Joan F. Mira | El Temps, núm. 1512 | 04/06/2013   

Abans de l'univers

“Si vostè pensa que les teories sobre l’univers dobleguen i forcen la ment, tinga la seguretat que molts científics pensen i senten igual”, afirma el cosmòleg i físic. I en efecte, els simples mortals totalment llecs en la matèria, els qui no hi entenem res de res, també podem sentir, com els científics, que la ment se’ns doblega quan intentem captar algun reflex remot d’aquestes teories. Com aquells primers grecs, Tales, Anaxímenes, Anaximandre, Parmènides o Heràclit, que mirant el cel des de la vora del mar, o simplement pensant, es varen fer les primeres preguntes, les més importants, les que potser no tindran mai resposta: què és el conjunt de la realitat pensable, què és l’ésser, què és i què té en comú tot allò que existeix. I més avant també es van preguntar si l’univers té un final, i com va començar i com pot acabar-se i potser tornar a començar. D’això, Aristòtil en va dir “metafísica” (el llibre o tractat que venia després de la física), però ara mateix la metafísica, com l’ontologia o ciència de l’ésser, és una cosa que es practica i progressa a les catedrals subterrànies del CERN analitzant xocs de partícules, o cavil·lant sobre les dades del satèl·lit Plank, el que fa poc ens ha enviat imatges de la “llum més antiga” de l’Univers, imatges que permeten noves i més profundes visions sobre els orígens i l’evolució del cosmos. I en qualsevol cas, de tant en tant els humans (ja que tenim un cervell que ho fa possible, i per alguna cosa deu ser) hauríem d’aturar-nos un moment a considerar sub specie aeternitatis la realitat completa que ens envolta.

És a dir, dedicar alguna estona a la contemplació d’allò que ens depassa i ens supera, i que, quan ho meditem amb un punt d’estupor i d’angoixa, ens fa ser justament més humans. Fet i fet, totes les religions, totes les mitologies i en tots els temps, han elaborat alguna forma de narració que mostra l’origen de tot, o almenys de la forma que té el nostre món: algun déu superior, alguna força suprema, algun combat, uns elements primordials, qualsevol relat (i els relats són innombrables) pot servir d’explicació, i tot serveix, precisament, perquè alguna explicació ha d’existir: és necessària. El que resulta estrany a l’experiència humana és que l’Univers tinga l’edat que té. Perquè l’Univers –que per definició és tot allò que existeix físicament, ens recorda amb prudència el científic– o bé hauria de tenir una edat infinita, o bé estar relacionat amb la duració de l’espècie humana i amb algun nombre de generacions, tal com afirmen moltes mitologies: l’ou primordial, els cicles, la creació en set dies o l’etern retorn. Resulta, però, que, calculant cap arrere la taxa o ritme d’expansió, podem arribar a l’instant de l’origen, al Gran Esclat del mínim àtom inicial (la idea d’àtom també és grega, òbviament), quan, fa aproximadament 13.800 milions d’anys, tot allò que ara som, i tot allò que observem o sabem que existeix, des dels nostres cervells fins a les infinites galàxies, estava tancat en un punt. Que començà a inflar-se i expandir-se, i encara no s’ha aturat. Fins ací, pau i tranquil·litat d’esperit: ja sabem d’on venim, i des de quan, i fins i tot els ignorants com jo podem imaginar  aquell instant (ja ens ho mostren també les imatges bellíssimes que ens proporciona la televisió). El “model”, però, diu el científic –no jo–, no és capaç de respondre algunes de les qüestions més compromeses i antigues: per exemple, què hi havia abans, si és que hi havia res.

Pregunta que molts filòsofs, físics i teòrics del coneixement asseguren que no té resposta  perquè és una falsa pregunta: “abans” (i “després”) implica temps, i el temps només existeix... després del Gran Esclat. Llavors, com que la pregunta no val, no ens hem de preocupar de la resposta. Potser tenen raó, i més val deixar-ho córrer a pesar que això ens torna a deixar un altre buit mental insatisfet. El cas, tanmateix, és que sí que hi ha teories que pretenen resoldre la pregunta, falsa o no. Com ara el model conegut com a “inflació eterna”, segons el qual l’Univers observable seria com una bombolla, un simple “univers de butxaca” en una escuma d’inflació que podria ser eterna (les imatges poètiques són delicioses). I llavors el Gran Esclat seria l’origen del nostre “univers de butxaca”, però no d’un Univers total, que seria infinitament vell. Amb la qual cosa, estimats lectors i eventuals contempladors perplexos, si no ho he entès malament, vol dir que tornaríem a l’antiga idea d’eternitat. Teoria feliç, sembla que sense prova possible, i per tant haurem d’acudir a la fe. O no pensar-hi, o ocupar-nos només dels afers quotidians, que seria, al final, una conclusió lamentable, després de tants segles de cavil·lacions.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 634 | 30/05/2013   

Mediterranis?

