Joan F. Mira | El Temps, núm. 1459 | 29/05/2012   

Separatisme

És ben curiós que ara mateix, quan, sobretot a Catalunya, la idea d’independència sembla que s’escampa més que mai, quan se’n parla cada dia a tort i a dret, quan l’independentisme forma part dels temes habituals de conversa, el concepte i la paraula de separatisme gairebé hagen desaparegut de la circulació. Fins a temps mot recents, separatisme era un mot gairebé lleig de pronunciar, com un tabú, i per a l’opinió general espanyola (i gran part de la catalana) era el nom d’un pecat, d’un perill o d’un delicte contra la pàtria. Càndidament (almenys fins a l’edició de 1968), el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans el definia com a “opinió, partit, de qui es vol separar de la comunitat o de l’organització a la qual pertany”. Així, el pecat nefand es diluïa, aplicant-lo a qui opinava que era millor separar-se d’un club o d’una associació, al grup que pretenguera abandonar una comunitat de propietaris o qualsevol altra organització. El diccionari de la RAE, però, va directe al punt crucial: separatismo vol dir “doctrina política que propugna la separación de algún territorio para alcanzar su independencia o anexionarse a otro país”. Res d’opinions, d’organitzacions ni de comunitats: separatisme és la doctrina dels qui volen separar-se d’un estat constituït, per a ser ells mateixos estat o per a canviar d’estat. I això mateix afirma, gairebé exactament, el diccionari nou de l’Institut. El Concise Oxford hi fa una lleu al·lusió dins de separate –‘separar’–, quan aquest verb es refereix a la “independència política o eclesiàstica”, en oposició a unionisme. Elemental: separatisme és el contrari d’unionisme. Repassar diccionaris és un dels exercicis de llenguatge més útils que conec. El Larousse defineix la paraula com a “moviment, tendència, dels habitants d’un territori que desitgen separar-lo de l’estat del qual forma part”. Contundent: separar un territori d’un estat. La idea, doncs, és claríssima: en espanyol, en francès i en anglès (que són les llengües més grosses), separatisme vol dir allò que vol dir també en català popular i polític, però que no deia, fins fa pocs anys, el nostre diccionari oficial, vés a saber per què, potser per timidesa o per ganes de dissimular. I aquesta és també la història contemporània d’Europa, quan la doctrina, el moviment, o el desig de separar-se d’un estat i formar-ne un de propi han sigut tan habituals, tan recurrents, i amb un èxit tan visible, que sense la paraula o el concepte no es pot entendre res d’aquesta història.

Des del 1906, quan Noruega se separa de Suècia, passant per l’esclat del 1918-1920, quan se separen Hongria, Finlàndia, Polònia, Estònia, Letònia, Lituània, Txèquia i Eslovàquia conjuntament, i Eslovènia i Croàcia per a unir-se a Sèrbia, i Albània, i no sé si em deixe cap altre territori. Per cert, el 1919, els austríacs, que s’havien quedat sols, volien justament ser unionistes: una assemblea –amb majoria socialdemòcrata– proclamà la República Alemanya d’Àustria, els aliats van impedir la unió, i la unió es va fer vint anys més tard per obra de Hitler i amb grans aplaudiments al carrer. Després, com vostès saben, es va separar Irlanda, i vingué la Segona Guerra, que portà unions a la força entre el Bàltic i el mar Negre. Després vingué el 1989, caigué el mur, se separaren una altra volta els estonians, els letons i els lituans, i hi hagué separacions noves i afegides com la de txecs i eslovacs, la d’eslovens, croats, macedonis, bielorussos, ucraïnesos, moldaus i, si arribem fins al Caucas, la d’armenis, àzeris i georgians. Això significa que, sense separatismes ni separacions, la major part del territori d’Europa seria encara ocupada pels imperis del segle XIX, que eren el turc, el rus, l’austríac i el prussià. De manera que la història contemporània de la nostra mare Europa és un seguit de separatismes i de separacions i, tanmateix, resulta que els pocs separatistes que hi queden –els que encara sostenen la doctrina o el desig de separar-se, tal com han fet tants altres en tants altres llocs amb gran èxit i aplaudiment– són acusats d’això mateix com a pecat imperdonable. He recordat aquesta història, per si algú es considera poc o molt separatista (que en el vocabulari habitual ara es diu independentista) i això li crea càrrecs de consciència. Que pense que una Europa sense l’èxit històric dels abundants separatismes del segle XX resulta tan difícil d’imaginar que no sabem en què consistiria.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 596 | 24/05/2012   

