Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és diumenge, 24 de novembre de 2024
<<  <  [61]  [62]  [63]  [64]  [65]  [66]  [67]  >  >> 
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1486 | 04/12/2012   Imprimir

Eleccions, confusions

Un servidor, practicant impenitent i assidu del vici infame de la informació, lector infatigable de diaris i setmanaris valencians, catalans, espanyols i de mitja dotzena de països més, observador (al meu quiosc habitual) de titulars de diaris verinosos que mai no compraré, seguidor quotidià de noticiaris de televisió, etcètera, encara no s’ha recuperat de l’espectacle (per donar-li algun nom) de les passades eleccions catalanes, des de la convocatòria fins als resultats, passant per la precampanya i la campanya. He seguit atentament, des de fa dècades, eleccions de tota mena i de tot abast, de casa i de fora, d’Itàlia, de França o dels Estats Units (espere que el meu vici, la pràctica del qual cada dia m’ocupa una part del matí –la resta és treball, és a dir, literatura–, em serà perdonat el dia del judici...), i no recorde haver conegut un procés electoral més discutit, i més mal comprès i mal interpretat, com el recent de Catalunya. No recorde tanta ideologia disparada, discordant, discutida, i en moltes ocasions desbaratada, aplicada a la idea mateixa de la votació i dels seus efectes possibles, plausibles o terribles. Ni tanta il·lusió, tanta aprensió, tanta esperança i tanta condemna a l’infern o, en el millor dels casos, a un purgatori llarguíssim i fred.

Llegint els diaris de Barcelona i de Madrid (inclosa, en aquest cas, alguna ullada subreptícia als més immunds i fanàtics, sobretot per curiositat antropològica), el grau de distància i la sensació de constatar que hi ha mons paral·lels sense ponts ni contacte, em podia provocar conclusions descoratjadores. Llegint la premsa italiana, francesa, alemanya, britànica o nord-americana (internet és un invent fatal: facilita irresistiblement el meu vici...), constatava que en molts casos la ignorància és abismal, i que la necessitat de comprendre un fenomen abans desconegut els porta a fer comparacions incongruents: fins i tot l’insigne i intel·ligentíssim Claudio Magris pretenia entendre el catalanisme posant-lo en el mateix sac que la Lega Nord, que ja són ganes de no entendre res.

Llegint la premsa espanyola, la part immensa d’ignorància (ignorància culpable, en deia el Catecisme al col·legi: ignorants perquè no volen saber) és superada amb escreix per la part de mala voluntat i mala fe, de prejudicis i d’hostilitat, per dir-ho amb paraules suaus. I això en els articles d’intel·lectuals, professors, escriptors, historiadors, filòsofs o economistes que escriuen en diaris d’allà (només un?) que es consideren civilitzats i progressistes. En els altres, llegint els titulars o fent-hi un colp d’ull veloç, ja no és únicament ignorància i mala fe, és mala bava i odi desfermat, a més d’amenaces gens dissimulades.

Deu ser que, si no poden “salvar Espanya” guanyant l’amor dels catalans, volen salvar-la abocant-los a la por. Tal com salvaren els Països Baixos, o com salvaren els països d’Amèrica (que la Constitució de Cadis, ara tan celebrada, declarava part integrant de la nació espanyola... quan ja es congriava la rebel·lió –inconstitucional, evidentment– que els portaria en pocs anys a la independència), i fa poc més d’un segle salvaren l’espanyolíssima Cuba. Doncs bé, després de tot això (inclosa una petita exhibició de les clavegueres oficials), arribà el resultat de les eleccions que havien de ser històriques i definitives, i arribà la confusió general. Catalunya ha dit que estima Espanya, afirmaven uns. Adéu, Mas. Fracàs del sobiranisme. S’ha acabat la fantasia. Espanya guanya. O bé: Clara majoria independentista. El poble català vota pel referèndum. Augment del sobiranisme. O bé, en titulars més petits: L’esquerra no ha de fer Mas president. Mas és l’únic president possible. I en fi, un xinès (no necessàriament importador de quincalla), un neozelandès (no necessàriament jugador de rugbi) o un extraterrestre (no necessàriament marcià), arribats en viatge turístic, amb un intèrpret per traduir-los les interpretacions dels fets de la setmana o del dia, haurien hagut d’acudir ràpidament a l’hospital amb símptomes d’esvaniment, mareig, confusió i buidor de cervell. I això vol dir també que m’estime molt més prendre amb calma i humor la matèria, perquè si la prengués seriosament i amb teories espesses i grosses, jo també hauria d’anar a l’hospital. Disculpeu, doncs, la falta d’espessor en un tema on aquests dies i mesos n’hi ha hagut tanta. Aparentment, només aparentment.