Tinc la sensació (espere que es confirme, que siga més que una sensació) que comença a decaure una mica l’omnipresència contínua d’aquest mite fal·laç d’una definitòria, uniforme i profunda condició de “mediterranis”, d’aquesta faula del mediterranisme o mediterraneïtat: la reinvenció d’una imaginària “cultura mediterrània” que reuniria en un espai comú l’Orient i l’Occident, el nord d’Àfrica i el sud d’Europa, els grecs antics i els àrabs medievals, l’aigua blava i el sol, i sobretot l’oposició i la distància respecte al bloc central o atlàntic de la cultura moderna europea. No se sap, ni es pot saber, què vol dir ara mateix ser “mediterrani”, és a dir, què tenen en comú la vall de l’Ebre i la vall del Nil, un turc i un català, un provençal i un egipci, però tant se val: la narració que es difon inclou la idea d’una comunitat cultural antiga i preservada, d’una “manera de ser” i d’una estètica (?), d’una harmonia comuna, d’una continuïtat temporal i espacial i altres suposades realitats que existeixen només en la imaginació de qui les elabora i les projecta. Fora del clima i —molt parcialment— de la geografia del litoral, dir “som mediterranis” no té cap contingut definible, però ha arribat a semblar que ho defineix i ho explica tot: som diferents dels altres europeus, som alegres, oberts, lluminosos, sabem gaudir de la vida, i ens agrada la festa, el soroll i la pólvora. La banalitat i la incoherència dels tòpics no han impedit que es combinen fins a formar una narració ben eficaç. Coherent, això sí, amb la idea i la imatge de la barreja feliç, la “graciosa mixtura” que segons l’ideòleg José Ombuena, franquista i anticatalà, era el caràcter particular dels valencians, que des dels orígens som una mica de tot, una barreja acumulada, sense un factor o element dominant que ens podria identificar o definir (excepte l’espanyolitat feliçment compartida, no cal dir-ho), és a dir, que ser valencià no és ser res en concret, des de sempre. Mal podia imaginar Eiximenis, quan escrivia la frase famosa –“E com serà poblada de moltes gents”–, que segles més tard aquesta idea tindria una aplicació tan diferent. I que, per a indefinir-nos del tot, seríem substancialment “mediterranis”, nom que tot ho arreplega, que no vol dir res, i que té un èxit tan gran en la premsa de Castelló, València, Alacant i Madrid.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1511 | 28/05/2013   

Ni cosa ni nom

Tot i que la capacitat d’indignació se m’esmussa a poc a poc, vista l’abundància dels motius que haurien d’activar-la cada dia, quan ha de saltar encara salta, a pesar de la fatiga. Per moltes coses visibles i horribles, però ací parlaré només d’una: la destrucció del nom del meu país. Com ara quan a la premsa o a la televisió es parla d’una antiga corona que comprenia Catalunya, Aragó, la Comunitat i les Illes Balears. Quatre territoris, ja veuen: tres amb nom propi, un sense nom. Tres que són, un que no és. O quan la premsa més seriosa compara l’atur, les finances o la renda per capita d’Espanya i de la Comunidad, ara oficialment Comunitat, segons sembla. I etcètera, i així cada dia, els polítics i els opinadors públics, els diguem-ne intel·lectuals, el gremi de la premsa quasi sense excepció (i què direm, no del PP, que ja se sap, sinó del PSPV, que es diu PV però que sempre de sempre es refereix a la Comunitat, i mai de mai al País Valencià?).

