tanmateix, tot i ser només terra, mai no tenia brutícia ni pols. Era com una educació, en efecte, perquè era una cultura.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1517 | 09/07/2013   Imprimir

Angela i Europa

“Qui ho hauria cregut?”, es preguntava fa alguns dies l’editorialista de Le Monde: a menys de tres mesos de les eleccions legislatives a Alemanya, pareix com si els europeus es trobaren davant d’una nova Angela Merkel. No una Angela que s’oposa per sistema a la integració financera, la unitat bancària (que se suposa que ha de resoldre tants problemes, però jo no n’estic tan segur...) i a prendre en consideració res que no siga austeritat i estalvi. Sinó una Angela que, amb sorpresa general, ara es mostra favorable a un govern (o governació?) econòmic de la zona euro, fins i tot amb un president a temps complet. I que, nova meravella, afirma que la seua prioritat és la lluita contra la desocupació dels joves europeus (amb gran alegria dels estats presumptament beneficiaris i grans somriures satisfets de Mariano Rajoy).

Bé, doncs, resulta que la senyora Merkel ha presentat, de cara a les eleccions alemanyes de setembre, un programa amb promeses tan costoses i cares com les més “progressistes” que podria presentar l’esquerra. Una altra cosa és que, arribat el cas, aquestes promeses es puguen complir, però no sé si això té gran importància, vist com van les coses una mica pertot. Per començar, als mateixos pactes, tractes, acords i negociacions de les institucions de la UE, i més encara dins del grup de països de l’euro: es prenen acords preciosos, s’obliden o es deixen de banda, un any després es tornen a discutir, negociar i aprovar, i així fins a la pròxima conversa. Cada acord acordat queda pràcticament instal·lat als llimbs, i ni flueixen els crèdits per a les empreses, ni els joves han vist un euro per a afavorir l’ocupació, ni l’acumulació dels dèficits arriba mai a baixar (tal com passa exemplarment amb els governs espanyols successius: firmen el decret o la llei, l’envien al Butlletí Oficial de l’Estat, i problema resolt, perquè de l’aplicació mai no se’n parla). Però deixem-ho córrer: en alguna cosa han de passar l’estona, i fer com que fan però sense fer. I mentrestant, Frau Merkel, amb raó o sense (més sense raó que amb raó) és objecte general de crítica i sarcasme, a Grècia la pinten amb bigots de Hitler, a França i a Itàlia la miren amb recel, i a Espanya hom li atribueix públicament baixos instints perversos de domini, sadisme, crueltat i unes idees i un programa de destrucció massiva contra tota l’Europa no germànica. Pobra senyora, qui li ho havia de dir quan creixia en un país comunista, a casa d’un pare pastor luterà.

Resulta, però, que Angela Merkel no és cap estricta dominanta, ni tancada d’idees, ni un petit monstre amb aspecte innocent de mestressa de casa. És un personatge polític d’altíssima talla, capaç, a més a més, de canviar d’idea i de sorprendre. Per exemple, i no és banal: era partidària clara de l’energia nuclear, i el març de 2011, a l’endemà de la catàstrofe de Fukushima, no dubtà a programar l’abandó, en deu anys, de les centrals nuclears alemanyes. Cosa que l’esquerra francesa no ha fet ni farà, ans al contrari. Ara mateix, en la cimera sobre l’ocupació, es presenta com a impulsora dels programes en favor dels joves europeus, com una socialdemòcrata qualsevol. Frau Merkel, doncs, vista la realitat de les coses (la realitat real i la política), ha decidit afluixar el rigor, permetre que els ofegats respiren una mica. Per exemple, amb programes d’inversió i de despesa a Alemanya que incrementaran la demanda interior, i per tant les exportacions d’altres països. Si aquestes mesures i d’altres, i aquests canvis d’actitud, són purament tàctics o fruit d’una estratègia més àmplia, és una qüestió irrellevant: Frau Doktor Merkel, per educació i per convicció, és una governant perfectament racional (no com uns, i unes, altres...), i l’estratègia i la tàctica estan al servei d’una idea política: el principi de l’estabilitat, la seguretat i l’equilibri, en primer lloc per a Alemanya i, si pot ser, per a Europa sencera. Ens agradarà o no, però el fet és que ni l’esquerra alemanya ni les esquerres europees de govern no han presentat, fins ara, cap alternativa global efectiva i creïble: François Hollande, desinflat, n’és la prova més trista. I la resta, compta ben poc o no compta.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 639 | 04/07/2013   Imprimir