P.S. Parlant de confusions, m’agrada ben poc aquesta senyera amb un triangle blau i un estel blanc, procedent de Cuba si no vaig errat, on els colors afegits són del tot incompatibles amb els originals. És infinitament més estètica i clara la que porta l’estel roig sobre fons groc.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 612 | 29/11/2012   Imprimir

El matrimoni, l'islam i l'arquebisbe

A la República Francesa, terra de la raó, les llums, la llibertat i la igualtat, aquestes darreres setmanes o mesos discuteixen si finalment serà legal o no el matrimoni entre dos homes o dos dones, mal conegut com a “matrimoni gai”. Hi ha hagut les manifestacions habituals, més en contra que a favor, i sobretot la mobilització doctrinal de les forces religioses més conservadores. Com ara, segons explica Le Figaro, l’advertiment de la Unió de les Organitzacions Islàmiques de França, entitat oficial i formal, protectora de la fe. Si el matrimoni entre dos persones del mateix sexe esdevé la norma, adverteixen, llavors també ho poden esdevenir les reivindicacions més incongruents, i “qui podrà deslegitimar la zoofília i la poliàndria en nom del sacrosant amor”? Comprenc la reserva doctrinal respecte de la zoofília, però no tant sobre la poliàndria: deu ser que el matrimoni entre una dona i més d’un home és contra natura i monstruós, mentre que entre un home i tres o quatre dones (concubines a banda) és exemplar i humaníssim, seguint el camí del Profeta. Égalité. En tot cas, ja ho advertia fa molts anys Anita Bryant, estrella de la cançó tradicional nord-americana: “Si es concedeixen drets als gais, caldrà després concedir-ne als qui es giten amb un santbernat”. Estàvem avisats. I ben avisats estan els fidels catòlics per les declaracions del cardenal Barbarin, arquebisbe de Lió: “Després, això té una quantitat de conseqüències que són innombrables. Després, voldran formar parelles de tres o de quatre. Després, potser algun dia caurà la prohibició de l’incest”. Terrible, sobretot pensant com es podrà formar una “parella” de tres o quatre components. La vida és breu i complicada, l’amor pot ser fugaç, però la doctrina és perenne i tota desviació és extremament perillosa. Segons els doctors musulmans i l’arquebisbe catòlic, amb coincidència admirable, si es poden casar dos persones del mateix sexe els efectes són clars i terribles: incest, poliàndria, zoofília, parelles de tres o de cinc, i qui sap si coses encara pitjors. Només hem d’observar al nostre voltant i comprovar-ho. I de passada, entretindre’ns en una altra cosa i deixar de pensar en les eleccions catalanes de diumenge passat.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1485 | 27/11/2012   Imprimir

Economia política?

Se suposa que es tracta d’una ciència, però potser és una fe, i certament és una ideologia, segons la qual tot seria explicable, i explicat. Resulta, però, que els dubtes apareixen, si hom hi pensa amb una mica d’observació i de sentit històric. La “ciència” ens diu, posem per cas, que estem governats pels mercats lliures: que de mercat en mercat, o de mercat dins de mercat, aquest sistema té l’avantatge de l’eficàcia, i que una intervenció pública excessiva falseja el joc normal d’interessos, únic capaç d’arribar a un resultat òptim. Però, de fet, tot mercat obeeix unes regles no gens “lliures” i topa amb unes fronteres, que en limiten l’abast i n’orienten el funcionament. Aquestes normes són tan ben acceptades que hom no les veu, com les regles de la urbanitat o la cortesia, o les dels codis de circulació. I tanmateix, juguen un paper essencial en l’economia, i per això és del tot erroni oposar, ideològicament, els mercats i els poders públics: en la realitat, els uns i els altres es troben del tot imbricats. Llavors, la qüestió principal no és si cal o no cal intervindre, sinó com intervindre i amb quin objectiu. Ens diuen també que l’interés individual dirigeix el món i que justament el mèrit del capitalisme és fer d’aquest egoisme una força productiva que a fi de comptes beneficiaria tothom. Potser sí, però l’observació seriosa dels comportaments humans mostra que, en un nombre grandíssim d’activitats, l’interés individual s’esborra davant d’altres motivacions, com el sentit del do, la solidaritat elemental, el desig de glòria o de reconeixement, l’esperit d’aventura o de sacrifici (realitats de les quals els economistes ortodoxos i el ministres del ram em saben poc, però els antropòlegs sí que en saben). I per tant, si és així, ¿com es pot fonamentar un sistema d’anàlisi de l’economia, tal com fan molts “liberals”, sobre l’única hipòtesi de l’agent racional i egoista? Per tant, tota política econòmica hauria de tindre en compte la riquesa de les motivacions humanes i no l’únic interés individual: és a dir, hauria de raonar també sobre les regles morals, les cultures col·lectives, l’acció bona o dolenta de les institucions. Per poc que vostés observen els bancs i els governs, la conclusió és que no ho fan, que ni tan sols hi pensen. Perquè hi ha també una economia de la solidaritat, de l’acció voluntària i generosa (des de Caritas fins als bancs d’aliments, passant per on vostés vulguen) que la dreta ignora i l’esquerra critica sovint com si tot, absolutament tot, hagués d’estar en mans de funcionaris o de l’administració pública; i hi ha una economia del gust, de la vida associativa, de l’art, de la cultura, de l’espectacle, de la televisió, que és una economia d’un volum immens, però ben poc “economicista”.

