Joan F. Mira | Avui | 17/07/2010 
És obvi que ells, els polítics d'Espanya, i els seus intel·lectuals, periodistes, militants, votants, i públic en general, no voldrien que se'n parlara més. “Roma locuta, causa finita” que es deia abans: parla la justícia suprema, tema tancat. Sobretot el tema de les definicions i dels conceptes, que, finalment, és el que compta i el que preocupa. Si Catalunya, doncs, no és una nació, o només ho pot ser de manera retòrica i sense cap conseqüència efectiva, el tema queda resolt i liquidat per sempre més, Espanya no corre perill, la resta són detalls que ja s'arreglaran amb paciència i resignació, i els militants i els votants del PP i del PSOE poden quedar-se tranquils i satisfets, com els seus líders. Zapatero ja ha dit amb claredat oracular que l'aixeta s'ha tancat: ja no li donaran més competències a Catalunya, i no li concediran tampoc més identitat. La identitat (nacional, quina si no?) deu ser una possessió o propietat que ells tenen, i poden donar-ne o no als altres segons convinga. Cal, per tant, que els catalans deixen de pensar que són una nació. Que pensen que són una altra cosa, o que no hi pensen. Ser això o ser allò, ja se sap, no té gens d'importància.
El cas, però, és que en el món contemporani, és a dir en el conjunt de les societats humanes, el ser això substancial, la identitat bàsica de grup, és encara, i serà previsiblement en el futur, substancialment un ser nacional: l'entitat que defineix per damunt de les altres la vida política, moral, cultural, informativa, simbòlica, etc., és encara i sobretot nacional (excepte, potser, per determinats fonamentalismes religiosos, tipus comunitat dels creients, basats en l'oposició fidels-infidels). L'entitat dita nació no ha estat substituïda com a marc central o suprem de la vida de les societats: ni les regions, ni Europa, per exemple, no han assolit un valor definitori equivalent. Fins i tot els grans temes o problemes d'abast universal tenen moral i contingut nacionals: interns com a l'Iran o a la Xina, externs/interns com el nou patriotisme nord-americà després de l'11 de Setembre, o com l'enfrontament Índia-Pakistan. O en la matèria de l'esport, posem per cas, gran tema universal, amb patriotismes particulars portats a extrems de bogeria compartida.
El fet, doncs, és que el marc-espai nacional continua, i continuarà previsiblement, com a definidor màxim d'identitat (de l'auto- i hetero- reconeixement en el món), i com a territori que delimita màximament la responsabilitat moral, cívica i política. Per tant: davant d'aquesta realitat, cal assumir sense escarafalls la vigència efectiva (desitjada o no) del patriotisme o nacionalisme (tant se val: poden ser usats com a sinònims, encara que sovint hom en fa una distinció valorativa a favor d'un terme o de l'altre) com a ideologia democràtica, ètica, inclusiva i constructiva: la pàtria o nació és el locus definitori d'una societat o poble en el món, i el marc més significatiu de la responsabilitat civil. Si té estat propi, l'estat mateix s'encarrega de la seua preservació com a tal espai. Si no en té, li caldrà alguna estructura equivalent o suficient: altrament, es produeix la dependència, la submissió i la subordinació en termes desiguals.
Si, per al quart de segle passat i per a la primera dècada d'aquest, el projecte històric i nacional de Catalunya era trobar un encaix acceptable dins d'un estat-nació espanyol descentralitzat i condescendent, un lloc no del tot incòmode dins de l'Espanya de les autonomies, cal dir que l'èxit ha estat considerable: Catalunya com a regió autònoma d'Espanya funciona satisfactòriament. Però el catalanisme (com a hipotètic bloc nacional, o els diferents catalanismes polítics, ideològics i culturals... i l'econòmic, si pot ser) ha de decidir si una autonomia regional suficient és també el projecte per al futur, o si cal assumir ja una altra perspectiva que no implique l'acceptació indefinida de la dependència. Si “Catalunya és una nació” és més que afirmació retòrica, ha de tenir conseqüències efectives: si és una nació no pot ser alhora part d'una altra, i el seu centre moral, cultural i polític es troba en ella mateixa i no fora. Catalunya ja no té (si és que mai l'ha tinguda, fora de la pròpia fantasia) una missió espanyola: ni reformar ni modernitzar Espanya. Entre altres coses perquè Espanya no ho accepta, ni li interessa: es reforma sola, i s'ha modernitzat sola. La il·lusió de Catalunya (des de Prat de la Riba, o des d'abans), de veure's com a “capdavantera d'Espanya” és més il·lusió que mai. I a més a més, suposa la pròpia dependència mental, cultural i moral, compensada amb el mite –cada dia més invàlid– d'una suposada superioritat cultural o econòmica.
I ara els explicaré una petita història que aclareix perfectament què és una nació de debò, la que per a definir-se no depèn d'un tribunal. Això era que jo comprava el diari fa pocs dies al meu quiosc-botiga habitual, on venen també tota mena d'andròmines imaginables, i damunt del taulell hi havia un munt de banderoles i de bufandes, amb els colors de la bandera espanyola, i amb inscripcions patriòtiques dedicades a l'equip de futbol que representa la nació davant del món sencer. Nació abatuda en la derrota, exaltada en la victòria i en la glòria, tal com és habitual. Llavors, veig que en una bufanda plegada apareix la paraula “Dios”, la desplegue, intrigat, i la inscripció completa era: “Con dos gotas de sangre y un rayo de sol / DIOS hizo una bandera y se la dio a un Español”. Ja se sap que la nació i la teologia poden anar lligades de tant en tant, des de la Bíblia fins al dia del Pilar, festa nacional, abans Día de la Raza. Comprenc que el projecte diví en la creació del món hi pot jugar un paper decisiu (“España estaba en la mente de Dios desde toda la eternidad”, afirmava J.A. Primo de Rivera, o això m'ensenyaven a mi en el batxillerat). I la sang i el sol són un recurs ben clàssic: “Salve a ti, pabellón de Castilla, / pincelada de sangre y de sol. / Quien no doble ante ti la rodilla, / no merece llamarse español”, etcètera. Però aquesta bufanda patriòtica és una novetat moderna: deu ser que no era prou tindre a favor el Pare Etern, Castella, els raigs del sol i la sang vermella, tot i que, ben mirat, no sembla poca cosa. En tot cas, atribuir a Déu Omnipotent en persona la confecció de la bandera, i el lliurament directe a “un español” diria que és fer-ne un gra massa. Ara bé, el Tribunal Constitucional, la Conferència Episcopal, i la premsa espanyola en bloc, ho deuen trobar la cosa més natural del món. Una nació ab aeterno, quin jutge la discutirà?
Enllaç original
|
