Avui és dissabte, 2 de novembre de 2024 |
<< < [64] [65] [66] [67] [68] [69] [70] > >> | Joan F. Mira | El Temps, núm. 1478 | 09/10/2012
Això era que un dia de finals de març la directora de TV3, per la qual tinc una admiració profunda, professional i personal, em demanà si podria donar la meua opinió a propòsit d’una sèrie sobre els Borja que tenien intenció d’emetre. Ai dolor, que vaig pensar, ja hi som una altra vegada, ara amb una producció nova (sobre la qual ja tenia alguna informació des dels Estats Units) que no serà diferent ni menys horrible que les altres: destrossar la família Borja a les pantalles o a les novel·les dites falsament històriques, es ja un hàbit de la cultura occidental. No ho havia d’haver fet, però ho vaig fer, sabent d’entrada que serviria de poc: vaig acceptar l’encàrrec, per pur patriotisme desinteressat. Vaig rebre els CDs de la sèrie, vaig regular les dosis de visió diària a fi de no alterar massa la salut del cervell i del cor, i com a resultat de la llarga tortura vaig escriure aquesta carta que tampoc no hauria de fer pública, però ho faré, ara que, segons m’han dit (al País Valencià, vostés ja ho saben, no es pot veure la televisió de Catalunya...), ja fa algunes setmanes que emeten la sèrie borgiana. Molt moderadament, molt educadament, vaig exposar el que segueix:
“He fet l’esforç (una prova de resistència que no havia fet mai) de veure atentament els 12 episodis de la sèrie Els Borja, i aquestes són les meues observacions o valoracions, tal com demanaves: 1) En conjunt, la sèrie és un disbarat immens, fora de tota racionalitat, lluny de tot sentit històric, amb una relació mínima o inexistent amb la realitat dels ambients urbans, dels espais arquitectònics (esglésies, palaus, etc.), i sobretot lluny de la realitat quant al caràcter dels personatges i al contingut narratiu. 2) Els productors i guionistes no solament continuen la llarga tradició de la llegenda negra (negríssima!!) borgiana, a base d’insídies, mentides, assassinats i luxúria, sinó que l’estenen o amplien fins a límits que jo mateix no hauria estat capaç d’imaginar. L’horror no té límits, la falsedat dels personatges i de les escenes tampoc. Sembla que l’únic criteri era que cada episodi ha de tindre dos escenes de sexe, tres de violència extrema, i dosis brutals de perversió física i moral de tota la família, el papa, els fills, i la major part dels cardenals i dels nobles romans. 3) Des del punt de vista històric, puc dir (amb generositat) que el 90% de les situacions o fets que hi apareixen són rigorosament falsos. I en tant que falsos, falsegen també qualsevol sentit o coherència de la narració, i enganyen l’espectador donant aspecte de veritat històrica a fets i situacions absolutament inventats. Tinc anotats 40 o 50 casos de falsedat flagrant i històricament absurda, impossible i escandalosa. Em podria estendre molt més, i amb més detall, però ho deixarem estar. Si vols, i si us interessa, en podem parlar amb deteniment, i en relació als dotze capítols, un per un. (I de passada, la versió en castellà [és la que em van enviar] agreuja més encara aquest disbarat monstruós, pronunciant de manera deformada i bàrbara els noms d’alguns personatges importants!). En conclusió: vist que heu adquirit els drets (supose) i que teniu decidit emetre aquesta bestiesa monumental, almenys TV3 no hauria de contribuir a augmentar més encara la immundícia que els Borja (l’únic nom, i l’única família nostra coneguda universalment) sembla que estan condemnats a rebre. No sé si una solució possible és advertir els espectadors (en cada capítol, i molt clarament!) que es tracta d’una sèrie de ficció desbocada, i que la realitat històrica dels fets i dels personatges és gairebé inexistent. En tot cas, alguna solució hauríeu de buscar. Estic a la vostra disposició, sobretot per ajudar a reduir els efectes funestos del lamentable espectacle. I disculpa que siga tan contundent en el judici, perquè ho hauria pogut ser molt més.”