Tant fa que parlen de cinema com d’eleccions, d’economia com del clima o de la salut pública: Espanya està dividida en setze territoris amb nom, i la Comunidad/Comunitat. No van voler (“ells”: el meu amic Cucó sabia qui, i per què) que el nostre país fóra un país, ni tan sols un petit país sense perill. Començant pel tristíssim Joan Lerma que, quan s’aprovà aquell Estatut que ens deixà sense nom, va exclamar, exultant: “El País Valenciano ha muerto. Viva la Comunidad Valenciana”. El principi era el mateix, per als uns i els altres: no havíem de ser res: Comunidad. Comunitat Valenciana, que és poc nom i poc ser, gairebé no és cap cosa. Després, a poc a poc, l’adjectiu gentilici s’esfumà, s’esborrà, esdevingué sobrer: queda només Comunidad. Diran que és una “comunitat” constitucional, com Espanya és un estat. Cert. Però ningú no escriurà que entre els països de la Unió Europea, per exemple, hi ha França, Alemanya i l’Estat. O que l’Estat i Portugal formen la península Ibèrica.

Perquè Espanya és un nom i una cosa. Com Aragó i Andalusia, Galícia i Astúries, i així fins a Ceuta i Melilla, Canàries, i l’illot de Perejil. Nosaltres no som res. Per decisió superior, diàriament obeïda i acatada. Fins a la fi dels temps? Per si ens faltava alguna ignomínia encara, aquests senyors del PP que ens governen (els que ens governen ara, tan moderats que pretenen que són, tan assenyats, tan comprensius, tan diferents dels exaltats d’abans) han arribat al punt fatal de prohibir fins el nom del país, i el mínim patriota que, pensant en la història recent, pensant en una pàtria digna i pròpia, gose dir o escriure “País Valencià”, pot fins i tot ser expulsat d’una sala oficial. I tot això no és, tal com alguns imaginen, només un recurs populista del Partit Popular, atemorit per una probable baixada de vots. És una cosa pitjor, més profunda.

Al fons del fons, sempre hi ha el país que es considera marc substancial: aquell que defineix l’espai superior de responsabilitat, de lleialtat, d’identitat, és a dir, un espai nacional. I qui pense que el seu país, a efectes de res publica i de lleialtat política, és el País Valencià, hauria de pensar que aquest país no té futur (futur com a país, futur de País Valencià, no de Comunidad, suma de tres províncies espanyoles) sense un “nacionalisme” sòlid i suficient. Entenent per nacionalisme aquesta simple i bàsica convicció de ser un país. Si no patírem tanta carència de país, no en caldria cap, de nacionalisme, però sí que en cal: almenys per a compensar el dèficit del propi i l’excés immens de l’impropi, el que pretén anul·lar fins i tot el record d’un país amb un nom. I ja que ens cal un patriotisme propi, amb país i amb nom, en cal en tots els camps: el cultural, el cívic i el polític. Amb un afegit que la història ensenya, i no és la primera vegada que ho escric: sense l’últim, sense el polític, els altres tenen un futur ben magre, i el futur del país és més aviat un futur sense país. Amb una llengua residual, que durant algun temps encara l’ensenyaran a l’escola. Amb llibres i escriptors, amb associacions benèvoles, amb algunes coses més. Però sense país. Un país sense política pròpia no és un país propi. És un tros del país dels altres. Un país sense nom que expresse la seua entitat de país, no és un país, és una simple demarcació administrativa: matar el nom és sobretot matar la cosa que el nom representa. No hi ha País Valencià, i doncs no hi ha país, no hi ha res. Qui no ho veu, és que veu molt poc. O que accepta un futur sense país, que d’això es tracta.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 633 | 23/05/2013   

Alessandra M.

