Joan F. Mira | El Temps, núm. 1475 | 18/09/2012   

Paraules al Parlament

Això era el passat dia 10 de setembre, vespra de l’11, i el Parlament de Catalunya, en un acte ritual, lliurava la seua Medalla a Òmnium Cultural. La presidenta Muriel Casals, amb una combinació perfecta d’intuïció i de cortesia, va pensar que les paraules d’agraïment, a més d’ella mateixa, les diríem tres escriptors amics: el pare Massot, Jaume Cabré i un servidor. I per si té algun interés públic, a més del protocol·lari, això és el que vaig dir:

Jo vaig ser, probablement, el primer valencià que va participar en les activitats d’Òmnium Cultural, amb una conferència que hi vaig donar, allà per l’any 1963, si no em falla la memòria, quan era encara un jovenet amb més gosadia que seny. Poc després, l’autoritat competent tancava aquella seu venerable del carrer de Montcada, però no degué ser per culpa meua. Ja llavors, des dels inicis, trobava una mica críptica la paraula Òmnium del nom de l’entitat. Tant si Òmnium volia dir “de tots”, com si volia dir “de totes les coses”, significava que la cultura és de tots, i que ens importa a tots. Deu ser per això que les entitats cíviques que, al nostre país, han treballat amb més extensió i eficàcia en la restauració de la llengua nacional i comuna, porten totes tres el nom de cultural: Òmnium Cultural, Acció Cultural del País Valencià, Obra Cultural Balear. Perquè hi ha societats, hi ha països, on la preservació de la llengua pròpia és també la preservació d’una cultura pròpia, d’una pàtria que és un patrimoni, i en definitiva de l’existència de tota una nació. I aquest, entre tants casos de l’Europa moderna i del món, és també el nostre cas.

Quant a l’estat de la cultura catalana, camp d’acció de l’entitat que ha ben merescut la Medalla d’aquest Parlament, deixeu-me fer una afirmació categòrica: el seu estat present i el seu futur van lligats a les lletres i a la literatura, i aquest futur, qualsevol que siga, està lligat al poder i a la política. Vull dir que la dependència en el camp del poder acabaria per ser, també i necessàriament, una dependència en el camp de la llengua, i per tant de la literatura, i per tant, per extensió de la cultura: perquè una cultura dependent, una llengua dependent, difícilment produiran una literatura pròsperament independent. Dit en termes més concrets: si la “normalitat” cultural i literària va lligada a una normalitat lingüística, no sé quina normalitat és aquesta quan els mecanismes d’estímul i de difusió de la pròpia producció literària i cultural estan permanentment limitats per condicions que imposen la difusió intensa i constant, a casa nostra, d’una altra llengua, una altra cultura i una altra literatura. Podríem, com a demostració a contrario, enumerar les destrosses funestes que un determinat poder polític ha produït i provoca, al meu país, el País Valencià, en aquest camp de la llengua i de la cultura nacional. Però no vull fer malbé, amb ràbia i amb plors i planys, la bellesa i el plaer d’aquesta festa de reconeixement parlamentari.

I ho deixarem en aquest punt, que és un punt oportú per tancar aquesta reflexió, i acabaré des de la meua condició d’escriptor. Perquè els escriptors, a més de ser receptors i emissors de missatges en la societat en què escriuen (i eventualment fora d’aquesta societat), a més de ser elaboradors i difusors de continguts socials o ideològics, a més de ser testimonis d’una realitat contemporània o històrica o elaboradors d’una altra realitat literària, són “conductors” d’un vehicle molt particular, que és la llengua en què escriuen. Una llengua que, alhora, és molt més que un vehicle: és o pot ser, i en el cas nostre és sense cap dubte, la matèria i l’emblema en què es reconeix una societat. I l’escriptor, llavors, és també un demiürg, algú que “treballa per al poble”. Deu ser per això que Òmnium Cultural ens ha triat a nosaltres tres, escriptors amb tres accents, per donar-vos les gràcies a vosaltres, representants d’aquest poble. Gràcies que ací queden dites molt sincerament.