Sobre classes i museus

Al llarg de tot el segle XIX l’apropiació de la “cultura” per les classes “altes” (altes en diners, en poder, o en “superioritat” intel·lectual) va devaluar tot allò que havia estat produït pels estaments més “baixos”, “incultes”, rurals o populars, definit com a culturalment inferior; simple material per al folklore o l’etnografia, que també apareixen com a disciplines “científiques” en aquest mateix període. La cultura que s’ha fet lluny del poder (del poder polític, econòmic, ideològic) no era considerada, per aquest mateix poder, com a verdadera cultura. Són conceptes o actituds que vénen del segle XIX, o del segle XVIII, però arriben amb plena vigència fins a finals del segle XX, i continuen. Pensem només en les inversions que, en les últimes dècades, s'han dedicat als museus dits “d’art contemporani”, comparades amb les que ha rebut la preservació i exhibició de la “cultura popular” o equivalent. Els primers anys vuitanta, vam crear ex nihilo el Museu d’Etnologia de València. Immediatament després, va ser creat, al costat mateix, l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM). El Museu d’Etnologia va costar, en tot i per tot, potser uns trenta o quaranta milions de pessetes, incloent-hi les obres de condicionament de les sales i l’adquisició, transport, preparació i catalogació d’uns cinc mil objectes, alguns del tot excepcionals. Un cost irrisori, que només s’explica per una vocació suïcida (la meua pròpia, per exemple) i per la modèstia física d’aquelles instal·lacions provisionals. L’IVAM va costar tres o quatre mil milions, si no vaig errat. L’IVAM ha estat una institució exemplar. Res a dir: al contrari. La qüestió no és si ha estat un museu útil i ben dirigit, fet del tot indubtable (només en les primeres etapes, ai dolor!). La qüestió és que, per als poders públics, el conjunt de les expressions materials de la “cultura popular” valia només un 1% del grapat d’objectes definits com a “art contemporani”. Llavors els caps polítics de la cultura al País Valencià –intel·lectuals d’esquerra– em deien antiquat perquè jo no acceptava aquesta forma monstruosa de classisme: el menyspreu de qui és vist o pensat com a inferior. Ara l’IVAM és allò que és i, com sempre, sic transit gloria mundi.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1516 | 02/07/2013   Imprimir

Al senyor president

Molt honorable senyor president de la Generalitat Valenciana. El firmant d’aquest escrit, Joan F. Mira i Casterà, natural de València i veí de Castelló, respectuosament sotmet a la vostra consideració: Un: Que ha tingut coneixement del text de la proposició no de llei que el síndic del Grup Parlamentari Popular ha presentat a la Mesa de les Corts Valencianes, demanant “la tramitació especial d’urgència sobre que es reconega per la RAE al valencià la seua categoria de llengua o idioma propi dels valencians”.

Dos: Que, atesa la urgència especial de la proposta, ha llegit atentament els raonaments que la sostenen, lectura que l’ha deixat profundament impressionat i passablement desconcertat. En primer lloc, perquè, en efecte, impressiona saber que la parla dels valencians parteix de la més profunda prehistòria, que s’escriu ja des del segle VI abans de Crist amb el llenguatge ibèric, i que “després de les aportacions successives a partir de les fenícies, gregues i llatines, ha arribat als nostres dies en la forma en què la coneixem”: es tracta d’una notícia o descobriment que revoluciona radicalment la prehistòria i la protohistòria del Mediterrani, els coneixements sobre la llengua dels ibers, i els fonaments mateixos de la filologia europea.

Tres: Que, per la transcendència que tal descobriment pot tindre en els àmbits científics i acadèmics internacionals, convindria que la Presidència de la Generalitat instara formalment les nostres universitats i altres institucions acadèmiques a aprofundir els estudis que amb seguretat han de donar més solidesa a aquestes informacions; i convindria igualment que el govern valencià promoguera la celebració d’un gran congrés internacional sobre un tema de tan gran transcendència i que pot aportar un immens prestigi a la nostra Comunitat, titular d’una llengua tan rigorosament excepcional quant als seus orígens i evolució.

Quatre: Que, amb la mateixa especial urgència, la Generalitat Valenciana, i especialment la Conselleria d’Educació i Cultura, s’hauria de posar en contacte amb la Diputació General d’Aragó per tal d’establir convenis de col·laboració per investigar paral·lelament la llengua iberovalenciana i la llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental (LAPAO), descoberta també en dates molt recents i també per via parlamentària, les quals probablement tenen un mateix fons comú que explicaria la seua absoluta singularitat.

