Joan F. Mira | El Temps, núm. 1414 | 19/07/2011   

La lliura escocesa

Escrivia fa pocs dies el filòsof Savater –catedràtic d’ètica que sovint practica poc i malament la disciplina de què és titular– un article sobre cavalls anglesos, que són la seua autèntica especialitat indiscutible. De monedes, però, d’història d’Escòcia i d’altres petites matèries relacionades amb allò que ell anomena “nacionalismes” (concepte diabòlic... segons a qui s’aplique), no està tan ben documentat com en la matèria equina. Abans d’entrar en aquesta matèria, se sorprenia el filòsof, més aviat s’escandalitzava, d’haver trobat per alguna comarca del nord d’Anglaterra bitllets de banc denominats en lliures escoceses. Ja hi som, pensà i digué: el pervers nacionalisme de l’SNP a penes arribat al govern fins i tot imprimeix lliures amb nom propi. Quin disbarat, digué, quin provincianisme, quina estupidesa localista, això d’inventar-se simbòlicament una moneda pròpia només per gust i capritx. Bé, doncs, la ignorància és sempre perillosa, però més quan acompanya el prejudici i la mala llet. Perquè resulta que de lliures escoceses, Scottish pound (o pund amb el seu nom antic), sempre n’hi ha hagut, i no se les acaba d’inventar ningú. Fa quaranta anys, viatjant per Escòcia, jo en vaig tindre a les mans i en vaig gastar amb total normalitat. Vaig pensar, també, que si havien conservat simbòlicament una moneda pròpia, i l’epítet nacional aplicat a institucions tan serioses com un banc o una biblioteca (a més dels equips de rugbi o de futbol), podien mirar el futur amb un cert optimisme. Sembla que no em vaig equivocar. El cas és que, almenys des de primers del segle XIX, hi hagut un National Bank of Scotland, que ja el 1831, autoritzat per document reial, emetia bitllets de banc amb denominació pròpia. I el Royal Bank of Scotland mai no ha deixat d’emetre lliures escoceses. Per acord implícit i no del tot formal, tal com sol passar al Regne Unit, el valor d’una lliura escocesa és el mateix que el de la lliura britànica o anglesa: la mateixa moneda, el mateix nom però amb adjectiu propi. Com si diguérem una pesseta catalana... emesa legalment per una Banca Reial o Nacional de Catalunya. Una cosa normal, l’epítet nacional aplicat a la moneda pròpia però compartida. Com si la pesseta espanyola fóra també una pesseta nacional catalana, o al contrari. Coses que la història d’ací faria tan normals i lògiques com la història d’allà, però que semblen impossibles, inimaginables.

Justament, però, algunes coses com aquestes, que poden ser tan lògiques i tan normals, pareixen aberrants i ridícules als qui llancen la paraula nacionalisme com un insult indiscriminat. Gent que tampoc no sap història d’Europa. Però el nacionalisme (posem-ho així, en cursiva, per a no estendre el terme i el concepte més del que tocaria), quan és un moviment social, cultural i polític democràtic, reivindicatiu i alliberador, un patriotisme positiu i constructiu, integrador, modern i obert (com ací ens agrada que siga, i si no és així ens agrada poc), és sobretot un projecte de llibertat per al propi país i de progrés i benestar per a la pròpia societat i poble. Bé, doncs, resulta que en els pocs anys que governa (i sense cap sobirania fiscal, per cert!), el Partit Nacionalista Escocès, tan “pueblerino” i retrògrad com pensa Savater que és, ha aconseguit, per exemple, coses com aquestes (i cite la informació de Xavier Solano, ex-delegat del govern català al Regne Unit): “Universitat gratuïta per als estudiants, davant dels 10.000 euros que pagaran els estudiants a Anglaterra; reducció del nombre d’alumnes per classe a les escoles; zero acomiadaments obligatoris al sector públic; atenció gratuïta a la gent gran, incloent-hi l’atenció a domicili; congelació dels impostos locals durant quatre anys; prescripcions mèdiques de franc; eliminació dels peatges; manteniment de la taxa d’atur per sota del 7%...” I un llarg etcètera, assegura l’informant. El qual segurament sap molt poc de cavalls anglesos, però coneix una mica l’acció de govern dels nacionalistes escocesos. Tan provincians i reaccionaris que deuen ser, segons el catedràtic d’ètica. I de passada, el govern del PSOE d’Euskadi (o del PSOE-PP) encara va passant, precàriament, de l’herència econòmica, i dels progressos socials, que li van deixar els governs del Partit Nacionalista Basc. Fins i tot sense imprimir euskopessetes.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 562 | 14/07/2011   