I ací s’acabà el discurset. L’endemà hi havia la gran manifestació gloriosa, però aquesta és una altra matèria. O potser no.

Joan F. Mira | El Punt Avui | 14/09/2012   

Suïssa, la llengua, el tren

Enllaç original

No sé quin serà el resultat final, o si hi haurà resultat final, o quan n’hi haurà, de tots aquests debats, tensions, i manifestacions, al voltant de la matèria nacional dels catalans, de la llarga i agra qüestió disputada de la relació Catalunya-Espanya: si finalment Catalunya trobarà un lloc propi confortable dins d’Espanya (cosa altament improbable), o si definitivament l’haurà de buscar fora, idea que pareix que s’imposa amb una potència inesperada i mai no vista, i que és també la meua. Sé que la tensió, l’esquinçament i l’agror no haurien arribat al punt on són si aquesta construcció nacional i estatal que en diem Espanya no s’hagués imposat i crescut com un concepte quasi unívocament castellà: “España es una cosa hecha por Castilla”, tal com escrivia Ortega amb contundència, i per tant “Ser español es estar acastellanado”, en paraules igualment contundents de Laín Entralgo. En realitat, no han enganyat mai ningú, abans ni ara. I abans com ara, la llengua és l’expressió més clara d’aquesta unitat nacional espanyola, que és una unitat nacional castellana.

Podia haver estat d’una altra manera, però han triat aquesta. I estic segur que la petita història ferroviària que contaré, als espanyols de convicció o d’ofici els ha de resultar incomprensible. La primera vegada que vaig travessar Suïssa jo venia d’Itàlia i vaig entrar per Lugano. Vaig fer autoestop inútilment moltes hores a la carretera (jo tenia poc més de vint anys), els suïssos passaven amb aquell aire seu d’indiferència impàvida, i finalment vaig pujar al tren. El revisor, a l’eixida de Lugano demanava els bitllets en italià, “Signore e signori, biglietti, prego”. La segona vegada que passà deia “Meine Damen und Herren, Fahrkarte bitte”, i la tercera vegada deia “Mesdames et messieurs, vos billets s’il vous plaît”. Era el mateix revisor: simplement havíem anat de la Suïssa italiana a la francesa, passant per l’alemanya. La senyora del carret de les begudes també deia primer birra, panini, després Bier i al final bière. D’això, crec, se’n diu territorialitat, normalitat i respecte. Més o menys com fan ací els revisors de la Renfe i els cambrers de la cafeteria del tren. Italià, alemany i francès, sense canviar-se la gorra, i tot funciona suau i amb perfecta naturalitat.

Com que tenien un problema al cantó dels Grisons, que és trilingüe (alemany, italià i retoromànic o romanx), i com que el romanx especialment està en perill, el 1996 van introduir una novetat constitucional que reconeixia al romanx caràcter d’oficialitat no sols al seu cantó –evidentment– sinó a nivell federal, i un nou text que afavoria i subvencionava el coneixement mutu de les diferents àrees lingüístiques: intercanvis entre estudiants, periodistes, treballadors, etc. Des del 1996, doncs, el romanx és llengua oficial per a les relacions entre els ciutadans que el parlen i la confederació. Fins aleshores, “únicament” era llengua nacional: nacional de Suïssa. Supose que tots recorden les xifres: el romanx és parlat en una part dels Grisons, i només per poques desenes de milers de persones. I a més està dividit en cinc variants escrites. Doncs bé, és una de les quatre llengües nacionals de Suïssa, i llengua oficial de la confederació.