Supose que vostés degueren veure en algun lloc aquella foto al palau de Montecitorio, cambra dels diputats, durant les votacions a la presidència de la República Italiana, fa poques setmanes. Les votacions van ser un perfecte desastre, un espectacle trist de tenebra política, d’inèpcia dels partits (començant pel penosíssim Partito Democratico), de gamberrisme funest dels grillini, i de satisfaccions per al cavaliere Berlusconi. Hi hagué escenes grotesques de tot tipus, resultat d’una cultura i d’una història, i entre els rengles d’escons, l’onorevole Alessandra Mussolini gesticulava amb gran indignació, vestida amb una samarreta amb l’escrit “Il diavolo veste Prodi”, volent al·ludir òbviament al candidat dissortat Romano Prodi. En aquests països dits mediterranis o meridionals, ja es veu que les samarretes parlamentàries comencen a formar una tradició que s’escampa. Després ens indignem si els alemanys ens consideren poc seriosos. Al parlament italià, en qualsevol cas, han ocupat escons personatges tan insignes com la Cicciolina coronada de floretes o un senyor transsexual o transvestit, amb el nom de Vladimir Luxuria (Vladimir en honor de Lenin, supose). La senyora Mussolini, néta del Duce Benito i filla d’una germana de la gran Sofia Loren, fa molts anys que és ella mateixa un espectacle fascinant. És hereva directa de l’avi en ideologia política i en la manera arrogant d’alçar la barbeta i de gesticular, i hereva de la tia Sofia en l’esplendor contundent de tota la figura. El seu neofeixisme, però, no la priva de defensar causes meritòries, com quan un jutge absolgué un agressor sexual adduint que la víctima anava vestida de manera excitant, i llavors la diputada Mussolini es presentà al parlament amb uns texans i una brusa tan arrapats que deixaven pocs dubtes sobre la intenció desafiant del gest explícit. La recorde en un míting neofeixista a la Piazza dei Santi Apostoli, fa una vintena d’anys (al qual vaig acudir per interés diguem-ne cultural o etnogràfic), on la seua presència i la seua oratòria produïen impactes fulminants. I en un altre míting electoral quinze anys després, davant del Panteó (casualitats de visitant assidu), quan ja s’apagava la seua potència política, però no la potència personal: davant d’un grapat de fidels, Alessandra parlava sense efectes visibles. Em va fer, fins i tot, una mica de pena.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1510 | 21/05/2013   

Andreotti, l'últim

Cinquanta anys de presència en la primera línia de la política italiana (i també internacional, més que no sembla), i gairebé uns vint més a l’ombra però sense deixar de moure fils. Fins que s’ha mort, nonagenari, amb la mateixa discreció i el mateix aire de misteri. Ja feia molt de temps que, quan li preguntaven com se sentia o es trobava, responia: “Sopravvivo”. Sobrevivia, en efecte, quan del seu temps ja no quedava ningú més. Era un supervivent d’una altra època històrica, d’una altra manera d’entendre la política, i sobretot d’una altra Itàlia: la del cinema realista, la de Vittorio de Sica, de Fellini, de Gassman, de Sofia Loren i Monica Vitti, la de Rita Pavone o Domenico Modugno (i on són ara “les neiges d’antan”, quins grans cantants o actors italians coneix el món sencer?). Supervivent de la Itàlia de polítics insignes, de De Gasperi, de Berlinguer i d’Aldo Moro, de l’avvocato Gianni Agnelli que va convertir la Fiat en un gegant de talla mundial. Era un sobrevivent, i ho afirmava ell mateix sense ironia i sense civetteria, simplement com una constatació: algú que ha quedat viu quan els altres són morts, algú que és present encara en un temps i en un món quan els altres ja no hi són. A Giulio Andreotti, el temps present no li agradava, i potser no l’arribava a entendre: en el “seu” temps, per exemple, hauria estat del tot incomprensible, impossible, que un individu com Silvio Berlusconi, paradigma de la barroeria, la banalitat i la poca vergonya, fóra durant vint anys el gran protagonista de la política i la vida pública d’Itàlia.

Ell, el gran Giulio, il divo, “Belzebù” per a molts, simplement no hauria permès una ignomínia així per al seu país. El seu temps, el temps de Giulio Andreotti, es va acabar definitivament aquell any 1992 quan la Democràcia Cristiana s’esfondrava i es desintegrava, quan el darrer cap de govern de l’època, Bettino Craxi, s’amagava i fugia (fugia a Tunísia, amb el seu gran amic Ben Alí, el dictador lladre... que també es deia socialista) mentre a la Via del Corso els membres del Partito Socialista Italiano tiraven ous i tomates contra la seu del propi partit (ho sé perquè jo, per una pura casualitat, aquell dia “passava per allí”), i quan poc després l’últim cap de govern democristià, Martinazzoli, era precisament això: l’últim. Passats vint anys, el gran navegant del primer mig segle de postguerra, Andreotti, continuava sent un home de respostes fulminants, amb una memòria implacable i total, amb una puntualitat tan maníaca que (tal com em passa sovint a mi mateix, acabava arribant abans de l’hora), continuava amb aquella regularitat kantiana quotidiana que començava amb la missa matinal, continuava rebent a casa visites discretes i molt importants, però havia entrat en una mena de dimensió atemporal.

Quasi mig segle, doncs, des que en 1946 Alcide de Gasperi, d’acord amb el papa Pius XII, el va nomenar subsecretari quan tenia només 27 anys, fins a l’última presidència del govern, del 1989 al 1992. Sembla com si haguera estat ell, Giulio l’etern, qui sostenia aquella Itàlia damunt de la columna central de la Democràcia Cristiana, i amb el complement necessari d’un Partit Comunista que el 1992 –la història mana...– ja no era ni comunista ni partit. Francesco Cossiga, antic president de la República (i ben conegut en alguns cercles de València...), arribà a definir el seu col·lega com un gran “cardenal extern”, un Secretari d’Estat del Vaticà però cedit a Itàlia. “En ell hi ha dos mil anys d’història”, digué, “hi ha el sacrifici de Crist, la papessa Joana, els Borja, la inquisició, i la diplomàcia”.

I anava molt bé així, mentre Itàlia era una peça clau en els equilibris geopolítics de la guerra freda, i per mantindre combinacions tan necessàries com inestables era utilíssim un home com Giulio, capaç de negociar amb socialistes, liberals, comunistes, i amb el dimoni mateix si calia. Va acabar, com sap tothom, implicat en alguns dels processos més tèrbols i espectaculars de la història judicial (però no, certament, amb la vulgaritat cridanera de Silvio Berlusconi), amb una certa olor de sofre diabòlic, salvat per prescripcions i altres expedients oportuns. Ell mateix, en tot cas i en tota circumstància, davant de jutges, fiscals o periodistes agressius, no va perdre mai aquell aire d’indiferència i de distància. Acabà dient: “Entenc que s’ocupen de mi: en el fons, sóc pòstum de mi mateix”. I hi ha qui assegura que finalment Andreotti ha anat al cel, salvat per falta de proves.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 632 | 16/05/2013   

De Frankfurt a la LAPAO

Potser, com tantes vegades, un seguit de petites històries contades mostra millor l’estat d’una qüestió que qualsevol intent d’explicació teòrica. I si acompanyem les històries amb algunes dades numèriques, ja ens podem estalviar més consideracions. Històries com aquestes: a la Goethe Universität de Frankfurt vaig assistir, fa molts anys, a l’obertura de la seua Biblioteca Catalana i, fa pocs anys, a la inauguració de la nova seu, amb 40.000 volums, en l’edifici central de la mateixa universitat. A la Universitat de Cracòvia he tingut llargues converses amb grups d’estudiants graduats: converses sobre literatura catalana, en català impecable. A la Universitat de París-Sorbona he fet, en català, conferències-col·loqui a estudiants francesos. A la Universitat de La Sapienza de Roma he parlat, en català, de traduccions literàries en una aula (petita) plena d’estudiants locals. No sé si podria fer la mateixa cosa a Sevilla o a Valladolid. A la Universitat de Bari dedicaren una jornada a la versió italiana de Borgia papa. A Madrid, quan aparegué Borja papa en castellà, un llibreter amic em va dir que en demanaria dos exemplars per amistat, però que els clients, en veure que l’autor es deia Joan, amb “o”, ni tocarien el llibre: si s’hagués dit Jean, John o Giovanni, cap problema, digué. Al Regne Unit hi ha 18 universitats amb ensenyaments de llengua i filologia catalana, amb 1.084 estudiants. A Alemanya, 24 universitats amb 1.463 estudiants. A França 13 universitats amb 1.035 estudiants. A Itàlia 13, amb 565 estudiants. Als Estats Units 13, amb 458 estudiants. I després de la República Txeca, d’Hongria i de Sèrbia, amb uns 200 estudiants en cada país, arriba per fi el Regne d’Espanya on (fora de l’àrea catalanoparlant, òbviament) hi ha només 187 estudiants de català, en 4 universitats. Vostés mateixos poden traure les pròpies conclusions. Per acabar-ho d’adobar, el mateix dia que vaig llegir aquestes dades, el parlament d’Aragó decidia que el català parlat en la franja que va de la Ribagorça al Matarranya no és ni s’ha de dir català, sinó Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental, còmicament coneguda com a LAPAO. Així és, estimats compatriotes, i de tot plegat ja he dit que no en faré cap interpretació o teoria. Si no els agrada, canvien de país. O de polítics.