Ortodoxos

L’última vegada que vaig visitar Atenes, fa pocs anys, va coincidir que eren els dies de Pasqua. La Pasqua dels cristians ortodoxos és una festa nacional i oficial, popular i universalment compartida. A tot arreu hi ha rètols i cartells que anuncien Khristos aneste, Crist ha ressuscitat, i a la televisió el president i el govern sencer participaven en la celebració amb abundància de bisbes, candeles, sacerdots amb dalmàtica i senyals de la creu dels polítics. I el ministre de Defensa, del partit socialista, visitava les casernes per felicitar la Pasqua als militars. Normal, en un país on la religió és una cosa tan seriosa i tan oficial com en terres de l’islam, i com ho torna a ser a Sèrbia, a Ucraïna, Bulgària, Romania o Rússia, on els bisbes barbuts amb capa i corona daurada inauguren parlaments i reben el jurament de Vladímir Putin i altres antics membres del partit oficialment ateu. A Grècia, els popes van pel carrer amb sotana i capell, i darrere camina la dona del clergue amb el cap baix i vestida de gris. Fa pocs dies, vostés deuen haver vist el jurament del nou cap de govern i dels nous ministres, davant de bisbes i arximandrites diversos vestits de pontifical i cantant amb veu sonora i solemne de baix. El president i els ministres, mentrestant, feien repetidament el senyal de la creu amb tres dits, tal com toca, recordant les tres persones de la Trinitat. No tinc res a dir, d’aquest cerimonial, i no en tinc res en contra. És molt més sumptuós i expressiu que la simple presència d’un petit crucifix en una taula, davant de la qual els nostres presidents, consellers o ministres, prometen tímidament el seu càrrec, ja que la major part ni tan sols s’atreveixen a jurar, per si de cas la idea resulta massa transcendent. Ja que els polítics dels països catòlics i ortodoxos resulten, amb poques excepcions, tan ineptes i tan perniciosos (bastant més que els protestants), potser caldria revisar el ritual, i observar com jurà el càrrec Frau Merkel, posem per cas, o el primer ministre de Suècia o de Finlàndia. I si no, imitar els grecs, que almenys adoben la impotència amb bona cosa de candeles, encens, salmòdies i reverències. Llàstima que fins i tot els congressos del PP o del PSOE es clouen sense bisbes ni canonges.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1458 | 22/05/2012   

Literatura universal

Ara que ja han passat els dies del llibre, festes del llibre i fires del llibre (i que a la llibreria i centre cultural Blanquerna de la Calle de Alcalá, que és l’aparador de la Generalitat de Catalunya al rovell de l’ou de Madrid, vam fer oportunament un col·loqui per a explicar com va la literatura catalana, i a penes hi va assistir una dotzena de persones, incloses algunes senyores amb cara de no saber on s’havien ficat...), potser és un bon moment per a parlar de literatura. Perquè supose, estimats lectors, que a vostès els interessa la literatura universal, alguna literatura particular, o simplement la literatura. Supose que sí. Potser no gaire, potser a penes una mica, però sí. Entre altres coses, perquè ningú no s’atreveix a dir que no: la perfecta falta d’interès per la literatura és una cosa molt lletja, com la falta d’amor per l’art o per la música, o simplement per allò que en general en diem cultura (cf. el meu article de la setmana passada). Tanmateix, què volen que els diga: la ignorància de la literatura és la condició habitual. Inclosos, ai  dolor, els programes d’educació bàsica, mitjana i universitària legalment vigents (legalment vigents des fa dècades: ja en parlava ací mateix fa quinze anys). I, malgrat tot, flotem: potser en el buit, o en l’aire subtil de les hores perdudes, però flotem, surem, no ens afonem del tot. En realitat no sé, per molt que hi pense –ni sé si ho sap ningú–, com de reduït i petit és el percentatge de la població a qui interessa de debò la literatura: la literatura com a art expressiva i com a llenguatge, com a creació estètica, com a experiència, com a manera d’eixamplar l’horitzó de la vida. Com a patrimoni universal, i per tant com a solatge, reserva de continguts i de sentits, com a història de la cultura. No els premis dits literaris, ni les presentacions o les novetats, ni els èxits de vendes, ni la indústria i el comerç del paper imprès i relligat. No les notícies ni els noms, sinó la literatura. Qui sap, però, si no deu estar tot tan perdut com suposa el gran Harold Bloom, anarcopatriarca de la crítica clàssica: llegesquen vostès El cànon occidental (si en poden suportar la desastrosa traducció catalana), un patracol fabulós basat en el principi que Shakespeare és Déu Omnipotent, o el seu enviat en aquest món, però que en el fons resulta molt més estimulant i divertit que la major part dels best-sellers i novel·les d’embolics, història falsa i aventures. Amb una mica de sort, potser encara continua existint una considerable minoria, com abans, que no solament compra llibres (se’n venen més que mai, això és pura evidència), sinó que compra llibres bons i damunt els llegeix. I que, a més a més, quan li’n donen l’ocasió, s’interessa fins i tot per una cosa tan impalpable i etèria com la creació literària.