Massa llibres, potser

Llegia fa pocs dies en el suplement Babelia d’aquest diari, que l’any passat s’han publicat 80.000 llibres al Regne d’Espanya: més títols, però tiratges més curts, llibreries que pateixen, editorials que es lamenten. Fins ací tot normal, en aquest país d’excessos permanents. Massa pisos, massa trens ruïnosos velocíssims, massa alegria gastant a crèdit, massa tristesa a l’hora de pagar. I fins i tot, per la part que ens toca, massa llibres en català: sembla que uns 12.000 o 14.000 per any. És a dir, un disbarat incomprensible. Amb una mica d’optimisme, però, potser n’hauríem d’estar ben pagats i contents. Dotze mil, o més, llibres en català, no és el volum que correspondria a una llengua en crisi de subsistència i en perspectiva de liquidació imminent. Són més llibres dels que es publiquen en gran part de les llengües europees de dimensions semblants o fins i tot superiors. Suposem, per continuar, que d’aquests dotze mil llibres, sis-cents (un modest 5%) puguen considerar-se com a “literaris” (és a dir, no únicament “utilitaris” o d’entreteniment), que d’aquests sis-cents, seixanta siguen de qualitat mínimament respectable, és a dir “bons llibres” i de lectura satisfactòria per a l’amant de les lletres, i finalment que, d’aquests seixanta, una dotzena, o només mitja, arriben a la condició d’excel·lents. Salvarem cada any seixanta llibres, només dotze, només sis? Si és així, i crec que sí que ho és, potser que ens salvarem tots, com els deu justos, o només cinc, haurien salvat de la pluja de sofre i de foc els habitants de Sodoma i Gomorra. Això és, doncs, el que hauríem de saber fer: saber discernir aquella cosa tan ambigua que se’n diu qualitat, saber quin llibre val més i quin no tant i quin no val res, saber separar les vendes de l’estètica, diferenciar la facilitat de l’art. Perquè, o la literatura és una de les belles arts, o no és res més que pur producte comercial. No sé si la bona literatura pot salvar o donar consistència a un país com el nostre: sí que sé que la literatura dolenta no li fa cap favor. En tot cas, que vostés tinguen un bon estiu, amb la calor habitual i alguna bona lectura. I per la Mare de Déu de setembre supose que tornarem al lloc habitual.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1413 | 12/07/2011   

La primavera dels pobles?

És possible, o fins i tot probable, que les revoltes i els canvis democràtics (reals, en curs, o només desitjats i imaginaris) que aquests últims mesos s’han produït en alguns països àrabs representen un verdader canvi d’època, tal com asseguren amb notable optimisme molts cronistes, líders polítics, observadors diversos i suposats experts en la matèria. És possible o probable, però no és gens segur. En la hipòtesi més favorable, que m’agradaria que fóra la meua, el procés que hi ha en curs en una revolució autèntica i verdadera, una revolució democràtica, que entre altres coses hauria de desmuntar el prejudici occidental sobre el món àrab i musulmà, suposadament incapaç d’una vida civil lliure i autònoma, i d’una autèntica democràcia política. El prejudici té la seua expressió més radical en la tesi del xoc de civilitzacions, segons la qual aquesta, la civilització àrab/islàmica, hauria de topar necessàriament amb la nostra, cristiana/occidental, per raons intrínseques, substancials i inalterables. Com que probablement la realitat no és tan aspra ni tan rígida, hauria de ser possible interpretar aquests canvis i revolucions no com un misteri inexplicable, un esclat popular inesperat, sinó com un procés comparable a d’altres que han tingut lloc al llarg de la història contemporània, inclosa la història d’Europa. Més d’un historiador, per tant, ha intentat fer aquesta mena de comparacions, a distància en el temps i en l’espai: amb la primavera dels pobles, aquell seguit de moviments i de revoltes que el 1848, fa poc més d’un segle i mig, va somoure a tot Europa el sistema de poders i d’equilibris establert pel Congrés de Viena després de les guerres napoleòniques. Primavera dels pobles en dos sentits: el simplement democràtic contra les monarquies autoritàries o absolutes, i el de l’alliberament dels pobles sotmesos al domini dels poders imperials. El problema és que, almenys provisionalment, aquelles revolucions van fracassar: de la Sicília dels Borbó, a l’Hongria dels Habsburg, a la Varsòvia dels tsars, o al Frankfurt dels estats alemanys, els patriotes i els demòcrates van ser derrotats violentament, militarment i sense contemplacions. Com ara mateix a Síria o a Bahrain, o com hauria passat a Líbia sense la intervenció exterior a favor dels rebels. La primavera dels pobles europeus, aquell 1848, va donar pas, tanmateix, a un hivern no gaire llarg: la democràcia, dita burgesa, o com en vulguem dir, va acabar imposant-se gairebé a tot arreu d’Europa, i els murs de les presons de pobles van caure a poc a poc, o van esclatar amb la Primera Guerra Mundial.