I fins ací la carta. La directora em respongué amablement, agraint-me l’esforç i insinuant que mirarien d’advertir els espectadors sobre el cas; però ja havien adquirit la sèrie, i l’haurien d’emetre. No sé si la decisió final la prengué la direcció actual o l’anterior, perquè no m’interessa culpar ningú. I finalment, jo puc comprendre moltes coses, però aquesta no. Alguna cosa ha fallat, i molt profunda, quan la televisió pública de Catalunya ha decidit propagar aquest horror.
| Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 604 | 04/10/2012
Probablement, l’any 776 aC, quan segons l’antiga tradició es van celebrar les primeres competicions en honor del Zeus d’Olímpia, els grecs tenien ja aquell amor abrandat a la polis que després van mostrar amb tanta profusió. Els grecs, en condicions normals, eren patriotes de la pròpia ciutat: la polis, és a dir, l’estat, era la patrís dels ciutadans, i només en situacions extremes –quan els atacaven els perses, posem per cas– es consideraven un sol poble davant d’un enemic exterior. De manera que aquesta és la tradició que hem heretat, al costat de la pràctica dels jocs. Que si bé es mira no eren de cap manera “jocs”, diversions o passatemps, sinó agones o competicions: agonía és lluita (i per això el sentit d’angoixa o patiment), i els verbs agoniao i agonízomai volen dir combatre, enfrontar-se, rivalitzar. Res de “jugar”, per tant: l’atleta s’esforça a guanyar pel propi honor (de fet, athletes és un derivat de la paraula, que significa lluita i premi), i també per l’honor de la pàtria. En temps dels clàssics, això era una cosa relativament modesta i familiar: els atletes guanyaven la corona i el premi, el poeta de torn els dedicava una oda que solia ser avorrida i retòrica, i quan tornaven a casa podien rebre algun homenatge oficial i popular. Els grecs, doncs, inventaven les coses, i nosaltres, passats els segles, les deformem, les inflem fins a l’infinit, i ens fem la il·lusió que som hereus dels antics invents. Mireu què passa amb el teatre: fins a quins extrems d’excés grotesc i pretensiós es poden deformar modernament les antigues tragèdies. Mireu l’ús de la filosofia grega: la de Plató convertida en receptari banal, substitut de les pastilles. I, ara que hi som, mireu les Olimpíades modernes, les de Londres o qualsevol altra. Se suposa que els Jocs per excel·lència han de ser només jocs, exercici de les virtuts morals aplicades al cos (esforç, perseverança, resistència, i tot això), o de les virtuts del cos aplicades amb rigor moral. Se suposa que els atletes són individus excel·lents per ells mateixos, competidors per l’honor personal, i que el seu èxit és seu i només seu. Se suposa, i és fals: són combatents per l’honor dels estats, i l’èxit significa himne i bandera. Tal com passava, més o menys, en els jocs grecs.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1477 | 02/10/2012
Comencem pels fets recents. Els diaris i les televisions del món sencer han mostrat a bastament les escenes de violència desfermada als carrers i les places dels països musulmans: homes amb cares desencaixades (a les dones, si n’hi ha, no se’ls veu la cara), incendis de vehicles i d’edificis, assalts a consolats i ambaixades, banderes cremades i ninots destrossats (el ninot representa l’enemic nord-americà), morts i ferits a tot arreu i crits demanant més morts encara. Tot, tal com expliquen amb ràbia feroç, per les imatges blasfemes d’una pel·liculeta marginal i miserable, repugnant pel poc que en sabem, que ridiculitza el profeta Mahoma (i d’això, sembla que en són culpables els governs dels EUA o d’Alemanya o de França, o simplement els “americans” o els europeus). Com fa poc temps per unes caricatures en una revista danesa. Com ara mateix per uns dibuixos d’una publicació satírica francesa. Perquè Mahoma és sagrat, intocable, la seua imatge no es pot representar de cap manera, i qui l’ataca, l’insulta, o només el dibuixa o el pinta o el fa aparèixer en un film, és simplement digne de mort. Vol dir que la defensa de la sacralitat del profeta implica, per als creients, aplicar la violència extrema contra qui ataca la imatge sagrada: el càstig extrem a l’ofensor és un deure suprem, teològic. Aquests són els fets, sumàriament, i els fets, en primer lloc, responen a una teoria de la divinitat. En segon lloc, a un fanatisme incontrolat, estimulat per moviments moderns diversos a l’interior del món islàmic, i aprovat, compartit o tolerat pels governants, els diaris i les televisions, els predicadors de les mesquites i la major part de la població. Tot això és molt antic, però sobretot molt contemporani, molt de finals del segle XX, i dels inicis dissortats del XXI. En la història de les religions, el judaisme, el cristianisme i l’islam tenen un fonament comú, el del pare Abraham també comú: la idea del déu únic i absolut, que és un déu sense matèria i per tant sense forma, un déu que és el contrari dels déus egipcis, mesopotàmics o grecs, i que per tant no accepta ídols de fusta o de pedra. El judaisme és rigorós en aquesta matèria, i l’islam l’ha seguit amb el mateix rigor i la mateixa prohibició absoluta. El cristianisme no: la doctrina és clara (Déu no té cos ni forma), però ja fa molts segles que la imaginació és lliure per a representar els éssers més sagrats.
