Joan F. Mira | El Temps, núm. 1495 | 05/02/2013   

Un lloc als llimbs

Fa alguns anys, la Comissió Teològica Internacional, presidida per l’amable i suau cardenal Joseph Ratzinger, va rebre del Sant Pare Joan Pau II, filòsof polonès, una nova missió delicada: repensar la consistència teològica i l’existència real d’aquell lloc vagarós intermedi, ni infern ni purgatori ni paradís, on passegen eternament, sense glòria i sense pena, els infants morts sense batejar i potser, qui sap, també les persones adultes que han fet bondat en la vida però que no han rebut les aigües del baptisme. Com en aquell racó del Cementeri de València, on reposen a part els ossets mínims dels “innocents”. En un altre racó, un pati separat de la resta, com l’infern del paradís, hi ha el cementeri que en deien “civil”, on hi ha enterrats els heretges, els jueus, i els ateus morts sense sagraments: condemnats per necessitat, sense dret a la terra sagrada. La Santa Mare Església, i l’autoritat municipal, han tingut massa sovint un punt de crueltat implacable. Però els llimbs són un estrany espai indefinit, un lloc que no és un lloc, en el límit, limbus, entre l’abisme de les penes eternes i el cel altíssim dels benaventurats. Tal com escriu Dante Alighieri, en el cant IV de l’Infern, “Allà, segons el que vaig escoltar, / no hi havia mai plors sinó sospirs, / amb els quals tremolava l’aire etern; / la causa n’era el dol sense turment / de tota aquella multitud tan gran / feta de dones, d’homes i d’infants” (trad. meua).

Els llimbs no apareixen per a res als llibres de la Bíblia, ni als antics ni als nous, i sembla impossible que ningú, partint dels ensenyaments de l’Evangeli, hagués pogut imaginar un lloc semblant abans de la terrible doctrina augustiniana. Sant Agustí, en efecte, va decidir que tots els humans som hereus, i responsables pel simple fet de nàixer, del crim mortal d’Adam i Eva, i que per tant qui no és salvat pels mèrits de Crist, amb el baptisme, és a dir per l’Església, no es pot salvar de cap manera: i el Senyor sap per què, no nosaltres, incapaços d’entendre l’alta justícia divina. Quan aquesta animalada immensa es va convertir en dogma de fe, els esperits més tendres i piadosos van pensar que deu haver-hi algun lloc on col·locar els innocents, els infants sobretot, almenys un lloc neutral, sense càstig ni premi. Ja que, tal com continua Dante, “El bon mestre em digué: ‘Tu no preguntes / qui són aquestes ànimes que veus? / Abans d’anar més lluny has de saber / que no pecaren; i si van fer mèrits, / no és prou perquè no tenen el baptisme / que és la porta de la fe en què tu creus”.

Ni el pobre Virgili, que n’era un, ni Dante ni el papa de Roma ni els concilis, sembla que mai no degueren pensar que el fet de rebre l’aigua salvadora ha estat i és, generalment, una simple xamba familiar, social o geogràfica. La història doctrinal de l’Església Romana, grega, calvinista, o luterana, és ben incoherent i ben estranya. Inclosos els mormons, que poden batejar retrospectivament, amb efectes salvífics, els seus avantpassats, si els troben als arxius. Què passa, però, quan la mateixa església comença, ara mateix, a reconèixer que és molt bèstia pensar que fora d’ella no hi ha cap salvació? Passa que, si el Nostre Senyor no és tan fanàtic com eren els seus representants i vicaris en la terra, caldrà concloure que d’alguna manera tota la bona gent del món pot tindre un lloc al paradís. I aleshores els llimbs no tenen cap paper ni funció, els tanquem, els suprimim, i cap al cel tothom, en una gloriosa jornada de portes obertes.

