Joan F. Mira | El Temps | 10/11/2009 
 Brut, en efecte, el producte interior que mesuren els economistes, que aprofiten els polítics per a fer propaganda en favor del govern, quan manen, i en contra quan són a l’oposició. Una entitat matemàtica que, dividida pels caps dels ciutadans d’un territori, dóna com a resultat el cèlebre PIB per càpita, que se suposa que ens col·loca en un ordre infal·lible de riquesa, de satisfacció: vanitat comparativa, això que en diuen rànquing, a manera dels punts de la lliga de futbol. El senyor Rodríguez (més conegut pel cognom matern, Zapatero), fa poc més d’un any proclamava, amb grans somriures, que no solament havíem passat la mà per la cara als italians en la llista del PIB per cap, sinó que en molt poc temps, dos o tres anys, passaríem per davant dels francesos i dels alemanys. No solament era una fantasia de demagog ignorant, de patriotisme espanyol descontrolat (l’espanyolisme controlat, racional, és un producte escàs), sinó que partia d’un concepte que l’esquerra ideològica hauria de deixar de costat: la idea que el tal producte brut és més o menys equivalent a un producte net de benestar, de viure bé, que se suposa que ha de ser l’objectiu no solament de la política econòmica, sinó de l’economia tal qual. ¿A més PIB, doncs, més benestar? No, senyor. ¿A més PIB més bona educació, bona salut, aire més net, cases més còmodes, més museus, més béns culturals, més cura dels vells i dels febles, més bon menjar i en definitiva més felicitat en aquesta vida, i esperança del paradís en la pròxima? Doncs, no senyor. Quan el PIB d’aquest Regne d’Espanya creixia i creixia i escurçava distàncies amb la mitjana europea, hom viatjava i veia que l’estètica de pobles i ciutats, la qualitat visible dels habitatges, la cura del paisatge, la pulcritud, la netedat, el civisme perceptible, i altres factors de mesura mecànica impossible, continuaven sent molt superiors d’Anglaterra a Bohèmia, o de Toscana a Suècia, que en aquestes terres hispàniques, amb independència ben clara de l’evolució del producte brut de cada país o regió. Potser, entre altres raons històriques, culturals, antropològiques o vés a saber quines, perquè el PIB no mesura tot això que he dit abans, i que forma part substancial de la vida. El PIB pot ser de quantitat molt alt, i la vida de qualitat molt baixa. Tot això suposant, a més a més, que les quantitats que el PIB sembla que manifesta siguen quantitats reals, fins i tot en el producte brut de la producció bruta.
Començant pel fet que el tal producte oficial i publicat no inclou aquella activitat omnipresent i poderosa que es diu “economia submergida”, o fosca, o paral·lela, o amagada, però de cap manera invisible. Pel fet de no correspondre a factures amb IVA, o de respondre a dades perfectament falses, no deixa de ser producte brut (de vegades molt brut, en l’altre sentit del mot), i ja se sap que en aquests territoris de gent tan espavilada, com Itàlia o Espanya, la foscor pot arribar al 20% o més de l’economia il·luminada. Fet que, d’altra banda, explica moltes carències en matèria d’estètica, d’ètica i de serveis aproximadament públics. Però, ¿i tota la activitat destructiva, reparadora de destruccions, etcètera, que sí que es factura i sí que entre en el producte brut? Més producció d’armament, més PIB. Més accidents de trànsit i més reparacions, més PIB. Més criminalitat, i més policies i més jutjats i més presons, més PIB. Més paper malgastat en publicitat inútil, més PIB. Més angoixes, ansietats, estrés, psiquiatres i píndoles, més PIB. Més “artistes” que empastifen horriblement parets, i més diners gastats per netejar-les, més PIB. Més consum d’alcohol infecte en festes massives nocturnes en places que després caldrà desinfectar, més PIB. I així fins a l’infinit. Més visites gratuïtes a museus, més passejades pel camp, més lectura reposada, més temps lliure, més jugar amb els fills, més visitar els pares ancians, més temps gastat en activitats improductives, sense factura possible, i el PIB no creixerà, o qui sap si baixarà i tot. El producte brut és la suma, en valor monetari, de totes aquelles activitats en què, precisament, hi ha intercanvi de moneda. Si els diners no canvien de mans, no hi ha augment del PIB. Si canvien de mans, sí. Legal o amagat, però sí. La resta, doncs, no compta, i ningú se n’ocupa, ni la dreta, ni l’esquerra, ni el centre. Ningú.
|