La iconoclàstia bizantina va perdre la batalla, i el Crist en la creu o en la glòria, Déu Pare com a monarca suprem o com un avi amable amb barba blanca, el colom de l’Esperit Sant, o una Mare de Déu pràcticament divinitzada, van inundar ja fa segles els temples, en escultura i en pintura. Justament per aquesta iconofília cristiana, en arribar els nostres temps contemporanis, la llibertat de crítica i de sàtira pot arribar sense entrebancs a les imatges sagrades. “Ofendre” amb paraules blasfemes és una antiga pràctica vulgar (“Me cague en Déu”, tan popular com escàs de fantasia), ofendre amb imatges és més modern i més punyent, sobretot quan es barreja amb l’obscenitat. La imatge blasfema, la novetat, comença sobretot a partir del 1870, amb la profusió de publicacions antireligioses a França (on, a primers del segle XX, hi havia més d’un centenar de revistes satíriques anticlericals, i sense censura), arriba a la pintura “seriosa”: com els quadres de Félicien Rops, amb sant Antoni temptat per una dona voluptuosa nua i crucificada, o del Crist en la creu amb una erecció bestial i amb potes de cabró sobre un cos nu femení amb els braços oberts. Ara mateix, als països que en solem dir “occidentals i cristians”, fins i tot les institucions públiques patrocinen exposicions amb imatges obscenament blasfematòries, de vegades amb protestes verbals tan irades com inútils de petits grups de creients. Mai, no cal dir-ho, les mateixes sales o museus presentaran una imatge blasfema de Mahoma. Per si de cas. I els “cristians” benpensants pensarem que no s’ha d’ofendre el Profeta perquè això ofèn els fidels musulmans, però que ofendre Jesús és només una mostra lícita i normal de llibertat. Ara, als cristians o postcristians ens molesta el bri d’herba en l’ull propi, no el cabiró de fusta en l’ull dels altres.
| Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 603 | 27/09/2012
La coberta de la segona setmana de setembre és tota ocupada per una foto del govern francés en ple, inclosos els secretaris d’Estat, que allà són com ministres, i al centre el president François Hollande, amb el primer ministre Ayrault a la dreta i el d’Assumptes Exteriors a l’esquerra, el veterà Laurent Fabius. Normal: el setmanari, Le Nouvel Observateur, és i ha estat sempre (sota la direcció del grandíssim Jean Daniel, que amb noranta anys ben repicats hi continua publicant editorials insuperables) un portaveu exemplar del pensament d’esquerra, i un suport permanent i fidel del Partit Socialista. No és tan normal, però, el titular que il·lustra amb lletres grosses la foto del govern: “Sont-ils si nuls?”. És a dir: són realment tan inútils? La resposta, en les pàgines interiors, és que no, que són lents, indecisos, de vegades contradictoris i confusos, però que no són tan ineptes. Ara bé, allò que resulta simptomàtic no és la resposta –previsible–, sinó la pregunta escandalosa. I aquesta és la qüestió crucial, el fonament del dubte, no a França només, sinó a Europa sencera: estan els polítics d’Europa (els que governen ara, els que governaven fa pocs anys o pocs mesos, els que volen tornar a governar) a l’altura dels temps tan dramàtics, al nivell que exigeixen els dubtes, les crisis, les pors, la profunda inquietud de la gent, l’economia, l’ètica, i les virtuts necessàries de la fe i l’esperança? La resposta, dissortadament, és no: són polítics petits, polítics de partit, limitats, burocràtics, sense gens de grandesa i sense grans idees: són polítics mediocres, de vista curta, inútils per a guiar-nos en la boira, nuls per a conduir-nos al futur. S’acabaren fa temps els De Gaulle, Jean Monnet, Adenauer, De Gasperi, i també els Willy Brandt, Helmut Kohl, Mitterrand, Berlinguer, Aldo Moro i, més prop de nosaltres, es jubilaren Jordi Pujol i Felipe González (els únics “homes d’estat” que, segons Giorgio Napolitano –dels molt pocs que conserven una certa grandesa–, va produir la transició democràtica espanyola), i només queda, a tot arreu, una grisor funcionarial de negociadors de despatx, de cosidors de pegats i pedaços, de discutidors de detalls que ignoren la substància. “Sont-ils si nuls?”
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1476 | 25/09/2012
Sóc bastant reticent –cada vegada més– a participar en cerimònies públiques, rituals commemoratius, actes multitudinaris, desfilades, i altres situacions equivalents, sobretot si em toca fer algun mínim paper protagonista, com ara aguantar una pancarta, cosa que, ara que solen ser de plàstic gruixut i pesant, al cap d’una estona em produeix un dolor intens al coll i als muscles. Alguna excepció he de fer, de tant en tant, per convicció civil o per plaer, o pel gust d’observar des de dins o de prop. Com ara el passat 11 de Setembre, a Barcelona, on hi hagué festa grossa, sucosa i alegre. Començant de matí, quan en agradable companyia vam dipositar corones d’Òmnium Cultural, d’Acció Cultural del País Valencià i d’Obra Cultural Balear als peus del monument al senyor Rafael Casanova. Les músiques de tres himnes les posà un grup admirable de joves dolçainers, valencians residents a Barcelona. Després, per manera de passar patriòticament el matí, vam caminar fins al Fossar de les Moreres, convertit aquell dia en una activa exhibició multicolor de tota la varietat imaginable de partits, partidets, grups i grupets, entitats o moviments, competint en eslògans radicals, consignes virulentes, i altres mostres escrites, cartells, crits i senyeres variades, tots feroçment en contra dels mercats, dels rics, dels bancs, dels explotadors, d’Espanya, del patriarcat, de les retallades, i fins i tot de la senyora Merkel i de l’euro. I tots, òbviament, a favor d’una independència immediata, sense preàmbuls ni negociacions. Una petita esquadra de la Coronela amb uniformes d’època, va fer un jurament solemne, en nom de la Santíssima Trinitat, Pare, Fill i Esperit Sant. Un gran cartell proclamava un eslògan o idea, “El jovent seguem arran”, tan misteriós com suggeridor: no vaig poder aclarir què hi volen expressar. Després, per reposar el cos, vam fer un cafè en una placeta contigua, per on passaven contínuament joves, adults, famílies senceres i persones d’edat venerable, a retre homenatge als herois del Fossar: un ritual poc solemne, vist l’aldarull permanent. Per reposar l’esperit, vam seure una estona en un banc de Santa Maria del Mar, que és una de les més altes meravelles del gòtic català, i de tota l’arquitectura medieval europea: pocs espais com aquest s’acosten tan de prop a la perfecció. Haver produït una església com aquesta, o un edifici com la Llotja (o Llonja: cf. Joan Coromines) de València, ja hauria de donar dret a tindre un estat propi.