Si la conclusió dels teòlegs és aquesta, el paradís s’omplirà de gom a gom amb pagans, musulmans, budistes, jueus, i fins i tot amb una massa d’infidels de tot pèl, agnòstics de diversos plomatges, i qui sap si fins i tot d’ateus de bona voluntat. El panorama, què volen que els diga, em sembla que és del tot reconfortant. Si els llimbs es buiden, l’eternitat, al cel comú, serà molt més entretinguda. Suposant, això sí, que als pecadors empedreïts, als avars sense escrúpols, als dictadors de tota raça i espècie, als polítics prepotents, als banquers estafadors, als mafiosos de totes les màfies, als torturadors, als sàdics, als periodistes perversos, i a una notable llista fàcil de completar, els tanquen eternament en un espai a banda, per favor. En uns llimbs on l’única tortura siga la seua pròpia companyia, eternament.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 619 | 31/01/2013   

La Cigale et la Fourmi

Fa molts anys vaig trobar i adquirir, en una llibreria de vell, un exemplar deliciós de les Fables de La Fontaine, imprés a París el 1820, un volum petitet, relligat en pell, ple de gravats tan ingenus i delicats com els versos de Monsieur La Fontaine. I la fable première del livre premier és, justament, La Cigale et la Fourmi. Que comença, com en la faula d’Esop, recordant que la cigala passà l’estiu cantant, i que en arribar l’hivern, tal com tothom sap i recorda, es va trobar sense recursos, amb un futur dramàtic per davant. Llavors la cigala arruïnada, la cigala que passa fam, va a buscar la veïna, i li demana crèdit: “Elle alla crier famine / Chez la fourmi sa voisine, / La priant de lui prêter / Quelque grain pour subsister / Jusqu’à la saison nouvelle: / Je vous paierai, lui dit elle, / Intérêt et principal”. Però la formiga treballadora, estalviadora, previsora, diu La Fontaine, no té gens de ganes d’atorgar crèdit a la cigala imprudent. Ni tan sols quan la cigala li promet que li ho tornarà tot –el capital i els interessos– quan arribe el bon temps. La formiga, simplement, deixant de banda els sentiments, la caritat i altres virtuts, no se’n refia. No té cap garantia que la cigala li puga efectivament tornar el crèdit en comptes de posar-se una altra vegada a cantar i a fer festa. Pensa que no és gens clar que qui treballa i estalvia haja de pagar els deutes de qui mentrestant gandulejava. Ja sé que la part de tendresa que cadascú portem a dins, la part de romanticisme i de simpatia (i la part fins i tot d’admiració que arribem a sentir pels qui viuen de la fantasia), fan que ens posem instintivament al costat de la cigala, despreocupada, que no pensava en el futur, que vivia feliç i contenta. I pensem, no cal dir-ho, que la formiga és antipàtica, egoista i cruel, que això de treballar i estalviar és cosa de gent grisa i trista, etcètera, i que per tant hauria de compartir amb la cigala les reserves que tant li costaren d’acumular. Aquesta és, d’entrada, la nostra reacció afectiva i romàntica, però no la conclusió moral de la faula: perquè la faula mostra o ensenya, segons Esop i La Fontaine, això mateix que vostés estan pensant. I no estic segur que la moral d’aquesta història siga precisament una moral reaccionària.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1494 | 29/01/2013   

