Joan F. Mira | Avui | 15/05/2010 
Enllaç original
El visitant, si té una mica de curiositat i de sentit dels llocs clau de la història, no passarà prop de la ciutat de Caen i de les platges més famoses de Normandia (famoses pels records de Marcel Proust i altres raons literàries, o per raons d’un dels dies més coneguts del segle XX), sense dedicar algunes hores a contemplar amb molta calma un dels documents més impressionants i més contundents de la història sencera d’Europa. La paraula història haurà d’aparèixer sovint en aquesta mena de crònica o recordatori. Per fortuna, la ciutat on es conserva el document brodat l’exposa en un petit museu, exclusiu, que hauria de ser de visita obligada per als ciutadans d’aquest continent, i més encara per als qui pensen que Anglaterra, i la Gran Bretanya sencera, és també continent, almenys d’ençà de les conquestes romanes, de l’emperador Claudi i dels seus successors, quan era una Britannia molt més pròxima que cap Germania encara bàrbara i remota. A Bayeux, doncs, al costat d’aquestes platges, hi ha el testimoni més deliciós i més complet d’aquesta llarga història que tant els continentals com els britànics obliden de tant en tant que és la mateixa. Units, tal com sol passar, no únicament per la cultura sinó per les guerres, les invasions i les ocupacions. I en aquest cas, pels desembarcaments.
La narració comença l’any 1064, quan Eduard, rei d’Anglaterra, veient que s’acostava la mort i que no tenia fills, envia el seu cunyat Harold a Normandia a comunicar al duc Guillem que el rei anglès l’ha nomenat successor seu en el tron. És la pàgina inicial del llibre, que no és un llibre sinó la més llarga narració lineal completa i en imatges mai produïda enlloc, o almenys a Europa. Aquest llibre obert, conegut com El tapís de Bayeux, és la meravella més gran que el gènere de la història il·lustrada ha produït en mil anys. Fa pocs dies, doncs, el contemplava jo llargament en el museu de la ciutat normanda, on està exposat de manera admirable, en una sala única, dins d’una llarguíssima vitrina semicircular. Ja he dit que val la pena de fer un viatge només per causa d’aquest llibre o no llibre, per aquest tapís delicadament brodat de setanta metres de llarg i a penes mig metre d’ample, com una inacabable cinta il·lustrada amb imatges de colors perfectament conservades, i d’una eficàcia narrativa tan moderna que semblen fetes ara mateix. El tapís es desenrotlla en una successió d’escenes delicioses, que exposen i expliquen un dels capítols centrals de la història d’Europa: com i per què els normands van conquistar Anglaterra, amb tot el que això representa per als segles futurs. Europa, després d’aquestes escenes, ja no seria la mateixa: Anglaterra no seria una terra de pobles del nord, angles i saxons, sinó això i alguna cosa més: terra de monarques i nobles que parlaven francès i el van parlar durant un grapat de segles (“Honni soit qui mal y pense”, com diu l’emblema de l’orde reial de la Jarretière o Lligacama, i com diu el lema “Dieu et mon droit” que encara hi gasten els monarques). D’ací vingueren, doncs, les complicades relacions entre una banda i l’altra del canal de la Mànega, o English Channel, i l’Aquitània anglesa, i la Guerra dels Cent Anys, i tota una llarga peripècia fins a Dunkerque i fins al juny de 1944, i fins ara, amb euroescèptics inclosos. És a dir, mil anys d’història d’Europa.
Història que, en aquest tapís, omple setanta metres amb escenes plenes de cavallers armats, amb ambaixades, visites i negociacions, i que en aquestes imatges està feta de juraments i de perjuris, de navegacions i expedicions, d’escenes quotidianes i de combats, de la gran batalla que va decidir la història futura del continent. Sota les imatges centrals, un seguit d’escenes més petites mostra animals de tota mena, reals o fantàstics, pagesos llaurant i sembrant o perseguint bèsties salvatges, exhibicions insòlites d’atributs sexuals, i sota les escenes de la batalla decisiva hi ha els cossos dels ferits, els membres tallats, els morts despullats pels vencedors, tot l’horror de la guerra sota les figures del triomf i de la glòria. Una mena de meditació final, de realisme terrible del patiment, sota els cavallers armats i poderosos. No és habitual, aquesta reflexió gràfica, però els romans, per exemple, ja la feien en les columnes narratives que tothom coneix, com la de Trajà i les guerres danubianes. Això és la història, que és més que literatura i més que dates de batalles i de reis.
I hi ha el text superposat, que explica cada escena en un llatí elemental: “Hic dux Wilgelm cum Haroldo venit ad palatium suum”: al palau on Harold va fer el jurament de lleialtat que després trencaria per proclamar-se rei ell mateix, cosa que donaria origen a l’expedició normanda i a la conquesta. Sempre ha d’haver-hi un traïdor, o un renegat, o un gran patriota, segons com es mire, en els grans moments que canvien la història. Abans de l’expedició, cal construir i preparar la flota, cosa que sovint s’oblida: “Isti portant armas ad navem et hic trahunt carrum cum vino et armis”. No obliden, doncs, que també cal carregar vi, a més de les armes. La flota s’embarca, i tindrà lloc el primer gran desembarcament, no a Normandia sinó des de Normandia. La flota normanda és impressionant, tant com aquella flota que prop de nou-cents anys més tard apareixeria en direcció contrària, amb imatges més famoses encara. Descarregar cavalls devia ser tan difícil com desembarcar tancs i camions, pel que es pot veure en l’escena: “Hic exeunt caballi de navibus”. Ixen els guerrers de les naus, acampen, i es preparen un àpat memorable, on el bisbe beneeix el menjar i la beguda, abans de llançar-se al combat.
Venien just des d’aquesta mateixa costa on nou segles més tard arribaran els britànics i els seus descendents americans, i Bayeux serà, segons diu una placa al costat de la catedral gòtica i bellíssima, la primera ciutat alliberada el juny de 1944. Pels anglesos, no cal dir-ho, que segurament s’ho degueren proposar amb plena consciència. En la llarguíssima escena de la batalla de Hastings, en la costa d’Anglaterra, el dia més llarg de 1066, metres i metres del tapís mostren càrregues de cavalleria, núvols de fletxes, homes ferits i morts, cossos esquarterats, i el bisbe normand que, com que té prohibit vessar sang amb l’espasa, despatxa els enemics a garrotades. El tapís de Bayeux és el pare de totes les històries il·lustrades, i cap film ni cap llibre se li pot comparar en bellesa. El van brodar fa més de nou segles, i és encara un tresor incomparable, intacte, etern. Mai una visita a un museu amb una sola obra m’havia fet cavil·lar tant, i somriure, i meditar què vol dir ser europeu, ara que les monedes i l’economia semblen la realitat més important i profunda, però no ho són. És més important aquest tapís.
|