Cap a la una, vaig assistir a l’acte públic de l’Institut d’Estudis Catalans, al pati de la Casa de Convalescència, on vam escoltar músiques barroques i l’Oració Patriòtica (aquest era el nom al programa) del meu amic Salvador Cardús, segons el qual, i jo hi estic d’acord, la independència és gairebé un deure moral. Vam dinar en un restaurant clàssic i popular, al costat del Mercat de la Concepció, i en alçar-nos de taula el carrer d’Aragó era ja ple de gom a gom d’autobusos aparcats de dos en dos, i d’un riu de gent que acudia cap al passeig de Gràcia. Allà no es preparava una manifestació, allà pujava i s’inflava una marea humana, una inundació. Travessar el passeig de Gràcia va ser una empresa lenta, difícil, emocionant i plena de gran goig, tants eren els joves i vells, els adults en família o en grup, les criatures, papàs i mamàs, adolescents amb les cares pintades amb barres de groc i vermell, grans colles més o menys ordenades amb cartells del seu poble o comarca, entre els quals transitàvem feliços, contemplant. Vàrem baixar per la Rambla de Catalunya, plena, fins a la Gran Via més plena encara, plena a vessar, tan lluny del lloc on hi havia la capçalera hipotètica. El meu ànim d’observador-participant es quedà saturat després d’una hora llarga sense perspectiva de fer cap moviment, de manera que vaig desistir de participar, i vaig dedicar la resta de la vesprada només a observar, assegut davant de la tele en la meua habitació d’hotel. A l’hora de sopar, vaig concloure que havia viscut un bon dia, un dia molt bo, un dels dies més bons d’aquest segle i de gran part de l’anterior.
P.S. I si volen entendre millor què va passar aquell dia, els recomane l’article de Manuel Castells, “Catalunya, revolució tranquil·la?”, publicat a La Vanguardia del 15 de setembre. M’hauria agradat escriure’l jo, afegint-li una miqueta de l’“oració patriòtica” de Cardús.
| Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 602 | 20/09/2012
Aquesta era l’antiga paraula, el mateix pecat infamant que aquests dies es miren amb ulls tèrbols molts comentaristes ben acreditats, conservadors o progressistes, a propòsit d’una manifestació recent a Barcelona. Com si les “separacions” foren una anomalia perversa, quan són la història d’un segle d’Europa. Des del 1906, quan Noruega se separa de Suècia, passant per l’esclat del 1918-1920, quan se separen Hongria, Finlàndia, Polònia, Estònia, Letònia, Lituània, Txèquia i Eslovàquia conjuntament, i Eslovènia i Croàcia, que s’uneixen a Sèrbia, i abans Albània, i no sé si em deixe cap altre territori. Per cert, el 1919, els austríacs, que s’havien quedat sols, volien justament ser “unionistes”: una assemblea —amb majoria socialdemòcrata— proclamà la República Alemanya d’Àustria, els aliats vencedors van impedir-ne la unió, i la unió es va fer vint anys més tard per obra de Hitler i amb grans aplaudiments al carrer. Després, com vostés saben, es va separar Irlanda, i vingué la Segona Guerra Mundial, que portà unions a la força entre el Bàltic i el mar Negre. Després vingué el 1989, caigué el mur, se separaren una altra volta els estonians, els letons i els lituans, i hi hagué separacions noves i afegides com la de txecs i eslovacs, la d’eslovens, croats, macedonis, bielorussos, ucraïnesos, moldaus i, si arribem fins al Caucas, la d’armenis, àzeris i georgians. Això significa que, sense separacions ni divisions, la major part del territori europeu seria encara ocupat pels imperis del segle XIX, que eren el turc, el rus, l’austríac i el prussià. De manera que la història contemporània de la nostra mare Europa és un seguit de separatismes consumats; i tanmateix, resulta que els qui encara sostenen la doctrina o el desig de separar-se, tal com han fet tants altres en tants altres llocs amb gran èxit i reconeixement, són acusats d’això mateix com a pecat imperdonable. He recordat aquesta història, per si de cas algú es considera poc o molt separatista (que en el vocabulari habitual ara es diu “independentista”) i això li crea càrrecs de consciència. Que pense que una Europa sense l’èxit històric dels abundants separatismes del segle XX és tan difícil d’imaginar que no sabem en què consistiria.
| << < [64] [65] [66] [67] [68] [69] [70] > >> |
|
|