Avui és dissabte, 2 de novembre de 2024 |
<< < [68] [69] [70] [71] [72] [73] [74] > >> | Joan F. Mira | El Temps, núm. 1462 | 19/06/2012
El viatger curiós haurà de fer poc més de vint minuts amb tren des d’Amsterdam (tot Holanda és una densa i extensa xarxa de trens de rodalies), seguir el curs del riu Zaan, i baixar a la petita estació de Zaandijk. Pot visitar el poble, que començà amb les primeres cases construïdes a la vora dels dics, allà per l’any 1500, per conrear aquells famosos camps rectangulars entre canals, els pòlders o terres guanyades a l’aigua, una de les obres més admirables en tota la història de l’agricultura. Després cal passar un pont modern, resistir una mica la força del vent que no cessa, i contemplar un dels paisatges més cèlebres i reproduïts d’aquest país d’Holanda: les construccions de fusta pintades i polides, i sobretot aquests molins de vent monumentals que són com l’emblema del país sencer. A l’altra banda del pont, en efecte, hi ha el poblet històric (i inevitablement turístic) de Zaanse Schans, que vol dir aproximadament “el terraplè del Zaan”, construït, segons diuen, per aturar l’avanç dels espanyols en les guerres que ací en diem de Flandes i allà d’Independència. En tot cas, allà mateix, a la vora del riu, es van construir els primers molins industrials d’Europa, uns enginys prodigiosos. Potser aquella comarca del riu Zaan, enmig de l’aigua, dels canals i dels pòlders, va ser en termes absoluts la primera regió pròpiament industrial del planeta: la primera dedicada a la producció intensa i massiva a base d’instal·lacions mecàniques complexes. I hom assegura que, sense la invenció del molí de serra en 1594, no hi hauria hagut cap Companyia Holandesa de les Índies Orientals, cap Companyia de les Índies Occidentals, ni cap Edat d’Or dels Països Baixos: aquests molins serraren, de manera eficaç i barata, la fusta dels grans vaixells que recorrien els oceans d’orient i d’occident i convertiren Holanda en el gran centre del comerç mundial. Però no sols això: els nous molins de vent van ser també adaptats per a tota aplicació imaginable, des de la mòlta tradicional dels cereals (ací es produïa la farina amb què es feien les galetes per alimentar les tripulacions de la flota) o el bombeig d’aigua dels pòlders, fins a la producció de cànem per a les veles, la fabricació de paper, de calç o de pigments. Tota una indústria poderosa que trobava eixida als seus productes a través de la propera ciutat d’Amsterdam. Els moliners es van fer rics, els comerciants també, i es van fer cases de bellesa i confort incomparables. Ací vingué el tsar Pere el Gran de Rússia, a finals del segle XVII, a observar els fonaments de la construcció naval holandesa.
N’hi hagué més de mil, d’aquests molins prodigiosos, abans que arribara la màquina de vapor que hauria de substituir-los, i com açò és Holanda, l’any 1925 es fundà una associació per preservar-los de la desaparició. Ara, els molins salvats, en perfecte estat de funcionament, s’estenen a la vora de l’ample riu formant un paisatge tranquil i perfecte. El visitant, si no té pressa (i ací certament no n’hauria de tindre), pot passar una estona fructífera observant, tal com degué fer Pere el Gran, com funciona un molí que és, ell tot sol, com una petita fàbrica sencera. Si hi ha, com és habitual, un vent regular suficient, només dues aspes de les quatre tenen la vela posada, i la potència que en resulta és tan gran que fa girar vivament les quatre moles enormes, dues de set mil quilos i dues de cinc mil: les més grans molen calç fina per a pintures, les més petites molen pigments, i el visitant solitari les veu girar i no arriba a explicar-se com és possible el prodigi. Pujant als pisos superiors, l’engranatge central apareix com el mecanisme d’un rellotge gegant, eixos, palanques, engranatges i rodes dentades, tot de fusta, tot exactament tal com era i com funcionava fa tres o quatre segles. A la planta inferior, les moles verticals giren incessantment, una a la part de dins i una altra a la de fora, amb un enginy que passa el solc de calç o de pigment mineral d’una roda a una altra, per fer una doble passada amb un sol moviment. La meravella, per qui la contempla, resulta interminable. I d’ací ha eixit Holanda, la indústria, les naus, el comerç d’occident i d’orient, l’admirable país que han construït els holandesos.
| Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 599 | 14/06/2012
Aquest partit que ens governa fa tants anys, dit Popular amb absoluta justícia numèrica, no deixarà mai de sorprendre’m, per l’alt nivell dels líders i per la novetat de les idees. Com aquesta del senyor Serafín Castellano, que ha organitzat, en l’estructura directiva, una nova Secretaria d’Identitat. D’identitat valenciana, evidentment, tan problemàtica que fa mig segle ja hi cavil·lava àrduament un tal Fuster. Enhorabona, senyor Castellano, i comencen pel llibre que vosté sap, si no és molèstia. Diu que dins del PPCV hi ha un gran sentiment valencianista, que és un valencianisme “útil, modern, intel·ligent i integrador”, i que abraça la defensa “sense cap tipus de complexos, de la cultura, la llengua, la idiosincràsia i els costums de la Comunitat Valenciana”. Fins ací, perfecte, tot i que no sé com es defensa la idiosincràsia, però deixem els detalls. Així doncs, la nova secretaria haurà de “treballar per la imatge d’una Comunitat Valenciana emprenedora i forta” (cosa que em sembla de primera: des de Zaplana fins a Camps i a Alberto Fabra no han parat mai de dir que som l’enveja d’Espanya i d’Europa), i “per aquest orgull i estima i defensa de lo nostre”. “Lo nostre” és el secret. I qui coneix millor aquest secret, no cal dir-ho, són els membres de la Secretaria, antics dirigents destacats d’Unió Valenciana. Experts en identitat nostra, en ortografia nostra, en himnes nostres i banderes nostres, en imatge emprenedora, i sobretot capdavanters reconeguts d’un valencianisme modern, intel·ligent i integrador. Si vostés en tenen cap dubte, repassen la llista completa. Ah, la flamant Secretaria no es diu d’“Identitat”, sinó “de Señas de Identidad”, ja que en la versió valenciana de la web del partit l’organigrama figura només en castellà. Exemplar. Quant a la imatge que hauran de promoure, en la mateixa web hi ha un text segons el qual Fabra, assegut al costat de Bauzá, “destaca que s’ha construït una imatge irreal de Balears i la Comunitat Valenciana i per a combatre esta idea errònia cal dir basta (sic) perquè som un gran poble capaç d’eixir avant.” La imatge era irreal, la idea era errònia, i ací tenen vostés, per a combatre-la, una secretaria intel·ligent i moderna.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1461 | 12/06/2012
Una part d’aquest article, columna o paper accidental serà gairebé una còpia, una traducció, un plagi descarat, d’una informació –irònica, possiblement poc verídica, i que en tot cas fa pensar amb un sòlid i escèptic bon humor– llegida fa poc temps en un diari europeu que no diré, per si de cas. Vostès, amb tota certesa, han sentit parlar sovint de la cèlebre llei establerta a final dels anys 1940 per un enginyer de l’Air Force dels Estats Units, el capità Edward A. Murphy, segons la qual “if anything can go wrong, it will”. O siga que, segons la llei de Murphy, si alguna cosa pot resultar malament, resultarà malament, tot allò que puga fallar, fallarà, tot error que es puga cometre, serà comès. I més prop dels dies (i anys!) que vivim en aquests regnes i principats de Catalunya, d’Espanya o de València: tot polític o similar (com ara dirigent d’una caixa d’estalvis o d’un banc) que puga fer una bestiesa, la farà. La llei de Murphy també és coneguda en la seua versió física més universal, segons la qual “la torrada sempre cau pel costat on hi ha la mantega”. Sembla que hom ha intentat explicar el fenomen, de manera intuïtiva, afirmant que la capa de matèria grassa provoca una dissimetria en la inèrcia o l’aerodinàmica de la torrada quan cau, amb els efectes previsibles a l’hora de fer xaf! sobre el terra. I ara ve la informació alternativa que he llegit, de caràcter entre còsmic, còmic i moral. La informació del diari fa referència a un article de l’European Journal of Physics, on es combinen la ciència i l’humor britànic, resultaria que la mantega no és la culpable del cas, i que si la torrada cau pel costat que no voldríem, significa que les lleis de la natura van en contra nostre o, dit d’una altra manera, que l’Univers té un caràcter profundament malèfic. Ja m’ho semblava, seguint els noticiaris, però la cosa va més lluny encara. L’autor de l’article, Robert Matthews, analitza la dinàmica de la torrada quan cau d’una taula, amb els components de lliscament, fricció, rotació, i tot el que cal. I la primera conclusió és que la llesca de pa, en general, no té temps de fer un tomb complet. Podria haver-se aturat ací, i aplicar un corol·lari de la llei de Murphy: “La probabilitat que una torrada caiga a terra pel costat de la mantega és directament proporcional al preu de la catifa.” Però l’autor és físic, i vol anar al fons del problema.
