Joan F. Mira | El Temps | 27/04/2010   

El volcà

Amb una mica de perspectiva històrica, i seguint l’opinió dels qui hi entenen, sembla que la successió de catàstrofes amb què la Mare Naturalesa ens recorda el seu poder aquests darrers anys no és ni insòlita ni especialment tràgica. Els segles immediatament passats, i els anteriors, en van plens a vessar, de terratrèmols, erupcions de volcans, inundacions massives, tempestes horribles i altres fenòmens que deuen ser perfectament naturals, ja que es repeteixen de manera constant, siguen o no previsibles. Així és com és el planeta terra, inclosa la seua situació en els espais infinits de l’univers, d’on també arriba molt de tant en tant algun meteorit catastròfic. La humanitat de tots els llocs i els temps ha sabut i comprés que això és així, que la vida dels humans sobre la terra no és immutablement segura, i que el llamp i el tro, el foc i la tempesta, el terratrèmol, la inundació i la sequera, les plagues bíbliques i altres detalls de l’horror, acompanyen regularment el pas del temps. Devien ser els déus, o les forces naturals vistes com a més que naturals, qui provocava tantes alteracions i desgràcies, i Ulisses, posem per cas, home astut i raonable, “ple sempre d’idees”, prudent i previsor, no s’oblidava mai de pensar en Zeus l’amunteganúvols, el déu del tro i del llamp, i en Posidó que sacseja la terra i que pot moure quan vol les tempestes del mar. El rei dels feacis, tan ric i tan benèvol amb Ulisses, recorda un vaticini antic segons el qual la seua ciutat quedaria colgada sota una muntanya veïna, com a càstig d’un déu venjatiu. I així anaven, com tants altres pobles de la terra, suportant els espasmes inevitables del món, i mirant d’aplacar amb sacrificis la violència de la terra, de les aigües i del cel. Per als cristians, més tard, era un sol Déu el responsable de l’ordre i del desordre, i les catàstrofes podien ser l’efecte dels pecats dels homes, que alteraven els equilibris amb la divinitat. El món no arribava mai a ser un espai del tot ordenat i del tot previsible, i no ha estat mai, certament, una realitat perfectament comprensible i controlable. Fins que hem arribat als nostres temps, quan la supèrbia humana s’ha reforçat fins a l’infinit amb la ciència i la tècnica, amb la pretensió de poder entendre-ho tot i controlar-ho tot, amb els prodigis d’aquesta xarxa universal d’organismes de tot tipus i gènere que permeten la circulació quotidiana de milions i milions de persones d’extrem a extrem dels continents i del planeta i el moviment de milions de tones de tota mena de mercaderies.

Tot alhora, tot a punt, i tot assegurat: arribaran cada dia als mercats europeus les flors de Kenya, d’Etiòpia i de Colòmbia, la fruita fresca de Xile i de Sud-àfrica, en milers de vols que satisfan la nostra voracitat infinita. Pujaran i baixaran dels avions milions de persones en desenes de milers de vols, puntualment, ordenadament, sense incomoditats ni obstacles. Farem el que voldrem, tots els dies de l’any, menjarem fruites fresques exòtiques, anirem d’ací cap allà incessantment, per oci o per negoci. I tot això semblarà un dret assegurat, el dret a tot, garantit i sense límits, al servei del qual hi ha una immensa maquinària industrial, els govern i els organismes de control del trànsit, i tot això, dels aeroports a la xarxa informàtica, que no es pot ni tan sols inventariar en cap paper. Fins que un volcà no gaire gros, no massa gran, no al centre d’Europa sinó en una illa congelada de l’Atlàntic, ens recorda que el planeta terra, per dins, està fet de foc etern i de minerals en fusió permanent: que vivim sobre una crosta fina que a penes ens separa del magma roent que en qualsevol moment pot fer només un petit forat i convertir-se en flamarades, en fum espés i en cendra. Un simple volcà, una erupció com tantes altres, i uns núvols negres i grisos que s’escampen portats pels vents: tan poca cosa, i el caos cau damunt d’un continent sencer, orgullós del seu domini sobre la terra, el cel i l’aigua. Quan no hi havia cada dia trenta mil aparells mecànics voladors enlairant-se pels cels europeus, ni milions de persones amb la necessitat de viatjar per l’aire, l’erupció d’un volcà a l’illa d’Islàndia era un simple accident remot, cosa dels habitants propers i prou. Ara, un simple núvol de fum de partícules de cendra, escampat pel vent, ha fet passar un continent sencer de l’ordre al caos. I això ja no ho impedirem ni tan sols amb el sacrifici de cent bous, una hecatombe perfecta i sagrada.