Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 21/01/2010   

València, Santiago

Això era  una petita ciutat  de la costa d’Apúlia, pulcra, amorosament conservada, elegant, carregada d’història, amb una fortalesa immensa per on han passat venecians, francesos, alemanys, catalans i castellans, i amb una catedral romànica bellíssima, blanca, que jo visitava fa poc de temps. La catedral és en un replà elevat, damunt la mar, i la meua dona i jo n’érem els únics visitants. Se’ns va acostar un capellà, vestit amb suèter i coll clerical, i vam fer una mica de conversa. Som de València, vaig respondre a la seua pregunta, i el bon home digué que la coneixia, que li havia agradat molt, i a continuació va afegir: “València, Santiago...” I jo que li dic que potser anava una mica desorientat, que València i Santiago són bastant diferents, i distants. I ell: “No, no, València: Santiago Calatrava!” Sense resposta coherent, només vaig murmurar alguna cosa com: “Ah, sí, però València és molt més que això...” Ja hi som, doncs, ja hem arribat al punt que un clergue italià que ens visita no recorda, d’entrada, ni la ciutat mateixa, ni les esglésies, ni els barris vells, ni el nostre gòtic, ni cap altra cosa digna d’esment: només “València: Santiago... Calatrava”. Ho hem buscat, ho han buscat els nostres governants, els d’abans i els d’ara, i en el pecat portem la penitència. València igual a Santiago. A Santiago Calatrava, i la resta no compta. Admirable resultat, en virtut del qual una ciutat amb dos mil anys d’història, amb un patrimoni urbà considerable, amb tot això i allò, queda anul·lada com a tal en la percepció pública de veïns i visitants. Queda substituïda per un conjunt extraterrestre que li han afegit a la vora, per aquesta arquitectura de l’artifici buit, pel ciment i el prodigi tècnic, per l’enginyeria espectacular, per aquesta disneylàndia per a adults, per aquesta falsa ciutat que no és ciutat de res. I València no existeix, existeix Santiago. No és estrany, doncs, que vulguen destruir el Cabanyal. I no sé si cap ciutat d’Europa, del sud, del centre o del nord, ha practicat amb tanta satisfacció un suïcidi com el nostre, tan insensat i tan estúpid.