Més encara, i passant a escales més grosses: ens diuen implacablement els “experts” (ai, els experts!) i els ministres que les polítiques d’estabilització macroeconòmica seguides des de fa trenta anys (no al Regne d’Espanya, ni a la República Grega, per cert...) permeten donar una base sòlida a l’economia mundial. I doncs, tant si aquestes polítiques han estat aplicades com si no, la realitat és que mai no hi ha hagut tantes crisis financeres o monetàries com des que es va posar aquest imperatiu en primer pla. De fet, l’economia era més estable quan l’imperatiu de creixement era més fort que el de l’estabilitat monetària: quan, per exemple, una mica d’inflació era tolerable si estimulava l’activitat... Ens diuen, igualment, que cal millorar l’eficàcia dels mercats financers, de la circulació veloç i universal de capitals. Però d’ençà que perseguim aquests objectius tan lloables, anem d’un ensurt a l’altre, fins a la recessió de 2008 que, en molts aspectes, hauria estat més greu que la de 1929 si els estats no hi haguessen intervingut massivament. Resulta, doncs, contra el dogma, que l’estat “obstructor” és l’únic que ha salvat el mercat lliure, vejau miracle i paradoxa. Aquestes idees, evidentment, no les he inventades jo, tot i que fa anys que rumine reticències semblants: apareixen en un llibre molt curiós, Dos o tres coses que no us diuen mai sobre el capitalisme, obra del professor de Cambridge Ha-joon Chang, que no parla de “dos o tres” coses, sinó de vint-i-tres. La vint-i-quatrena seria que té molta raó, i que per això mateix els “tècnics” i els polítics no li faran gens de cas.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 611 | 22/11/2012   Imprimir

Fuster, país, política

Som un “país sense política”, va escriure Fuster –i és útil recordar-ho, ara que ja s’acaba el cinquantenari de Nosaltres, els valencians–, i aquesta carència singular no és més que la cara més visible d’un dèficit històric, i la constatació i manifestació d’unes altres carències. En primer lloc, de la carència d’una identitat clara i definida, assumida i compartida per una majoria suficient dels ciutadans, com se suposa que és el cas en països més “normals”. Fuster tornarà una vegada i una altra sobre aquest punt, simplement perquè és el punt crucial: un país sense consciència clara d’una “personalitat” pròpia, com podria actuar en tant que “persona” col·lectiva, i en tant que protagonista conscient de la pròpia història i del propi destí? Però n’hi ha més encara: si un país no ha fet política, si no ha produït la part que li tocava de personatges i de moviments polítics propis, substancials i constructius, vol dir probablement que tampoc no ha produït altres coses. Per exemple, que no ha produït una burgesia industrial i urbana (Fuster no pogué conéixer els estudis històrics posteriors, que ens la mostren com a burgesia real i potent però, això sí, ideològicament poc “valenciana”), que l’hauria fet entrar amb més bon peu en la contemporaneïtat. És un país posseït per una “fúria demolidora”, on durant algunes generacions no importava, per exemple, conservar una arquitectura pròpia que, per ser pròpia, no era considerada valuosa. Des de fora ens han fet com han volgut, perquè nosaltres no “ens féiem” de cap manera, però també ens hem desfet nosaltres sols, sense ajuda de ningú. Com que no ens hem definit, ens defineixen uns altres, i com que no hem volgut ser el nostre propi centre, ens col·loquen sense cap esforç al marge i en la perifèria de tot: aquesta, potser, és sobretot la nostra “singularitat”, aquesta més que cap altra. Un text del 1973, sobre la “singularitat amarga” del País Valencià, es clou amb aquestes paraules: “Però la ciutadania en la seua petita obligació diària, el que pense i el que faça en la seua condició de ‘valencians’ i com l’entenguen i la practiquen, és l’únic que compta: l’única política que serveix o que pot servir. Per a nosaltres, almenys...”. L’única política, en efecte.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1484 | 20/11/2012   Imprimir

