| Avui és dissabte, 21 de desembre de 2024 |
| [1] [2] [3] [4] > >> | Joan F. Mira | | 01/05/2020 
- Final (Quadern d'El País, 03/07/2008)
| Joan F. Mira | El PaÃs | 03/07/2017
 El senyor Henri Beyle, més conegut pel nom de ploma de Stendhal, va ser allò que se’n sol dir un bon vivant, tan amant dels plaers carnals com dels espirituals. La seua idea de la vida plena, o siga de la felicitat, queda ben il·lustrada amb la llista que va redactar el 10 d’abril de 1840, dos anys abans de morir d’un atac d’apoplexia: un inventari dels vint-i-tres “privilegis” que hauria volgut rebre d’un ésser anomenat “God”. Volia, per exemple, morir-se al llit, durant el son, “sense cap dolor moral o físic”. Volia no tindre més de tres dies “d’indisposició” cada any, i que allò que ix regularment del cos fora neutre a l’olfacte, inodor. Un desig subtil. I demanava alguns miracles “que no serien percebuts per ningú”. Com ara poder canviar-se quatre vegades l’any per la persona que volguera. O que el membre anomenat mèntula poguera funcionar a voluntat, com el dit índex quant a la duració i el moviment, però d’un gruix doble que el polze. Això, però, només dos vegades per setmana: calia ser moderat.
Hauria volgut poder transformar-se, vint voltes a l’any, en l’ésser que volgués, “a condició que aquest ésser existisca”: no cal exagerar el requisit fins a l’impossible. I portar un anell que, estrenyent-lo, li permetera mirar una dona i que aquesta dona s’enamorara d’ell com Heloïsa d’Abelard. Però si l’anell estava mullat de saliva, la dona mirada seria només “una amiga tendra i devota”. Amb saliva i sense saliva: la distinció és important. A més a més, que l’odi es convertira en benevolença només mirant l’ésser odiós i fregant l’anell al dit. Però aquests últims miracles, els de l’anell, només podrien produir-se “quatre vegades l’any per l’amor passió, vuit vegades per l’amor amistat, vint vegades pel cessament de l’odi i cinquanta vegades per la inspiració de la simple benevolença”. Es tracta d’una freqüència no sé si per ordre d’importància del privilegi, o per simple ordre de probabilitats.
Semblen desigs una mica infantils o elementals per a un home ja fet i madur, tan racional com ell, tan viatjat i tan experimentat. Però tenen una candidesa innegable, són el compendi de la vida feliç: morir-se sense patir, no estar malalt, que el sexe funcione a voluntat, viure altres vides, inspirar l’amistat i l’amor i evitar l’odi, que són privilegis moderats i ben poc conflictius. Curiosament, no demana poder ni diners, no demana la fama i la glòria. I és per això mateix un exemple a seguir, sobretot en aquest temps (el temps de les primeres eleccions lliures fa quaranta anys, o el temps de fa vint anys, o el d’ara, i supose que també el de demà…) i en aquest país, on els odis i els excessos, el poder i els diners, la mala voluntat, la intemperància, fan tan aspra la vida civil, i sovint tan incòmoda la vida personal. No sé quins privilegis hauria demanat ara mateix un Stendhal pacífic, ciutadà responsable, amant dels viatges tranquils, de la bona taula i dels bons llibres, un Stendhal escriptor valencià, per posar una comparança ben difícil. Sé els que demanaria jo, però no els dic.
| Joan F. Mira | El PaÃs | 05/06/2017
 Això era, fa alguns anys, un dinar del jurat d’un premi d’assaig en memòria de Josep Lluís Blasco, catedràtic de metafísica i especialista en teoria del coneixement. Dinàvem, doncs, tres filòsofs, un físic i un servidor, que no és ni una cosa ni l’altra, i parlant parlant parlàvem dels dèficits ontològics de la realitat, que és una qüestió molt antiga, tal com comentà el professor Ramon Lapiedra, exrector de la Universitat de València i eminent físic teòric, que ha publicat un llibre excel·lent sobre aquesta matèria, relativament assequible per als lector laics que som gairebé tots.
