Avui és diumenge, 24 de novembre de 2024 |
<< < [55] [56] [57] [58] [59] [60] [61] > >> | Joan F. Mira | El Temps, núm. 1504 | 09/04/2013
Supose que el centenar llarg de cardenals que fa poques setmanes es van tancar a la Capella Sixtina per meditar llargament, sospirar, i votar un nou papa, a més de concentrar-se esperant la inspiració de l’Esperit Sant degueren tenir algun moment més relaxat (mentre es feien les votacions i els recomptes, per exemple) per a aixecar els ulls i contemplar els frescos que omplen les parets i el sostre. No solament els més espectaculars i famosos del Judici Final de Miquel Àngel, el Crist triomfant i poderós, els benaurats i els condemnats, el dit de Déu tocant el dit d’Adam, o les sibil·les de cos poderós i altres figures que tothom coneix. Supose, doncs, que van tenir també un mica de temps per a repassar els altres frescos, menys coneguts però molt més delicats i subtils, que hi ha a la part alta dels murs laterals: els que va encomanar el papa Sixt IV della Rovere a alguns dels pintors més coneguts del seu temps, com ara Ghirlandaio, Botticelli, Pinturicchio, Perugino, o el no tan conegut Cosimo Rosselli.
Cal suposar que els cardenals eminentíssims tenen una certa familiaritat amb el lloc, i també alguns coneixements de la història de l’art, de manera que saben que un d’aquells frescos magnífics que els turistes no miren en les seues visites d’urgència és el que representa l’escena del Sermó de la Muntanya, obra de Rosselli, plena de blaus i daurats tal com li agradava al papa Sixt, criticat asprament per Vasari. Deixant de banda, doncs, l’abundància miquelangelesca de personatges massa musculosos, els cardenals podien contemplar l’escena clàssica del més cèlebre sermó de la història, quan Jesús, “en veure que el seguia ja tanta gent, va pujar a la muntanya i va seure (Rosselli, però, el pinta dret), i quan se li acostaren els deixebles va obrir la boca per comunicar-los el seu ensenyament...”. Ensenyament que jo en diria “discurs sobre els afortunats”, més que “sermó de les benaurances”. Els cardenals, per tant, pogueren meditar sobre la felicitat verdadera en aquest món (i suposem que en l’altre), sobre allò que hem de sentir i practicar per poder considerar-nos realment afortunats, makárioi en grec, beati en llatí: feliços, doncs, millor que “benaurats” o bienaventurados. Així, contemplant l’escena, recordant la doctrina evangèlica, meditant, qui sap si degueren pensar que el nou papa de Roma hauria de ser (i tots els anteriors haurien d’haver sigut) algú capaç de transmetre i aplicar aquell resum de la filosofia cristiana.
“Afortunats els qui, en el seu interior, són com els pobres”, traducció meua, que m’agrada més que l’habitual “els pobres d’esperit”. I només creient i aplicant aquest principi ja canviaria el món sencer, començant per l’economia i les finances. Afortunats també els qui estan tristos, perquè rebran consol (no sabem com). I els qui tenen fam i set de justícia, perquè en quedaran assaciats (no sabem quan). I els qui són compassius, perquè també trobaran compassió (no sabem si sempre o només de tant en tant). Afortunats els qui tenen el cor net, perquè veuran Déu (ací la fe consolida l’ètica). I els qui són conciliadors, perquè rebran el nom de fills de Déu (la història, però, no sempre ho mostra). I els qui són perseguits per defensar la justícia, perquè el regne del cel serà seu (sense garanties, però, sobre el regne de la terra). He deixat per al final la promesa o afirmació que més m’agrada: Afortunats els bons i tolerants, perquè són els hereus de la terra. La paraula grega praeîs, sobretot a través de la llatina mites, sol aparèixer traduïda com a “humils” en català i, horriblement, com a mansos en castellà.