Deu ser com una broma sense efectes reals, poden pensar alguns. Doncs no senyor: és un principi constitucional, i una cosa que es paga amb diners. He fet el càlcul comparatiu dels diners que es gasta el govern federal en el suport directe a les llengües minoritàries (italià i romanx), i convertit en ajuts del govern espanyol representa que de Madrid haurien d’arribar uns cinquanta milions d’euros a Catalunya, uns trenta al País Valencià i sis a les Illes. De suport “federal” a la llengua. Sense comptar el que gasta l’administració cantonal, és a dir, autònoma. Per cert, qui es va oposar, a Suïssa, al canvi constitucional i a la llei de relacions lingüístiques? La dreta dura alemànica, evidentment, i el partit que abans es deia “dels automobilistes”, o siga els extremistes liberals. No volien que es mantinguera el principi territorial, sinó que s’imposara la “llibertat individual”: volien, sobretot, que la gent poguera triar allà on va la llengua escolar, i que per tant no haguessen d’enviar els seus fills, com diu la llei, a una escola en la llengua del territori. Molt hàbils. En la pràctica, vol dir llibertat d’expansió per als alemanys, que és del que es tracta: els recorda alguna cosa, això?

Pel mateix temps, a Friburg, que és prop de Berna, tenien un greu conflicte: si creaven una entitat metropolitana friburguesa, un Gran Friburg, seria difícil mantenir el monolingüisme de cada població. Al cantó friburgués hi ha una majoria de pobles francòfons i alguns germanòfons, i es tracta que continuen tal qual: no de formar un espai metropolità bilingüe. El senyor Denis Clerc, socialista i antic conseller d’estat, o siga, ministre, insistia, llavors: “Una llengua, un territori. La idea d’un municipi bilingüe és aberrant.” I més encara: “Nosaltres fixem i delimitem el territori quasi fins al metre quadrat: després, cadascú és molt lliure d’instal·lar-se allà on vol, i d’assimilar-s’hi”. O siga: per ací passa la ratlla, i si vostè viu o vol viure a aquesta banda, ja sap que l’escola, el correu, els rebuts, l’administració, la policia i la justícia funcionen en francès i només en francès, i a l’altra banda en alemany i només en alemany.

Són coses, ja se sap, de països primitius i antiquats com Suïssa, poc moderns i que no entenen res de la vida internacional. No saben ni què és un banc ni una societat anònima. Una cosa com a Bèlgica –ací francès, allà neerlandès, i que no maregen–, que també són bàrbars i rústics i no saben què és Europa. Els espanyols sí que són internacionals, europeus i moderns. I apliquen amb coherència tots els principis del cas. Principi territorial: Espanya és un sol territori. Principi personal: tota persona té dret a usar l’espanyol en tota circumstància. Ni llengües nacionals (?), en plural, d’Espanya. Ni llengües oficials de l’estat, o d’una irreal federació. Ni solidaritat confederal: Suïssa es diu Confederatio Helvetica (CH), en llatí, ¿però qui vol una Confederatio Hispanica? Quins espanyols volen drets iguals d’unes llengües i altres, ni revisors multilingües a la Renfe? Els espanyols no són suïssos, i són “moderns” de l’única manera que van aprendre del Cid Campeador i dels Borbons. Potser caldria que un milió de catalans es manifestaren pels carrers de Madrid. Amb les pancartes en castellà, per si de cas.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1474 | 11/09/2012   