Parlàvem de la física com a metafísica del nostre temps, l’ontologia justament (què és l’ésser?, es preguntaren per primera vegada els presocràtics), i jo vaig recordar una expressió irònica que pensava que era invenció meua: “Metafísica experimental”. Amb gran escàndol dels filòsofs, el físic digué que ell també creia que l’havia inventada ell, però que després resultà que apareixia en algun paper acadèmic del ram. Parlàvem de la cèlebre tesi setena de Wittgenstein, segons la qual “Sobre allò de què no es pot parlar, hom ha de callar”, que és tota una filosofia, una teologia i, segons com, una finestra cap a la mística. Que li ho pregunten al meu amic Josep Maria Terricabras.
Jo, que tinc com a principi intentar saber què és, més o menys, allò que no sé i que no entendré mai, l’endemà mirava (en una dels escassos moments que mire la tele), un programa de National Geographic que parlava dels àtoms. Allò que van inventar els grecs, allò que durant molts segles semblava la part mínima de matèria de què tot està fet, i que resulta que està compost de multitud de partícules que formen el nucli, dites partícules elementals, a més d’electrons impalpables que circulen velocíssims al voltant. D’això, doncs, estem fets vostés i jo, l’aigua de la mar i les estrelles, i les pedres de les catedrals, i no sé si també l’Odissea i la música de Bach.
Una imatge em va deixar perplex: el nucli d’un àtom, de la grandària d’una taronja, aproximadament quiet enmig d’una catedral immensa, fregant els murs de la qual volaven els electrons immaterials. La resta és buit i no res. Vol dir que, en realitat, a més de la ignota matèria fosca de l’univers sencer, nosaltres, cossos de carn, també estem fets d’una grandíssima part de buit i de no res, de l’espai enorme que queda entre els electrons i la massa del nucli de cada àtom. Misèria de la matèria, o glòria de l’esperit, qui sap. I això, potser, explica moltes coses, fins i tot en la literatura, la història i la política: els homes i les dones estem fets molt més de buits que de plens, molt més de no-res que de cosa palpable, molt més de fum que de llenya. I aquesta buidor substancial sovint es nota escandalosament, sobretot observant allò que fan, diuen o escriuen tantes persones —periodistes, economistes, polítics, escriptors...— que més valdria que s’aplicaren el precepte final de Wittgenstein.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1718 | 16/05/2017
 Si els darrers quinze o vint anys hi ha un fenomen ben constatat –i alarmant– en l’evolució electoral de la República Francesa, és que l’ascens del Front Nacional es va produir sobretot allà on abans solia triomfar el Partit Comunista. I així ha continuat, en expansió constant, i fins ara. Ja sé que el vot a Le Pen pare, i més encara a Le Pen filla, ha crescut especialment en zones deprimides, afectades per la decadència de la mineria o de la indústria pesant, en banlieues populars marginals o deixades, entre molta gent que mira el futur amb escassa esperança. També és cert, però, que en altres regions de França d’evolució diferent (com el sud i el sud-est, per exemple), l’ascens de la dreta extrema ha sigut igualment formidable. I és cert, així mateix, que l’esquerra (esquerra nova o radical, comunistes clàssics, socialistes...) sembla que ha deixat de ser percebuda com a pròpia o pròxima per aquests sectors socials, els quals, cada vegada més, s’aboquen a una dreta populista i reaccionària... que predica amb un llenguatge sovint paral·lel i quasi idèntic al de la demagògia d’una certa esquerra extrema. Coses així explicava jo ací mateix fa aproximadament un any, i no té gens de gràcia que s’hagen confirmat de manera tan clara. El fet, en tot cas, no és ni recent ni inesperat, com suposen molts comentaristes ben poc informats: fa quinze anys Jean-Marie Le Pen va superar el socialista Lionel Jospin en el primer torn de les eleccions presidencials. Aquella nit, a les televisions franceses, Le Pen triomfant declamava, amb passió desfermada, que aquell resultat era el triomf dels obrers, dels miners, dels parats, dels pagesos, dels pobres, del poble de França, i que era un triomf contra la globalització, contra la gran banca, contra les multinacionals, contra la burocràcia europea, i altres frases exaltades que no hauria superat un trotskista entusiasta. No és cap fantasia meua retroactiva: va ser així. I aquest llenguatge (siga quin siga el programa real que amagava o amaga) ha continuat funcionant amb una eficàcia imparable. Acompanyat, això sí, de la versió més tancada i més dura d’un patrioterisme intolerant, xenòfob, excloent i aspre, tan atractiu per a una part molt gran dels electors joves i d’allò que se’n deia “classes populars”. I jo, en les meues passejades matinals, encara veig a les parets cartells de les eleccions de l’any passat, o del Primer de Maig d’enguany, on els grups de l’esquerra dita radical demanen l’eixida de l’euro i de la Unió Europea, culpables de tots els mals, exactament com madame Le Pen, i aproximadament com monsieur Melenchon, a major glòria i alegria del tsar Vladimir Putin. Els joves del PCPE, i alguns altres (inclosa una gran part dels seguidors de Pablo Iglesias i fins i tot, ai, un petit sector dels meus amics de Compromís), van una mica curts d’informació, sobretot d’informació comparativa.