Existim, doncs, autors, lectors, i un petit petit públic interessat. Però existim amb gran dificultat. I en el cas dels més joves, la literatura no existeix gràcies a les previsions dels plans d’estudi, sinó a pesar d’aquestes previsions, i supose que fins i tot contra les previsions legalment establertes. Perquè allò que està legalment previst és que desaparega la substància mateixa de la literatura, que no és un passatemps més com els dibuixos animats, el bricolatge o col·leccionar obres en fascicles. La literatura és la Literatura Universal, amb majúscules, i això és el que ha estat condemnat per successius ministeris o conselleries, consells de rectors o de facultat, i comissions de planificació. S’ha acabat. Ni en el batxillerat, ni en les llicenciatures de lletres, ni tan sols a les facultats de filologia. Abans, en temps de pedagogia primitiva, previs a les successives reformes i catàstrofes, la Literatura Universal era una assignatura, i una assignatura seriosa, en el batxillerat i en el primer cicle de les carreres de lletres. De manera que els estudiants, més bé o més malament, eixíem d’aquell primitiu sistema amb algun coneixement d’edats i d’èpoques, autors, obres i textos. Sabíem, més o menys, on situar Homer, Èdip rei, l’Eneida, Ciceró, Dante, Petrarca i Boccaccio, Molière i Racine, Hamlet, el Faust de Goethe, el geperut de Nôtre Dame, l’Sturm und Drang, Dostoievski, i fins i tot Les fleurs du mal. Doncs tot això s’ha acabat: el sistema no ho permet. Per al sistema, un llicenciat en història no ha de saber situar els trobadors o la Divina Comèdia, i un llicenciat en filologia anglesa no ha de saber qui eren Virgili o Eurípides. I, malgrat tot, la literatura existeix encara. Deu ser per raons que no han entès mai, gràcies a Déu, els degans de facultat i els planificadors ministerials.

Joan F. Mira | El Punt Avui | 18/05/2012   

Nosaltres, cinquanta anys

En un text del 1973, dedicat a un públic “progressista” espanyol, Fuster intentava exposar la “singularitat amarga” del País Valencià: “Com si aquest tros de mapa que ocupem no tingués entitat pròpia: com si la gent que l’habita –ni «catalans» ni «castellans», en principi– no arribàssem sinó a una identificació purament administrativa, o geogràfica.” Aquest, de fet, és l’interrogant amb què comença Nosaltres els valencians, una pregunta sobre l’ésser, sobre la identitat: és molt probable que, si Fuster hagués sabut qui som, no hauria escrit aquell llibre, o no de la mateixa manera. Però, com i quan ens hem definit els valencians?: poc, i malament, aquesta és la qüestió. I Fuster, d’entrada, intenta delimitar com a mínim els termes, les raons i les condicions d’aquesta indefinició valenciana. No per pur interès especulatiu, sinó per tal que la consciència dels dèficits passats i de les indecisions presents siga una base ferma per una decisió de futur: li interessa explicar per tal de transformar, revisar críticament el camí de la nostra història per retrobar la bona ruta perduda. Nosaltres els valencians, de la publicació del qual hem celebrat fa pocs dies els cinquanta anys, és, tanmateix, un llibre provisional i cohibit. Provisional, i assumit com a tal, perquè està escrit en un moment, el 1962, en què els estudis sobre la realitat valenciana, històrica o contemporània, sociològica o econòmica, eren encara molt pobres i escassos. I va ser un llibre cohibit, perquè havia de publicar-se en plena dictadura, tenint presents totes les coses que no es podien escriure ni explicar públicament.

