Joan F. Mira | El Temps | 06/04/2010 
 Afirma Vicent Soler, segons la crònica d’un diari de València, que “la interacció entre el fenomen de la glocalització i el paper que juga una bona dotació de capital social en el creixement econòmic permet concloure que les identitats com a implementadores de cohesió social (llegiu millora de l’atmosfera social i institucional) poden afegir potencial de creixement a un país”. Vicent Soler, a més de ser amic meu, persona admirable, socialista de partit i bon coneixedor del País Valencià i dels seus polítics i els seus problemes (això és en gran mesura una redundància: una part del problema són justament els polítics), és un professional competent en matèria de teoria econòmica. Vull dir que si Vicent Soler afirma això (que la consciència d’identitat produeix cohesió social, i la cohesió és bona per a l’economia), l’afirmació és molt més sòlida que si l’haguera feta jo per convenciment personal o ideològic. I per això, afirma, “el grau d’autoestima com a poble i l’interés per aconseguir visibilitat com a tal mitjançant el cultiu de les senyes d’identitat, particularment de la llengua”, pot tindre uns efectes benèfics també en el camp del progrés econòmic. Llàstima, doncs, que aquest País Valencià, seu i meu, siga massivament incapaç d’aquesta autoestima, més enllà de frivolitats més o menys folklòriques i festives, o dels espectacles suposadament gloriosos que ens ofereix l’autoritat pública amb competicions navals o automobilístiques. Les senyes d’identitat, l’autoestima, la llengua, en paraules d’un catedràtic d’economia, haurien de fer pensar a més d’un i més de dos que potser teníem raó els qui predicàvem aquestes coses ja fa dècades i dècades. I potser teníem i tenim raó els qui sempre (com també ha fet sempre Soler) hem associat tot això amb la desgràcia de la invisibilitat política. Afirma Vicent Soler, per tant, que “la invisibilitat identitària i lingüística de les nostres institucions produeix sense dubte una pèrdua de pes institucional a Espanya i a Europa”. Exactament això: la invisibilitat. Qui no pensa que el seu país és un país i existeix, i que és important ser allò que som (tal com fan tots els països arreu del planeta terra, excepte els imbècils o submisos o subjugats mentalment), i que un país propi vol dir també una política pròpia, i tantes coses per un estil, qui no pensa això, doncs, difícilment tindrà la voluntat de ser visible com allò que és. I aquesta invisibilitat, afirma Soler, acaba provocant “la desatenció als nostres interessos i necessitats en el disseny de les polítiques econòmiques i les estratègies territorials, així com en el repartiment dels pressuposts públics i de les inversions en infraestructures”. Elemental: ser invisibles té un preu. Ser invisibles és ruïnós.
La moral d’aquesta història, diu Soler, és ben simple: “Difícilment un poble que no es respecta ell mateix pot esperar ser respectat pels altres”. Inclòs, dic jo, pel govern de l’Estat del qual depén. Per això, afegeix, “cal una immensa tasca pedagògica per convéncer la nostra gent que la cohesió social i la visibilitat identitària són un instrument immillorable per aconseguir millorar les capacitats de creixement econòmic i la qualitat de vida de tots nosaltres”. I assegura i recorda Soler, per concloure, que “la ideologia ens ha sortit molt cara” als valencians. La ideologia de l’espanyolisme submís, que recordava jo fa pocs dies ací mateix, la ideologia provincial, la ideologia del poc valor de la història, del territori, de la cultura o de la llengua. I la ideologia funesta de l’anticatalanisme que, segons afirma igualment Vicent Soler, “ens ha resultat molt car als valencians”. Per les baralles estúpides d’origen perfectament conegut, pels resultats dissolvents que han tingut, i perquè ha significat ignorar o menysprear un model ben pròxim que funciona molt millor que el nostre, i una aproximació territorial, política, econòmica i cultural, de la qual els valencians hauríem estat els primers beneficiaris. Lamente ser una mica reiteratiu, sobre un tema que, de manera diferent, ja vaig tocar la setmana passada, i fa un mes, i fa mig any i un any i dos anys i etcètera. I lamente sobretot que les afirmacions de Soler siguen tan escassament assumides pel seu partit, i tan escassament difoses i projectades pel meu.
|