Deu ser això mateix, o una forma singular de sectarisme doctrinal irresponsable, el que explica l’estranya posició de Melenchon, que es negà a demanar el vot per a Macron: gran escàndol general, i justificacions sofístiques i rebuscades per part d’alguns intel·lectuals de gran fama, començant per l’inefable filòsof popular Michel Onfray. I continuant, també, amb alguns representants insignes del Podemos hispànic, per als quals Emmanuel Macron i Marine Le Pen eren pràcticament equivalents. Que el Senyor els guie pels viaranys de la vida, o els faça caure de la burra o del cavall com a sant Pau pel camí de Damasc. Molt més clares tenia les idees el jove Mohamed Gammoudi, treballador d’un restaurant a París, que la nit de l’elecció, davant del Louvre, declarava al diari Le Monde que el seu únic desig era “que Macron soit les plus haut possible”, a fi que la candidata de l’extrema dreta quedara “au plus bas”. Havia comprès una cosa ben simple: com més abstenció o més vots en blanc, més alt seria el percentatge que aconseguiria Le Pen. I claríssim era també l’editorial de Libération, el dia 5, que afirmava: “Tota abstenció, tot vot en blanc, tot vot nul, o siga tot vot que li mancarà a Macron, farà pujar mecànicament el percentatge de vots nacionalistes [vaja, d’allò que entenen per “nacionalistes”: patrioters i xovinistes o cosa pitjor...]. Amb el mateix nombre de paperetes, els xenòfobs semblaran més forts.” Elemental, claríssim, però hi ha massa pensadors molt esquerrans, de cervell recargolat (en què pensaven, Déu meu?), que han estat incapaços d’entendre-ho: la doctrina els encega, i els fets no compten davant d’una teoria perfecta. A la República Francesa, al Regne d’Espanya, o a la República Bolivariana de Veneçuela.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1717 | 09/05/2017
 Pareix que finalment, després de tantíssims anys de fantasia, els valencians comencen a pensar que el seu país, regió o “comunitat” no és tan privilegiat i ric com suposaven, és a dir, com els havien fet creure des de temps quasi immemorials, potser des de mitjan segle XIX. És a dir, no solament han constatat que són bastant més pobres que alguns altres que no ho semblaven tant, més pobres que els habitants d’Aragó o de Castella-Lleó, posem per cas, sinó que anem en camí d’empobrir-nos més encara. Vull dir, òbviament, els valencians com a conjunt o país o societat, atès que, de pobres i rics individualment, en tenim més o menys en la mateixa proporció que qualsevol altre territori de l’estil del nostre. El fet de constatar i acceptar la realitat d’aquesta no-riquesa col·lectiva és, si bé es mira, una considerable novetat, perquè la imatge pública que els valencians han vist projectada sobre ells mateixos durant moltíssim temps, i la que els agrada assumir com a real, és una imatge de país extensament satisfet i pròsper, un país d’abundància, un país ric: no fa molts anys ens rèiem del tòpic del Levante feliz, com d’una imatge enganyosa i fatal, però vista com a exacta i descriptiva per veïns i forasters. Ara sembla que ja no toca parlar-ne, que ja està superada, oblidada, però és fals: encara dura, especialment entre els “forasters”, és a dir, entre els que, per la figura retòrica anomenada sinècdoque, en solem dir “madrilenys”.