Sobre un destí dubtós, 2

Primera part d'aquest article

Aquest país, doncs, no és “un país sense política”, com expressava el títol d’un llibre de Fuster, ara fa ja més de vint anys. Ha estat i és, més exactament, un país sense política valenciana, organitzada, pensada i feta en termes valencians, com a expressió continuada d’un –o de més d’un– projecte valencià. La política, per tant, ha estat sobretot l’aplicació i derivació d’altres projectes, d’una altra visió i definició de l’espai nacional. Podria repetir les paraules que vaig escriure en el pròleg a l’edició de 1994 d’Un país sense política: “Si és cert que des de fora ens han fet com els ha interessat, perquè nosaltres no ‘ens fèiem’ de cap manera, també és cert que en gran part ens hem desfet nosaltres sols, sense ajuda de ningú. Com que no ens hem definit, ens defineixen uns altres, i com que no hem estat capaços de ser el nostre propi centre, ens col·loquen al marge de tot sense cap esforç: aquesta és sobretot la nostra singularitat amarga, més que cap altra”. La fusteriana “singularitat amarga” és sobretot això, en efecte, però és també més coses. És, per exemple, l’acumulació d’obstacles històrics (i fins i tot geogràfics, com la mateixa forma allargassada del territori, dividit més que unit per la capital i l’espai central: quin contacte hi ha entre Castelló i Alacant?) que han fet tan difícil consolidar i preservar l’espai valencià com a imatge i representació central de la mateixa societat valenciana. És la permanent dificultat per a definir-se en termes propis en tant que comunitat cultural, territorial, històrica i política. I és també l’especial singularitat de fenòmens urbans, nascuts a la capital del país i projectats sobre el seu entorn immediat i més enllà, com són les falles o el blasquisme. Perquè sense els efectes i les prolongacions d’aquella “cultura” del republicanisme blasquista, i sense l’evolució de la “ideologia fallera”, hi ha moviments contemporanis de la societat i la política d’aquest país que serien difícils d’entendre. I és molt possible que sense aquests moviments de fons i de superfície el “nou nacionalisme” valencià dels anys 60 i 70 no hagués trobat uns obstacles tan difícils de superar per un projecte de país elaborat tan racionalment i tan apassionadament. És molt possible, en tot cas, o almenys aquesta és la percepció creixent, que els radicalismes ideològics d’aquella etapa que, simbòlicament, l’any 2012 ha fet el mig segle, hagen exhaurit les pròpies virtualitats, després d’haver tingut una influència directa o indirecta, positiva o negativa, en la història recent. I em referisc a radicalismes de diferent signe i procedència, de vegades combinats en una sola expressió, com els anys en què el sopar dels Premis Octubre s’acabava amb els assistents cantant, puny en alt, la Internacional i Els Segadors. Ningú no imagina ara, a València, la continuació o repetició de la mateixa escena, i això no és un símptoma accidental.

És hora, doncs, de revisions (i fins i tot de “revisionismes” i d’infidelitats al dogma), de recomptar el deure i l’haver, d’aprofitar aquests anys incerts per a consolidar algunes idees segurament no tan agosarades com les que durant molts anys hem defensat, però més pròximes a la història i a les condicions d’aquest país i aquesta societat. Fins i tot, com oportunament recordava Antoni Ferrando, en aquelles qüestions, com la llengua, en què la realitat viva i activa ha de ser considerada tan important com la racionalitat de les definicions científiques. A partir de tot això, de repensar la història més antiga i la més recent, d’assumir la complexitat i les contradiccions de la societat valenciana com alguna cosa més que un joc hostil entre bons i dolents, i de reconstruir obstinadament un projecte de país civil i reconciliat amb ell mateix, potser els valencians estem en condicions d’encetar una nova etapa en el nostre llarg camí com a poble de destins dubtosos. No és fàcil preveure el futur, però almenys sabem quin és el punt de partida d’aquest futur que ens espera. I se’m permetrà acabar amb una última autocitació, d’un llibre meu de fa quinze anys: “No sé del cert si amb tot això el país serà més país quan hauran passat uns altres quinze o vint anys. No ho sé amb certesa, però tinc una raonable confiança en la resposta afirmativa. Amb una mica de fe en els trets més humans i sociables de l’espècie, amb una mica d’esperança en la raó, i amb moltíssima fermesa en la defensa de la llengua i en la resistència activa contra qualsevol retrocés en les poques però irrenunciables coses tan penosament aconseguides. L’altra opció, la hipòtesi de regressió, és massa trista, massa indigna, massa estèril i massa portadora de ruïna moral i de desolació.” I passats aquests quinze anys, em negue encara més a considerar “l’altra hipòtesi”.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 618 | 24/01/2013   