Amb tot de fórmules contundents, l’autor demostra que el factor principal que provoca el lamentable drama de la torrada és l’altura de la taula. La qual està determinada per l’alçada mitjana dels humans, la qual és, en definitiva, un resultat de l’evolució. El bipedisme o bipèdia ha limitat la nostra talla per una qüestió de seguretat: si fórem molt més alts (com una girafa, posem per cas), qualsevol caiguda implicaria un risc segur de trencar-se algun os. Per tant, l’altura de la taula depèn de la resistència dels nostres ossos a les caigudes, és a dir, de l’estructura de la matèria, que en últim extrem és cosa de la coherència dels àtoms, i finalment de les lleis de la gravitació. En conclusió, tots els organismes humans estan destinats a patir la llei de Murphy, aplicada a les torrades, a causa de les constants fonamentals de l’univers. Per a comprovar experimentalment els seus estudis, l’autor va fer un test massiu per al conjunt del Regne Unit. I el resultat va ser que, sobre molts milers de torrades, el 62% van tocar terra pel costat de la mantega. Més que la proporció de l’atzar, certament, però no prou per a la teoria. L’explicació és que el 38% restant tenien la mantega per costat que no tocava. I així, si aplicàvem la teoria i l’experiència al cas de l’acumulació de desastres que ens afecten de prop, el resultat seria, amb un grau de certesa aproximatiu, que les lleis de l’univers aplicades als nostres polítics (des de regidors fins a presidents del govern), gestors de caixes i bancs, promotors immobiliaris, inversors fantasiosos i voraços, i alguns milions de ciutadans insensats, han produït més d’un 60% de víctimes necessàries de la llei de Murphy, al costat de prop d’un 40% que posaren la mantega, és a dir, els diners, en el lloc equivocat. I així, amb el 100%, les lleis de l’univers s’han complert de manera implacable. Somrieu una mica, si us plau.
| Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 598 | 07/06/2012
Ha mort Josep Lluís Bausset, l’home subterrani, tal com li deia el seu amic Fuster. Incansable, discret, amagat. Subterrani potser, però no desconegut ni oblidat, perquè si l’oblidàrem voldria dir que aquest país no mereix uns ciutadans com ell. Li preguntaven en una entrevista, fa dos anys: “Enguany vosté farà 99 anys, què demana?”. I responia: “No complir-los”. “Què diu?”. “Això que ha sentit”. “Es vol morir?”. “Aquest món és una merda”. I concretava la qualitat excrementícia amb exemples personals, de polítics com els que corren impunes. “I per això es vol morir?”. “Doncs, sí, entre altres coses: la vida no és com abans”. “I s’ha cansat de viure-la?”. “No, cansat no: n’estic fastiguejat i avorrit, i s’han perdut tots els meus principis”. Els seus principis en són un: civilitat sobre totes les coses. Sense la qual, Bausset afirma que està tan avorrit del món que ja no té ganes de viure. I això és ser d’esquerra, afegeix, a pesar que els seus l’han decebut bastant. “Doncs, vejam si em pot explicar què és ser d’esquerra”, li diu l’entrevistador. I la resposta és perfecta: “És ser humanista, tolerant, amb l’ambició que la gent visca tranquil·la i respectuosa amb els altres”. Ai, que pense jo: que poca gent que es diu d’esquerra entén aquesta esquerra antiga que vol dir el contrari de l’egoisme, del dirigisme, de la prepotència, de la demagògia, de la hipocresia, de la falsedat. Per coses així, val la pena lluitar tota la vida: cent anys, o cent i un. Bausset, vist com han anat tantes coses, no sols estava decebut: tenia també fàstic. Entenc que tinguera ganes de morir-se, després d’haver viscut un segle. “I té por de morir-se?”, li pregunten. “No, en absolut: sé que m’adormiré, i s’ha acabat”. “Vosté és cristià?”. “Sí”. “De manera que, quan es morirà…”. “Quan em moriré se’m menjaran els cucs: això si m’enterren, que jo preferisc que m’incineren i em llancen al mar, perquè sóc darwinista i sé que la vida va nàixer en el mar”. “Però llavors, Déu existeix o no?”. “I jo què sé (silenci): sóc agnòstic”. “No ha dit que és cristià?”. “Bé, sí”. “I per vosté seria una decepció que no existira Déu”. “Sí”. I ací s’acaba. Ara Bausset ha mort, i veurà cada setmana des del cel la partida del trinquet de Pelayo.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1460 | 05/06/2012
Jo arribava cada matí, poc després de les vuit, a un lateral de la plaça de Sant Pere, passava per davant d’una sastreria eclesiàstica on s’exhibien models diversos per a cardenals, bisbes i altres monsenyors de la cúria, sotanes elegants, mitres, casulles i capells. Després travessava la plaça, al centre de la qual sempre hi havia un dels increïbles bojos de Roma, agenollat, amb els braços oberts i cridant “O Gesù, Signore, perdona i nostri peccati”, incansablement. A l’altre costat de la plaça, darrere de la columnata, hi havia la porta on els guàrdies suïssos, que ja em coneixien, em saludaven amb un “Buon giorno, professore”, i llavors entrava als patis interiors del Vaticà, passava pel cortile Borgia (els Borja són els únics que tenen un pati, una torre i uns apartaments dedicats al seu nom, i no devien ser tan terribles i rèprobes quan el nom s’ha conservat fins els nostres dies als palaus dits apostòlics), i enfilava l’escala cap a la biblioteca. En aquells patis interiors hi ha portes de bronze i de fusta massissa que donen a institucions reservades, mig religioses i mig civils, mig econòmiques i mig pastorals, i hom comprova i constata que l’Església Romana no és una multinacional com les altres: no és efímera sinó permanent, no té residència en edificis lleugers de vidre i de plàstic sinó en palaus robustos de pedra picada. Dins d’aquells patis, trobava cada dia mongetes de servei, diligents i discretes, monsenyors amb carteres de cap de negociat, i bisbes i cardenals que hi passejaven conversant, refregant-se suaument les mans davant del pit i amb el cap una mica inclinat de costat, a la manera d’aquells gestos característics de Giulio Andreotti. A la biblioteca, monjos de grans barbes blanques teclejaven ordinadors portàtils, erudits d’arreu del món llegien patracols venerables, i una investigadora sueca preparava una tesi teològica sobre Alexandre VI. A l’hora del cafè, en l’absis d’una petita capella medieval que feia de cafeteria, es produïa la que devia ser l’única barreja de tot aquell personal heterogeni: cardenals, professors, monsenyors de la cúria, empleats, i supose que més d’un responsable de les confuses finances vaticanes. Allà dins les veus sempre són baixes, els gestos continguts, les mirades discretes i modestes, i tot plegat (patis, edificis, portes robustes, corredors i escales, monges, prelats, investigadors d’arxiu i biblioteca, l’aire subtil carregat d’història activa i de moltes més preguntes que respostes) forma el conjunt humà i urbà més extraordinari de la terra.
