Joan F. Mira | El Temps | 05/01/2010 
Veure i sentir, fa pocs dies, el cardenal Rouco d’Espanya fent un discurs a Madrid davant d’aquella multitud devota de “famílies cristianes”, em provocava, per dir-ho amb caritat evangèlica, uns calfreds de repugnància estètica. El cardenal Rouco viu en un món de terrors dogmàtics i de pessimisme moral insalvable. El resultat, per la societat global que representa (se suposa que parla en nom de l’església universal), és el retorn a la secta, secta massiva però secta, ja que no poden tornar al franquisme o al temps de Felip II. Hi ha una altra mena de cardenals, però, que viuen en un optimisme històric o teològic admirable, i un bon grapat són italians, ves per on. Allà on tenen com a cap de govern, votat amb majories absolutes i entusiastes, un senyor que no és precisament un model de pare cristià de família, o pare de família cristiana: divorciat, tornat a casar, en procés de segon divorci escandalós, i amb les historietes escassament exemplars que tothom coneix. Fins i tot els cardenals en actiu, alts càrrecs del Vaticà, i responsables de la premsa catòlica oficial, es manifesten una mica nerviosos, no per l’estat de la família en general, sinó per les derivacions d’una família en particular, la del primer ministre. Que no és tan modèlica com, per exemple, la del president Zapatero. Dels cardenals jubilats, Carlo Maria Martini, que va ser arquebisbe de Milà, és segurament el més visible dels optimistes, a pesar del parkinson que l’afecta ja fa alguns anys. Regularment, escriu una resposta als lectors que li envien missatges al diari Il Corriere della Sera, que poden ser tan sucoses com les seues llargues entrevistes amb filòsofs o intel·lectuals no religiosos. El mateix dia que Rouco feia cara de vinagre i pronunciava paraules més vinagroses encara a Madrid, Martini, a Milà, es declarava optimista sobre el present i el futur de l’església. “L’església en decadència? Mai ha estat tan fiorente”, que vol dir esponerosa, florida i vital. No serà pels Roucovarelas que corren pel món. Els lectors, pessimistes, li escriuen que l’església v a malament, que no l’escolta ningú, que s’ha quedat fora del món present, que està morint-se, i li diuen “cardenal, faça vosté alguna cosa, que tot va molt malament”. I el gentile cardinale, com li diu un corresponsal, comença contestant que no, que la seua opinió és que la història mostra que l’església, en el seu conjunt, mai no ha estat tan fiorente com ara. Que per primera vegada té una difusió global, amb fidels de totes les llengües i cultures, que pot exhibir una sèrie de papes d’altíssim nivell, una florida de teòlegs de gran valor i de gran densitat cultural. I que, a pesar d’algunes tensions inevitables, l’església es presenta ara unida i compacta com mai ho havia estat en la seua història.
Formidable, el cardenal, i a primera vista sembla que l’optimisme seu és tan gran, tan inspirat i visionari, que el fa ignorar la realitat. Amb una mica de calma, però, amb una mica de perspectiva, resulta que la realitat s’acosta més a la visió històrica de Martini que a les cròniques circumstancials de la premsa. No recordem ja les lluites feroces entre “ortodoxos” i heretges, no recordem els cismes violents, les guerres de religió intracristianes, l’horror de les fogueres inquisitorials, la ignorància brutal dels fidels i del clero (i dels bisbes i companyia) al llarg de la història, ni les croades, ni tants horrors i tantes bestieses. No recordem que al llarg de més de quinze segles l’església (i tot el món cristià) s’estenia només per un racó del planeta, de nom Europa (justament on ara ja no s’estén sinó que es contrau), o que l’expansió de l’Islam va cobrir mitja cristiandat. El cardenal, que sap història i coneix com va el món, recorda que moltes crítiques pessimistes “naixen de la consideració del nostre món occidental”. I que “no tenen en compte la vivacitat i la joia que es troba a les esglésies d’Àfrica, d’Àsia i d’Amèrica Llatina”. Jo, que sóc un agnòstic de tradició cristiana occidental, un no-creient de cultura llatina i catòlica, i algunes coses més que ara no és el cas d’explicar, crec que el cardenal optimista té raó, i me n’alegre. La seua religió i la seua església són també les meues, i se suposa que encara transporten imatges, paraules i actituds ètiques que són igualment meues. No de Rouco Varela i de la major part de bisbes espanyols, que formen més una secta amarga que una alegre església universal. Amén. Ah, Martini era un candidat important en el darrer conclave: no va guanyar, guanyaren els pessimistes.
|
