Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 610 | 15/11/2012   

Una firma contra els catalans

L’amor del poble espanyol als catalans ha sigut sempre, i és, tal com vostés poden comprovar llegint la premsa, mirant la tele o escoltant la ràdio, un amor entranyable i profund. Ara, per cert, més que mai, segons van repetint sobretot els polítics del partit més popular que representa aquest poble. Tan fort i profund és aquest amor, tan intens, que s’assembla moltíssim al sentiment del marit del qual vol separar-se la dona i llavors amenaça que li farà tot el mal possible abans de consentir-ho: et quedaràs sense casa (la casa europea), et portaré a la ruïna, et pegaré una pallissa, et mataré. T’estime tant, que et considere meua: tan meua, que no podràs mai separar-te de mi. És un amor, per tant, de qualitat dubtosa, un sentiment suspicaç, invasor. Almenys des del temps (no sé si per la Guerra dels Segadors o la de Successió) que va nàixer aquella cançoneta infantil que comença: “De Cataluña vengo de servir al rey, ay, ay, de servir al rey, de servir al rey!”. El rei, Àustria o Borbó, era servit ocupant Catalunya, i la cançó no era gens innocent. Ni eren innocents les innombrables senyores que, fa pocs anys, servien el rei pels carrers i les places d’Espanya recollint firmes contra el nou Estatut català, amb resultats esplèndids, com s’ha vist. Tal com recordava en La Vanguardia el periodista Enric Juliana: «“¿Quiere usted echar una firma contra los catalanes?”, em preguntà fa sis anys una senyora de mitjana edat, activa i somrient, en una mesa petitòria ubicada al carrer Potosí de Madrid, just davant del mercat de Chamartín. “Señora –li vaig respondre–, tengo un impedimento: soy catalán”. Hi hagué uns somriures nerviosos i ens vam dir bon dia». La mateixa senyora, i moltes senyores i senyors més, també haurien recollit certament firmes contra ETA, contra Batasuna o contra el famós “pla Ibarretxe”, però mai no haurien demanat una firma “contra els bascos” amb tanta innocència i tanta naturalitat. Contra els bascos no es demanen mai firmes: només, en tot cas, contra els bascos “roïns”. Contra els catalans, sí: observen vostés la petita diferència. Deu ser una qüestió d’amor fatal.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1483 | 13/11/2012   

Paradisos

Hi ha diferents maneres d’assegurar-se la glòria eterna, que és l’objectiu més sublim dels humans: de què ens serveix guanyar el món si perdem l’ànima?, han preguntat sempre amb molta raó els predicadors. Una vida virtuosa no sempre és prou garantia, perquè tothom pot tindre un mal moment, caure en pecat al final, i acabar en les flames eternes, com demostra a bastament la Divina Comèdia, i com ens descrivien amb exemples il·lustrats el catecisme i els llibres de pietat infantils: un “acte impur” a última hora, i al foc etern. Hi ha, però, alguns procediments acreditats per aconseguir la certesa d’un trànsit positiu, i no haver de viure en l’angoixa del dubte, com vivien els luterans i els jansenistes de Port-Royal. Un sistema, d’origen francés, són els nou primers divendres de mes, promesa divina a santa Marguerite Marie Alacocque: combregueu nou divendres seguits en honor del Cor de Jesús i, passe el que passe, morireu en gràcia i amb passaport segur al paradís. Un altre sistema, d’origen administratiu i vaticà, és adquirir un document (jo el tenia, però dissortadament el vaig perdre) firmat i segellat en l’oficina romana corresponent, segons el qual, i previ pagament de la taxa reglamentària, la benedicció apostòlica de Sa Santedat –en el meu cas l’amable Joan XXIII– garanteix que en l’instant de la mort, pronunciant el nom de Jesús, se us obriran les portes del cel; o almenys les del purgatori, si és que encara n’hi ha. El tercer sistema és el martiri: feu-vos matar per la fe, i la glòria és immediata i segura. Amb aquest procediment l’església ha omplit el santoral, i encara l’omple: només heu d’anar-hi afegint els màrtirs de la Cruzada española, que són inacabables. Ara bé, pel que sembla, l’islam manté amb molt més vigor que el cristianisme la fe en la mort voluntària, l’Alcorà és més potent que l’Evangeli, i Mahoma convenç més que Jesucrist. No tinc notícia, ara mateix, de voluntaris cristians per al martiri, disposats a volar directament al paradís pel procediment de bomba en la cintura, camió amb explosius o avió precipitat contra edifici singular. Si això és un xoc de civilitzacions, els fidels radicals de l’islam xoquen amb més decisió, no hi ha dubte: ells creuen en el paradís, i els cristians ja no.