Una neurosi suïcida

Per als liberals anglesos o francesos de la primera meitat del segle XIX, els imperis, o els grans estats expansius (i colonialistes), semblaven una condició gairebé natural, i en tot cas no la imaginaven reversible a curt termini. La llibertat –la dels pobles, per exemple, com la de les classes subalternes– era un principi universal magnífic: a condició de no intentar posar-lo en pràctica. En efecte, qui va fer força per a aplicar un principi tan liberal com el de les nacionalitats, no va ser un home d’estat europeu, sinó el president Wilson; i només després que els imperis interiors d’Europa (almenys els que eren reconeguts com a tals) ja havien rebentat per totes les costures com a resultat de la Gran Guerra i de les tensions acumulades. En un segle, doncs –el que va del Congrés de Viena del 1815 als tractats de Versalles del 1919–, s’havia obert camí el principi que els pobles, com a tals pobles, eren subjectes de drets. No els prínceps sobirans, com cent anys abans, sinó els pobles. Ara bé, acceptat el principi, el problema pràctic i teòric era saber què és un “poble”, què fa que siga una nació, i com es delimita. Coses que, quan són clares, semblen claríssimes. I quan no són clares semblen inextricables. Passà la II Guerra Mundial i el dret a la independència, és a dir, a “separar-se”, esdevingué tan imparable i tan universal, que al llarg de la segona meitat del segle XX han estat reconeguts uns 150 estats nous. I aquesta és la història contemporània. No sé, ara mateix, si la “reivindicació separatista” de Catalunya tindrà l’èxit que uns esperen i uns altres miren amb horror. Sé que, per part dels que s’hi oposen, la virulència, la ignorància, l’insult i el menyspreu, dominen, i de llarg, sobre la consistència dels raonaments. Com en aquestes ratlles exemplars, obra d’un conegut escriptor valencià del sud, resident a Madrid: “¿La indepedencia de Cataluña o de Ciudad Real? Nunca una reivindicación separatista resultó más grotesca y tan ajena a lo real. Todo caso de este tipo, sea del carácter que sea, denota síntomas de neurosis suicida o delirio institucional o cerebral”. Deu ser que el món sencer (“todo caso de este tipo”) ja fa un segle llarg que té alienació delirant, cervells alterats i suïcides, i que la bona salut mental era la del segle anterior, la del Congrés de Viena: mireu els mapes.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1493 | 22/01/2013   

Sobre un destí dubtós, 1

Fa més d’una dotzena d’anys la redacció de L’Avenç em demanà uns fulls a manera d’introducció als cinc treballs que componien una mena de dossier sobre el País Valencià, i en posar-me a escriure’ls em vingué a la memòria el títol de l’últim article d’un recull meu de dos anys abans: Sobre un destí dubtós. Rellegint-lo, veia llavors i veig ara que algunes de les idees de fons d’aquell article i de molts altres del recull –Sense música ni pàtria– i de la major part dels papers concentrats o dispersos que al llarg dels anys he anat publicant sobre el tema, són les mateixes idees que d’una manera o d’una altra, i sovint expressament, compartien els autors d’aquell dossier de L’Avenç. Cosa que em fa sentir especialment còmode, encara que molt sovint la meua manera d’expressar-me, en llibres o en articles de premsa, haja estat poc acadèmica i més aviat irritada i directa. Per exemple en frases com aquestes, de l’article esmentat, dedicades a “la casta de gent” que ens governa al País Valencià (o ens ha governat), o que condiciona les accions de govern: “És una casta de gent en general dubtosa quant al nom de ‘valencians’ que gasten –uns no ho són, uns altres ho són amb histèria, la major part ni els interessa què vol dir tal cosa–, perfectament espanyols d’ànima, cor i principis... No es creuen el seu país com a país, aquest és el secret.” Pense, en efecte, que aquest és el secret, o un dels secrets: que els sectors dirigents de la societat valenciana, els qui han tingut i tenen el poder –tots els poders: l’econòmic, el polític i els altres– fa alguns segles que no es creuen el seu país. Se’n creuen un altre. Els aristòcrates més o menys botiflers del segle XVIII, els burgesos liberals o conservadors del XIX, els blasquistes i els socialistes del XX, la dreta d’ara mateix, tant se val. En alguns dels treballs d’aquell dossier aquesta idea és claríssima, aplicada al segle XX i als anys més immediatament contemporanis. “La síntesi popular-il·lustrada del blasquisme, per molt meritòria que fos, no pot considerar-se valenciana sinó espanyola”, afirmava Ramir Reig. I per als anys més recents, “és difícil destriar el diagnòstic sobre el País Valencià que puga haver diferenciat la visió del PSPV-PSOE del conjunt d’objectius de la política socialista a Espanya”, ens recordava ben oportunament Adolf Beltran. Fa molts anys que crec en la importància crucial de les actituds i les ideologies –i de l’acció política que se’n deriva–, com a explicació de fons de molts fenòmens que no són reductibles simplement als moviments de l’economia o allò que vagament se’n diu estructura social.