Però, per a mi, vol dir sobretot els afables, els dolços i de cor pacífic, el contrari dels durs i intolerants. Gent amb un punt de melancolia, gent de bona urbanitat moral i escassa rigidesa, persones que saben cedir sense encastellar-se en el propi criteri, que saben negociar amablement, que no s’afanyen a condemnar ningú, que d’entrada aprecien les qualitats dels altres. Una altra cosa és, i més dubtosa, si són aquests els qui heretaran la terra. Qui sap, en tot cas, si aquesta vegada els cardenals, vist el resultat de l’elecció, tenien davant de la ment el sermó que tenien pintat davant dels ulls.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1503 | 02/04/2013
Primera part d'aquest article
Vaig parlar de política per recordar, en primer lloc, que és simplement una activitat necessària en les societats humanes, des de la tribu als estats moderns. Però quin és el contingut d’aquest mot o concepte? Es tracta d’ocupar càrrecs públics, d’administrar, governar un país o un municipi, posem per cas? O de buscar suport dels electors, de proposar idees i projectes diferents, de representar els ciutadans? O del combat electoral (honest o trampós, serè o demagògic, civil o insultant...) i l’enfrontament parlamentari? O la política són les intrigues i baralles internes dels partits? O és buscar sobretot el càrrec públic com a “prebenda” i benefici propi? Bé, doncs, la política és o pot ser tot això, però sobretot és una necessitat i hauria de ser un servei públic, és a dir, un servei a la comunitat: sense política (sense l’organització i l’acció en favor de la polis), o hi ha pura tirania o hi ha el caos. Comencem, doncs, per on hem de començar en tantes coses: comencem pels grecs (els grecs antics, és clar...) i per l’invent de la democràcia com a pensament, com a concepte i com a sistema. Que significa en primer lloc la idea (impensable idea, abans de ser pensada) que el poder públic pertany al poble, al cos sencer dels ciutadans, i que els càrrecs o llocs de poder han de ser elegits, limitats, reglamentats, i que els seus ocupants n’han de retre comptes davant d’una assemblea: és a dir que el poder implica responsabilitat. Significa, com a ideologia i valor, que la participació en la vida de la polis (de la “ciutat”, de l’estat) és justament allò que és propi del polites, del ciutadà, com a oposat a la vida simplement privada, pròpia de l’idiotes que s’ocupa només dels interessos propis. I significa també la supremacia de la llei, tal com recordava Sòcrates poc abans de morir: sense ordre civil acceptat, simplement no hi ha “pàtria”. I no hi ha pàtria digna de tal nom si està sotmesa a un poder sense control, contra el qual –contra la tirania– l’única barrera és la llibertat, com afirmà Pèricles en el famós discurs.
I allò que per als grecs era la polis, és també, en certa manera, la res publica dels romans: l’espai del bé comú, que implica eleccions regulars per als càrrecs, una legalitat codificada, i fins i tot l’existència d’una mena de “defensor del poble”, tribú de la plebs... o síndic de greuges. La política, doncs, d’ençà dels grecs, no és possible sense els valors republicans: aquesta és la nostra herència, la nostra història antiga, renovada i vivent a pesar de reculades i carències. La democràcia és això, com sabien els pares de l’American Revolution i de la Révolution Française. I vist així, allò que en diem la “crisi” de la democràcia no és de cap manera un efecte del sistema sinó del seu mal funcionament. Resultat sobretot de l’aparició i creixement d’una casta d’aprofitadors i no de servidors de la política, de la disminució de “vocacions” de servei públic, de la devaluació moral de la res publica.
En alguns llocs, a més a més (com al Regne d’Espanya), el mal funcionament afecta fins i tot els fonaments d’aquella divisió clàssica entre poder legislatiu, executiu i judicial, tal com podem, per dissort, comprovar cada dia. I afecta, igualment, el valor bàsic de lleialtat al bé públic comú per damunt del privat: com a Itàlia, o a Grècia o a Espanya, on tan sovint fer trampa està ben vist, enganyar és un mèrit, estar en política “para forrarse” no impedeix ocupar altes magistratures, i on la supremacia de la llei no sol merèixer gran respecte moral. No estan en crisi, doncs, els fonaments d’un sistema democràtic (representació, legalitat, llibertat...), que pot no ser perfecte però que és el millor possible si funciona honestament: si el deshonest o l’irresponsable no és protegit i excusat pels seus, si la vanitat (ah, el plaer d’inaugurar obres!) i la incompetència no són premiades pel vot ciutadà. La crisi de la democràcia apareix quan es fa opaca la relació entre la llei i la trampa, quan la veritat perd importància (fins i tot en aquest “quart poder” que és la premsa...), quan els polítics tenen defectes “massa humans”, o quan els ciutadans són massa ignorants o massa indiferents. Davant de tot això (de tot això que omple diaris, sermons, noticiaris i llibres), si totes les respostes s’hagueren de reduir a una, seria aquesta: que els fonaments de l’acció política haurien de ser l’ètica de la veritat, l’ètica de la raó i l’ètica de la responsabilitat. I ho vam deixar ací.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1502 | 26/03/2013
