Joan F. Mira | El PaÃs | 05/06/2017 
 Això era, fa alguns anys, un dinar del jurat d’un premi d’assaig en memòria de Josep Lluís Blasco, catedràtic de metafísica i especialista en teoria del coneixement. Dinàvem, doncs, tres filòsofs, un físic i un servidor, que no és ni una cosa ni l’altra, i parlant parlant parlàvem dels dèficits ontològics de la realitat, que és una qüestió molt antiga, tal com comentà el professor Ramon Lapiedra, exrector de la Universitat de València i eminent físic teòric, que ha publicat un llibre excel·lent sobre aquesta matèria, relativament assequible per als lector laics que som gairebé tots.
Parlàvem de la física com a metafísica del nostre temps, l’ontologia justament (què és l’ésser?, es preguntaren per primera vegada els presocràtics), i jo vaig recordar una expressió irònica que pensava que era invenció meua: “Metafísica experimental”. Amb gran escàndol dels filòsofs, el físic digué que ell també creia que l’havia inventada ell, però que després resultà que apareixia en algun paper acadèmic del ram. Parlàvem de la cèlebre tesi setena de Wittgenstein, segons la qual “Sobre allò de què no es pot parlar, hom ha de callar”, que és tota una filosofia, una teologia i, segons com, una finestra cap a la mística. Que li ho pregunten al meu amic Josep Maria Terricabras.
Jo, que tinc com a principi intentar saber què és, més o menys, allò que no sé i que no entendré mai, l’endemà mirava (en una dels escassos moments que mire la tele), un programa de National Geographic que parlava dels àtoms. Allò que van inventar els grecs, allò que durant molts segles semblava la part mínima de matèria de què tot està fet, i que resulta que està compost de multitud de partícules que formen el nucli, dites partícules elementals, a més d’electrons impalpables que circulen velocíssims al voltant. D’això, doncs, estem fets vostés i jo, l’aigua de la mar i les estrelles, i les pedres de les catedrals, i no sé si també l’Odissea i la música de Bach.
Una imatge em va deixar perplex: el nucli d’un àtom, de la grandària d’una taronja, aproximadament quiet enmig d’una catedral immensa, fregant els murs de la qual volaven els electrons immaterials. La resta és buit i no res. Vol dir que, en realitat, a més de la ignota matèria fosca de l’univers sencer, nosaltres, cossos de carn, també estem fets d’una grandíssima part de buit i de no res, de l’espai enorme que queda entre els electrons i la massa del nucli de cada àtom. Misèria de la matèria, o glòria de l’esperit, qui sap. I això, potser, explica moltes coses, fins i tot en la literatura, la història i la política: els homes i les dones estem fets molt més de buits que de plens, molt més de no-res que de cosa palpable, molt més de fum que de llenya. I aquesta buidor substancial sovint es nota escandalosament, sobretot observant allò que fan, diuen o escriuen tantes persones —periodistes, economistes, polítics, escriptors...— que més valdria que s’aplicaren el precepte final de Wittgenstein.
|