Un terror racional

Aquest estiu, a més dels incendis, de la loquacitat inútil dels ministres, dels préstecs i rescats hipotètics i de les lamentacions habituals, la premsa del Regne d’Espanya ha tingut un altre tema recurrent: si cal alliberar per raons dites humanitàries un pres d’ETA malalt terminal, i si per a la solució del conflicte i la consolidació de la pau els terroristes han de demanar perdó i expressar penediment i dolor. Perquè si no ho fan, afirmen moltes veus, ells mateixos serien inhumans, criminals sense esmena, més pròxims a les bèsties que a la condició moral i racional. Demanar penediment a un terrorista pel dolor infinit que va causar és una exigència humaníssima, lloable i comprensible. No tractar-lo igual si demana perdó pels seus crims com si no, podria ser una decisió coherent, però generalment no ho és. Dit això, ja vaig escriure fa anys una idea que podia semblar escandalosa: que el terror té raons, i que qui no entenga això no podrà entendre res. És comprensible que davant de l’horror, la mort i la desgràcia reaccionem expulsant de la condició humana els culpables: són com bèsties feroces, i si són tan brutals i cruels és perquè estan privats de raó: el terrorisme, llavors, seria una mostra extrema d’irracionalitat. És comprensible, però és fals: reduir el terror a la bestialitat o a la pura maldat, pensar que és propi de gent que ha perdut la raó, és desconèixer la seua racionalitat perversa. Els humans som capaços de fer el mal racionalment: dins de casa i fora de casa, amb els amics i amb els enemics, uniformats i sense uniforme, en guerres declarades i sense declarar. Som capaços de pensar en el dolor aliè, en l’horror que podem provocar, en la destrucció i la mort dels altres i, pensant i sabent tot això, provocar-ho amb perfecta consciència. El terrorisme és una cosa molt pitjor que la passió homicida o la brutalitat irracional: és l’ús racional de la destrucció, el dolor i la mort amb un càlcul previ de resultats possibles. Un càlcul, això sí, en què el resultat previst té un component ideològic: ha de ser en benefici d’una causa. El terrorista no es veu ell mateix com un assassí, sinó com un soldat en guerra, un màrtir o un heroi, i el seu acte es justifica per la grandesa superior de la causa. En molts pobles i viles d’Euskadi, anys i anys, els amics d’ETA, als ajuntaments o al carrer, han ignorat el dolor de les víctimes i han honorat com a herois els qui les causaven. En moltes ciutats i pobles del món islàmic, els membres d’al-Qaida o els qui moren matant en nom d’Al·là misericordiós, són celebrats i admirats com a màrtirs sants, i la mort de milers d’innocents un 11 de setembre funest va ser acollida amb festes i alegria als carrers.

El terrorista no mata per passió irracional, ni complint ordres per obligació. Mata per convicció. I per això és tan profundament responsable dels seus actes: per la fredor de la seua raó, perquè sí que sap què fa. No mata per a eliminar un obstacle com l’atracador armat, no mata per plaer com l’assassí pertorbat, no mata per un odi personal, ni menys encara per disciplina militar: mata per càlcul, i en el seu càlcul la sang, el dolor i l’horror són simples variables en funció d’un objectiu. Al contrari del que són (o haurien de ser!) les accions militars d’una guerra normal, per al terrorista causar víctimes innocents no és un efecte col·lateral, és l’objectiu central. El dolor compartit, la reacció emocionada de les persones que pateixen amb el dolor dels altres, és del tot absent en la lògica del terror imposat. Com en la guerra, d’altra banda, quan sempre pareix normal plorar les baixes pròpies i celebrar les de l’enemic. En la condició humana hi cap el mal. Aquesta és la nostra terrible i profunda misèria. Hi cap fins i tot l’alegria pel mal que pateixen els altres. Però hi cap també la com-passió, sentir com a propi el dolor aliè. Per això mateix, per a mantenir viva aquesta sensibilitat que és la nostra millor part humana, no ens podem acostumar a l’horror: ni a l’horror de la guerra ni al del terror il·luminat (l’un i l’altre presents, ara mateix, a Síria). Tenir sempre sensible l’epidermis moral, no endurir la simple pell de l’emoció, és la grandesa de la immensa majoria d’homes i dones: la dels que sí que sentim compassió, i ens veiem com a part de les víctimes i ens posem al seu costat, no a l’altre: el costat de qui provoca el terror mai no podrà ser el nostre.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1473 | 04/09/2012   