Potser no dura tant, o gairebé ha desaparegut, entre els “naturals o veïns”. Era, i en part és encara, la imatge que projectava l’Exposició del 1909, la de la lletra de l’himne que el senyor Joan Lerma i companyia van fer aprovar com a oficial a les Corts valencianes, aigua que canta a les séquies, felicitat hortícola i els paradisos de les riberes i pas a la regió que avança en marxa triomfal. Sempre ha estat una extensíssima i anestèsica mentida: el 1909, i també el 1919, i el 1929 els valencians emigraven en massa, per pura pobresa, a Algèria, a França, a l’Argentina, i qualsevol observador o que conega el passat recent pot constatar la misèria profunda en què vivia gran part de la gent de molts dels nostres barris, pobles i masies, l’estretor i la modèstia extrema dels habitatges, l’aspecte tan tristament pobre de la gent en moltes fotos de fa un segle o menys, i si algú no ho creu, li ho podria explicar amb detall... Però ara es nota molt més la profunditat de l’engany, l’antic autoengany, que encara dura.
En l’ordre jeràrquic dels diners de l’Europa de Brussel·les, que és la nostra, hi ha una ratlla que divideix els qui són prou rics per pagar, o almenys per no cobrar, i els qui són prou pobres per poder rebre el mannà comunitari. I els valencians estem per sota de la ratlla: com Grècia, Sicília i Calàbria, com Polònia o Bulgària, com Portugal, Andalusia i Romania. O siga, que som part de l’Europa pobra, no de la rica: però si amb criteris de Brussel·les ens tocaria cobrar en tant que pobres, el fet és que de Madrid no tan sols no cobrem, sinó que encara paguem com a rics. Som rics que, astutament, pretenen fer-se els pobres? O som pobres que, estúpidament, es creuen rics? Però, alerta, la cosa còmica o tràgica és que la nostra fantasia (que ací ja no tenim, però que a “Madrid” mantenen cínicament) és una il·lusió mortal: estem molt per sota de la renda mitjana espanyola, formem part de la colla dels pobres, però, a Espanya, paguem com si fórem tan rics com a nosaltres mateixos tant ens agradava pensar.
El finançament del País Valencià, dins del regne d’Espanya, és un dèficit d’opulència escandalosa, un dèficit de rics. Com ha estat sempre, i com ningú —ningú amb poder real, ni PSOE ni PP ni la Confederació Empresarial— ha fet absolutament res per canviar. I així van les coses com van, i repetidament se’ns burlen a la cara, ens diuen que l’Estat no ens deu ni un duro, que paguem i callem. La realitat, en tot cas, és que ens l’hem ben guanyada, la nostra condició de cornuts, apallissats, i que paguen el beure. Per no recordar o no voler saber que hem estat sempre un país pobre, de llauradors pobres i jornalers pobres, i cases pobres, masies pobres i pobles pobres, d’emigrants pobres, i fins i tot de rics que la gran majoria no eren rics sinó una mica menys pobres que els altres. I sobretot per simple submissió: hem atorgat el poder, sempre, metòdicament, als mateixos que ens han espoliat, ens han mantingut en la pobresa, i ens han fet creure que érem rics. Als autors intel·lectuals i polítics de la lletra de l’himne. Coses així pensava, fa pocs dies, aferrat a una certa pancarta en una certa manifestació a València. I que santa Llúcia els arregle la vista als que no volen veure.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1716 | 02/05/2017
 Un urinari, o siga, un pixador, un pissoir, un pisciatoio, un meadero, aquest és l’objecte “trobat”, el ready made, l’obra d’art essencial, que ara fa exactament cent anys va revolucionar, o això diuen, la història cultural contemporània. Com la relativitat d’Einstein, l’Ulysses de Joyce, la psicoanàlisi de Freud, coses així, una importància equivalent: la història de l’art, segons hom pot i podrà llegir aquests dies i setmanes als diaris, es divideix substancialment en dues etapes: abans i després d’aquella tassa invertida d’urinari públic. Jo no diré que no, perquè no m’agrada oposar-me al criteri universal dels entesos en una matèria (que en aquesta són coneguts en general sota el nom de “crítics”, un nom que imposa submissió i respecte....), ni vull acusar-me a mi mateix de mestretites banal, saberut marginal o simplement d’inepte i reaccionari.