La qüestió, ara mateix, si és que la comparació té cap sentit, és si aquests moviments o insurreccions populars, de Síria fins al Marroc, estan destinats al fracàs o no, encara que siga un fracàs provisional i temporal. Si tornaran a imposar-se règims repressius i personals, com tornaren les monarquies autoritàries europees fa un segle i mig, o si ara els temps històrics seran més ràpids i els processos de canvi es consumaran en pocs mesos o en pocs anys. Hi ha hagut ja, en qualsevol cas, un canvi que sembla irreversible: en la imatge que des d’occident teníem dels països àrabs, inclosa la seua joventut urbana, i sobretot en la imatge que aquests pobles i aquests joves tenen d’ells mateixos. Fins i tot, en el nostre imaginari habitual (sempre injust, tal com sol passar), la figura dels joves manifestant-se a les places del Caire, de Tunis o de Casablanca ha substituït la imatge del terrorista barbut i fanàtic. Confiem en aquests joves àrabs, i no únicament els joves, que als carrers i a les places reclamen per damunt de tot (i esperem que siga així: en primer lloc i per damunt de tot) allò mateix que es reclamava als carrers i les places de les ciutats d’Europa el 1848. Confiem, també, que els perdedors no siguen només els dictadors i els seus règims, sinó l’integrisme religiós que podria aspirar a ser-ne el successor. De moment, les revoltes populars no han sigut mogudes i dirigides per l’islamisme radical. De moment, l’exigència democràtica pareix que és la que guia els rebels i els revoltats. Si tot això és verdaderament així (un gran “si…”), la primavera no haurà estat un somni.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 561 | 07/07/2011   

Cabré, llegir i escriure

El meu amic Jaume Cabré està a punt de traure a la llum una novel·la nova i voluminosa. Es dirà Jo confesso, i serà, en efecte, una confessió general. Espere que, tal com va passar amb Les veus del Pamano, arribe a vendre més de mig milió d’exemplars, en una pila de llengües. Cabré porta per l’ample món la literatura catalana, i a mi em fa profundament feliç. No sé si als escriptors ens correspon expressar aquest confús, perplex i desesperant país en què vivim, precisament perquè és complex i fascinantment vulgar, com els altres, o simplement perquè és el nostre. Potser tenim el deure d’explicar alguna cosa, amb les històries i els llibres, però, d’explicar què? Si vostés segueixen, de la primera a l’última, les narracions i novel·les de Jaume Cabré, la resposta no serà complicada: ha “explicat” una llarga història, la història d’un país, però a la manera d’un novel·lista, que no és la d’un historiador. Si les històries contades són tan “reals” com els fets, o si el país on passen és ell mateix una veritat o una construcció literària, és tota una altra qüestió. I si hom vol saber què significa escriure, pot llegir El sentit de la ficció, un llibre deliciós de Cabré, que és un itinerari privat, però també un itinerari públic. Deixeu-me aprofitar dues citacions curtes: “Per a mi escriure, com viure, és dubtar. Escriure és crear del no res, o del dubte, amb el llenguatge. És un acte íntim que proporciona una alegria total perquè et veus capaç de penetrar en aquest món que estàs imaginant i que comença a existir amb les teves paraules. És difícil de dir”. És difícil, en efecte, i afegiré que justament per això val la pena: amb aquest acte íntim fem possible l’altra dimensió de la mateixa realitat, que és la lectura. L’escriptor, d’altra banda, es defineix igualment com a lector: “No he deixat mai de llegir”, escriu Cabré. “Mai. He estat mesos sense escriure, i no m’imagino mesos sense llegir”. No escriure, és possible. No llegir, és inimaginable.