Aquest petit regne independent de mig quilòmetre quadrat, aquesta monarquia electiva amb sobirans insegurs que són alhora l’autoritat religiosa més segura i poderosa del món, aquest recinte històric que és un petit estat emmurallat, aquests palaus que no són ni l’Escorial ni el Kremlin ni Versalles i tampoc la Ciutat Prohibida de Pequín, tot això forma un espai absolutament únic, combinació d’esperit i de pedra, de religió, diplomàcia i política, de servei a les ànimes i de finances no sempre confessables, d’homes de Déu i d’ambicions de poder. Cal tenir tot això present (i repassar una mica la història...) aquests dies, quan la premsa publica notícies de dossiers vaticans perillosos, de filtracions massives de documents interns, de lluites de cardenals i de partits, i d’altres mostres d’un estat de crisi que, d’altra banda, ha sigut sempre l’estat natural del Vaticà. I aquestes són, segurament, les convulsions finals d’aquest pontificat, com els de Pius XII, Pau VI o Joan Pau II varen tindre les seues. La destitució fulminant de Gotti Tedeschi, responsable de l’Institut per les Obres de Religió (la banca vaticana), la detenció de Paolo Gabrieli, dit Paoletto, el majordom del papa, i altres fets més o menys escandalosos, són mostres de fosques lluites de bàndols dins i fora de la cúria, i de la posició incerta del Secretari d’Estat Tarcisio Bertone. I al fons de tot, la figura trista i distant del sobirà: Benet XVI, aïllat, impotent, sense esperança, incapaç d’aguantar ferm el timó en aquell petit món ple de cobdícia i d’ambicions, de negociacions i de complots, i de visions oposades sobre l’Església present i futura. Més o menys com ha estat sempre, a l’interior dels murs del Vaticà.
| Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 597 | 31/05/2012
Vaig passar la infància i la primera adolescència en un lloc que ni era rural ni era urbà, ni era ciutat ni era del tot poble, i que era quasi rigorosament monolingüe. Monolingüe en valencià, no cal dir-ho, en temps d’estretors de postguerra, quan el general Franco no era encara un avi petit i remot. En aquell poble o barri de València, només es parlava el castellà en dues o tres cases normals, en la família de don Marcelino Alamar, que eren els únics verdaderament rics, i en les de mitja dotzena de forasters (llavors se’n deia així, sense implicar cap ofensa: “forasters”, o “castellans”, o com a màxim “xurros”, amb perdó, que era més descriptiu que despectiu). Els meus pares parlaven valencià entre ells, però com que mon pare era de dreta i empleat d’Hisenda, degué considerar (com tants altres pares) que, vista la situació imperant i el moviment de la història, era millor que els seus fills parlaren l’idioma oficial. De manera que vaig créixer parlant castellà a casa, amb els pares i els germans, i valencià al carrer, amb la resta de la humanitat. Excepte el llatí de la missa per la meua condició d’escolanet eventual, i el castellà en què calia dirigir-se a donya Josefina a l’escola. Sembla una història bastant propícia a l’esquizofrènia, a dissociar la vida i l’experiència en espais de llengües que es creuen, però no es troben, o algun efecte equivalent. Supose, però, que nosaltres no ho sentíem així: era “natural”, com si haguera estat sempre d’aquesta manera i no poguera ser mai de cap altra. Semblava tan immutable com el pas de l’aigua per la séquia i del tramvia pel seu carril: cada cosa al seu lloc i pel seu camí, sense tocar-se. Han passat bastants anys, en aquell barri de La Torre es van quedar sense tramvia, els “forasters” ja no ho són perquè són majoria, i jo em vaig convertir, no sé com, malgrat tot, en algú que després ha dedicat la vida a escriure, del tot naturalment, en la llengua que parlava llavors al carrer. Hi ha molta història en aquest país que no l’entén ningú encara. Ni sap ningú quina serà la història dels nostres nens i adolescents que ara mateix, a les ciutats i a les perifèries urbanes, al carrer parlen massivament castellà, però no van a l’escola de donya Josefina.
| << < [68] [69] [70] [71] [72] [73] [74] > >> |
|
|