El públic que m’escoltava era un públic assenyat, reposat, amb alguna experiència de la vida, si més no per l’edat: era un públic de tres o quatre centenars del que en podríem dir alumnes “seniors”, estudiants d’aquells cursos que les nostres universitats ofereixen a la gent gran, sovint molt més interessada que la jove. Per alguna raó, el director del curs m’havia demanat que parlara “de política”, matèria que no figura als plans d’estudi. I valga’m Déu, si vam parlar de política, aquesta cosa que, segons les enquestes i la premsa, se suposa que està tan desacreditada. Abans, però, em vaig enredar una mica, intentant concretar la perspectiva. Per començar, vaig recordar als assistents que, en efecte, vivim uns anys conflictius i difícils, que en aquest Regne d’Espanya i en la major part d’Europa, sobretot la part meridional, la percepció del desastre domina els humors públics i privats: desastre de les finances, inèpcia dels polítics, humors pèssims, tanta gent abocada a una nova pobresa, i tot això que comentem cada dia i que és llarg d’enumerar. I malgrat tot, és un desastre limitat, no una catàstrofe còsmica, no el pitjor temps de la història. Ho vaig recordar als presents, persones de memòria llarga: perquè els segles passats, inclòs el segle XX amb l’excepció de poques dècades, han estat molt pitjors que els inicis d’aquest. Han estat plens (començant per l’Europa nostra) de tiranies diverses, monarques absoluts, imperis opressors, dictadures, abundància de guerres, destruccions, explotació sense misericòrdia, fams i misèries sense fi, vellesa sense seguretat, salut sense protecció, educació sense recursos. Fet i fet, el passat, inclòs un passat ben recent, ha estat ple de tot allò que, d’ençà de cinquanta anys o pocs més, considerem el contrari de l’estat natural de les coses. Però sovint mirem el temps present com si l’abundància de béns, el menjar barat, el transport fàcil, la comoditat domèstica, les diverses formes de seguretat social, foren adquisicions molt antigues de la història i no conquestes de fa quatre dies. Com si tot allò que s’ha anat adquirint i acumulant formara part d’una forma de vida guanyada per sempre i com qui diu ja natural i segura. Com si el progrés haguera de ser indefinit i etern. I així ens hem adaptat, en un estrany procés evolutiu, a la confiança en el progrés continu: a la convicció que posseïm un dret natural inalienable a l’augment permanent del benestar. I llavors cada petita o gran adquisició és vista com a base per a una altra de nova. Fins a arribar, poc o molt conscientment, a aquella demanda grotesca que exigia: “Mucho, de todo, ya!”. I no solament molt de tot, sinó més, cada generació, cada any, cada mes, cada dia.
On queda, doncs, la memòria d’uns temps recents (només trenta anys, o cinquanta o seixanta) més modestos, quan els primers electrodomèstics, el primer piset propi, el primer Seat 600 o equivalent, omplien de felicitat milions i milions de persones? I què se n’ha fet, en aquest país nostre, d’aquells primers anys de democràcia, quan la llibertat era una glòria, cada elecció era una festa, els “pares de la Constitució” eren grans homes mereixedors de tot respecte, i els líders polítics (des d’Adolfo Suárez a Jordi Pujol o a Felipe González) semblaven tan dignes d’admiració i de lloança? Deixant les preguntes retòriques, i deixant de banda la mediocritat general i creixent dels polítics, deixant els abusos innobles del món financer, la irresponsabilitat dels governants, la inèpcia i rapinya, i algunes coses més, deixant de banda tot això (que no és poc i no es pot deixar de banda), la darrera pregunta seria: era assenyada i raonable la nostra fe en la prosperitat eterna, segura i creixent? I al costat i afegida: era raonable la confiança pública en una “classe política” (expressió abominable, a més d’incerta) composta només de persones honestes al servei del bé comú, persones intel·ligents, i sobretot capaces de reproduir-se amb nous membres més intel·ligents encara, més ben preparats i sobretot més honestos? Els meus oients, membres quasi tots d’allò que en solem dir “tercera edat”, movien el cap amb gestos de negació resignada. I dit això, estimats oients, que els vaig dir, ja que vostès i jo som gent assenyada, no ens deixem arrossegar per aquest catastrofisme ambiental que ens volen encomanar els insensats. A continuació, vam parlar de política.
| Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 626 | 21/03/2013
Per al gran i oblidat Francis Bacon de Verulam, els “ídols de la tribu”, com els de la caverna, els de la plaça pública i els del teatre, que critica en el Novum organum, eren les falses imatges i falses formes de la percepció, que ens impedeixen arribar a la realitat de les coses com són. Ja se sap, d’altra banda, que la utilitat visible dels ídols és unir i congregar els creients al voltant d’imatges i representacions reconegudes per la comunitat, i així consolidar la cohesió que en solem dir “social”. És una funció que han tingut ben clara la Roma imperial amb el culte a les imatges de l’emperador, o l’Europa cristiana amb els sants i les marededéus. Ara pensem: què faria un país modern sense obres i noms “culturals” comunament o majoritàriament reconeguts com a referents valuosos? A qui tributaria aquest “culte de cultura” que ha esdevingut necessari en tota societat humana que es considere moderna i avançada? De la mateixa manera que “abans” la gent vivia en una atmosfera carregada de religió, respirant religió, amerats de religió, “ara” respirem cultura i estem amerats i rodejats de cultura: vivim en la “cultura”, tant si ho busquem com si no. Vull dir que la presència d’això que solem anomenar cultura és tan densa, difosa, quotidiana i penetrant –i fins i tot imposada públicament i, com aquell qui diu, obligatòria– com “abans” la presència d’allò que solem anomenar “religió”. Amb els seus temples, jerarquies i cerimònies, i amb l’ocupació de l’espai mental o emocionals de les persones. Però els ídols de la cultura no solament són obstacles per al coneixement, sinó que sovint apareixen ells mateixos com a divinitats –en carn mortal, o ja en la glòria perenne– dignes de les més diverses formes de culte: dignes d’idolatria. Qui és, llavors, l’heretge, o l’aspirant a l’ostracisme, que dubta en públic del caràcter diví d’aquests ídols, que afirma que tal pont o tal edifici de tal arquitecte famós no passa de ser una exhibició gratuïta, que bona part de l’obra d’aquells pintors caríssims és només una estafa banal, o que moltes pàgines del gran escriptor canònic no són exactament textos sagrats? Jo faria d’heretge eventual, però és faena ingrata i avorrida i no en tinc gens de ganes. A pesar que el dimoni m’hi incita sovint, amb temptacions molt atractives.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1501 | 19/03/2013
Mentre el papa de Roma meditava acabant de decidir-se a renunciar, mentre anunciava als catòlics el fet inesperat, a l’altra banda del món, prop de la ciutat d’Allahabad, milions i milions d’hinduistes celebraven el Kumbh Mela i durant els mesos de gener i febrer es banyaven massivament en les aigües sagrades de la confluència dels rius sants Ganges i Yamuna i el riu mític Saraswati. El 10 de març, dia del Maha Shrivatri, l’últim dels dies importants de les festes, els cardenals cavil·laven a Roma sobre el temps que trigaria a sortir el fum blanc. El festival del gran bany, el Kumbh Mela, de magnitud difícilment comparable (més milions que en el pelegrinatge a la Meca, més que en els anys de jubileu a Roma, més que en cap lloc del món) commemora, o celebra un fet puntual de la mitologia hinduista, quan durant una batalla entre déus per la possessió d’un pitxer (kumbh) de nèctar diví en caigueren quatre gotes sobre els quatre punts on s’ha concentrat durant segles i segles el pelegrinatge. De manera que els fidels que –amb l’esperit ben preparat, l’ànima oberta i el cos disposat al ritual– acudeixen al lloc consagrat, podran sortir dels banys fluvials perfectament nets de pecat, purificats, lleugers, alliberats de les pors i les penes. Uns textos de la web oficial del pelegrinatge expliquen el sentit més profund de la festa: “El Kumbh és un pitxer. Kumbh és el cos humà, és l’abdomen, i el mar, la terra, el sol i Vixnu són sinònims de Kumbh. El pitxer, la mar, els rius, les basses i el pou són símbols de Kumbh, ja que l’aigua d’aquests llocs està coberta per tots costats. El cel té la cobertura del vent, el sol cobreix l’univers sencer amb la seua llum, i el cos humà està cobert amb cèl·lules i teixits. Per això és Kumbh. El desig, que és ànsia, és també Kumbh. El déu Vixnu és també Kumbh ja que es compenetra amb la creació sencera, la creació es compenetra amb ell”. A continuació, hi ha una fotografia amb una multitud de sadhu, els savis ascètics en pèl integral, amb grans barbes i amb els cabells convertits en trenes fines llarguíssimes empastifades no sé si amb fang o amb cendra. I continua l’explicació oficial: “Kumbh és la confluència de totes les nostres cultures. És el símbol del despertar espiritual. És el flux etern de la humanitat. És el flux de la vida mateixa. És el símbol de la confluència de la natura i la humanitat. Kumbh és la font de tota energia. Els rius sants són el símbol del flux líric de la humanitat. Els rius són indicadors del flux de l’aigua de la vida en el cos humà mateix”. I acaba: “L’Himàlaia és la residència de l’ànima dels déus. El sant Ganges emprèn des d’allí el seu viatge, abraçant els boscos, els savis de la muntanya i la cultura dels poblets. La seua aigua santa és considerada ella mateixa un nèctar”.
