Joan F. Mira | El Temps, núm. 1366 | 17/08/2010 
 La mort del grandíssim historiador Tony Judt, un home absolutament excepcional, impressionant, m’ha sorprès acabant de llegir el seu volum monumental Postguerra. Una història d’Europa des del 1945. Monumental per les dimensions, prop de 1.200 pàgines, i per l’ambició d’explicar la peripècia, la tragèdia, la mort i resurrecció d’aquest vell continent que molts considerem també una forma extensa de pàtria pròpia. Del continent sencer, a una banda i a l’altra d’aquella frontera infame que durant més de quaranta anys el tingué tallat en dos, de nord a sud, passant pel centre i cor mateix d’Europa amb murs i tanques de filferro amb punxes, amb metralletes i guàrdies amb gossos. La primera vegada que jo vaig travessar aquest mur, pels voltants del 1970 i en un viatge més o menys oficial per qüestions acadèmiques d’antropologia social, entre Viena i Budapest ja ens van escorcollar al tren, i pels corredors dels vagons passaven, en efecte, els policies amb gossos amenaçadors. Algunes il·lusions i fantasies que jo tenia sobre la realitat de “l’altra banda” (i que molts amics meus conservaven també), van començar a dissoldre’s. A Budapest, els murs de les cases mostraven encara els forats de les bales soviètiques del 1956. Però els funcionaris culturals del Partit que ens acolliren (no n’hi havia d’altres), semblava que no recordaven res: allò que no convenia, simplement no havia passat. I dos professors txecs que vingueren a la reunió anaven a tota hora acompanyats per uns individus de cara fosca, comissaris de companyia. Feia poc temps encara dels fets de Praga del 1968, i ací, en aquest país nostre, entre nosaltres, molts encara s’aguantaven la bena davant dels ulls, per no voler veure: per no acceptar que la realitat d’aquella Europa, la misèria moral i política d’aquell règim, d’aquell sistema i d’aquella ideologia, no tenia ja (si mai l’havia tinguda), cap relació amb les il·lusions d’igualtat i de justícia que suposadament els governs comunistes havien de convertir en un estat de felicitat definitiva. Quan, poc després, vaig viatjar a Praga, tot era encara gris i trist, i pels carrers hi havia altaveus que emetien discursos oficials i músiques possiblement revolucionàries. Ací, la ceguesa de molts continuava intacta, sense remei ni cura.
La mateixa ceguesa que impedia veure com, “a la banda d’ací”, el “capitalisme imperialista”, o “imperialisme capitalista”, com en deien, no era exactament un sistema de repressió i d’opressió de les classes populars, privades de drets i de veu, reduïdes a l’explotació miserable, etcètera. I que la llibertat, en efecte, al contrari del que pensava el senyor Lenin, si que servia d’alguna cosa, a més de ser un valor en ella i per ella mateixa. Això mateix que potser només apreciàvem els qui no en teníem, bé a l’Espanya de Franco, bé als països sota la dictadura “del proletariat”, quina ironia. Europa occidental, desfeta físicament i moralment per la guerra, es refeia a una velocitat inesperada: refeia fàbriques, carreteres i cases, refeia ciutats, refeia una economia productiva (amb una mica d’ajuda dels amics americans, tot s’ha de dir: el Pla Marshall tingué una eficàcia decisiva), i en poc més d’un parell de dècades aquest mig continent era ja una terra de benestar gairebé universal i assegurat. Espanya, per cert, a Europa no existia, cosa que es constata, per absència, llegint el llibre de Judt. A Europa la gent votava, canviaven els governs, normalment entre democristians i socialdemòcrates, les idees eren lliures i la paraula també, els sindicats eren potents, el valor real dels salaris es multiplicava en pocs anys, i el personal en general es preocupava més de comprar-se televisions, rentadores i cotxes, i de pensar on aniria de vacances, que de saber si hi havia models millors de societat, d’economia o de sistema polític. Al mateix temps, però, l’armament nuclear s’acumulava a un costat i l’altre de la ratlla funesta, i un cert terror (que jo vaig viure a Alemanya a primers dels anys seixanta) a la Bomba formava part de la vida quotidiana. Si l’Apocalipsi final era possible, i fins i tot probable o imminent, què havíem de fer sinó mirar de passar agradablement la vida. I vingueren els Beatles i la minifaldilla, i el maig del 68, i tot això que també és Europa, i que el gran Tony Judt ens ha deixat tan lúcidament explicat en un gran llibre.
|
