Joan F. Mira | El Temps, núm. 1370 | 14/09/2010 
 Cada any, en arribar l’estiu, comence a pensar en les setmanes i els dies que falten perquè s’acabe. M’agradaria tindre un tindre un càrrec de poder absolut i universal, com ara papa de Roma, president dels Estats Units o cosa equivalent, per a decretar la supressió, com a mínim, dels mesos de juliol i agost, amb totes les conseqüències. Passar del juny al setembre, sense calors inhumanes, xafogors, insolacions extremes, platges plenes de multituds en procés de torrar-se, cues a les carreteres, vacances extenuants, diaris esquifits i paràlisi general de milions de cervells habitualment ja mig paralítics, seria un descans i un benefici cert per a la humanitat, almenys la dels països dits desenrotllats i rics de l’hemisferi nord. Per raons que no són del cas, fa anys que passe els estius sense viatjar, o amb viatges que són simples desplaçaments curts, com ara a Prada de Conflent, a fer la lliçó inaugural sobre història i poesia, pobre de mi, i de passada a dinar amb uns amics en un lloc deliciós a tocar de les pedres romanes i gregues d’Empúries, i imaginar-hi un impossible viatge d’Ulisses a terres del ponent extrem. Ulisses, com els grecs antics, els romans, els genovesos o els catalans medievals, i altres gents raonables de la història, aprofitaven el bon temps per viatjar, no per torrar-se a les platges de dia i suportar sorolls horribles de nit per culpa de festes i discoteques. Molt prop d’on jo passe l’estiu, se celebren (celebrar és un eufemisme) festivals successius de música dita roquera, heavy o pesant, electrònica i jamaicana, gairebé sense interrupció, i a la nit entra pel balcó obert un ritme primitiu de timbals i baixos, un dum-ba, dum-ba incessant, que fa ganes de fugir a llocs més amables i de músiques més civils i més humanes. En fi, que els grecs viatjaven a l’estiu, i jo a l’estiu no viatge. És clar que viatjaven per necessitat i per comerç, moguts per la pobresa i pel guany. No (o no sobretot) per la curiositat, per l’impuls obligat de les vacances, o per això que nosaltres, els moderns poc o molt il·lustrats, en diem interessos culturals, i que sovint no passen de ser una forma de tafaneria superficial, o un subproducte publicitari de la indústria turística. No és del tot evident que la curiositat universal siga una virtut i no un vici. Jo mateix, que també tinc una mica d’aquella ardor de l’Ulisses de Dante (no el d’Homer) “de fer-me expert del món / i dels valors i vicis dels humans”, no estic segur dels avantatges de viatjar per impuls o per desfici. Pense, almenys de tant en tant, que potser la vida seria més tranquil·la, i el món una mica menys imprevisible i agitat, si tothom es quedava a casa i passava el temps criant flors o verdures, escoltant música i llegint algun llibre. Però, deixant de banda l’horticultura –que no és a l’abast de gran part de la població urbana–, algú ha de compondre i fabricar els discos per poder-los escoltar a domicili, i algú ha d’escriure els llibres. També podem tornar a certes formes de simplicitat rural o primitiva, però ja no resulta gens fàcil, aquest retorn al món anterior als llibres i als discos; almenys per a aquells que tenim la paraula impresa –i la música enregistrada– com a part d’una dieta quotidiana sense la qual l’anèmia de l’esperit seria inevitable. Potser no sabem viure ja només en nosaltres mateixos i amb nosaltres mateixos, com volia Blaise Pascal, per al qual els viatges –i tota forma de distracció– no eren sinó el resultat de l’avorriment i de la vanitat. “Curiosité n’est que vanité”, escriu en la part dels Pensaments dedicada a l’ennui i a l’orgull. I escriu també: “Generalment, només volem saber per tal de parlar del que sabem, altrament no viatjaríem per mar pel sol plaer de veure coses, sense esperança de comunicar-les mai.” L’ocasió d’haver reunit en un volum un conjunt dispers d’escrits meus sobre viatges per Europa, em fa pensar (ja ho vaig escriure fa una dotzena d’anys, per a un altre llibre de viatges) que segurament té raó el moralista i que, si mai no ho poguérem explicar a ningú, el gust de viatjar, per mar o per terra, amb tota certesa seria molt més curt. Quant a mi, he de confessar que conèixer o contemplar llocs, paisatges i gents, prop o lluny de casa, és cada vegada menys un plaer solitari. És com si molt sovint em trobara en companyia d’algun eventual oient o lector: d’aquell a qui li explicaré alguna impressió puntual, i segurament, en el moment d’explicar-la, jo mateix la comprendré millor i la tornaré a viure. Si no fora així, tampoc no valdria la pena d’escriure. I l’any sencer, per a mi, seria com unes llarguíssimes, insuportables, vacances d’estiu.
|
