Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 14/01/2010   

Àtoms

Això era un dinar del jurat d’un premi d’assaig  (bàsicament filosòfic) en memòria de Josep Lluís Blasco. Dinàvem, doncs, tres filòsofs, un físic teòric, i un servidor que no és ni una cosa ni l’altra. Tot menjant coses bones i bevent vi del Pinós, excel·lent, parlàvem dels dèficits ontològics de la realitat, que és una qüestió molt antiga. Parlàvem de la física com a metafísica del nostre temps, i jo vaig recordar una expressió que pensava que era invenció meua: “metafísica experimental”. Amb gran escàndol dels filòsofs, el físic digué que ell també creia que l’havia inventada ell, però que després resultà que apareixia en algun paper acadèmic del ram. Parlàvem de la cèlebre tesi setena de Wittgenstein, segons la qual “Sobre allò de què no es pot parlar, hom ha de callar”, que és tota una filosofia, una teologia i, segons com, una finestra cap a la mística. Jo, que tinc com a principi intentar saber què és, més o menys, allò que no sé i que no entendré mai, l’endemà mirava (en una dels escassos moments que mire la tele cada dia), un programa de National Geographic que parlava dels àtoms. Allò que van inventar els grecs, allò que durant molts segles sembava la part mínima de matèria de què tot està fet, i que resulta que està compost de multitud de partícules que formen el nucli, a més d’electrons impalpables que circulen velocíssims al voltant. D’això, doncs, estem fets vostés i jo, l’aigua de la mar i les estrelles, i les pedres de les catedrals. Una imatge em va deixar perplex: el nucli d’un àtom, de la grandària d’una taronja, enmig d’una catedral immensa sobre els murs de la qual volaven els electrons immaterials. La resta és buit i no res. Vol dir que, en realitat, també estem fets d’una grandíssima part de buit i de no res, de l’espai enorme que queda entre els electrons i la massa del nucli de cada àtom. Misèria de la matèria, o glòria de l’esperit, qui sap. I això, potser, explica moltes coses, fins i tot en la literatura, la història i la política: estem fets molt més de buits que de plens, molt més de no res que de cosa palpable, molt més de fum que de llenya. Parlar de coses com aquestes, o pensar-hi, és també una manera com una altra d’acabar un any i començar-ne un altre.