Amb atractius tan poderosos, es comprèn l’afluència de milers de savis nus (les sàvies es despullen d’amagat), les corredisses per llançar-se en pèl a l’aigua beneïda, el bany de tantíssims milions de fidels. En definitiva, si en alguna cosa poden competir les creences religioses és en capacitat de fantasia i, de tant en tant, en explicacions poètiques dels fets més difícils de creure. Que els fidels puguen menjar-se el cos d’un déu i beure-se’n la sang en forma de pa i de vi, no de manera simbòlica sinó del tot material, és una creença que es resisteix tant a l’acceptació racional com la fe en aquelles gotes de nèctar del pitxer dels déus i la seua eficàcia prodigiosa en el ritual del bany dels rius. Eficàcia que es manifesta de manera perfecta en cada Kumbh Mala, els de cada sis anys i els de cada dotze anys, i de manera suprema en el Maha Kumbh, el Gran Kumbh, cada 144 anys, com ha estat el d’aquest 2013. El dia de la inauguració ja s’hi havien presentat uns dotze milions de pelegrins. Entre els quals el senyor Rajkumar Sing, empleat públic, que hi hagué de viatjar durant tres dies, amb tren, amb bus i a peu, però que tenia clar el resultat: “Crec que un bany en el dia més propici m’alliberarà de tots els meus pecats, i ens donarà seguretat a mi i a la meua família en el futur”. Es pot creure, doncs, qualsevol cosa, i en això la competència és difícil, vista la varietat infinita. Però no qualsevol fe reuneix, al llarg d’unes poques setmanes de banys, entre 100 i 150 milions de fidels. El pròxim papa, doncs, no hauria de fer com Joan Pau II, que volgué reforçar la fe catòlica amb espectacles de masses. Comparats amb les masses de banyistes hindús sempre faran el ridícul.
| Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 625 | 14/03/2013
Certament, rustificar i rustificació són paraules absents en els diccionaris: són una novetat que hi trobarà lloc algun dia, vista l’expansió funesta del fenomen. Passe sovint per viles i pobles, per petites i antigues ciutats com Morella, i la visió del desastre em fa mal als ulls i a l’esperit. Vostés poden pensar que la malenconia, en aquest cas, resulta de la meua condició d’intel·lectual podrit, incapaç d’acceptar l’atractiu de la moda neorural, enemic de les noves façanes de pedra que els visitants urbans troben tan autèntiques, amant enyoradís de la pobresa antiga sense cap esplendor. Però allò que em mou a la malenconia és la innecessària destrucció de la bellesa, l’expansió imparable d’un nou tipisme universal, homogeni, sense gràcia i sense una sola gota de veritat. La falsedat és lletja, i no solament s’aconsegueix destruint la bellesa anterior o construint l’horror nou: de vegades la falsedat i la lletjor són resultat grotesc de la reconstrucció. M’explicaré. Com que ja fa molt de temps que l’arquitectura “rústica” és moda, com que la fantasia és que rusticitat vol dir autenticitat i vol dir molta pedra, els arquitectes i els ajuntaments, els propietaris antics o nous de cases, els mestres d’obres i els constructors, es dediquen amb passió metòdica i constant a “restaurar” cases de poble fins a deixar-les tal com imaginen que devien ser quan les van construir. O siga, els lleven l’emblanquinat o la pintura, els rasquen l’arrebossat original, freguen la pedra del mur i, si cal, n’hi afegeixen de nova, hi afegeixen ciment, i el resultat final és un mur irregular raspallat, polit, sovint envernissat, tot de pedra d’una perfecta falsedat autèntica. Aquella casa, fa un segle o dos o tres, no havia volgut semblar un corral o una pallissa, mai no havia tingut aquell aire uniformement “rústic”, de pedra tan aspra i tan “típica”: ara és que rustifiquen les cases, ara és que les places i els carrers dels nostres pobles i viles, amb la plaga de la pedra “restaurada”, perden la fesomia que encara conservaven. Un horror nou que s’escampa, i contra el qual ningú no diu res ni fa res. Sembla tan autèntica, la pedra, que tothom n’està molt pagat i satisfet. És horriblement falsa, i els pobles i viles es deformen, implacablement, en el camí d’una pseudorústica, neorústica i universal lletjor.
| << < [55] [56] [57] [58] [59] [60] [61] > >> |
|
|