En les mitologies dels pobles indoeuropeus, i en moltes d’altres, la humanitat primigènia i natural vivia en un estat de felicitat perfecta. “En aquella edat”, diu un text clàssic hindú, “vivien sense excés de calor ni de fred, recollint els aliments produïts pels sucs de la terra. Les coses desitjades per l’esperit, a penes concebudes sorgien pertot i sempre de la terra, suscitant el seu propi sabor. La perfecció d’aquells éssers els estalviava la malaltia i els aportava força i bellesa...” En fi, el paradís. Més complet que el d’Adam i Eva, que només eren una parella solitària. Sembla que, indignats o no, acampats o no a les places, el retorn al paradís perdut és un somni recurrent. Si ho mirem bé, però, la felicitat intacta únicament és possible en condicions irreals i sense història. Fins i tot la imatge del “bon salvatge” de J.J. Rousseau correspon a un estat “natural” i feliç, anterior al treball amb esforç, anterior a tota societat complexa i per tant conflictiva. La pena més dura d’Adam i Eva, expulsats del paradís, és que haurien de guanyar-se la vida amb treball i amb suor. La vida humana, que és vida en societat organitzada, és una vida dura, difícil, on només el treball proporciona recursos, modifica la natura en benefici dels humans, produeix aliments, cases i roba, i més endavant vehicles, màquines, ciència, medecines, llibres, i fins i tot objectes d’art i de luxe que fan més humana l’existència. En l’edat primera que els mites veuen com a feliç i perfecta, no hi hagué mai res de tot això: res que fóra producte del treball humà. I què podia fer la gent al paradís, a més de passejar, menjar fruita dolcíssima, beure aigua clara, mirar els núvols, potser fer l’amor (d’això, en general, no se’n parla), i sobretot avorrir-se infinitament? Doncs, això mateix, l’eternitat del paradís original, és el que proposen i creuen els Testimonis de Jehovà, segons els pamflets que educadament reparteixen i que jo, de tant en tant, educadament accepte. Si formaren un partit i governaren, el món estaria salvat ja per sempre, i el nostre cel seria aquest món, aquesta terra. És el millor programa que conec.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 609 | 08/11/2012   

Reina d'Àfrica

Tot un barri sencer, molt prop d’on jo visc, ha esdevingut a poc a poc una mostra perfecta del canvi dels temps: allà on hi havia una barreja estable de població autòctona i d’andalusos, murcians o manxecs ja de llarga residència, hi ha ara mateix abundants romanesos, magribins, ucraïnesos, colombians, i africans que en solem dir subsaharians. Els colombians hi tenen el seu centre, “Colombia nos une”, els africans hi tenen locutoris i petits establiments on reparen i venen electrodomèstics usats, els romanesos hi tenen botigues i carnisseries per als seus connacionals, i els uns i els altres, i uns quants més, hi tenen capelles i esglésies amb gran varietat de creences i cultes. Hi ha una església ortodoxa, amb clientela dominical escassa, ja que els meus veïns romanesos, no sé per què, són majoritàriament adventistes, amb diverses esglésies i locals més o menys parroquials. Hi ha capella evangèlica, hi ha església Pentecostal, hi ha algunes altres de varietat que desconec, i hi ha l’església per als africans, Església Redimida de Déu, o alguna cosa semblant. Totes, no sé si calia dir-ho, bastant més plenes que els temples catòlics. Els africans, per anar als serveis religiosos, es vesteixen impecablement, com si acudiren a una festa de luxe: homes i joves amb corbata, vestit complet i sabates lluents, xiquets endiumenjats, i dones amb robes llampants i capell. Així va ser com diumenge de matí, fent la meua passejada habitual, em vaig trobar de cara la gran senyora resplendent. Alta, esvelta, de cara perfecta i bellíssima, lleument maquillada, pell de color de xocolata amb llet, ulls amb mirada orgullosa i serena. Duia un vestit a la moda del golf de Guinea, tot de roba daurada brillant ben arrapada al cos formant plecs elegants i subtils, amb els muscles inflats. I sobre el cap un d’aquells grans mocadors enrotllats o turbants, de plecs i volums impossibles i enormes, de la mateixa roba daurada sobre la qual llampeguejava el sol. Caminant pausadament, amb una ondulació lleugera de tot el cos, emetia una onada potent de bellesa, de majestat, que podia anul·lar i enfosquir mig món al seu voltant: una esplendor reial capaç d’encegar el pobre caminant pàl·lid, insignificant, que va trobar al seu pas. Déu siga lloat, que permet que aquesta criatura seua visca entre nosaltres.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1482 | 06/11/2012   