Passats els anys, com ell mateix afirma en el pròleg a Un país sense política, potser n’hauria escrit una versió nova, però no en tingué temps ni ganes. Entre altres coses perquè, en realitat, l’home que va plantar entre els valencians les bases d’una ideologia nacional, va dedicar al tema de la nació una part molt reduïda de la seua obra. Si repassem el conjunt dels seus escrits, el nombre de pàgines dedicades a parlar directament de la matèria de la nació, de les nacions o del nacionalisme és absolutament insignificant. Aquest no era el seu tema. Fuster, més d’una vegada, exposa el fonament moral del seu nacionalisme tan poc emocional. És un fonament racional que es basa, per exemple, en la diferència entre normalitat o plenitud, i frustració. “Els altres pobles europeus, entre aquesta centúria i Napoleó, o bé són pobles excel·lits –complets o en via d’acomplir-se en el seu destí normal de poble–, o bé són pobles frustrats en un grau gairebé letal...” El nacionalisme de Fuster és una reacció contra aquesta frustració col·lectiva: una insistent aspiració a la normalitat, la negativa a acceptar la no realització permanent.

Però això, acomplir-se en el propi destí normal de poble, ha de tenir el seu reflex en un projecte d’acompliment polític, perquè tota definició nacional en suposa un, necessàriament. I arribats ací, el mateix Fuster, justament perquè posava sempre la raó per davant, sabia que un determinat projecte, “els Països Catalans, entesos políticament”, era “ara mateix”, “una pura il·lusió de l’esperit”, en l’expressió que tant li agradava a Josep Pla per marcar la irrealitat d’un desig o d’una visió. “Il·lusió” que, d’altra banda, no ha de ser obstacle a possibilitats i actuacions en un terreny prepolític o extrapolític, que seria el camp de l’elecció o tria personal, i el camp de la llengua, la cultura i l’acció cívica. I de tota manera, per a Fuster, si les possibilitats del projecte polític són il·lusòries, això no anul·la la realitat virtual d’aquest espai: “Si els Països Catalans no troben una encarnació política urgent, no per això deixaran de ser el que són. I no per això deixaran de ser el que haurien de ser.” Què són o què haurien de ser, ja és una altra qüestió. Que potser no té la mateixa resposta des de la calidesa de la fe i des de la fredor de la raó.

Quan Fuster, a la tardor del 1982, es torna a plantejar la mateixa pregunta, les respostes seran també les mateixes de sempre, les de la seua fe i la seua raó, però amb un interrogant afegit: “De Salses a Guardamar, i de Fraga a Maó, tothom és català, i molts no saben que ho són. La majoria. I no saber que ho són, vol dir que no ho són? La pregunta és delicada.” Tan delicada, que l’única resposta és continuar fent-se-la: “Som una nació? Parlem-ne.” Si no vaig errat, aquesta va ser l’última paraula de Fuster sobre el tema. Almenys l’última paraula escrita i publicada: parlar-ne, sense donar com a definitiva cap resposta dominant o dogmàtica (quina?). No oblidar la pregunta, sobretot. Quant a les respostes més o menys invariables o variables, dubtoses o contundents, metòdiques o perplexes, i que finalment es clouen amb una pregunta, cal tenir present un altre dels seus principis immutables: “Totes les meues idees són provisionals”, afirma, de la mateixa manera que assegura no tenir por de les pròpies contradiccions. Passats els anys, tampoc no n’haurien de tenir els seus lectors.