Doncs bé, la ideologia nacional de les forces polítiques que han jugat un paper decisiu en la història valenciana del segle XX (i en aquests primers anys del XXI) és la ideologia nacional espanyola: en la “síntesi popular il·lustrada” (però poc) del blasquisme urbà, o en la visió de l’“estat modernitzador” dels socialistes. Per no parlar de la burgesia més tradicional (ara que els historiadors han aclarit, per fi, que els valencians també hem tingut burgesia!), i de les dretes d’abans, durant i després del franquisme. Però al País Valencià si algun moviment més o menys “de masses” ha tingut pretensions progressistes, ha estat el republicanisme, blasquista o no, durant la primera meitat del segle passat, i el “socialisme” electoral i de govern durant gran part de l’últim quart. La resta, o són reaccions o són fenòmens, inclòs el nou nacionalisme a partir dels anys seixanta, al marge del joc polític central i dels partits governants. Llavors, el destí dubtós d’aquest país al llarg de tot el segle, no era un camí, o un final, determinat necessàriament per la història, la geografia, l’economia o la llengua i la cultura. Era el destí que li han marcat els successius gestors dels recursos –de tots els recursos– que es deriven del poder. Un destí de simple regió espanyola, de Levante, de cultura castellana, un destí d’inexistència i de dissolució. Un destí que ha acabat en una incerta “Comunitat” gairebé sense nom. No era una necessitat històrica, ni l’efecte inevitable d’una estructura econòmica o d’una concreta estructura social: era un projecte, és a dir el resultat d’una ideologia nacional. És clar que les condicions històriques (la “història real”, tal com ha anat) i la sociologia i l’economia hi tenen molt a veure, en l’assumpció d’un projecte o d’un “destí”. Però el poder de la ideologia és un factor decisiu. O la ideologia del poder. Del poder espanyol, que és l’únic en nom i en virtut del qual s’ha fet ací política.

Aquest article continua ací

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 617 | 17/01/2013   

Settembrini, global

No hem de posar mai en dubte el profit de la bona lectura, ara que el personal compra tan pocs llibres seriosos. Com els clàssics antics i contemporanis, inclosos els alemanys, que poden semblar tan pesats i on sempre podem trobar, com en La muntanya màgica, reflexions tan assenyades i modernes com aquestes: “En sotmetre la tècnica cada dia més la natura a través de les comunicacions, deia ell [deia Settembrini, l’italià tísic terminal, expressió de la fe en el progrés], amb la construcció de les xarxes viàries i amb els telègrafs... es manifestava com el mitjà més competent d’aproximar els pobles, de fomentar-ne una coneixença mútua, d’obrir camí a un equilibri humà entre ells, destruir els seus prejudicis i, a la fi, procurar la seva unificació global. El gènere humà venia de la foscor, del temor i de l’odi, però avançava i s’enlairava per camins resplendents cap a un estat terminal de simpatia, de claredat interna, de bondat i de ventura, i, per aquest camí, la tècnica era el vehicle més útil, deia ell”. Settembrini, romàntic racionalista, creia fermament en la ciència i en la tècnica, en la revolució democràtica, en el nacionalisme progressista i en la fraternitat universal. Això era poc temps abans de la I Guerra Mundial, i el sanatori antituberculós on transcorre la novel·la se situa exactament al poblet de Davos, a Suïssa, que és, com vostés deuen recordar, on es reuneix cada hivern la flor i nata del poder, polític i econòmic, que ens ha fet tan globals com hauria somniat el pobre senyor Settembrini en les seues febroses especulacions sobre el segle llavors tot just començat. No sé si els grans d’aquest món que es troben amicalment al Davos nevat hivernal tenen present que és el mateix lloc màgic de la muntanya de Mann, lloc de tuberculosos educats, de tísics russos rics, de poetes i aristòcrates amb el pulmó podrit i el cervell inflamat. No sé tampoc si els adversaris de la globalització, que s’hi solen manifestar asprament, recorden aquell Settembrini humanista i moral que predicava just en aquesta muntanya els mèrits de la unificació global en benefici de l’equilibri humà i de l’aproximació dels pobles. La literatura universal –inclosa l’alemanya– està plena de raons que la història sol conéixer massa tard.