Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és dijous, 28 de març de 2024
Joan F. Mira | El Temps | 13/04/2010   Imprimir

Defensa del Vaticà, 1

O en defensa de l’Església Romana, si vostés volen, que no és la mateixa cosa però de vegades ho sembla. Justament ara quan, ja fa mesos, és objecte de tota mena d’atacs, amb fonament ben acreditat, a propòsit dels escàndols de pederàstia clerical i de “distracció” o complicitat espiscopal. Justament ara un servidor, que no és home de missa ni d’església, escriurà en defensa del Vaticà, quines coses toca fer de vegades. Deu fer prop de cinquanta anys que no entre en un temple catòlic (ni protestant) per causa de fe o de devoció, sinó únicament per contemplació històrica o estètica, o per motius socials, tipus bateig, casament o funeral. He explicat públicament alguna vegada la temperatura del meu agnosticisme, càlid o fred, emocional o racional, i no he d’afegir per tant que la meua defensa de l’Església de Roma no té res a veure amb la fe catòlica, ni amb res d’equivalent. A tot estirar, per raons històriques i sentimentals, jo podria recordar –exagerant massa i tot– l’expressió amb què es definia una amiga meua romana, comtessa d’antiquíssima família i amiga de cardenals, que es declarava “vaticanista i atea”. Vist des d’ací, no es fàcil d’entendre. Vist des de Roma i amb coneixement de la història, sí. I també s’entén una mica si, com vaig fer jo durant molts mesos, hom entra cada dia al Vaticà per la porta de darrere per anar a la Biblioteca, recorre els patis entre edificis de pedra picada i portes massisses, i constata que això és de veritat una multinacional com ha de ser, secular i sòlida com una roca, i no aquestes multinacionals modernes d’edificis de vidre i alumini, tan fràgils i tan inconsistents, i sovint molt més pecadores que tot el col·legi cardenalici en bloc. Bé, doncs, això era que Divendres Sant jo escoltava a casa un informatiu de la Rai Uno, i aparegué un frare franciscà predicant en la trona de Sant Pere, davant del papa Benet, d’un bon grapat de cardenals, bisbes, capellans, monges diverses i fidels assortits que participaven en la missa penitencial. Vostés ja coneixen de sobres el lamentable cas i les seues conseqüències: jo explique com el vaig veure o viure. Era, doncs, un frare franciscà que, mogut per lleialtats massa irreflexives, va insistir immoderadament en la defensa del papa i de l’Església davant dels atacs rebuts per la qüestió dels infants i adolescents víctimes d’abusos criminals. Va dir moltes més coses, i molt dures, sobre la violència dels homes contra les dones, i sobre alguns punt més que convidaven, justament, a la penitència pròpia d’aquell dia solemne. Poques sobre la matèria de la pedofília clerical.

El fragment de sermó que transmetia la televisió italiana, però, era aquell en què el frare predicador explica que ha rebut una carta d’un amic jueu, el qual afirma que “segueix amb disgust l’atac violent i concèntric contra l’Església, el Papa i tots els fidels”, i que “l’ús de l’estereotip, llançar les culpes personals contra la col·lectivitat, em recorda els aspectes més vergonyosos de l’antisemitisme”. La frase va rodar immediatament per tot el planeta, s’ha fet cèlebre, i ha estat abundantment comentada i glossada. Infortunat jueu amic del frare, imprudent i desafortunat frare franciscà: s’ho podien perfectament haver estalviat, perquè si hi ha comparacions odioses, aquesta n’és una de ben clara i flagrant. Dirigents jueus, començant pel gran rabí de Roma, ja hi van respondre de manera condigna, uns amb ironia, uns altres amb indignació. Dissortat el comentari del frare, i probablement plena de bona voluntat la carta de l’amic jueu. I més infortunada encara (ací ve finalment la defensa) la manera com el fet aparegué en la premsa. El matí següent, Dissabte Sant (“ratetes, ratetes, eixiu del forat, / que el Nostre Senyor ha ressuscitat”, cantava jo de menut), vaig al quiosc a comprar la premsa, i veig el titular a plana sencera d’un diari de Barcelona: “Roma iguala les crítiques al Papa amb l’antisemitisme”. Valga’m Déu i tots els sants. Una frase d’un sermó d’un frare citant una carta d’un amic jueu, i resulta que el frare és “Roma” i la frase infortunada de l’amic jueu representa l’antisemitisme... que “Roma” iguala amb les crítiques. O siga, la mala bava i el prejudici hostil barrejats amb un desconeixement abismal. Continuarà.

 

Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 

 


 



Slashdot's Menu ARXIUS