Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 12/11/2009   

Pirates

La pirateria (com la prostitució, però d’això no n’estic tan segur) és una de les professions més antigues de la humanitat. Almenys des que una part de la humanitat començà a viatjar i comerciar travessant, com diu l’Odissea, la mar blava fosca, o de color de vi. Ja al principi de la Història de les guerres del Peloponés, el mestre Tucídides recorda els estralls i el negoci dels pirates més antics, gent en general admirada i honesta, que assaltaven les naus com una manera de guanyar-se la vida. Sempre, això sí, sota la direcció d’homes importants i honorables. I recorda, com a prova, un versos del pare Homer, on els navegants, quan troben un vaixell, pregunten als tripulants si són pirates. Com volent dir que era una activitat habitual, i no només pròpia de malfactors menyspreables. En fi, la història és així, el Mediterrani ha estat al llarg dels segles infestat de pirates, gran problema que Pompeu i Cèsar van intentar resoldre de manera brutal i expeditiva, i que els valencians vam haver de patir fins ben entrat el segle XVII, inclosos els desembarcaments a la costa, amb saqueigs i captius: les torres de guarda i vigilància, tot al llarg del litoral, en són una prova ben visible encara. I l’Atlàntic, i el Carib, i la mar de la Xina, i totes les mars navegades. Entre Vietnam, Indonèsia i les Filipines, els pirates asiàtics són encara una presència constant, i creixent. Dels pirates del Carib, ja se sap, se’n fan pel·lícules on apareixen generosos, intel·ligents, violents i valents, amorosos, i en general heroics i atractius. És molt antic, i jo a l’escola ja aprenia “Bajel pirata que llaman / por su bravura el temido, / en todo el mar conocido / del uno al otro confín”, que és un dels pocs poemes que recorde sencer. Molt bé, però aquests pirates de Somàlia no són gens literaris, ni clàssics, ni cinematogràfics: són efecte de l’autodestrucció d’un Estat, i part d’un negoci multinacional, també dirigit per homes importants i honorables. I la manera de tractar-los exigeix unes habilitats i una intel·ligència que, en el cas que aquests dies ocupa la premsa espanyola, han resultat perfectament invisibles, inexistents, absents. Potser per no saber història, o per no recordar-la.