Un lloc a Europa

Fa cinc o sis anys, l’Institut d’Estudis Catalans va celebrar un simposi sobre un tema recurrent, actual i confús: sobre “nosaltres i Europa”, que tantes fantasies desperta, i tantes esperances frustrades. Sense ganes de ser original, i amb un punt de melancolia, jo hi vaig recordar, en la meua ponència , allò que sap tothom: que aquesta Europa, o més exactament la Unió Europea, s’ha construït i com un espai fet de nacions, no anul·lador de les nacions. De les nacions-estats, és clar, fins ara i previsiblement. L’Europa dels mercaders i l’Europa de les institucions de Brussel·les, difícilment esdevindrà l’“Europa dels pobles”, si entenem els “pobles” com a realitats independents dels estats constituïts. L’europeisme, però (tan antic i tan sòlid en la història del catalanisme), és un valor i un projecte superior al dels antics estats tancats i en conflicte, és el fonament d’una desitjable identitat europea que encara tardarà molt, si hi arriba, a ser equivalent a un sol espai d’identitat de caràcter nacional. Hi ha, però, una qüestió crucial: En el procés de construcció institucional de la Unió Europea, la sobirania clàssica (real i simbòlica) dels estats es fonamenta cada vegada menys sobre els seus atributs històrics, com ara fronteres político-policíaques, moneda i finances, relacions exteriors absolutament autònomes, o exèrcits nacionals. Hi ha, tanmateix, un conjunt d’atributs que es mantindran com a específics dels estats, com són els camps de la cultura, l’educació i la llengua, els espais i mitjans de comunicació de masses, i l’entrellat simbòlic específic. Possiblement, aquests atributs i camps d’acció ideològica i política tindran una creixent importància relativa: és ací, sobretot, on cada estat membre de la UE buscarà preservar i projectar la seua especificitat nacional, i on funcionarà a ple rendiment l’habitual i històric nacionalisme d’estat. A moltes coses poden o podran renunciar els estats, però mai no renunciaran, ans al contrari, a preservar, reforçar i projectar la seua especificitat cultural i, si és el cas, lingüística: justament perquè saben que és ací on es fonamenta i on es juga la realitat, la percepció i la projecció de la pròpia identitat distintiva. Els ministres del ram, com ara l’inefable senyor Wert, això ho saben de sobres, i actuen en conseqüència.

Per tant, és també en aquests camps on els pobles sense estat (les seues institucions d’autogovern, les seues entitats cíviques, els seus intel·lectuals, els seus mitjans de comunicació...) han de dur endavant una acció contundent i eficaç. Perquè acceptar com a propi el marc cultural, educatiu i lingüístic de l’estat és –per aquestes nacions que no en tenen– acceptar la pròpia inexistència, o una existència parcial, subalterna i subordinada, i en definitiva abocada a l’extinció. La llengua, la cultura, la comunicació, la definició simbòlica en termes propis, són els camps on es juga la continuïtat (la visibilitat conscient, endins i enfora) del propi espai nacional. I tot esforç en aquest terreny ha de ser, com a mínim, tan decidit i clar i “sense complexos” com el que fan els mateixos estats. Si Catalunya ha de ser, o pot ser, o vol ser, “una nació d’Europa” (que pretén ser també un estat), ha de presentar-se i definir-se com a tal nació, com a tot, no com a part, perquè si la independència política no fos ara com ara possible, la independència cultural i simbòlica és del tot imprescindible. “Ser” és “ser percebut”, i ser percebut a Europa com a nació ha de ser resultat de presentar-se i projectar-se com a tal: com a nació-tot, no com a part de la nació espanyola. I això, simplement, les institucions catalanes mai no ho havien fet seriosament. Fins ara. Perquè ara, el fet d’aparèixer davant d’Europa i del món com una nació que pretén ser un estat comença a tindre efectes mai no vistos. Catalunya, per primera vegada en temps contemporanis, ocupa ja un lloc propi en diaris i televisions de tot arreu: ja pot ser vista, per fi, com un país amb cara pròpia. És a dir, ja comença a existir, ja comença a ocupar un espai amb un nom. I només per això, tot el que està passant, arriscat com és, ja valia la pena.