Cinc: Que aquestes iniciatives, si tingueren èxit, podrien alterar el criteri de la Real Academia Española (lloable objectiu de la proposta del Grup Popular a les Corts), criteri sostingut pel president i una vintena de membres de la RAE, ja fa anys, en un document que afirma: “Es culturalmente aberrante todo intento (como el que contemplamos ) de desmembrar el País Valenciano de la comunidad idiomática y cultural catalana por la que, como escritores e intelectuales españoles, no tenemos sino respeto y admiración, dentro de la cual el País Valenciano ha tenido y tiene un lugar tan relevante.

Sis: Que, per tal d’aportar una prova definitiva de la immensa distància entre la llengua iberovalenciana i l’anomenada valencianocatalana, em permet comparar, a manera de mostra, uns paràgrafs de la sol·licitud presentada a les Corts amb la seua traducció. Versió original: “En la cultura ibèrica trobem els valencians el germen de la nostra actual, plasmada de manera fefaent en els monuments arqueològics que es van descobrint: festes, costums, folklore, economia, religió, societat i llengua...” Versió traduïda al valencià-català: “En la cultura ibèrica trobem els valencians el germen de la nostra actual, plasmada de manera fefaent en els monuments arqueològics que es van descobrint: festes, costums, folklore, economia, religió, societat i llengua.” Versió original: “Les aportacions gregues i romanes, visigòtiques i bizantines, musulmanes, castellanes, catalanes, europees i mediterrànies en general, africanes, judaiques i americanes s’assimilen transformant-les en la direcció de la nostra pròpia idiosincràsia.” Traducció al valencià-català: “Les aportacions gregues i romanes, visigòtiques i bizantines, musulmanes, castellanes, catalanes, europees i mediterrànies en general, africanes, judaiques i americanes s’assimilen transformant-les en la direcció de la nostra pròpia idiosincràsia”.

Per tant, sol·licita: Que, davant d’aquesta evidència i de les consideracions anteriors, prenga urgentment les mesures oportunes per protegir la nostra llengua iberovalenciana de qualsevol intent d’assimilació o de confusió amb altres idiomes.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 638 | 27/06/2013   Imprimir

Sobre la bola i el món

Dir que vivim en un món global sembla una pura obvietat, ja que el mónés un globus, és redó, té forma de bola. Però això que pareix una afirmació elemental i primària, és, tanmateix, una novetat molt recent: el món, “abans”, era pla. Pla com un plat, o així és com era vist i percebut, i per tant així és com la visió del món actuava sobre l’activitat i la ment de les persones, incloses les “persones literàries” o literates, és a dir, els qui escrivien i llegien llibres. Pla com un plat; i, per tant, inevitablement, sempre vist des del centre d’aquesta superfície plana. És clar que el centre ha estat, sempre, el lloc des del qual es mira: el que ocupem “nosaltres”. La història de la literatura, per exemple –especialment, si voleu, de la literatura “occidental”–, és un llarguíssim procés d’expansió d’aquest centre, de percepció de cercles concèntrics, d’extensió d’allò que és nostre, i d’adopció o integració del que és estrany o extern. Fins ara mateix, que el món ja no és pla, i que els cercles ja no són concèntrics. La paradoxa d’aquesta novetat és que, global com és aquest planeta, el veiem inevitablement repartit en espais molt precisos: construït com un trencaclosques de peces de formes estranyes, de mapes d’estats amb límits ben exactes, dins dels quals, necessàriament dins, passen les coses. Ara que el món és obert i redó, vivim més que mai tancats en figures de forma plana: vivim dins del mapa polític, i tota informació és interior o exterior, “nacional” o “internacional”, segons de quin punt arriba i des de dins o fora de quin mapa. Això, que és tan quotidià i tan obvi, és una altra novetat del temps present: “abans” no hi havia mapes o la gent no els coneixia, no hi havia fronteres precises o la gent no les veia, i sobretot ningú no sabia la forma exacta del seu propi espai pla, del seu “país”. Ara el present és local, nacional i global, tot alhora: el quotidià és universal, i la informació universal és tan instantània com la municipal. Sobretot, això sí, quan es tracta de guerres, política, bombes, desgràcies i catàstrofes. El món és ara, una mica, com deia Nicolau de Cusa que és Déu: una esfera on la perifèria no existeix i el centre pot ser qualsevol punt. És una gran novetat: no havia passat mai.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1515 | 25/06/2013   Imprimir

Els límits d'Europa

Passen els anys, passa el temps, i veig que aquesta Unió Europea que ens fa cavil·lar tant (i que cada vegada més gent, per ignorància i per dissort, contempla com a antipàtica i estranya) no solament no aconsegueix definir-se per dins, sinó que no sap ni tan sols concretar on comença i on vol arribar. Les crisis, siguen de finances o de fe, solen acabar i resoldre’s en algun moment i d’alguna manera, però els temes de fons continuen. I en tot cas, un dels temes subterranis, subjacents, ha estat i és els dels límits d’això que duu el nom d’Europa, la filla bellíssima d’un rei asiàtic, raptada per Zeus en forma de toro. Fins on arriba aquesta màquina, territori, superpaís, organisme, el que siga, que ara en diem Unió Europea com a sinònim implícit d’Europa? Ha d’arribar de l’Atlàntic als Urals, com defensava De Gaulle? (però si Rússia és Europa, arribarà fins a Vladivostok...).

