Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 521 | 01/07/2010 
 Això era ja fa molts anys, potser prop de vint-i-cinc, que amb Eliseu Climent i l’advocat i enyorat Rafael Mansanet vam eixir del Metro a l’estació Nuevos Ministerios, presidits per l’estàtua eqüestre del general Franco quan el PSOE ja portava un grapat d’anys governant. Admirable. Vam entrar a l’edifici del ram dels transports i comunicacions, crec que es deia, i el personal devia haver eixit a fer-se el cafè, perquè estava tot mig desert. Finalment, ens va rebre el senyor ministre, José Barrionuevo, després conegut per altres afers també amb relació al poder de qui té el poder, i vam parlar del cas que ens ocupava. El cas era, ja aleshores, la recepció de TV3 al País Valencià, a través dels repetidors d’Acció Cultural. Una qüestió d’Estat, segons semblava, i segons les informacions que el ministre havia rebut de Joan Lerma. El resultat de la resposta ministerial va ser la presència de la Guàrdia Civil i el tancament manu militari de les modestes instal·lacions. Les vam tornar a connectar subreptíciament i clandestina. I passaren els anys. Alternant indiferència i amenaces en temps de l’insigne estadista Eduardo Zaplana. Rebent promeses enganyoses del ministre José Montilla. Suportant l’hostilitat declarada, immutable, violenta, repressiva i mortal del senyor Camps i els seus col·legues de govern i de partit. Una obsessió permanent, una hostilitat incomprensible, irracional. O perfectament racional i comprensible: el vell anticatalanisme espanyol, la seua miserable i virulenta versió valenciana. El menyspreu d’uns, la violència d’uns i dels altres. Abans, entremig i ara: deu ser una de les poques constants del darrer quart de segle. Ara l’amenaça odiosa ha arribat fins a Morella, i fins a les declaracions de la senyora Sánchez de León. Que els valencians no puguen veure la televisió catalana, que el ferrocarril entre València i Barcelona continue ofegat per una via única de fa segle i mig (deu ser l’única d’Europa occidental), que la llengua comuna, al País Valencià, no siga ni comuna ni respectada i usada pels polítics grossos. Que no valguen per a res, si poden evitar-ho, ni tan sols 650.000 firmes de ciutadans. Passen ministres, passen governs, passen partits. L’obsessió és la mateixa.
|