En altres llibres, articles o intervencions directes i discursos, la militància valenciana de Joan Fuster (nacionalment valenciana: això és, per a ell, catalana) va ser manifestada i exercida de manera molt més contundent i explícita. Davant d’unes eleccions imminents al Parlament espanyol, Fuster començava un article amb aquestes paraules: “Ara m’agradaria escriure aquest article sobre política...” Avisant que es proposa de dir “algunes impertinències, que procuraré que siguen suaus, però que no puc aguantar-me de dir-les”. Les impertinències en qüestió feien referència, no cal dir-ho, als límits i definició de la nació, de la nostra. Però, quina és la nostra? A un costat i a l’altre del riu de la Sénia, “som o no som la mateixa nació?” Per a Fuster, sí: per a ell, ser català és l’única manera de ser nacionalment valencià, i en tant que valencià es defineix com a nacionalment català. Però ell mateix sap que una cosa són les definicions amb base històrica recent o remota, i una altra cosa, eventualment, la consciència que se’n té o les condicions del present. I que aquesta distància provoca problemes teòrics i pràctics difícils de resoldre.

Amb aquesta constatació, amb la delicadesa d’una qüestió mal resolta, podem dir que es tanca un cicle de reflexions que s’havia obert trenta anys abans en el Dietari. “Sobre saber i ser” o “sobre el ser i la consciència”, podria ser un epígraf que expressaria el fons d’aquelles reflexions. Fa cinquanta anys, i ara mateix, encara.

Enllaç original

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 595 | 17/05/2012   

“Nous sommes la France�

L’any 1930, l’historiador Carlton J. Hayes (professor a la Columbia University i, curiosament, ambaixador dels EUA a Espanya entre els anys 1942 i 1944) publicava a Nova York un llibre magnífic, France. A Nation of Patriots, el contingut del qual fa honor al títol. Una nació de patriotes, en efecte, on la fe en la pròpia superioritat, en la grandeur, en el privilegi suprem i sublim de ser allò que són, supera de llarg el patriotisme o nacionalisme (la diferència de conceptes és irrellevant i arbitrària) del comú de pàtries, nacions o països d’Europa i de l’ampli món, Espanya inclosa. I no és qüestió de dreta o d’esquerra, de fa cent anys o d’ara: és una fe immutable, invariable i expressada amb emocions i frases contundents. Com ara en el discurs de François Hollande a la plaça de la Bastilla la nit del triomf electoral, on proclama l’orgull de ser “président de toute la fierté de la France”, i demana als seus oients entusiastes: “soyez fiers d’être citoyens français”. L’orgull de França, l’orgull de ser francesos. Poques hores abans, a la ciutat de Tula, d’on va ser alcalde, Hollande proclamava “le rêve français”, el somni incomparable, i parlava de “nous, peuple de France”, recordant al seu poble que “nous ne sommes pas n’importe quel pays de la planète, n’importe quelle nation du monde: nous sommes la France!”. És una afirmació sensacional, la mirem com la mirem, fins i tot en l’eufòria del triomf, o justament per això: no som un país qualsevol del planeta, no som una nació qualsevol del món, nous sommes la France! Poca broma amb la France, que és una cosa única i a banda: perquè al món hi ha la France, i després la resta dels països del planeta, i més alt i més clar no es pot dir. El públic, òbviament, cridava i saltava amb entusiasme patriòtic, abans de posar-se a cantar “Allons, enfants de la patrie, le jour de gloire est arrivé”, i “a les armes, ciutadans!”. Imagine De Gaulle dient les mateixes paraules, imagine Sarkozy (i, ai las, imagine també Marine Le Pen...). No m’imagine les mateixes paraules en un discurs de nit electoral de David Cameron o d’Angela Merkel, per referir-me a països ben grossos. Ni tan sols, honestament, en la boca de Mariano Rajoy.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1457 | 15/05/2012   