Si Europa és un continent, Àsia (per exemple Turquia, l’Asia Minor dels romans) pot ser també part d’Europa? Ja sé que són preguntes de parvulari, però les preguntes infantils són les que més costen de respondre: què hi ha allà dalt del cel, què hi ha al fons de la mar, d’on vénen els Reis d’Orient, què vol dir ser europeu? Jo, per tant, només puc explicar quina és l’Europa que considere verdaderament meua: on és, i fins on és, que em trobe a casa.  He escrit més d’una vegada que la meua és l’Europa del gòtic, o més exactament l’Europa on a les viles i a les ciutats hi ha esglésies gòtiques, que és l’Europa a l’oest d’una ratlla sinuosa que aniria no sé si d’Hèlsinki a Bari o de Croàcia a Carèlia, possiblement amb illes i excepcions als dos costats. Vull dir que, quan vostès viatgen i en cada ciutat troben l’arquitectura gòtica que ens és tan familiar (familiar fins i tot quan està mig coberta o coberta del tot per afegits barrocs de guix i de fusta daurada, com passa sovint a València, o per monuments funeraris de marbre gris i negre, com passa a Suècia, a Polònia o a Flandes), poden estar segurs que es troben encara en un país on també ens són familiars altres coses: allà hi ha hagut universitats antigues, Renaixement, humanisme, il·lustració, alguna forma de consells urbans autònoms, associacions de mercaders (sovint els consells o les llotges eren també bells edificis gòtics), i molts llibres en llatí. Després hi ha hagut un poc de revolució francesa de rebot, un poc o un molt de les formes i els usos de la democràcia, unes certes tradicions literàries, molts llibres en la llengua del país, i algunes coses més que ací no caben. Quan el gòtic s’acaba, s’acaba també tot això, o més ben dit, això no ha existit mai, o no de manera significativa. A l’altra banda de la ratlla és una altra Europa, una altra història: sense humanisme ni llibertats urbanes, ni ciència ni llatí, ni il·lustració ni enciclopèdia, i això deixa senyal.

A l’altra banda hi ha esglésies ortodoxes daurades i fosques i sense bancs per a seure-hi, hi ha encara capellans coberts de negre dels peus al cap i amb cabells fins als muscles, hi ha tradicions ininterrompudes d’autocràcia, hi ha l’empremta de l’imperi tsarista o de l’imperi turc, i de Bòsnia a Bulgària hi ha moltes mesquites. Jo comprenc que, per aquelles raons que en solem dir estratègiques, aquesta construcció que ara té el nom d’Unió Europea (ha tingut altres noms, qui sap quins tindrà) ha d’expandir-se a l’est fins a límits que encara no sabem. Comprenc que és així, i que segurament no pot ser de cap altra manera. Però també entenc que això cause, a l’Europa del gòtic, més d’un moment d’incertesa, més d’una reacció de desfici o de por. Ara com ara, hi ha dins de la Unió tres antics territoris de l’imperi Otomà, Grècia, Bulgària i Romania, països sense gòtic, i m’estalvie reflexions poc optimistes. De manera que encara no sabem quins són els límits d’Europa, els límits morals i mentals, històrics, humans, culturals, presents i futurs: i una realitat de la qual no es coneixen els límits, no se sap quina mena de realitat és. Si el límit fóra el gòtic, seria una realitat “clara i distinta”, com volia Descartes. Com que ja no és així, no podem saber què és. I ho sabrem menys si també ha d’incloure Turquia, on les dones tornen massivament a portar vel al cap, començant per les dones del president i del cap del govern, on la televisió pública fa cobrir Heidi amb calçons llargs i posa vel a la senyoreta Rotenmeier. I on un ministre de l’Interior, de viatge oficial pel país, pregunta pel plat saborós que li han servit i, en saber que incloïa vi entre els ingredients, fa destituir el governador. Perquè Europa pot ser moltes coses, però això no.

 

<<  <  [50]  [51]  [52]  [53]  [54]  [55]  [56]  >  >> 
Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS