Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 28/01/2010   

País i literatura

És útil, de tant en tant, recordar (amb un regust entre agre i dolç) un cas extraordinari i no del tot comprensible, si ho comparem amb la història de molts països petits i mitjans d’Europa. En aquests països o pobles, com ara els txecs, els estonians, els hongaresos, els croats, els eslovacs, els finesos, i un altre bon grapat (ara són majoria dins la Unió Europea, no cap excepció marginal), a mitjan segle XIX es va produir un moviment de restauració de la pròpia llengua, literatura i cultura, que després va ser un moviment social, després polític, i després, més prompte o més tard, acabà amb l’establiment d’un estat propi. La Renaixença catalana va ser un més d’aquests processos, tan normals a l’Europa central i del nord. Però l’etapa política no acabà amb un estat propi, i encara continua el procés, que no se sap on arribarà. La Renaixença valenciana, al llarg d’un segle, no aconseguí ni tan sols restaurar una literatura assumible com a pròpia, moderna i més o menys suficient. I el pas de la literatura a la societat i a la política va ser (en conseqüència o en coincidència), més aviat, feble i de resultats escassos. Bé, doncs, sembla que a partir dels passats anys seixanta, la literatura sí que l’hem sabuda recobrar o establir, fins arribar a una situació de normalitat progressiva. I una mica de “cultura” també, a més de la literària. Responsables valencians de l’Associació d’Escriptors (en Llengua Catalana, evidentment) m’acaben d’enviar la relació d’obres literàries d’autor valencià publicades el 2009: fa goig. Els temps històrics poden ser lents, però ¿qui hauria dit, fa cinquanta anys, que escriptors valencians publicarien tants llibres, tan normals, i d’una qualitat tan apreciable, en la llengua del país? Trenta novel·les en un any, per exemple, eren impensables en 1959, imaginables només en una fantasia enfebrada. Però si no passem de la literatura al moviment social, i del moviment social a la política, no sé on pararan, en passar cinquanta anys més, ni el país ni la literatura.  Perquè aquest és el nostre cas extraordinari: que en mig segle no hem passat encara d’una etapa històrica a les altres, i ja tocava.