Cultura valenciana?, 2

Si tenim en compte les reflexions anteriors, ens adonarem de la dificultat de parlar d’una cultura valenciana en tant que combinació distintiva, coherent i específica. En primer lloc, els elements compartits amb el “fons comú” europeu van arribar al territori valencià en una època relativament tardana, al segle XIII, quan ja els diferents pobles-ètnia, o pre-nacions, havien definit uns primers espais d’especificitat cultural, tant en formes de vida i cultura “tradicional”, com en codis i vida urbana, o en expressions lingüístiques ja més o menys evolucionades. Al nou Regne de València, la cultura cristiana-europea no és autòctona, sinó que arriba amb els nous pobladors, entre els quals el component català és majoritari i absolutament decisiu. Vull dir que, almenys durant alguns segles (els segles de formació i consolidació del nou regne), els valencians –els “valencians nous” i cristians, evidentment– són un poble europeu de cultura catalana, i en aquest sentit de nació catalana, i com a tals es consideren ells mateixos i són considerats pels forasters. A partir d’ací, el component català originari, i la seua evolució posterior cap a formes específicament valencianes, serà el que determine l’existència d’allò que podem designar com a valencià en el camp de l’expressió cultural, especialment aquella expressió vehiculada per la llengua. L’evolució posterior, però, no és tan simple. A partir del segle XVI, el marc de relacions definit pels orígens catalans, per la llengua, per la comunicació política, comercial o literària, comença a trencar-se, i el País Valencià queda progressivament aïllat del seu espai originari, i progressivament integrat en un espai que en principi li era estrany i aliè: l’espai castellà. Si hi afegim la recomposició demogràfica (i per tant, en certa mesura, “ètnica”) del territori valencià al llarg del segle XVII, després de l’expulsió dels moriscos, i la delimitació d’uns sub-territoris interiors de llengua castellana, alhora que a les ciutats aquesta mateixa llengua augmentava la presència formal, política, social i escrita, el resultat és que la “simplicitat” originària es transforma progressivament en “complexitat”. A partir del segle XVI i XVII, i més encara a partir de la destrucció de l’estat valencià el 1707 i la incorporació violenta a Castella (els efectes de la qual encara són ben vius i actius), els elements de “cultura europea” que arriben al nostre país, és a dir els factors que componen la “cultura alta” o d’elit, arribaran ací en castellà o a través del filtre mental, ideològic i polític castellà: arribaran, en bona mesura, com a part d’una cultura nacional espanyola. Sumats, òbviament, als components originals i propis d’aquesta mateixa cultura espanyola: la literatura castellana, per exemple, o els mites històrics, que arribaren a ser percebuts per les elits valencianes (i projectats sobre el poble a l’escola o la trona) com els únics mites i l’única literatura nacionalment propis.

