Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 523 | 16/09/2010 
 Vaig conéixer Tony Judt fa cinc o sis anys, en un simposi privat, sense públic, a l’Institut Remarque de Nova York. Parlàvem, al voltant d’una taula, sobre el tema permanent i recurrent dels vells i nous nacionalismes europeus, qualsevol cosa que “nacionalisme” signifique, que no és només això que pensa Vargas Llosa. El Remarque Institute és un centre tan excepcional com el seu director desaparegut ara fa un mes, fundat en honor d’Eric Maria Remarque, autor de Sense novetat al front de l’oest, que li valgué fama universal i odi per part dels nazis, que l’acusaren estúpidament de jueu. Tony Judt sí que era jueu, i sobretot era europeu i ciutadà del món. I Washington Square és un dels meus llocs preferits de Nova York, una plaça tan europea també, tan recollida, plena de gent de tots els colors, cares i edats. I gairebé sense turistes. Els hotelets veïns són una delícia amagada. La mort de Judt em va sorprendre llegint la monumental Postguerra. Una història d’Europa des de 1945, que són 1.200 pàgines plenes d’idees, i d’alguns fets que jo no coneixia. Com ara que els caps de govern d’Itàlia, d’Alemanya i de França que el 1951 firmaren el tractat de la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer, embrió de la futura Unió Europea (Alcide de Gasperi, Konrad Adenauer i Robert Schuman) procedien de regions frontereres: del Trentino, de Renània i de Lorena. El Trentino on va nàixer de De Gasperi pertanyia a l’Imperi austrohongarés, i el jove Alcide va estudiar a Viena. Schuman va créixer en un territori incorporat a Alemanya després de la guerra del 1870, i de jove va pertànyer a les mateixes associacions catòliques que Adenauer. No cal dir que, quan es reunien, tots tres parlaven alemany. Bé, doncs, d’aquella Europa anterior a la I Guerra Mundial, i anterior als estats feixistes, nazis o comunistes, va nàixer la nostra Europa. Ressuscitant, curiosament, l’eix vertical que va ser la Lotaríngia, la part central de l’imperi de Carlemany, la que va de la vall del Po fins als Països Baixos, passant per Borgonya i per la vall del Rin. Però això Tony Judt no ho explica, potser perquè és una cosa remota. Per a mi, no tan remota que (com tantes altres que ho semblen) no ajude a comprendre els fets més pròxims. I nosaltres, com sempre, en una ignorada perifèria meridional.
|
