Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 522 | 08/07/2010   

Pobre Martí

Sembla, segons tots els indicis, que els sis-cents anys de la mort del rei Martí l’Humà passaran del tot ignorats i oblidats en el seu regne de València. Els valencians, a diferència dels països normals i civilitzats d’Europa, tenim una estranya tendència a ignorar bàrbarament les dates que representen alguna cosa en la nostra història, fora del 9 d’octubre, convertit en un banal “Dia de la Comunitat”. Per liquidar, hem liquidat fins i tot el 25 d’abril, que ja és liquidació (“por derribo”). Però aquell 1410, quan es moria el pobre rei Martí, també marcà decisivament futur d’aquest país sense sort ni fortuna, i per tant del nostre present tan insubstancialment ple de buidor. El pobre Martí es quedà sense hereu en morir-se el seu fill Martí el Jove, rei de Sicília, que agafà unes febres malàries després de la victòria de Sanluri, a Sardenya. Martí el jove no tenia hereu legítim, i Martí el vell, trist i afeblit, es casà amb Margarida de Prades per mirar d’aconseguir descendència. Cosa difícil, per la salut del bon home, complicada per una corpulència excessiva. Ni un mecanisme amb arnés i politges, que feia baixar el cos del rei sobre el cos de la nova reina, no aconseguí els efectes desitjats. I així s’acabà la nostra casa reial, vingué el famós compromís de Casp i el rei Trastàmara de Castella, amb tots els efectes i resultats del cas, no sé si inevitables. De fet, Ferran el Catòlic, castellà de família, però que a Castella li deien “viejo catalanote” quan es retirava després de la mort d’Isabel, també intentà tindre un hereu amb Germana de Foix, per transmetre-li la Corona d’Aragó: ja havia vist com podia anar la cosa. I així, amb reis sense hereus, passa el que passa. Com amb Carles II d’Àustria, la incompetència productiva del qual va donar lloc a la guerra coneguda, al desastre, al Borbó Felip V i a tota la resta. Ja sé que els historiadors seriosos no donen importància a aquests detalls, què hi farem. I Georges Brassens cantava: “Pauvre Martin, pauvre misère, / creuse la terre, creuse le temps...” I quan la mort li va fer signe / de treballar el darrer camp, / ell va cavar la pròpia tomba, etcètera. Diu Brassens.