Boscos i foc

Aquestes setmanes passades d’agost i de juliol, les imatges quotidianes de boscos en flames han competit, als noticiaris, amb les escenes dels Jocs Olímpics i amb les notícies rutinàries i diàries del quadre oscil·lant de la famosa prima de risc. Portem, en aquesta península ibèrica i a les illes atlàntiques, una epidèmia o plaga d’incendis com fa anys que no se’n veia, en extensió socarrada i en dificultat d’extinció. Al País Valencià, a les muntanyes centrals interiors d’aquesta geografia tan difícil, els efectes del foc han estat terrorífics, amb desenes de milers d’hectàrees reduïdes a la negror i grisor de la cendra. Més al sud, a La Torre de les Maçanes, la inèpcia d’alguns responsables ha provocat fins i tot víctimes mortals. Sembla, segons el recompte, que els focs d’enguany a la muntanya valenciana han cremat ja més superfície que la suma dels quinze o vint anys passats. I com és habitual, en aquest país (el valencià, el català, l’espanyol), el foc esdevé automàticament matèria incendiària en l’enfrontament polític: si és pitjor o millor un incendi de dreta o un incendi d’esquerra, un foc del PSOE o un foc del PP. Partits als quals la cosa que més els ocupa i els preocupa no és saber com preveure o resoldre els problemes d’aquesta matèria, sinó com emprar el bosc que es crema com a arma contra el partit contrari. I així passen els anys i les dècades, i així, periòdicament, implacablement, es repeteix sense remei la desgràcia. Sembla que en aquest Regne d’Espanya (incloses les seues dependències continentals o insulars), l’única política global, l’únic projecte continuat i extens, que hi ha hagut mai en matèria de boscos i d’arbres, van ser les repoblacions massives de pins (i d’eucaliptus en algunes regions) que van portar a terme els serveis forestals del franquisme i el primer postfranquisme. Pins a tot arreu, tant si tocava com si no, i presentar les infinites hectàrees repoblades com un èxit més del règim, al costat dels embassaments i d’alguns plans de “colonització” rudimentària. Després d’aquest gran projecte de resultats dubtosos no hi ha hagut cap més idea global, cap més visió del que cal fer (si és que cal fer alguna cosa) amb la vegetació natural del territori. Ara mateix, amb tanta experiència acumulada, tanta tecnologia i tants mitjans, tants especialistes i experts, tants ecologistes combatius, és l’hora que les idees, els debats, les explicacions i els projectes concrets només tenen un punt en comú: són ocasionals, són dispersos, i són massa sovint contradictoris.

Vull dir que en un mateix diari, posem per cas, el mateix dia o en dies propers, un expert de prestigi pot afirmar que la culpa de tot la té la falta de neteja dels boscos, i l’acumulació de matèria combustible viva o morta; i un altre afirma que els boscos cal deixar-los en el seu estat propi, que “netejar” el sotabosc és alterar l’equilibri natural. Un es lamenta de la lentitud general de les faenes d’extinció, un altre sosté que cal deixar els incendis al seu aire, i que el foc forma part de la història dels boscos. Un diu que són necessaris mitjans aeris que arruixen aigua abundant, i un altre (enginyer eminent, especialista), afirma que llançar aigua des de l’aire és perfectament irrellevant, una despesa inútil. I així anem fent, sense teoria general dels boscos, i sense pràctica eficaç acreditada. Gràcies que els arbres tenen també el seu instint, i si ningú els molesta i els socarra s’escampen tant com poden. Com a les faldes i valls que es veuen des de Xodos, on fa trenta o quaranta anys, quan jo hi vaig arribar, el bosc ocupava només les carenes, i la resta eren bancals infinits, ja abandonats o a punt de ser-ho, i ara tot el que veig des de la finestra de casa és massa forestal de dalt a baix: moltíssims pins (no “repoblats” per ningú!), moltes carrasques, i fins i tot savines i ginebres que són arbres bellíssims i antics, de creixement molt lent. Hi ha moltes vaques on no n’hi havia cap, hi ha cabres munteses, hi ha massa senglars, i fa pocs dies, baixant per la pista del Mas de Llorenç, se’m va quedar mirant amb ulls sorpresos una cerva elegant i bellíssima. No sé si d’això es desprén alguna teoria del bosc i del foc, perquè els he de confessar que no en tinc cap.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1472 | 28/08/2012   

