Joan F. Mira | El Temps, núm. 1368 | 31/08/2010   

L'enquesta i els valencians

Mai no he tingut una fe sòlida en el valor de les enquestes ideològiques. Aquelles que fan preguntes simples sobre qüestions complexes, coma ara dreta i esquerra, identitats, adhesions, i altres matèries semblants. Els percentatges resultants solen ser tan variables com imprevisibles, i n’he vistes ja de tots els colors, contradictòries més que complementàries. Els entrevistadors solen ser personal eventual, que repeteixen per telèfon les preguntes sense saber amb qui parlen ni quina cara fa, ni com entén la qüestió l’entrevistat. De fet, el punt crucial d’un estudi seriós “d’opinió”, que hauria de ser justament el moment de recollir les respostes, no té cap mena de control directe ni indirecte sobre els possibles automatismes o equívocs de l’entrevistat. Dit això, per malament que estiguen fets els qüestionaris, per superficial que siga la recollida de respostes, per diferents que puguen ser els resultats, una successió d’enquestes, al llarg del temps, marca generalment allò que se’n sol dir una tendència, un estat d’opinió de fons, un pensament majoritari. Fins i tot, com en el cas que comentaré, quan es tracta de qüestions tan complexes com la pertinença, la identitat i altres temes paral·lels o equivalents. És a dir, que si les enquestes del Centro de Investigaciones Sociológicas, l’oficialíssim CIS, asseguren que un percentatge altíssim de valencians diuen sentir-se només espanyols, o més espanyols que valencians, l’afirmació és certa: ho diuen, i ho diuen de manera continuada, automàtica i segurament creixent. I si només un ridícul 9% afirma sentir-se “més valencià que espanyol”, la proporció és, com a mínim, indicativa d’una carència profunda i extensa: d’una falta de valoració del propi “ser valencià”, que ja sembla més permanent que circumstancial. No sabem qui contesta què, ni per què, però almenys les comparacions són simptomàtiques: només a Castella i Lleó, i a la Comunitat de Madrid, la identificació com a “més o només espanyols” és una mica superior a la dels valencians. És cert que, si rascàvem una mica, trobaríem que aquesta percepció de la pròpia espanyolitat és, entre una gran part dels valencians, molt més inconsistent i molt menys sòlida del que la resposta automàtica indica. I certament a Castella i Lleó, a Extremadura, Madrid, Múrcia o Andalusia, no hi ha una minoria extensa i compacta de ciutadans (ciutadans reflexius i de moltes lectures, en general) que, com al País Valencià, no es pensen en absolut com a espanyols, i veuen Espanya com una realitat aliena i opressiva. Però açò no apareix a les enquestes.

Dit això, el fet que, segons l’enquesta del CIS, prop d’una quarta part dels valencians preferirien menys autonomia, i prop de la meitat no volen més autogovern del que tenen, em resulta bastant simptomàtic d’un estat general d’ignorància i de confusió. Encara paguem durament, i pagarem molt de temps, la insensatesa i la irresponsabilitat dels dirigents polítics valencians dels anys 70 i 80, de Lerma a Broseta i a qui vostés vulguen pensar o recordar. L’autonomia, l’estatut, la mica d’autogovern, les Corts, la Generalitat, no van arribar amb un procés de recuperació de dignitat, de patriotisme propi, de restauració de drets, de cohesió reforçada al voltant d’un idea i un sentiment de país. Va arribar acompanyada de baralles indignes, de maniobres i mentides infames, de la destrucció del nom de País Valencià, de falsedats projectades metòdicament sobre la gent, de maniobres molt fosques entre els líders de la dreta i de l’esquerra, i sobretot d’una imatge de confusió, incoherència, enfrontament i partidisme descarat. Després, com diu la dita castellana, “de aquellos polvos vinieron estos lodos”. Quan els líders polítics més importants i visibles (de Lerma fins a Alarte, de Broseta fins a Camps), no tenen una idea de país, ni una lleialtat profunda, ni la mínima fe i la mínima dignitat exigibles, poc podem esperar que els ciutadans manifesten les mateixes conviccions i virtuts que els seus dirigents destrossen o ignoren. I així queden després les enquestes del CIS.