 

Joan F. Mira | El Punt Avui | 16/11/2012   Imprimir

El seguici del banquer

Fa alguns anys, amb ocasió d’una bella giornata dantesca o dantiana, de la Divina Comèdia i d’una certa medalla d’or, vaig passar mig matí a la capella privada que Cosimo de’ Medici, dit Cosimo el Vell, es va fer construir al palau nou de Via Larga, ara Via Cavour, a la ciutat de Florència. És una capella mínima, molt poc visitada, on jo mateix, que conec una mica la ciutat, no havia tingut abans l’oportunitat d’entrar-hi. Entre les quatre parets gloriosament pintades no hi devien cabre més d’una dotzena de persones. Supose que l’avi Cosimo, la dona, el fill Piero el Gotós i els néts: Lorenzo, que després seria el Magnífic, i Giuliano, que va ser assassinat en la conjuració dels Pazzi, quan els banquers rivals del Medici van decidir combatre la competència amb un esplèndid atemptat amb punyal, a Santa Maria del Fiore, durant la missa del dia de Pasqua. Els fets acabaren de manera una mica complicada, amb Giuliano apunyalat, Lorenzo que escapà ferit, i els Pazzi assassinats al seu torn, un d’ells –no recorde quin– enterrat, desenterrat, arrossegat i llançat a l’Arno, i l’arquebisbe Salviati, que no era client dels Medici, penjat d’un finestra del Palau de la Signoria. Leonardo da Vinci, encara jove, en va fer uns dibuixos molt realistes. El papa Sixt IV, genovès, va excomunicar la ciutat, i els delegats florentins hagueren d’humiliar-se vergonyosament per aconseguir el perdó. Ja veuen que en matèria de problemes bancaris, competència, interessos, clients i mercats, els conflictes del gremi ja tenen una història ben llarga i violenta.

Em ve ara tot això a la memòria, com una escena més d’aquella Florència que al llarg d’un segle va inventar i va fer coses comparables només amb el gran segle d’Atenes. Pèricles, però, no era banquer, com els grans senyors de la Toscana, ni feia préstecs als industrials de la llana, als papes de Roma i als sobirans de mig Europa. Ni es va fer construir a Atenes res de semblant al Palau Medici de Florència, dit després Medici Riccardi. Al cor d’aquell imponent edifici, doncs, d’arquitectura acabada d’inventar, Cosimo el Vell li encomanà a Benozzo Gozzoli la decoració de la capella. L’avi banquer i el seu fill el gotós (la gota era una maledicció de la família, com ho va ser dels Borja i dels Habsburg) van vigilar personalment l’execució de les pintures murals. El tema, en teoria, era l’adoració dels Reis Mags, el llarguíssim seguici dels quals omple tres de les quatre parets abans d’arribar a una tendra escena de Betlem, obra de Filippo Lippi. Però contemplant amb una mica de deteniment la processó dels mags, fa tot l’efecte que els Medici volien sobretot adorar-se ells mateixos, deixar sobre la paret de la capella els seus propis retrats amb aquella inimitable expressivitat de la pintura florentina del quatre-cents: el seguici dels Reis d’Orient ve de muntanyes remotes i encara haurà de recórrer paisatges de roca per arribar a Betlem.

Enmig, abans de Baltasar vell i barbut, i després d’un jove Gaspar bellíssim vestit d’or i de blanc, que representa l’ascens de la família a la glòria, hi ha els altres membres de la casa, vells i joves, i al petit Lorenzo, de deu anys a penes, ja se li veu la cara d’allò que havia de ser de gran: lleig, seductor i l’home de negocis més polític del seu temps. No comparem, per favor, amb cap banquer ni amb cap polític nostre, dels que manen ara o dels que manaven fa alguns anys: cap d’ells no és florentí, ni sap què vol dir tal cosa. Per exemple, vol dir que Cosimo de’ Medici, en el grup de figures que hi ha davant del rei Baltasar, hi va fer retratar molt dignament els seus propis empleats de més categoria, els que ara en diríem directors de sucursals o agents de filials europees de la banca familiar. I allà els teniu, amb cares circumspectes, no se sap si pensant en el balanç de l’últim exercici comptable, o en el Jesuset que els espera. La desgràcia del nostre temps, no florentí ni renaixentista, és que ja ningú no sabria fer tal combinació deliciosa entre banca, pintura i els mags del pessebre.

 

<<  <  [61]  [62]  [63]  [64]  [65]  [66]  [67]  >  >> 
Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 



 


Slashdot's Menu ARXIUS