Calors d'agost

I de juliol, pel que hem hagut de constatar i de patir. Sembla, segons que es desprén dels registres històrics (massa curts), que aquestes temperatures immoderades fa molts anys que no es coneixien, com ara a la ciutat de Morella, amb uns 38º que no es veien des del temps de la I Guerra Mundial. Bé, doncs, segurament és cert que les mitjanes universals de la temperatura pugen lentament però implacable, i que gran part de la culpa la tenim els humans insensats. També és cert, però, que cada pocs anys, en aquest país, és costum lamentar-se de la gran calor que fa, de com és d’insuportable la temperatura que ens manté afligits i extenuats, de l’infortuni d’haver d’aguantar aquest capritx inaguantable del clima. Ens en queixem cada any, per vici històric, igual com alguns dies de cada hivern ens queixem dels excessos del fred. El cas és que arribà aquest estiu immoderat amb grans calors impròpies de països assenyats i civils, s’instal·là sobre l’aire i la terra amb excessos inhumans, i no sé si quan vostés llegiran aquest paper (una setmana després d’escrit) la calor indecent haurà baixat a límits habituals i raonables o haurà tornat als extrems, vist que el clima sempre camina per viaranys incomprensibles. L’única certesa és que no habitem un país amable i temperat, sinó uns litorals, valls i muntanyes de la vora del Mediterrani, amb pluges tan regulars com incertes a la tardor i a la primavera, sequedat i calors a l’estiu, fred variable a l’hivern, i a passar-ho bé amb aquest clima que tenim el vici de considerar privilegiat, però que és una font contínua d’inestabilitats físiques, mentals i emocionals. No correspon a la fe que hi tenim, i per tant els excessos, que d’altra banda no són excepcionals sinó ordinaris, sempre ens agafen per sorpresa i amb un sentiment d’injustícia, basat òbviament en l’oblit selectiu. D’acord que enguany aquests mesos de juliol i d’agost –amb els cèlebres vents africans, plens de pols, que sempre ens sorprenen però que igualment tornen sempre– han estat més llargament calorosos del que indiquen les mitjanes estadístiques, però superar la calor mitjana també és un costum climàtic que es repeteix cada pocs anys. Es repeteix, invariablement, però cada any que torna, ens agafa com qui diu desentrenats. Com si esperàrem, il·lusòriament, que l’estiu ha de ser moderat, sobretot els qui vivim a la vora de la mar i hem de patir, a més, el suplement de xafogor que ens procura la humitat de la nostra estimada mar antiga.