Ara, passats alguns segles i moltes generacions, aquest component castellano-espanyol ha estat assumit i interioritzat com a substancial per una part important dels valencians que, en termes de cultura nacional, difícilment consideraran com a pròpia cap altra que no siga la definida com a espanyola. Assumir això, però, és tant com assumir la destrucció final de la pròpia continuïtat cultural, l’anihilament dels components originaris i fundacionals, i la mort o eliminació de tot allò que impedeix encara la dissolució final de l’especificitat valenciana dins del conjunt polític i cultural castellanoespanyol. I aquest és el destí implacable i mortal que ens espera: l’extinció i el desert a mig termini, si la societat valenciana (Generalitat, partits polítics, ajuntaments, claustres d’escoles i d’universitats, professionals, clubs esportius, escriptors, comissions de festes...) no considera molt seriosament la cultura pròpia, la feta i produïda en el país propi i en la llengua del país, com l’expressió d’una cultura nacional, la seua. Ni millor ni pitjor que qualsevol altra, segurament, ni més rica ni més pobra, ni més “pura” ni més barrejada, ni per estar-ne més orgullosos ni més avergonyits. Simplement una cultura nacional com la dels altres països d’Europa, però que resulta ser la nostra. Oberta a totes les mixtures, importacions (i exportacions, si pot ser: també podem aportar alguns productes de valor), mestissatges i combinacions. Però no resignada a la desertització, ni a la desaparició del món de les cultures vives.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 608 | 01/11/2012   

Roth: els fets

“Mentre parlava ell, jo pensava: la mena d’històries que la gent converteix en vida, la mena de vides que la gent converteix en històries”, afirma Nathan Zuckerman, l’alter ego literari de Philip Roth, en la novel·la The Counterlife; i el novel·lista aprofita la frase com a lema del llibre en què explica la seua pròpia història o vida, The Facts. A continuació, Roth, a manera d’introducció, escriu una llarga carta al seu estimat Zuckerman, creació pròpia en el paper, però tan real i tan viu com si fóra de carn, i li diu: “En el passat, tal com saps, els fets han estat sempre notes i apunts en els meus quaderns, la meua manera i i el meu camí de saltar a la narració. Per a mi, com per a la major part dels novel·listes, cada autèntic esdeveniment de la imaginació comença allà, amb els fets, amb l’específic, i no amb allò filosòfic, ideològic o abstracte” (trad. meua). I així, començant i acabant amb els fets, Roth ha bastit un cos narratiu que exposa i expressa, llibre rere llibre, any rere any, la complexitat inexhaurible d’aquest temps que considerem “nostre”: no comença amb la ideologia o la filosofia, però les inclou i les encarna, inevitablement. En The Facts, la narració de la pròpia vida comença així: “Un dia de finals d’octubre de 1944, em vaig quedar sorprés de trobar mon pare, que començava la jornada de treball a les set i moltes nits no l’acabava fins a les deu, assegut sol a la taula de la cuina a mitjan vesprada. Se n’anava a l’hospital, inesperadament, a fer-se extraure l’apèndix. Encara que havia preparat ja la bossa que s’havia d’endur, havia esperat que el meu germà Sany i jo tornàrem d’escola per dir-nos que no ens alarmàrem”. Llavors el lector pot representar-se “els fets”, l’escena tan aparentment irrellevant, i a partir d’ací es desplegarà la família (una modesta família jueva de Newark), el barri, la ciutat, els anys quaranta i el rerefons de la guerra, els prejudicis patits o compartits, l’adolescent rebel i rebotat, i tota la densitat i la substància que després l’escriptor exposarà en tants dels seus llibres sense vergonya ni límits. Gràcies, senyor Roth, pels fets infinits que explica, per la ironia, les obsessions, el llenguatge i la vida. I congratulations pel premi d’Astúries.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1481 | 30/10/2012   

