Joan F. Mira | Avui | 13/08/2010 
 Si el Consell de Garanties Estatutàries afirma que la llei que regularà els correbous és tècnicament correcta, un servidor ha d'estar-hi d'acord, i content. Que la llei arribe tan aviat com puga ser, que els bous i les vaques puguen córrer pels carrers on ja corren, i que deixen en pau els veïns de tants pobles i viles que ara semblen fins i tot mal mirats per alguns rigoristes de la defensa d'uns hipotètics drets dels animals. Ací hi ha dues coses ben diferents, que sovint es barregen per ignorància, per fonamentalisme o per simple mala fe. Una cosa és una corrida o correguda de toreros, banderillers i picadors, llança i espasa, amb l'animal torturat i ferit fins a la mort i amb les graderies plenes (o mig plenes) de gent que contempla l'espectacle barroc, ritual i sagnant. Una altra cosa són les vaques i bous (mai n'hem dit toros, en aquest cas, i els valencians en cap cas) que corren pels carrers envestint els participants actius i igualment corredors, i on l'objectiu i la substància no és torturar, ferir i matar l'animal sinó jugar-hi, esquivar-lo, i passats uns minuts tornar-lo al corral sa i estalvi, sense sang ni ferides. Qui pense que tot és igual de brutal i pervers i cruel, no en té ni idea. Potser té moltes teories al cap, però no sap de què parla.
Jo he corregut aquests bous i vaques moltes vegades, de dia i de nit, sobretot de nit amb les banyes embolades, quan feia d'antropòleg de camp pels pobles en festes. Fins i tot els vaig dedicar un treball més o menys acadèmic en una revista del ram. I he de confessar que, en aquell temps, parle de finals dels anys seixanta, m'agradaven els bous. Aquests bous. No els bous de plaça de toros, sinó els bous de carrer, els embolats, les vaques soltes. No he assistit mai en persona (per televisió sí: pura curiositat científica) a allò que se'n diu una corrida, amb tot el cerimonial suposadament estètic, tan espanyol i tan clàssic: m'interessen ben poc. I no oblide tampoc que jugar amb bous, córrer bous o fer maleses amb els bous o davant dels bous, és una activitat que, en altres segles, era bastant general, almenys als països del sud europeu. A la Roma renaixentista –a la via del Corso, a la plaça de Sant Pere, al Testaccio– corrien toros i altres bèsties amb una freqüència i afició possiblement superior a la dels països hispànics. La meua indiferència, per tant, no és una qüestió nacional: en gran part del País Valencià, sobretot en la meitat nord, i en alguna part de Catalunya, sobretot a l'extrem sud (una coincidència ben curiosa amb els límits històrics del bisbat de Tortosa), córrer bous és una pràctica festiva tan autòctona com a Castella, al Llenguadoc, a Andalusia o a Portugal. No m'emocionen tampoc els protectors metafísics d'animals, que es commouen davant del breu patiment de la bèstia que corre, que més que patiment cruel i buscat, és incomoditat i estrès: moltes més bèsties pateixen, més llargament, començant per les gallines ponedores, i acabant pels porcs portats en camió a l'escorxador. Sense comptar que, en els correbous i en el bou embolat, fer patir físicament l'animal no és l'objectiu, ni de lluny. Fins i tot és una cosa que els participants habituals eviten com a norma, i jo he vist algun jove jugar-se una envestida perillosa per corregir la posició d'una bola encesa i evitar que li caigueren al bou gotes de cera calenta a la cara. I de tota manera, si a mi m'agradaven els bous de carrer, era segurament per una mena d'empatia antropològica, o com en vulguem dir. Fa molts anys, doncs, jo passava molt de temps en alguns pobles, vivia amb la gent, observava, estudiava, preparava una tesi doctoral, escrivia papers acadèmics sobre aquelles petites societats rurals, gent de muntanya que encara mantenia en gran mesura una cultura tradicional completa.
I en aquells pobles feien bous: en feien pocs, només la setmana de la festa grossa, i els bous tenien un gust aspre i violent de celebració comunal, de ritual íntim del poble, alguna cosa de perfum espès, de fusta tallada i de corda d'espart per fer les barreres, d'homes que “anaven per davant” a buscar l'animal, d'arribada solemne de la bèstia. En temps del franquisme els bous de poble i de carrer estaven formalment prohibits, no sé per quina raó, però igualment es feien, tolerats pel governador de torn, i al programa de festes apareixien invariablement com a “exhibición de ganado vacuno”. Entraven les vaques, corria la gent, i a la nit d'un sol dia hi havia un sol bou embolat. M'estalviaré interpretacions més o menys etnològiques: només diré que la festa del bou de mitjanit era perfecta si l'animal era verge, mai no embolat ni corregut, si era comprat i no llogat, i per tant, en acabar de córrer el lligaven, el carnisser del poble el matava gairebé en privat amb un colp fulminant al clatell, i l'endemà de matí repartien per les cases la carn del bou sacrificat. I no continuaré amb al·legories de comunió de la carn.
Llavors, torne a dir que per respecte o per impacte, els bous de poble m'agradaven, i no només com a espectador: n'he corregut uns quants, nocturnament i amb una certa habilitat! Després, però, vingué el progrés, l'eficàcia de l'administració municipal, i sobretot l'abundància de diners i les ganes de fer-ho tot més gros, d'exhibir i d'exhibir-se. Ara, per tant, els pobles i viles del País Valencià (i supose que també a les terres de l'Ebre) fan dies i dies de bous, setmanes i setmanes de vaques, una invasió bovina que ocupa carrers i places com si no hi hagués festa possible sense ramats sencers de bèsties grosses, de matí, de vesprada i de nit. Les comissions o els ajuntaments porten animals caríssims de ramaderies de renom, grossos, inútils per a la forma antiga de la festa. Carrers i places s'omplen de milers de veïns i visitants, una massa vociferant i anònima, una nova barbàrie que s'escampa: s'escampa en festes de bous, com en altres festes que són falses tradicions de renovada i extensa insensibilitat, en places i carrers plens d'immundícia després de l'alcohol obligat i massiu. Enguany, per pobles i viles del país, hi haurà més de cinc mil dies de bous, una bestiesa sense nom. Un absolut desastre, sense comptar morts i lesionats, un grapat de cadàvers i multitud de ferits. Allò que era tradició intensa i viscuda, s'ha convertit en barbàrie massiva immoderada. No m'agraden, aquests bous moderns massius, no m'agraden aquestes festes, però ja se sap que el progrés no té remei, i almenys en aquest cas la prohibició, que ja imposà el franquisme, seria el pitjor remei de tots. Paciència i, si pot ser, una mica de senderi i de civilitat, que no seria poca cosa.
Enllaç original |