Com si ens consideràrem, gairebé cada estiu, víctimes d’alguna alteració maligna de la norma climàtica. Com si la nostra experiència del clima estiuenc no fóra la suor, i per a alguns com jo un malestar intolerable: jo enyore, cada estiu, els núvols de Bretanya, i la fresqueta d’Escòcia o del Cantàbric. I practique, com en tantes altres coses, la bíblica virtut de la paciència. No m’agrada queixar-me de la incomoditat que imposa la meua geografia: n’hi ha de molt pitjors. Tinc la impressió que en altres latituds més boreals la població és més realista: saben que l’hivern és llarg i molt fred, que hi neva sovint, que el gel cobreix la terra, que la normalitat inclou la pluja permanent. I saben que la tardor és la tardor, la primavera és la primavera, que l’estiu és curt i asfixiant a Nova York i ple de mosquits a les planes de Rússia o entre els llacs innombrables de Finlàndia. Ací, quan arriba la calor i el sol (això que vénen a buscar amb entusiasme els habitants de terres d’estius ennuvolats), hem de suportar durant dos o tres mesos que tots els noticiaris televisius dediquen la meitat del temps a recordar-nos quines calors tan horribles passem, repetint cada dia imatges de termòmetres amunt o avall dels quaranta graus, i de turistes o indígenes refrescant-se a les fonts de les ciutats, quan no omplen les platges d’un formiguer espés de cossos nus que encara deu augmentar notablement la temperatura de l’aire. I llavors ens precipitem a l’aire condicionat, com si no fórem hereus d’incomptables generacions que han viscut sense aquesta refrigeració antinatural, i ni tan sols es llevaven la roba: els senyors s’afluixaven la corbata i el coll dur, les senyores portaven vestits més o menys vaporosos, i això era tot. No aprendrem mai la virtut de la paciència, ni tan sols de la paciència climàtica que hauria de ser tan natural i tan antiga.

Joan F. Mira | El Punt Avui | 17/08/2012   

La pàtria olímpica

És creença general que aquests espectaculars Jocs Olímpics que se celebren cada quatre anys (i que ni són olímpics ni són jocs) són signe de pau i de fraternitat universal, que serveixen per a anul·lar les hostilitats reals o latents entre els països i pobles del món, etcètera, i altres suposicions igualment infantils, fantasioses, clàssiques i recurrents. Tot és, evidentment, fals de completa falsedat. Els Jocs Olímpics són, exactament, la jerarquia política del planeta expressada amb uns altres mitjans, són la guerra ideològica tèbia (ni calenta ni freda: i en temps de guerra freda, es tractava sobretot de saber si era superior en medalles la gran potència socialista o la capitalista), són la diplomàcia del prestigi a colp de rècords i d’acumulació d’or, plata i bronze. Són pur nacionalisme exacerbat, portat a extrems que, amb una mica de perspectiva, apareixen perfectament grotescos.

A mi, la perspectiva me la dóna el fet de no ser-hi representat per cap bandera, himne, o equip nacional. Si fóra espanyol de nació afectiva, espanyol de fe com és normal i habitual en aquest Regne d’Espanya, trobaria perfecte que la televisió pública de l’estat nació, la meua, es dedicara rigorosament a la pràctica patriòtica (tal com deuen fer, òbviament, les televisions d’altres països), i a omplir nou minuts i mig de cada deu amb els atletes nacionals, tinguen molt d’èxit o poc. És natural: els jocs estan fets per això, per a la glòria de les nacions que desfilen el primer dia per l’estadi, per a l’emoció patriòtica dels compatriotes del campió quan puja la bandera i sona l’himne, cauen les llagrimetes, s’acceleren els cors. Cada país, si s’ho pot pagar (o sense poder-s’ho pagar, perquè l’honor nacional no té preu), dedica recursos, personal especial, instal·lacions, temps i esforç, a fi i efecte de veure pujar la pròpia bandera i escoltar el seu himne quan arriba el gran dia. És Espanya, França, Xina o Turquia qui guanya o no guanya, qui queda més alta o més baixa en l’escalafó de les medalles, qui augmenta o disminueix en honor i en prestigi: els Jocs Olímpics no són la gran expressió de la comunitat humana, són la gran explosió de les pàtries i de les nacions, és a dir dels estats amb himne i amb bandera. La resta, compta ben poc.