Això era, doncs, que el maig del 1917, un pintor francès ja una mica cèlebre a París (no tant com Picasso o Matisse, certament), arribat poc abans a Nova York fugint de la guerra, va tindre una idea peculiar, insòlita, i sembla que aproximadament genial. La història és ben coneguda i ara mateix profusament repetida: Duchamp i altres col·legues “avantguardistes” havien fundat una Societat d’Artistes Independents, que tenia com a principi sagrat admetre en les seues exposicions qualsevol objecte presentat com a obra d’art, però quan l’artista Duchamp hi portà aquell pixador, trobat en una botiga del ram sanitari, degué resultar que l’avantguardisme era excessiu per als organitzadors, i no el van acceptar, al·legant que era antiestètic i vulgar, i sobretot que no era realment una obra artística, no havia estat fet pel tal “R. Mutt” que la firmava. A partir d’ací, comença la llegenda: l’“autor de l’obra” —presentada amb pseudònim i amb el títol Fountain— se la va endur d’amagat, després un fotògraf famós, Alfred Stieglitz, la va retratar, i el retrat, no tant l’urinari mateix, esdevingué veloçment una icona universal.
Poc després, un col·laborador anònim de la revista Blind Man, del moviment Dada, va defensar l’“escultura” rebutjada, afirmant que “Si Mr. Mutt amb les seues mans ha fet o no la font, no té importància. Ell la va escollir. Va prendre un article ordinari de la vida, i el va situar de tal manera que el seu significat utilitari desaparegué sota el nou títol i punt de vista... i creà un pensament nou sobre aquest objecte”. Sembla que el col·laborador anònim era Marcel Duchamp mateix, i això voldria dir que no es tractava d’una broma o d’un simple intent de comprovar la tolerància dels amics avantguardistes.
Pareix, doncs, que Duchamp sabia el que feia, però no estic gens segur que poguera comprendre o preveure el terrabastall que aquella pensada havia de provocar. Amb un simple gest, anecdòtic i aparentment irrellevant, havia llançat a la paperera les nocions tradicionals d’obra d’art i d’identitat artística: les implicacions per a la manera com l’artista pot percebre el seu paper en la producció d’objectes, serien de llarg abast i irreversibles. Poc després, Duchamp es distancià a poc a poc de la seua faena de pintor, per a dedicar-se, amb èxit escàs, a la passió pels escacs. Però, passat prop de mig segle, el 1964, afirmava: “El Pop Art és un retorn a la pintura ‘conceptual’, virtualment abandonada excepte pels surrealistes, des de Courbet, en favor de la pintura retinal... Si agafes un pot de sopa Campbell i el repeteixes 50 vegades, no estàs interessat en la imatge retinal. Allò que t’interessa és el concepte que vol posar 50 pots de sopa Campbell sobre una tela”. Reflexió impecable: els pots de sopa d’Andy Warhol són la il·lustració perfecta d’una branca sencera del que en solem dir “art contemporani” (contemporani nostre, és clar: dels que venim de prop o de lluny del segle XX: encara no sabem quin art consideraran contemporani els nostres néts i besnéts, almenys els meus...), la branca més “realista” si se’m permet el nom. La més centrada en l’objecte mateix, trobat o produït, la de Warhol i companys del Pop Art, certament, però també, d’un costat, la de la pipa exacta firmada Ceci n’est pas une pipe de Magritte, la dels retrats i els paisatges urbans d’Antonio López, i, si voleu, la dels volums de Jaume Plensa o de Botero. Amb una derivació, per a mi lamentable i sense gràcia, però sembla que econòmicament molt rendible, que produeix taurons en urnes de formol o cranis coberts de diamants: conceptual o empresarial, no sé. En qualsevol cas, estic segur que Joan Fuster no tornaria a escriure de la mateixa manera El descrèdit de la realitat. I un altre dia potser parlarem de política (francesa).
| | [1] [2] [3] [4] > >> |
|
|
