Joan F. Mira | El Temps | 26/01/2010 
No sé si ara mateix, en la teologia oficial de l’Església Romana, l’existència del dimoni és un dogma de fe, supose que sí. No sé tampoc si la seua acció, com a enemic de Déu i de la humanitat, inclou desgràcies públiques i catàstrofes, a més de la possessió personal que combaten els exorcistes i els devots de la Mare de Déu de la Balma, on els posseïts (generalment posseïdes) eren alliberats de la presència diabòlica el dia de sant Miquel, capità de les tropes celestials. Els predicadors medievals, sant Vicent el primer, amenaçaven amb desastres col·lectius, com ara la pesta, la fam o la guerra, si Déu Nostre Senyor deixava camí lliure a Satanàs per castigar els pecats dels homes. Els predicadors barrocs, des de trones solemnes, continuaven amb les mateixes amenaces, i en el ritual del baptisme (en els últims a què he assistit), els padrins encara han de renunciar a Satanàs, a les seues pompes (quines deuen ser, aquestes pompes?) i a les seues obres, en nom de l’infant neòfit. Els cristians ortodoxos, els protestants, i els nostres germans musulmans, creuen en el dimoni de manera viva i activa, i solen atribuir-li també tota mena d’horrors i de malifetes. A la Meca, els pelegrins l’apedreguen durant el gran pelegrinatge, i a l’Iran ja se sap que els Estats Units són l’encarnació present del Gran Satanàs. No és del tot estrany, per tant, que fa pocs dies un cèlebre predicador evangèlic, el pastor Pat Robertson, haja volgut recordar aquesta malèfica presència. Pat Robertson és un dels personatges més coneguts de l’evangelisme radical i popular, convoca milers i milers de persones en els seus sermons, predica per cadenes televisives d’audiències milionàries, i és, no cal dir-ho, un conservador extremista en matèries morals, ideològiques i polítiques. De manera que el gran predicador, que ja va assegurar que l’huracà Katrina assolà Nova Orleans per castigar els americans pels seus pecats, acaba de dir una de les bestieses més enormes que he pogut sentir o llegir últimament. Afirma, el bon cristià evangèlic, que el terratrèmol d’Haití és ni més ni menys que el resultat del pacte amb el dimoni que els haitians van fer en temps passat. La tragèdia horrible, assegura, és efecte d’una cosa “que va passar a Haití fa molt de temps, i que la gent preferiria no parlar-ne”. Amb un desconeixement prodigiós de la història, el predicador recorda que els haitians “estaven sota el taló dels francesos: ja saben vostés, Napoleó III i tot això” (confondre Napoleó Bonaparte amb Napoleó III, ja és confondre molt: Haití es va rebel·lar en 1791, i Dessalines es proclamà emperador en 1804). I llavors, segons que ensenya als seus fidels el pastor, “es van reunir i van jurar un pacte amb el dimoni. Van dir: et servirem si ens alliberes dels francesos. Una història real. I així, el dimoni digué OK, tracte fet.”
 “Ja saben”, continua Robertson, “els haitians es van revoltar i es van alliberar. Però des d’aleshores han sigut maleïts amb una cosa darrere de l’altra.” Pobres haitians, aliats perpètuament amb el dimoni i patint eternament les conseqüències de l’aliança nefasta. És tot un sentit de la història, de la religió, de la Bíblia, i de l’acció divina sobre els homes: un sentit tan brutal, tan pròxim als bisbes de Rouco Varela, a la Inquisició, a l’extremisme islamista, i al de tota la irracionalitat universal, que resulta difícil d’acceptar que circule pel món d’aquesta manera. És clar, digué Robertson després de la catàstrofe de Nova Orleans: “Hem mort 40 milions d’infants no nascuts a Amèrica”. I Déu, a través del dimoni, ens castiga pel nostre pecat. També ens podria castigar per la luxúria, per la ira, la supèrbia o la gola, o qualsevol dels altres pecats capitals. “La terra us vomitarà de damunt”, recorda el predicador, recordant la Bíblia, si cometeu pecats nefands o vesseu sang innocent. La terra tremolarà i us destruirà si pacteu amb el dimoni. La mar, asseguraven en moltes mesquites d’Indonèsia, ens ha castigat amb el tsunami per la nostra lleugeresa com a musulmans, perquè les dones no es tapen tota la cara. La bestiesa humana, la monstruositat irracional inacabable, sembla que es conserva en bona salut, i que progressa, siga entre els bisbes catòlics, entre els patriarques ortodoxos, entre els pastors evangèlics, entre els mul·làs i els aiatol·làs, entre els rabins integristes, i entre tota mena de personatges sinistres, que ens fan desconfiar, tristament, de la nostra condició comuna de persones. El dimoni, evidentment, no en té cap culpa.
|