Llegiu llibres, doncs, fins a l’hora mateixa de la mort, que per això alguns tenim el desagraït ofici d’escriure’ls. Esperant que aquest ofici, si és que Déu ens pot perdonar la competència que li fem, s’acabe algun dia en el ben guanyat descans del paradís.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1412 | 05/07/2011   

Polítics pobres

Els diaris de València han publicat, fa pocs dies, l’estat del patrimoni personal dels nostres polítics en exercici de càrrec o de representació, a les Corts o al govern. Em sembla de primera, sí senyor: els ciutadans tenim dret (arbitrari, però dret) a saber en quin estat es troben els comptes corrents, les inversions i propietats dels nostres representants i governants, i així, quan acabe un altre període electoral, podrem comparar, amb noves declaracions, quin augment ha tingut el patrimoni de cadascú, per si de cas: per si l’augment ha sigut inexplicable o excessiu, cosa que faria sospitar sobre la integritat del diputat o conseller en qüestió. Veig, però, per les declaracions publicades, que qualsevol sospita és infundada, i que els nostres polítics són persones d’una modèstia financera que en alguns casos s’acosta a la simple indigència. A mi m’agradaria que els polítics tingueren un coixí suficient de propietats mobles o immobles, un compte corrent saludable, i uns ingressos que els permeteren no solament viure amb una mica de dignitat (al nivell, diguem, d’un bon professional, d’un metge, un professor o un botiguer solvent), sinó anar incrementant una miqueta els seus estalvis, i així donar exemple de bona administració en l’economia privada, tal com haurien de fer en la pública. Veig, però, que no sempre és així. Fins i tot l’autoritat superior del país, el president de la Generalitat, resulta que s’aproxima a la pobresa de solemnitat (mai no he sabut com es combinen tan bé aquests dos conceptes), i no solament el seu patrimoni personal és modestíssim, sinó que no troba la manera d’estalviar una mica i fer-lo créixer. En diners líquids, disposa només de 4.011 euros en dos comptes corrents, un dels quals compartit amb la dona, saldo que, el darrer any i mig, només s’ha incrementat de 327 euros. Tenint en compte el volum del sou presidencial, no excessiu però tampoc modest, i considerant quantes despeses personals deu tindre cobertes per raó del seu càrrec, un estalvi tan ridícul no pareix que acredite una bona administració dels ingressos: en què se’ls gasta, si estalvia tan poc? Si com a tot patrimoni immobiliari només posseeix mig pis per valor de 55.000 euros, no sembla tampoc que el luxe de la casa se li menge el sou. Quant al pla de pensions presidencial, a penes hi ha acumulats uns 8.000 euros. En fi, qualsevol professor d’institut amb dos o tres quinquennis, sobretot si té una dona amb ingressos propis suficients (com els que li suposem a la farmàcia de la senyora de Camps), és obvi que, si no és un balafiador impenitent, deu tindre un peculi una mica més substanciós que el del nostre president. I la vida és plena de misteris.

