Joan F. Mira | Avui | 10/01/2009 
Enllaç original
L’entrevistador, que prepara un llibre gros, em pregunta quin País Valencià i quins Països Catalans imagine per d’ací a 50 anys, tenint en compte la immigració, les relacions amb Espanya i etc. Ara que comença un any és bon moment per respondre, i jo li responc que la meua imaginació projectiva no arriba tan lluny. Puc parlar a un termini més proper, posem vint anys. I el que puc preveure no inclou cap trencament o canvi radical. Ni veig un referèndum per a la independència el 2014, ni el triomf final del castellano-espanyolisme històric. Responc que veig més del mateix. Els mateixos tipus de conflictes bàsics, una continuïtat de les línies de fons que ara actuen. Que, des del punt de vista de les institucions democràtiques o de l’estabilitat econòmica, no em preocupen gaire: en vint anys, tindrem alguns trens més, l’educació serà igual de dolenta, el nivell de vida haurà fet –si finalment no passa res greu– els avanços moderats que fa habitualment...
 Ara bé, des del punt de vista nacional, estarem pitjor. Al País Valencià, sense cap dubte: un procés d’espanyolització tranquil·la i assumida, que ja ve de molt antic i que la gent viu amb comoditat. Malgrat tot, el nacionalisme polític valencià continuarà tenint una presència activa. Serà minoritari, però no desapareixerà. Fins i tot potser que puge una mica, o bastant. Per això, tant el PP com el PSOE han intentat ofegar sempre l’existència d’una força política estrictament valenciana: perquè això marca i defineix un territori, i ells no volen que aquest territori tinga cap definició pròpia no estrictament nacional espanyola.Veig que continuarà una espanyolitat que ja està feta, ja existeix, i és estable, però també que les bases d’una especificitat més o menys nacional continuaran existint. I una clara lleialtat al país per part d’una minoria important i significativa de gent en el camp intel·lectual, educatiu i creatiu.
És a dir: que d’ací a vint anys, el País Valencià serà igual d’espanyol que és ara, però no serà Extremadura ni Múrcia ni Castella-la Manxa. Mantindrà un factor de diferència. El que més em preocupa és la minorització de la llengua. De la llengua efectiva, com a vehicle social real. Veig un procés de minorització progressiva, i és imparable, perquè no hi ha interès que deixe de ser-ho. A més, la nova immigració també ho accelera: la majoria dels que han arribat, que s’hi quedaran, ja parlen castellà, i això és molt difícil canviar-ho. D’ací a vint o trenta anys, tindrem una estructura lingüística amb dibuix de pell de lleopard. Hi haurà taques valenciano-parlants sòlides i nombroses tot al llarg del territori, però seran taques sobre un fons de predomini del castellà.
I llavors l’entrevistador em pregunta si a Catalunya sabran persuadir nacionalment una part important de la nova immigració. I jo dic que una part sí, però una part majoritària, no. Com la transmissió de la llengua a les escoles, que funciona però que no produeix una consciència nacional i identitària de la llengua. Per als nanos, el català és la llengua de l’escola, però no és la llengua del país. Això és el que no s’ha sabut transmetre. El que diu la premsa espanyolista sobre l’endoctrinament nacional a les escoles catalanes és del tot fals, però jo crec que hauria de ser cert. A totes les escoles de tots els països del món es fa endoctrinament nacional. A Catalunya, no. Ni al govern, ni a la majoria de professors, no els interessa. I si ho hagueren de fer els faria vergonya, perquè estan contínuament acollonits pel que puguen dir des d’Espanya. Estranyament, una de les línies de defensa dels catalans, inclosos molts de nacionalistes, quan els acusen d’imposar la llengua, és que a Catalunya tothom parla molt bé el castellà. Això és insòlit! No hi ha cap altre país del món on passe el mateix. Aquesta defensa del castellà des de l’òptica del catalanisme és impressionant. Diuen que s’ha de fer així, que no queda més remei...
Després fa una pregunta curiosa: si en un hipotètic procés d’independència, diu, Catalunya hauria de mantenir el castellà com a idioma més o menys propi. I jo responc que no caldria fer-hi un esforç especial. Encara que tampoc no se li podria donar un estatus de llengua estrangera, perquè, en realitat, ja no ho és. Però que allò que no es pot fer és afirmar la catalanitat dient que tothom parla molt bé en castellà. Que el problema dels catalans ja és prou gros, i és aconseguir que la seua llengua siga tan normal com ho és qualsevol altra en el seu territori propi. Això passa? No. S’està intentant aconseguir aquesta normalitat? No. És normal entrar a una farmàcia del teu país i no trobar-hi cap medicament en el teu idioma? No. És normal que no trobes a penes premsa i llibres en català als quioscos de l’aeroport o de la Rambla? No. O es pensa en termes de normalitat real, o les coses seguiran com sempre. I dic que la catalanitat no recularà gaire, però no avançarà. Que aquesta situació inestable és molt més estable del que sembla. I que si repassem la premsa de fa vint o trenta anys, el que es deia i el que es pensava i el que es discutia, no trobarem tanta diferència amb el que ara hi surt. Són respostes sense gràcia, evidentment, però tampoc el futur no en té gens, de gràcia. O això és el que vaig respondre.
|