Cultura valenciana?, 1

En la història de les ciències socials, cultura, més com a terme de referència que com a entitat separada i específica, ha estat emprat per denotar qualsevol complex de produccions humanes, individuals però sobretot col·lectives, d’àrea o contingut restringit o d’aplicació global i universal. Parlem de cultura neolítica o de cultura barroca, de cultura tradicional, cultura contemporània, cultura valenciana, cultura empresarial o cultura popular. O afirmem que la cultura és el tret distintiu de l’espècie: ser humans és ser animals amb cultura. I llavors, entre cultura com a distintiu de l’espècie, cultura clàssica, cultura catalana i cultura agrària, què hi ha en comú? Deixem ací la introducció al problema, només per subratllar l’ambigüitat inevitable en què ens mourem: el mot “cultura” és escassament útil, però no en tenim un altre. Hem de parlar, per força, de ministeris o conselleries de cultura, de cultura moderna, de cultura europea o de cases de cultura, i cada vegada caldria aclarir a què ens estem referint. Tampoc no sempre sabem què vol dir “societat” o què vol dir “nació”, i ens en servim contínuament per a usos ben diversos. Així, en moments successius de la seua història, gran part d’Europa ha compartit una sola cultura (una religió formal, un estil d’arquitectura, un tipus de música o de literatura, uns rituals socials, etc.), però només o sobretot com a cultura urbana o cultura de les elits: la cultura de la xarxa urbana de l’Imperi Romà, la cultura aristocràtica medieval, la cultura del barroc o de la il·lustració, posem per cas. Si hi ha una cultura europea, doncs, és la continuïtat o el resultat històric d’aquella suma d’elements comuns que han produït i compartit, al llarg dels segles, l’aristocràcia i les elits urbanes: modes, literatures, codis, filosofies, arquitectures, músiques o formes de fer comerç. Els europeus, en aquest sentit, tenim en comú les catedrals gòtiques, Dante, la música de Mozart i el teatre de Shakespeare, les casaques i perruques del segle XVIII, l’invent de les universitats, o certes institucions jurídiques d’origen romà o medieval. La llista no inclouria, però, com és obvi, allò que és diferent i específic. I és diferent allò que s’ha desenvolupat en un marc d’escassa comunicació, en espais relativament homogenis, d’àmbit restringit i de contactes a distància lents o poc intensos. És a dir, aquells elements que ha desenvolupat el “poble”, o “els pobles”, de manera autònoma (sempre relativament, i per comparació amb les elits urbanes) i per tant específica o distintiva. Per posar un sol exemple entenedor: la gran arquitectura gòtica, renaixentista o barroca és distintivament europea (europea occidental, sobretot), però les arquitectures rurals i populars poden ser distintivament catalanes, andaluses o alpines. I així de tantes altres coses: en les pràctiques comercials, en la història política, en la música i la dansa, en la vida religiosa i en tot. I com més “rural” i “popular” siga un element o expressió de cultura, més nacional, regional, local i distintiu serà: en l’activitat agrícola, en les festes i jocs, en els hàbits alimentaris o en la pràctica religiosa.

D’una cosa i de l’altra, doncs, estan compostes les cultures nacionals que s’han desenrotllat a Europa: del fons comú –d’origen clàssic o cristià, aristocràtic o burgès, urbà– i de la combinació de petits fons particulars que han evolucionat al marge i en interacció dinàmica amb aquell. Ara bé, no tots els elements d’un “fons particular” tenen la mateixa capacitat de cohesió i d’expansió, ni tots serveixen per a crear lligams més amplis que el local o comarcal. En primer lloc, cal diferenciar entre producció cultural “amb llengua” i “sense llengua”, perquè les llengües marquen, segurament més que cap altra cosa, els espais de comunicació i els espais de distinció. De tal manera que, quan una llengua és compartida per una xarxa urbana, quan circula en un territori a través de l’escriptura i dels usos públics i formals, defineix inevitablement un espai privilegiat de difusió de tot un conjunt de productes culturals (administració, pràctiques legals, ensenyament, literatura, escrits utilitaris o religiosos, etc.) que al seu torn van donant una cohesió nova i superior al mateix espai dins del qual circulen. Amb rares excepcions, l’espai original de circulació d’una llengua escrita ha estat l’espai de construcció d’una cultura nacional, o definida i promoguda com a tal. Amb totes les imposicions, expansions o contraccions, alts i baixos, afebliments i recuperacions que aquests processos sovint han suposat.

Aquest article continua ací