Per a compensar, i que ningú hi faça suposicions malèvoles, el líder socialista, Jorge Alarte és encara més pobre que el president. Declara com a única propietat un pis que val 38.600 euros, i 600 euros en un compte corrent. Després d’un grapat d’anys cobrant el sou d’alcalde d’Alaquàs, tampoc no sabem en què es gastava els diners, per a acabar tan pobre i amb uns estalvis tan subalimentats. A més, té una hipoteca de 82.000 euros, que el deu deixar cada mes a la vora mateixa de la misèria absoluta. I no té cotxe (que no vol dir que haja d’anar a peu). Si aquest és l’exemple que ens donen els dos líders, el cap del govern i el de l’oposició, realment no sé què dir ni què pensar. Cap dels dos no està en política “per a fer-se ric” (com digué aquell altre polític insigne), això sembla evident, però tampoc no hi haurien d’estar per a fer-se pobres, i encara menys per a fer-se passar per pobres. En tot cas, el misteri és què fan amb els diners dels sous generosos que guanyen, i com és possible que a penes arriben a estalviar-ne uns centenars d’euros cada any. No tinc cap interès a conèixer la clau de tan gran enigma, que pertany a la seua intimitat personal. La qüestió no és aquesta, sinó el doble mal exemple: d’una banda, la incredulitat que provoquen aquests patrimonis modestíssims i, d’una altra, els dubtes sobre l’administració dels seus cabals privats. Si ells gasten tant i estalvien tan poc, quins esforços i quins sacrificis poden demanar als ciutadans, i amb quina autoritat moral? Bé, no explique res que no siga del domini públic, no entre en la vida privada de ningú, però tot plegat em desperta una perplexitat incòmoda. O potser és només una manera de passar l’estona, un matí de calors excessives, mentre escric aquest paper insubstancial.

Joan F. Mira | Avui | 02/07/2011   

Un pont, i la Reina de la Pau

Em quede uns instants contemplant l'edifici que, segons diuen, va ser una escola d'arquitectura. Té un aspecte de bona construcció oficial europea del primer terç del segle XX, però en queda només la façana renegrida, la resta és una ruïna desolada, víctima dels combats dels primers anys noranta. Molt a prop, a la vora d'un dels carrers centrals de la ciutat, que és també carretera, un petit parc és ara un cementeri dedicat als morts d'aquells mesos terribles: morts musulmans, només, perquè som a la banda esquerra del riu, sepulcres en tombes blanquíssimes i pulcres. Diuen que és una idea falsa, això que a una banda del riu hi havia els bosnians musulmans i a l'altra els croats catòlics, diuen que a Mostar hi havia, abans de l'agressió sèrbia, una convivència amable i una població barrejada a tots dos costats. Potser tenen raó, però em fa tot l'efecte que no. A l'altra banda del riu, a la dreta, sobre un turó hi ha el monument a les víctimes del conflicte, segons m'expliquen, però el monument és només una creu enorme, visible des de lluny. La convivència, si va ser real en vida, no sembla que ho siga en el record dels morts.

Ací, en aquest occident extrem d'Europa, hem oblidat massa ràpidament aquells anys, tan recents, de l'horror d'una guerra fratricida, dels conciutadans d'un dia que l'endemà es mataven brutalment entre ells, de les massacres fredes i les violacions massives, de tot allò que passava tan a prop de nosaltres i que ens semblava tan lluny. Ho recordem només quan, encara, algun dels culpables més grossos és detingut (per què ara, i no abans?) i enviat al tribunal de l'Haia, on invariablement declara que ell només defensava el seu país o la seua gent, que és innocent de cap crim. I la seua gent, llavors, omple les parets de pintades i de retrats i cartells on el proclamen heroi de la pàtria sèrbia o de la pàtria croata. Ante Gotovina, que dirigia l'expulsió dels serbis de Croàcia, amb massacres incloses, és un heroi per als croats, i el seu retrat abunda als carrers de Zagreb o de Split. Ratko Mladic, criminal insigne que finalment han tret del forat on s'amagava, és un heroi per als serbis de Bòsnia. Hi ha malalties, infeccions col·lectives i febres, que són molt difícils de guarir.