�dols, tribus, cultura

A hores d’ara, quan la paraula (no el concepte) s’ha escampat per l’ample món amb més aplicacions dels que un ús raonable hauria d’admetre, ningú no pot definir què significa cultura. Ni jo tampoc, a pesar d’haver dedicat a la matèria infinitat de papers i gairebé mig llibre en Sobre ídols i tribus.  En qualsevol cas, per a la major part de la gent és cultura allò que els és mostrat com a tal: allò que els mostra com a cultura qui té poder per a mostrar-ho. Perquè aquesta és l’altra qüestió, i no menys important que les definicions: la qüestió de les decisions. Qui decideix, per què, per a què, i amb quins criteris. No parle ara només de si algú ha de decidir sobre el valor, diguem-ne intrínsec dels objectes o productes que en diem culturals: no dubte del fet que val més la poesia d’Ausiàs Marc (per no eixir del país) que els versos d’un llibret de falla o uns gojos de festa local a Sant Roc; que en la història de l’arquitectura té més valor la Llonja de València que una qualsevol caseta rural de pedra seca; que val infinitament més una escultura d’Andreu Alfaro que qualsevol ferro que jo podria fondre o retòrcer si em venia la fantasia de fer-ho. No es tracta, doncs, de promoure un relativisme apocalíptic i banal: no tot és igual, no tot val igual. Però és inevitable que la percepció del valor que té la major part de la societat depenga de les decisions sobre el valor que pren l’autoritat competent, i ací és on entren els ídols de la tribu: les imatges de valor que la societat, el que en solem dir “la gent”, rep i percep. Com ara el valor (?) emblemàtic de la Ciutat de les Arts i les Ciències (que no és ni l’una cosa ni l’altra, ni menys encara ciutat, però això, de moment, ho deixarem estar), objecte d’un culte idolàtric tan general i profund com el que –fins ara...– ha rebut el seu arquitecte o enginyer en cap. Ídols vol dir imatges, vol dir representacions, en el sentit de Francis Bacon, el filòsof del segle XVI, no el pintor del XX.  I cultura, per a la major part de la tribu de Bacon, és a dir, del comú de la gent, és (repetiré la idea) allò que els mostra com a tal qui té poder per a mostrar-ho. És valuós, o gran o bo, per tant, aquell objecte o individu (un edifici, un poeta, un quadre, un músic...) que és proclamat com a tal per qui posseeix poder proclamatori.

Així, si la Llonja de València és proclamada “patrimoni de la humanitat” per la UNESCO, a iniciativa dels poders corresponents, voldrà dir que és un edifici valuosíssim. Si Ausiàs Marc no tenia –i encara no té– grans places o cèntriques avingudes, monuments ben visibles, pàgines freqüents als diaris i capítols als llibres de text, vol dir que era ben poca cosa, tan poca cosa que era o és gairebé invisible. Com quan jo feia batxillerat i, als llibres de text, hi figurava en lletra menuda dins les poques ratlles dedicades a les literatures regionals, i el professor ens deia que això no tenia cap importància i no entrava en l’examen: “Sáltenlo”. De manera que el valor del poeta per a la tribu no resideix en la qualitat interna dels versos, que poca part de la gent llegirà i sabrà entendre, sinó en la proclamació pública d’aquesta qualitat com a imatge valuosa. El Misteri d’Elx era, fora de la ciutat d’Elx, poc més que una curiosa cerimònia o un residu entranyable fins que ha estat reconegut i projectat com una part singularment valuosa i emblemàtica del patrimoni cultural. I la ciutat de Morella, el Tirant lo Blanc, el botànic Cavanilles o qualsevol altre exemple que vulgueu: no pot ser rebut com a gran, important, valuós, superior allò que no és projectat amb aquests atributs. I qui decideix, en definitiva, l’ordre d’aquests valors superiors, els seus components i la seua jerarquia, no són els receptors d’imatges sinó els emissors. Perquè la tribu no troba aquests atributs de valor per contacte directe i espontani de cada individu amb l’obra valuosa, sinó a través de i per mitjà de la imatge projectada, i més com més poderosament –amb més poder– és projectada. El fet, la desgràcia, la pena, és que, al País Valencià, qui té el poder de projectar té uns ídols propis: és més valuosa una cursa de cotxes o una construcció extraterrestre que tota la història de l’art i de la literatura. I perdonen aquesta mica de teoria, que potser explica algunes coses que podrien semblar inexplicables.