Probablement, l’any 776 aC, quan segons l’antiga tradició es van celebrar les primeres competicions en honor del Zeus d’Olímpia, els grecs tenien ja aquell amor abrandat a la polis que després van mostrar amb tanta profusió. Els grecs, en condicions normals, eren patriotes de la pròpia ciutat: la polis, és a dir l’estat, era la patrís dels ciutadans, i només en situacions extremes –quan els atacaven els perses, posem per cas– es consideraven un sol poble davant d’un enemic exterior. De manera que aquesta és la tradició que hem heretat, al costat de la pràctica dels jocs. Que si bé es mira no eren de cap manera “jocs”, diversions o passatemps, sinó agones o competicions: agonía és lluita (i d’ací el sentit d’angoixa o patiment), i els verbs agoniao i agonízomai volen dir combatre, enfrontar-se, rivalitzar. Res de “jugar”, per tant: l’atleta s’esforça a guanyar pel propi honor (de fet, athletes és un derivat de la paraula que significa lluita i premi), i també per l’honor de la pàtria.

En temps dels clàssics, això era una cosa relativament modesta i familiar: els atletes guanyaven la corona i el premi, el poeta de torn els dedicava una oda que solia ser avorrida i retòrica, i quan tornaven a casa podien rebre algun homenatge oficial i popular. Els grecs, doncs, inventaven les coses, i nosaltres, passats els segles, les deformem, les inflem fins a l’infinit, i ens fem la il·lusió que som hereus dels antics invents. Mireu què passa amb el teatre: fins a quins extrems d’excés grotesc i pretensiós es poden deformar modernament les antigues tragèdies. Mireu l’ús de la filosofia grega: Plató convertit en receptari banal, substitut de les pastilles. I, ara que hi som, mireu les Olimpíades. Se suposa que els Jocs per excel·lència han de ser només jocs, exercici de les virtuts morals aplicades al cos (esforç, perseverança, resistència, i tot això), o de les virtuts del cos aplicades amb rigor moral. Se suposa que els atletes són individus excel·lents per ells mateixos, competidors per l’honor personal, i que el seu èxit és seu i només seu.

Tal com faig cada quatre anys, he seguit de manera fragmentària les transmissions dels Jocs Olímpics, només uns minuts cada dia, prou per veure alguna cursa excepcional, algun salt prodigiós, alguns exercicis extrems sobre terra o dins l’aigua: el cos humà, i més si és un cos jove, pot arribar a límits que freguen el miracle, i això és digne de contemplar de tant en tant. Ja sé que tot açò té una gran part de circ, que els prodigis increïbles d’uns pocs no demostren gran cosa sobre les qualitats anatòmiques o el nivell esportiu del país que representen. D’altra banda, que la velocitat siga negra i la gimnàstica blanca, que els etíops i els kenyans siguen reis de la llarga distància i els xinesos del ping-pong, segurament vol dir alguna cosa, però no sé quina: potser alguna combinació entre natura i cultura. Ja sé també que els jocs són molt més que una ocasió esportiva i atlètica: són el més gran espectacle universal de masses, són l’expressió política del país que els organitza, són un immens negoci professional, són un aparador llampant amb desfilades i focs d’artifici, són una mentida colossal.

I malgrat tot, veure nadar, córrer, saltar, jugar o contorsionar-se, en aquest marc d’altíssima exigència, és un plaer per als ulls i per a l’ànima. Llàstima que la competició sencera –allò d’anar més lluny, més alt, més fort– siga també una competència de vanitats nacionals, de nacions amb bandera i amb himne, explotada fins a extrems funestos de retòrica i d’emocions exaltades com si es tractara d’una cursa d’honors compartits o de guerra simbòlica: o no “com si”, perquè es tracta d’això. I a això, a la glòria i l’honor nacionals, es dediquen els organismes esportius de cada estat amb seu a l’ONU i exèrcit legal, i per això les transmissions olímpiques a les ràdios i les televisions són tan brutalment patriòtiques i tan militantment nacionalistes, en el pitjor sentit de la paraula. No importa l’esport ni la pràctica atlètica, només importa que cada medalla fa més compacta la substància de l’estat nació, més profunda l’emoció compartida de la pàtria comuna, que ací, òbviament, és la pàtria espanyola i no cap altra.