El viatger, que tenia ganes de visitar amb calma aquestes ciutats, valls i muntanyes, anava pujant per la vall del riu Nèretva, des de la costa adriàtica, esperant que la visió de la ciutat de Mostar i del pont que l'ha feta cèlebre omplirien un espai encara buit en el seu llarg camí de contemplador de la història i dels paisatges. Hi ha llocs, edificis, places, carrers, monuments, que tenen un valor d'emblema o de punt de concentració de la memòria, de la bellesa, o del temps i els fets que han tingut un paper decisiu. I el pont de Mostar n'és un: signe eminent d'aquesta Europa central i oriental que sovint des d'ací ens sembla molt remota i, de vegades, fins i tot una mica exòtica, un dels llocs on els camins de l'orient enllaçaven amb els camins d'occident, els mercaders d'Istanbul amb els de Viena. Aquest és un pont únic, com un símbol d'aquella idea de convivència possible entre imperis, civilitzacions, pobles i religions. A més, no cal dir-ho, del valor de la seua bellesa impecable, obra d'un deixeble del grandíssim Sinan, el genial arquitecte d'Istanbul, de la millor època otomana. És un pont simplement perfecte, amb un arc únic i elegant, agosarat, altíssim sobre el riu. No és únicament una obra pràctica i sòlida d'enginyeria civil, és una bellíssima obra d'art.

El pont va ser construït en la segona meitat del segle XVI, continuà intacte i actiu sota administració turca i austríaca, travessà guerres, ocupacions, revolucions, esplendor i misèria. I després de més de quatre segles d'existència, el van destruir a canonades en 1993 durant les guerres de Bòsnia, quan a una banda i a l'altra d'aquest riu combatien feroçment bosnians i croats, o musulmans i catòlics, com en vulguem dir. Ells, o alguns, diuen que no hi tenia res a veure la religió o l'adscripció ètnica, i fins i tot s'ho creuen. Diuen que era només política, interessos, territori, rebots de la prepotència sèrbia, culpa d'Europa (?) o d'algun imperialisme remot. Però es mataven ells entre ells, es destruïen cases, escoles, mesquites i esglésies. I rebentaren el pont, símbol d'història comuna. El mateix pont que ara, impecablement refet (hi ha qui diu que, amb tanta tècnica moderna, hi apareixen ja algunes esquerdes, que els constructors turcs antics eren millors que els alemanys actuals…), fa l'efecte d'una simple atracció turística com n'hi ha tantes.

El visitant arriba al pont, per una banda o per l'altra del riu, rodejat de parades de souvenirs banals i de mercaderia barata, de quincalla de falsa artesania oriental, de venedors de qualsevol cosa, i d'una massa ambulant de gent que no sap per què hi ha vingut: per la cara que fan els turistes, aquesta deu ser per a ells una visita més, com les altres parades del dia. El viatger constata, amb una mica de tristesa, que tenia una esperança més alta, i s'atura un moment davant d'una paradeta o botiga on només venen records d'un altre temps i d'un altre règim, qui sap si encara enyorat: gorres i altres peces militars amb l'estrella roja, retrats del mariscal Tito, banderes roges amb la falç i el martell, insígnies del partit comunista i coses així. Aquesta és la història recent més visible, o l'única visible. Hi ha, en una de les portes del pont, una fotografia en blanc i negre de la destrucció, i una petita escultura feta de trossos d'obús d'artilleria, això és tot, i hi ha un petit museu poc visitat. Hi entra una família jove, mare, pare i dos nens, i la mare, que és una dona d'aire esvelt i enèrgic, va vestida de negre rigorós, coberta de cap a peus, i porta guants negres, i només una ratlla finíssima deixa veure o endevinar els ulls. No sé què deu pensar, travessant aquest pont.

El travesse jo també, baixe unes escales, contemple l'arc bellíssim des de baix, a la vora de l'aigua, i recorde els horrors de què va ser escenari fa ben pocs anys. Diu que, alguns dies, l'aigua passava espessa i roja, de tanta sang. I després de contemplar el pont i el riu, a la vora del qual juguen uns escolars vigilats per una mestra amb mocador estret al cap, no sé quin profit en podré traure, d'una visita tant de temps esperada. Aquell mateix matí a Medjugorje, a pocs quilòmetres d'ací, milers de pelegrins vinguts de tot el món catòlic, molts italians, molts polonesos, moltíssims sud-americans, cantaven i resaven a la Mare de Déu que es va aparèixer en aquest lloc fa exactament trenta anys. En diuen la Reina de la Pau com a advocació pròpia, creuen fermament en els miracles, resen i canten, i compren records piadosos, imatges fosforescents, rosaris i estampetes, en centenars de paradetes que el viatger (el viatger sóc jo, no els milers d'altres) troba tan angoixoses com les del pont de Mostar.